Jacques-Henri Lartigue

Benvinguts de nou amics ! Espero que hagueu gaudit d’uns dies de descans i que hagueu fet moltes, moltes fotografies…

El fotògraf d’avui potser s’hagués merescut ser presentat abans, ja que sense cap mena de dubte és considerat un dels més grans fotògrafs de tota la historia, trobant, en els gairebé 100 anys que ens separen de la seva obra referències innegables, prova del que va suposar pel món de la fotografia. A més, ara tenim l’oportunitat de veure part del seu treball en una exposició monogràfica a Barcelona. El fotògraf feliç, l’enfant terrible de la fotografia, el nen que no ha crescut mai… Amics, avui coneixerem l’obra de  : 30. Jacques-Henri Lartigue

Neix el 13 de Juny de 1894 a la ciutat de Courbevoie, prop de Paris. Fill d’una de les famílies més acabalades de França, és conegut i reconegut per les seves increïbles fotografies de carreres de cotxes, aeroplans i el món de la moda francesa a començaments de segle, quan Paris era el centre del món.

Va començar a fer les seves primeres fotografies quan tenia 6 anys, fent servir la càmera del seu pare, centrant-se bàsicament amb escenes de la seva pròpia infància.  Va fotografiar a la seva família i especialment al seu germà gran, Zissou, i amics en diverses activitats, com jugant a tennis, corrent, saltant, a les curses de cotxes o als primers experiments amb aeroplans. Va també ser testimoni d’importants events automobilístics i dels primers intents dels pioners de l’aviació. 

A Lartigue se’l coneix com el nen prodigi fotògraf però va haver d’esperar fins al 1963 per què el món el conegués, quan al MoMA es va presentar una selecció de les seves fotografies, bona part d’elles fetes 50 anys abans. A més, coincidint amb un número que la revista Life que va publicar les seves fotografies coincidint amb les de l’assassinat de JFK li va permetre ser conegut pel gran public americà. La seva reputació com a gran fotògraf li arribava a l’edat de 70 anys, quan portava des dels 6 fent fotografies….

Jacques Henri Lartigue ha estat un fotògraf increïble, per a molts, avançant-se 100 anys i sent un dels grans referents de la fotografia actual.

“La vida és quelcom meravellós que ball, salta, vola, riu i passa….”

Aquesta frase seva representa bona part de la personalitat de Lartigue, un nen, un home feliç, valorat pel seu treball espontani, sincer, amb unes desenfrenades ganes de viure i considerant-se sempre un aficionat a la fotografia. Afició que ha acabat concedint-li un dels lloc més alts entre els grans professionals de la fotografia. Tot això, unit a la intensa època que va viure, fan de Lartigue el fotògraf d’un món feliç, tan irreal com el món de crueltat que han presentat alguns foto-periodistes, una fotografia just a l’altra banda d’aquella que ens fa apartar la mirada per no voler saber res de les misèries d’aquest món. Una mirada, la de Lartigue, ingènua, infantil, que no abandonaria fins a la seva mort.

Els primers anys: 1902-1910

Un parell d’anys després del canvi de segle el pare de Lartigue, Henri, li proporcionava la seva primera càmera, una de plaques 13×18 cm amb apertura de diafragma manual. Lartigue, amb tan sols 8 anys ja revelava les seves pròpies fotografies que ordenava en àlbums, fins a 130 se’n van comptabilitzar. En aquestes primeres fotografies, tot i l’edat en que les va fer, ja es pot observar bones maneres en la tècnica i l’estètica emprada. Als 6 anys va començar a escriure les seves reflexions i impressions en trossos de paper que més endavant haurien d’acabar convertint-s en el seu diari que ja no abandonaria en tota la seva vida.

En elles podem observar diverses temàtiques, tant de la vida social de la família Lartigue, com de l’alta burgesia pels carrers de Paris. però és especialment interessant el document gràfic dels primers pioners de l’aviació, així com composicions i temàtiques costumistes que trencaven totalment amb la tendència de l’època, amb fotografies divertides, de composicions a vegades massa extravagants per l’època. En els seus passeigs habituals pel ‘Bois de Boulogne’, Lartigue té la possibilitat de fotografiar a les “élégantes.”

La velocitat

Lartigue té 18 anys, al 1912, quan es troba a la bora de la carretera per on passa el Gran Premi de l’Automòbil Club de França. Porta la seva càmera i des de que era un nen té l’obsessió de poder detenir el temps, de captar la velocitat congelant el moviment. No té cap formació tècnica i tot el que ha aconseguit en fotografia ha estat a base d’experimentar.

Automobil Dealga. Gran Premi de la ACF, Circuit de Dieppe, 26 de Juny de 1912

És aleshores quan veu que s’acosta el cotxe número 6, li passa pel davant però Lartigue, càmera en mà, el segueix amb un moviment del seu cos, probablement no en té ni idea de què en sortirà al revelat però entén que si vol captar el moviment ha de ser tan ràpid, en cos i ment, com ell.

El resultat és meravellós. Lartigue aconsegueix un miracle visual. L’exposició aconseguida pel moviment horitzontal de la cortina de la càmera que fa d’obturador, provoca una distorsió màgica, com pròpia d’haver captat moments successius, desfasats en el temps.

Lartigue ha captat la màgia del moviment, amb les distorsions cap a la dreta del cotxe i les en sentit contrari dels espectadors. (Font: Foto:box de l’editorial Lunwerg)

.

Lartigue mai es va considerar un fotògraf i feia fotografies a diari simplement per diversió i per passió. No va exposar el treball d’aquesta primera època fins el 1955.

40 anys passant desapercebut

La segona etapa fotogràfica de Lartigue comença a la dècada del 1910, quan es comença a interessar el foto-reportatge. Les fotografies d’esports i sobretot de moda tenen la mateixa espontaneïtat de la seva etapa precedent però la seva fotografia deixa de ser d’ús personal, intim, per convertir-se en una fotografia més professional que li permet publicar en diverses revistes. Les seves fotografies  d’aeroplans son portada de la revista ‘La Vie au grand air‘.

A la dècada de 1910 compagina la fotografia amb altres camps artístics. És al 1912 quan Lartigue es compra una nova càmera estereoscòpica, una 6×13, que li permet fer les seves primeres fotografies panoràmiques com estereoscòpiques o en 3D. Però la seva inquietud per les tecnologies de l’època no acaba aquí, i és la càmera de cinema ‘Pathé‘ que li regala el seu pare el que l’empeny cap al món del cinema, produint els seus primers curts amb temàtiques esportives.

Al 1914 Alemanya declara la guerra a França però Lartigue se’n salva de ser cridat a files al ser declarat ‘inútil’ per raons de salut. Mentre dura la Gran Guerra Lartigue estudia pintura compaginant el seu treball voluntari, amb el seu cotxe de curses, a l’hospital militar de Paris. Un després de signat l’armistici, al 1918, es casa amb Madelaine (Bibi) Messager, filla del cèlebre compositor André Messager. En aquesta època fa nombrosos viatges per tota França amb l’Hispano Suiza que acaba se ser adquirit pels eu pare i comença  a experimentar amb l’autocrom (les primeres fotografies en color) però no li agrada massa el resultat i torna al blanc i negre.

.

El fotògraf de la felicitat

“La vida és quelcom meravellós que ball, salta, vola, riu i passa….”

Cert que ho tenia fàcil, de bona família, estades meravelloses als palauets de la seva família, amics, diners… Lartigue ho tenia tot per a ser feliç però és que a més tenia aptitud per a ser-ho i ho va exercir al llarg de tota la seva vida. Son molts els fotògrafs cèlebres que venien de bones famílies però pocs han tingut una mirada de felicitat com la de Lartigue.

Només puc ser feliç quan conservo un <<record que resta>>. Diari, 3 de juny de 1917

Lartigue dedicà tota la seva vida a capturar la vida i a retenir amb el seu objectiu tot el que el feia feliç i li semblava bell.

Amb més de 200.000 fotografies fetes, Lartigue és considerat el ‘fotògraf de la felicitat’. Jocs, curses de cotxes, artilugis voladors, patinadors de gel, gent a la platja, gent feliç passejant pels carrers i parcs de Paris… d’Hendaia, de Saint Moritz, de Niça,…

Lartigue reflecteix a les seves fotografies un món alegre i feliç en una àpoca de convulsions, guerres i canvis socials, les Guerres Mundials, la Revolució Russa, la Guerra espanyola… una època de grans canvis i moviments artístics….
Res de tot això sembla afectar al món de Lartigue. Una vida privilegiada al marge dels canvis de la societat…

Lartigue era un aficionat, un ignorant de les tècniques i tendències fotogràfiques que es va deixar portar pel seu talent innat d’una increïble visió fotogràfica i per la ingenuïtat d’un nen. El nen que va ser tota la seva vida.

No és meravellós?

.

A la dècada daurada dels 20’s Lartigue es va dedicar a viatjar i a pintar, els retrats i els paisatges eren el seu tema preferit i al 1922 aconsegueix exposar les seves pintures a la Galerie Georges Petit, aquest és l’inici de la seva carrera com a pintor, tot i que no va aconseguir la fama que li proporcionà la fotografia. A la mateixa galeria hi exposa en aquell temps Claude Monet.

Als 30’s coneix a la model d’origen romanès Renée Perle, model i companya un parell d’anys, amb multitud de pintures i fotografies. Al 1931 es divorcia finalment de ‘Bibi’ Messager i tres anys després es torna a casar amb Marcelle Paolucci (Coco).

És al 1935 quan adquireix certa reputació com a pintor, dedicant-se i guanyant-se la vida exclusivament amb aquesta activitat artística. L’exposició de retrats  (Van Dongen, Sacha Guitry, Marlene Dietrich, Georges Carpentier i Joan Crawford) a la Galerie Jouvène de Marseille és un gran èxit.

Al 1939 França entra en guerra contra Alemanya i Lartigue es refugia a la ‘Costa Blava’, on han marxat la majoria de personalitats del món del cinema i teatre. Separat de Coco acaba coneixent a Florette Orméa, que al 1945 acaba convertint-se amb la seva tercera i darrera esposa. Amb l’alliberament de Paris al 1944 Lartigue retorna al món de la fotografia deixant-nos centenars de fotografies dels fets. Al 1950 adquireix una Rolleiflex i torna a experimentar amb la fotografia en color. Torna a publicar les seves fotografies en nombroses revistes.

Szarkowski el treu de l’anonimat

Al 1953, mentre passa uns dies al Cap d’Antibes amb els Dubonnet, coneix a un jove senador dels Estats Units, John F. Kennedy.  Deu anys després, el número de la revista Life que cobreix el reportatge de l’assassinat de JFK també inclou un extens article sobre la fotografia de Lartigue. Aquest és l’inici del reconeixement de Lartigue a nivell mundial i les seves fotografies comencen a publicar-se a Point de vue, un setmanari francès, però sense massa repercussió. L’impacte però als Estats Units és ben diferent, ja que les tendències fotogràfiques de l’època a Amèrica son les grans impulsores de les fotografies de Lartigue. En una  dècada plena de moviments socials, la fotografia de Lartigue impacta als americans per la seva intuïció i la seva visió fotogràfica. Al 1955 els seus retrats de Pablo Picasso donen la volta al món.

Cannes, Maig del 1927

John Szarkowski, el comissari del MoMA, defineix la fotografia de Lartigue com l’essència de la fotografia moderna, amb capacitat de composar fotografia fora del ritme de la vida. Se’l compara Henri Cartier-Bresson, i com ell, representen la fotografia amateur, la fotografia basada en la intuïció i no en el coneixement academicista de la fotografia, de la fotografia que es fa per passió. L’exposició al 1964 al MoMA ‘The Photographs of Jacques Henri Lartigue‘ és el reconeixement de Lartigue com un dels més grans fotògrafs de la historia.

Al 1966 viatja de nou a Nova York i coneix a Richard Avedon. Al 1970 la publicació del ‘Diary of a Century‘, volum concebut per  Avedon, conté una bona mostra de les millors fotografies de Lartigue. A partir d’aquí la seva reputació el porta a ser el fotògraf oficial de Valery Giscard d’Estaing durant els 7 danys de la seva presidència.

Al 1979, i com a exemple del que no han fet els fills d’un increïble fotògraf català, el propi Lartigue dona tota la seva obra a l’Estat Francès. Al 1986 mor a Niça.

Jacques Henri Lartigue té un lloc molt especial a la historia de la fotografia, el d’un aficionat amb increïble talent que tot i ser la pintura la seva passió, va arribar molt més lluny a la fotografia, tan lluny que va ser un avançat al seu temps. Les seves composicions contenen una llibertat de mirada absoluta i una constant obsessió per donar vida a la memòria. Indiferent a les corrents i moviments de l’època, Lartigue escriu amb un estil propi, personal, sovint inclassificable pels experts, que li permet, amb una aptitud innata per la felicitat, tenir una visió fotogràfica privilegiada.


Us deixo amb un primer vídeo de més de 8 min de durada on podreu apreciar bona part de la seva obra. És un bon recull i us recomano que el projecteu a 480p i a pantalla complerta:

A continuació us proposo tot un documental de 20 min, dividit en dues parts, produït per la BBC sobre la vida de Jacques-Henri Lartigue. És francament interessant (simplement cliqueu a cada una de les dues fotografies i us portarà a la pàgina de youtube on estan allotjats els vídeos)

part 1 (10 min)
part 2 (10 min)

Però començàvem la visita d’avui dient que teníem l’oportunitat de veure’l a Barcelona.

Efectivament. Fins el 3 d’octubre tenim l’oportunitat única de veure l’exposició ‘Un món flotant’, un recull de més de 200 fotografies que provenen de la Donation Jacques Henri Lartigue de París, al CaixaForum de Barcelona (Av. de Ferrer i Guàrdia, 6-8). L’entrada és gratuïta (suposo per allò de què és una ‘obra social’).

Un món flotant‘ és un recorregut per més de 230 peces de les quals, 182 son copies modernes de les seves fotografies. Durant el recorregut descobrireu a més de 18 còpies estereoscòpiques un espai anomenat ‘Els suports de la memòria‘. Dintre hi trobareu 23 còpies de l’època d’entre 1905 i 1926, tres càmeres de Lartigue, un visor estereoscòpic, vuit còpies a color, àlbums de fotografies originals de Lartigue i exemplars dels diaris i agendes.

Senzillament no us ho podeu perdre, algú ho havia de dir…

No, en serio. L’exposició és magnífica i jo he gaudit d’allò més. M’he emocionat, somrigut, quedat bocabadat de bona part de les fotografies, la majoria copies actuals a partir de negatius originals. En algunes fotografies m’he passat minuts més que mirant, pensant com ha estat capaç de captar la llum, el moviment, l’enquadrament, la lleugeresa… Estem parlant de fotografies de fa 80 o 90 anys, amb una claredat i força senzillament increïbles. Crec que avui he entès que la fotografia digital no podrà produir mai les fotografies de Lartigue i en algun moment he pensat que aquest home no era d’aquest món… La forma que té de captar el moviment, d’aturar el temps, d’enquadrar, de tractar la lluminositat és d’un talent rarament vist en els 100 d’anys de fotografia. A més, les tècniques emprades, coneixent els mitjans de l’època, donen un resultat que difícilment el podríem emular 100 anys després… Ah! i no deixeu d’adquirir el llibre de l’exposició (40 €).

Finalment us deixo amb alguna de les seves fotografies que podreu admirar a la pàgina ja coneguda de ‘photography-now.net‘ (tot i que en aquest cas la selecció és molt pobra i inadequada i no representa en absolut el treball de Lartigue):

Fonts: Hi ha molt material sobre Lartigue, i a més ara amb l’exposició son molts els blocs que se’ns han avançat amb la publicació, però bàsicament he seguit el llibre de l’exposició i un parell de bons articles:

http://www.lartigue.org/us2/jhlartigue/chronologie/index.html

http://www.lamajadescalza.com/imagenes-de-un-mundo-flotante-fotografia-de-j-h-lartigue/

http://www.atgetphotography.com/The-Photographers/Jacques-Henri-Lartigue.html

http://lacomunidad.elpais.com/azay-art-magazine/2010/8/16/el-gran-fotografo-jacques-henri-lartigue

i alguna font més…

Bé amics, tot i que tinc la impressió que em deixo mil coses per poder-vos apropar millor a l’obra de Lartigue crec que amb el material que us deixo i amb la visita que segur fareu a l’exposició acabareu admirant la seva obra….

I això ha estat tot per avui. Fins el proper dilluns !

Bona setmana !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements