Ralph Gibson

La setmana passada treballàvem la ‘objectivitat’, la fotografia ‘pura’, amb valor per ella mateixa i exempta de tot missatge, interpretació o manipulació fotogràfica per part del fotògraf. Avui, fem un gir considerable, per bé que el fotògraf d’avui utilitza les eines de la fotografia objectiva i documental però amb un resultat hiper-expressiu, a vegades fins i tot ajudat de tècniques pròpies del surrealisme.

El fotògraf d’avui és una de les llegendes vives del món de la fotografia i un dels considerats millors fotògrafs de l’actualitat, amb una fotografia tan rica en missatge que necessitarem alguns minuts per escoltar cada una de les seves fotografies. Preparem-nos per conèixer l’obra de  : 28. Ralph Gibson

Neix a Los Angeles al 1939, fill de Rita Vargas i Carter Gibson. El seu pare treballava als estudis cinematogràfics de la WB (Warner Bros.) i aquest fet ha influït notablement en la vida de Ralph ja que d’alguna manera ha estat lligat sembre al món del cinema. De jovenet ja va formar part com a figurant a les pel·lícules de Nicholas Ray (Jonnhy Guitar, Rebelde sin causa,..) o Alfred Hitchcock, pel qual treballava el seu pare. Al separar-se els seus pares al 1954 va baixar el seu rendiment escolar i deixava l’escola secundaria quan només tenia 16 anys. Va treballar del que va poder i quan va poder allistar-se a la Marina a com a voluntari, als 17 anys, no ho va dubtar.

L’obra de Ralph Gibson és una referència per aquelles generacions de nous fotògrafs que busquen tenir un estil propi i busquen contínuament noves formes d’expressió a partir de les eines que ens dona la fotografia documental, és a dir, la captació d’escenes no preparades i el posterior treball al laboratori. Gibson és un dels grans fotògraf en crear una narrativa amb la seva fotografia. Gibson té la gran habilitat de fer parlar les seves fotografies amb un estil propi i molt personal.

La tècnica fotogràfica no té secret i és fàcilment assimilable. Però la inspiració ve de l’ànima i quan la ‘Musa’ no la tens aprop teu la lectura del fotòmetre per fer una bona exposició serveix de ben poc…

L’obra de Ralph Gibson és una gran classe de com es poden contar les sensacions, els sentiments, el moments amb una visió molt personal del món que ens envolta amb una visió narrativa, literària i perquè no poètica, amb una utilització magistral dels elements del llenguatge fotogràfic. Cada observació d’una fotografia de Gibson és una experiència extraordinària. Aquí és l’ètica la que triomfa sobre l’estètica.

Ser o fer-se fotògraf

Tot i que va entrar a la Marina com a voluntari sí que es pot dir que va tenir la gran sort de poder ingressar a l’Escola Naval de Fotografia, amb seu a Pensacola a Florida. Allí va adquirir una completa formació tècnica. El seu treball consistia en realitzar retrats, fotografia aèria i documental de les diverses maniobres i vida a la marina americana. Va aprendre també tècniques fotogràfiques d’impressió com el gravat a mitja tinta.

La Marina li ca donar l’oportunitat de conèixer llocs diferents, així quan el vaixell atracava al port de Nova York per unes hores intentava freqüentar els clubs de jazz o assistir a les lectures de poesia d’Allen Ginsberg, el més important dels poetes ‘beat’ dels 50’s. Al 1959, al finalitzar el servei militar amb 20 anys, Gibson s’enfrontava a la vida amb l’ofici de fotògraf a la motxilla, ofici que ja no abandonaria mai. Aquest mateix any comença els seus estudis ‘acadèmics’ de fotografia a l’Institut d’Art de San Francisco, però va durar-hi ben poc i al poc temps abandonava perquè preferia treballar amb la fotografia i viure-hi d’ella. El seu professor a l’Institut d’Art, Paul Hassel, li recomanà un treball d’ajudant de la mítica fotògrafa americana, Dorothea Lange, una de les fotògrafes més influents de l’anomenada FSA (Farm Security Administration) i coneguda per la seva obra ‘Gran depressió‘. El treball amb la Lange és definitiu en l’obra de Gibson, que ja no abandonarà els rastres de la fotografia documentalista.

La seva primera exposició la realitzà a la galeria Photographers’ Roundtable. També Gibson va caure en la temptació de Leica i al 1961 n’adquiria una de 35 mm, el que el faria veure noves possibilitats i noves formes de fer i entendre la fotografia.

Al 1962 es trasllada a Los Angeles amb la pretensió de treballar com a reporter gràfic. Gibson és ja un molt bon fotògraf.

Fins aquesta època us recomano ‘estudieu la seva galeria i en veieu la transformació de la seva fotografia. Simplement heu d’entrar al seu lloc: www.ralphgibson.com i anar a ‘Archive 1’ i escollir els portfolis: 1960-1961 San Francisco, 1961 – 2005 Infanta, 1963 – 1966 LA i 1967 – 1970 New York. Feu-ho ara sisplau, abans de continuar… però només les galeries que us indico ! (podeu clicar a la finestra de la dreta per anar directament al seu lloc)

L’estil ‘reduccionista’

Segur que de la primera incursió a l treball de Gibson ho ha sobtant una col·lecció francament interessant, ‘Infanta‘, un recull de fotografies des de la seva primera època fins al 2005.

Entre elles hi trobem una de les seves grans obres, baix a l’esquerra, l’anomena ‘Infanta’ i és del 1987 i amb aquesta fotografia us vull parlar de l’estil ‘reduccionista‘ de Gibson’. La fotografia reduccionista tracta no pas de ‘reduir’ la fotografia sinó els objectes o subjectes que hi apareixen, no mostrant-los totalment sinó únicament allò que el fotògraf considera que és suficient per que el nostre cervell reconstrueixi la informació que hi falta. El ‘reduccionisme’, que fa servir el ‘Principi de tancament‘ de la Teoria de Gestalt és una constant a l’obra de Gibson.

L’obra ‘Iconos de la fotografia-El Siglo XX de l’editorial Electa’ a les seves pàgines dedicades al fotògraf inclou un anàlisi ben interessant de la fotografia:

Aquesta imatge críptica titulada ‘infanta’ representa a la perfecció quirúrgica l’estil reduccionista de Gibson. El fotògraf ens ofereix l’ull, la cella i galta dreta d’una dona perfectament enquadrats: el mínim per a suggerir el gènere i l’edat i establir la seva individualitat, però insuficient per a conformar un retrat ja que el subjecte resulta irreconexible per ningú més que pel fotògraf i potser ni tan sols la dona retratada es reconeixeria en tan esvelt fragment d’ella mateixa.

El subjecte de Gibson baixa la mirada, allunyant-la de la mirada del fotògraf, sigui per esquivar-lo o per introspecció. És així com la dona constitueix la única solidesa tangible en un buit negre com si fos la costa occidental d’algun continent fotografiat des de l’aire amb el que aquest fragment del seu rostre es converteix en un mapa per a llegir. En canvi l’espai està comprimit, la proximitat del fotògraf resulta intima, es tracta d’una visió de l’estimada on el territori és d’una familiaritat íntima i qualsevol part representa el tot…. D’aquesta manera i paradoxalment, a l’aïllar amb cura fragments seleccionats de l’entorn visual de manera tan minimalista, el fotògraf descobreix que pot destacar al mateix temps la consciencia que el subjecte i ell tenen del complexe sistema de signes que apunta a la vida contemporània…

Extraordinari anàlisi, no us sembla?

.

Gibson i Nova York

És al 1962 quan, ja establert de nou a Los Ángeles va començar veritablement la seva carrera com a fotògraf independent. Durant aquests anys va treballar per l’empresa Cinerama Corporation que preparava la Fira Mundial de Nova York del 1964. Va publicar les seves primeres fotografies com a professional al 1963 a la revista Nexos de San Francisco. Al 1965, els seus treballs per l’agència Kennedy Graphics es va recopilar en el que seria el seu primer llibre: ‘The Strip‘.

A finals del 1966 es trasllada definitivament a Nova York i queda immediatament enamorat de la ciutat. Aconsegueix ràpidament diferents treballs i és a principis del 1967 quan coneix a Robert Frank. Com ajudant de Robert Frank, fotògraf i cineasta d’origen suis que vivia als Estats Units i conegut pel seu llibre de fotografia ‘The Americans‘,  Gibson queda connectat definitivament amb els més grans fotògrafs documentalistes dels 60’s i 70’s i aquesta influencia del documentalisme està present en tota l’obra de Gibson per bé que desenvolupa un estil propi on els detalls és una constant en tota la seva obra.

En aquesta època també es creua amb Larry Clark i Mary Ellen Mark, dos dels més influents fotògrafs contemporanis americans i que definitivament influeixen en la manera de veure la fotografia. A partir d’aquest moment Gibson s’allunya del fotoperiodisme, rebutjant la fotografia comercial i fent cada vegada més fotografies més personals, més plenes de detalls i intimes. Podem dir que Nova York re-inventa un nou Ralph Gibson.

.

Somnambulist (1970)

És curiosa la connexió de l’article d’avui amb el darrer de la serie de ‘El Lied’.  Als 70’s, Gibson és un apassionat de la anomenada música atonal o dodecafònica, també de la novel·la de Marguerite Duras i Jorge Luis Borges. Aquestes inquietuds per la literatura i la música influeix de manera definitiva en la seva obra i la concepció de la fotografia. Per a Gibson la fotografia és ja més un instrument de la seva introspecció i les seves fotografies adquireixen un to més surrealista. Aquests treballs es recopilen en un dels seus més extraordinaris llibres, ‘The Somnambulist‘.

Aquesta obra va tenir molts problemes per a ser publicada i no va trobar editorial que se’n fes càrrec. Va tenir que crear la seva pròpia editorial per poder fer una tirada inicial de 3000 exemplars. L’èxit va ser immediat i a partir d’aquest moment Gibson era ja un fotògraf reclamat per exposar les seves obres i donar conferències. La serie és extraordinària i entre les excel·lents fotografies en podem trobar una de les més famoses, ‘Hand Through Door‘, La mà a través de la porta, que podeu veure al petit recull de dalt.

.

És al 1969 quan crea la seva pròpia editorial, Lustrum Press, amb una aposta per una publicació més ordenada de la seva obra i no estar sotmès als interessos comercials de les galeries d’art. Gibson està molt més preocupat en crear ‘series’, o en podríem dir ‘projectes’, que no tant fotografia ‘sota demanda’, més subjecta a interessos comercials.

Déjà Vu

I son aquests projectes, aquestes publicacions en forma de llibres de fotografia, el veritable secret de l’èxit de Gibson. Alguna de les seves grans obres son “The Somnambulist” (1970), “Déjà–Vu” (1972), “Days at the Sea” (1974), “Chiaroscuro” (1972-88), “L’Histoire de France” (1971-1998), “Gotham Chronicles” (1977-88), “Pharaonic Light” (1987-97) .. treballs més introspectius i íntims on es pot percebre la influència en una ciutat o país determinats.

‘Déjà–Vu’ (1972) és una obra brutal. Us recomano torneu a la seva pàgina www.ralphgibson.com i cliqueu ‘Archive 1’ i sobre el desplegable escolliu ‘1972-Dejà Vu’ i la resta de portfolis. Os recomano cliqueu abaix de tot a l’esquerra ‘Tumbnails’ per veure una visió global de la galeria.

Bona part de les fotografies del llibre ‘Déjà Vu‘ son fotografies fetes a França i Anglaterra durant el seu viatge per Europa al 1971. Aquest llibre és el segon de la seva anomenada ‘trilogia negra‘, el primer va ser ‘The Somnambulist‘ i el darrer es publicà al 1975 sota el títol ‘Days at Sea‘. Tots tres els podeu veure de nou a la seva pàgina www.ralphgibson.com sota ‘Archive 1’.

L’obra de Gibson

La seva obra és molt extensa i sorprenent per la varietat de les seves series o projectes. A les seves composicions podem trobar tot tipus d’influències dels clàssics de començaments de segle, estructures de composició geomètriques, alts contrastos, arestes i vèrtex amenaçadors..  Persones i objectes, però sempre amb un missatge viu i profund, a vegades estrany, altres complexe.. misteriós. Si mireu el seu portfoli, i encara més els seus llibre, veureu una tendència de connectar fotografies per parelles, tot sembla, segons diferents analistes fotogràfics, que aquesta tècnica afavoreix la creació d’una tercera imatge a la ment de l’observador. Passar el seus portfolis com ‘passe de pel·lícula’ és una experiència interessant al anar veien les connexions entre les seves fotografies…

Un dels pocs canvis estètics al llarg de la seva obra va ser l’aposta pel color, primer a  “L’Histoire de France”, al 1971, tot i que va continuar amb el blanc i negre fins que darrerament en els seus darrers projectes (els que a la seva pàgina figuren al final de la pestanya Archive 2) aposta en bona part pel color si bé simultanieja amb el blanc i negre.

Una altra característica que haureu pogut observar a les seves series és que aquestes no estan tancades i si bé han pogut estar iniciades a la dècada dels 70’s les ha mantingut obertes durant algunes dècades més incloent-t’hi noves fotografies.

Ralph Gibson ha rebut tota mena de reconeixements. Als anys 1973, 1975 i 1986 va ser premiat per la National Endowment for the Arts, al 1977 per la Deutscher Akademischer Austauschdienst Exchange a Berlín, i pel New York State Council of the Arts i al 1985 per la John Simon Guggenheim Memorial Foundation. Entre els seus premis s’inclouen el Leica Medal of Excellence Award (1988), 150 Years of Photography Award de la Societat fotogràfica del Japó al 1989, la Gran Medalla de la ciutat d’Arlés al 1994 i la Lucie Award en 2007, entre altres.

Gibson és addicte a la ‘música’ i està enamorat de la ‘fotografia’. Viu a Nova York.

Us deixo amb un interessant vídeo narrat pel propi Ralph Gibson: ‘I didn’t choose photography. Photography chose me.’ (Jo no vaig escollir la fotografia. la Fotografia em va escollir a mi) on el podeu veure amb una de les seves passions: tocar la guitarra.

Ara ja podeu veure la resta del portfoli de Gibson, recordeu entrar a ‘Archive 1 i Archive 2‘:

En una paraula: extraordinari. Gibson és un mestre en l’ús de les eines fotogràfiques per poder expressar allò que vol. Format tècnicament i influenciat pels grans documentalistes i noves tendències expressionistes, Gibson té un do per l’observació, per captar i escollir aquells detalls que donen la informació precisa del missatge fotogràfic. Un mestre de la narrativa on pocs demostren la capacitat de Gibson per ‘ordenar’ les seves series per construir la seva historia. Un dels grans referents de la fotografia contemporània.

Fonts: Ja es deu notar que m’he basat molt en l’estructura biogràfica de ‘Wikipedia’, això sí, completada per algun article interessant que he trobat:

http://es.wikipedia.org/wiki/Ralph_Gibson

El Ojo Lúcido

http://cadadiaunfotografo.blogspot.com/2010/05/ralph-gibson.html

http://www.enfocarte.com/2.15/fotografia.html

i alguna font més…

Com sempre espero que us hagi aportat alguna cosa el fotògraf d’avui. Jo n’estic segur que sí….

Bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Anuncis