DIE GLÜCKLICHE HAND

DIE GLÜCKLICHE HAND (La ma feliç) per a solista, cor i orquestra, Op. 18 (1910/13) – Arnold Schönberg

Avui proposo potser una de les obres que a mi més m’han impactat. És una obra que cal veure en directe, però és de difícil programació i desgraciadament, escassa de veure en els nostres escenaris.
Obra brutal, delirant, violenta, extravagant i surrealista. Aquesta és una obra expressionista fins a l’extrem. I què és l’expressionisme? és un moviment artístic, és el reflex de les circumstàncies històriques que es vivien en aquell moment (principis del segle XX) i que vol transmetre a través de l’art, de  la distorsió de la realitat i de l’angoixa existencial de l’individuo. Aquest art defensa la llibertat individual i reflecteix les emocions sense preocupar-se de la realitat externa, sinó de la naturalesa interna i de les impressions que desperta en l’espectador a través de la irracionalitat, l’apassionament i la temàtica prohibida (allò morbós, demoníac, sexual, fantàstic i pervertit). Així l’art es converteix en un espai d’experiència purificadora d’angúnies espirituals.
Però presentem primer qui és l’autor d’aquesta obra:

Arnold Schönberg va néixer a Viena el 1874 i va morir a Los Ángeles el 1951. Fou un compositor, important teòric musical, influent mestre de composició, pintor poeta i inventor.
És especialment  reconegut per la creació de la teoria del dodecafonisme, basada en sèries de dotze notes, obrint la porta al posterior desenvolupament del serialisme de la segona meitat del segle XX. El seu mètode fou seguit pels seus deixebles Alban Berg i Von Webern amb els que va formar el grup conegut com a Escola de Viena.
Schönberg en una primera etapa va compondre dins dels límits de la tonalitat (Nit Transfigurada, Gurrelieder) i així arribant fins al llindar d’aquests límits (poema simfònic Pelleas i Melisande).
Després i en la línia de l’expressionisme musical, on el llenguatge utilitzat és l’atonalisme (sense cap llei de tonalitat), va compondre els drames musicals Erwartung i Die Glückliche Hand.

Aquesta última, amb la que avui ens centrem, és una obra innovadora i original, amb text del mateix Schönberg. És un drama on el compositor va voler fondre la música i la pintura amb diferents recursos escènics a través del joc de llums i colors: de la foscor més absoluta passa a la claredat més cridanera passant per tots els graus i tots els colors, creant amb la llum una espècie d’acció en si, que barrejant-se amb l’acció dramàtica i la música contribueix a una manera essencial a l’articulació de l’obra. Aquí els gestos, els colors i la llum són tractats de manera semblant als tons, de manera que es pugui fer amb ells una nova forma de música en el teatre. Aquestes indicacions d’escenari i llums, fetes pel mateix compositor, són molt nombroses i fan entreveure la violència i l’al·lucinació amb que Schönberg va imaginar aquest drama.

Els personatges són: Un home, existència de la consciència autèntica (baríton). Una dona, encarnació de l’erotisme (personatge mut). Un senyor, consciència inautèntica (personatge mut). Un cor de 6 dones i de 6 homes, estàtic i que no participa en l’acció del drama.
La idea d’aquest drama és que l’existència de la consciència autèntica està exposada a la consciència inautèntica. La dona, estimula la consciència autèntica de l’home però al no tenir fortalesa moral per unir-se a ell, sucumbeix a la consciència inautèntica, ocasionant així la pèrdua de l’home. Així hi ha una lluita interior per la dona que Schönberg ressalta mitjançant el cor que no canta, si no que recita sobre determinats sons. L’acció d’aquest drama passa en un ambient de deliri i de malson amb una força i violència extremes.

Consta de quatre quadres que es van succeint un darrera l’altre com a pensaments i sensacions expressats d’una manera poc clara, onírica i nebulosa.

Aquesta obra i aquesta música sembla que no es conformi en arribar a la condició pròpia d’un llenguatge, sembla que no permeti que se l’arribi a comprendre del tot encara que ens convidi a la seva comprensió. Sembla que l’aspiració d’aquesta música sigui el de ser el llenguatge últim de l’home, el llenguatge final. Entre el límit de la consciència humana i el límit del llenguatge musical.

El mateix Schönberg escrivia el 1910:

“El arte es la invocación angustiosa de aquellos que viven dentro de sí el destino de la humanidad; de aquellos a los que no les satisface éste, sino que lo asumen resignadamente; de aquellos que no sirven pasivamente al motor llamado “potencias oscuras”, sino que lanzan al engranaje en movimiento para comprender su estructura; de aquellos que no apartan los ojos a un lado para ponerse a buen recaudo de las emociones, sino que los abren de par en par para afrontar cuanto hay que afrontar; y de aquellos que, no obstante, cierran a menudo los ojos para recibir de esta manera lo que los sentidos no les transmiten, para mirar dentro de sí lo que sólo en apariencia acaece fuera de sí, siendo dentro de ellos mismos donde existe el movimiento del mundo; afuera no llega más que el eco de este movimiento: la obra de arte”

No he trobat cap vídeo on surti l’obra d’una manera prou clara i entenedora, amb fragments prou significatius. Finalment proposo un primer vídeo amb imatge, on sols hi ha fragments escollits de l’obra.

En el segon vídeo no hi ha imatges de l’obra, però hi ha d’altres fragments musicals que cal escoltar amb absoluta atenció i introspecció.


<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1

Anuncis