Rosa Leveroni – La casa deserta

En aquesta ocasió vull presentar una poeta que fins fa poc era per a mi  desconeguda.

Un poema, “perdut”, llegit entre altres, va fer aturar-me i mirar amb mes atenció qui era l’autor de tan alta qualitat literària i que no coneixia. Rosa Leveroni (1910-1985) és la poeta.

La poesia de Rosa Leveroni és d’una lírica intimista i delicada que a mi tan m’agrada. Carles Riba va ..ser el seu mestre i el seu referent poètic. Escriptors i companys de generació com J.V.Foix, Salvador ..Espriu, Palau i Fabre…, van valorar molt la seva obra.

El seu univers poètic té un caràcter íntimament autobiogràfic, concèntric i obsessiu. Tots els seus poemes tenen una concordança i una unitat, en que totes les parts convergeixen sempre en un tot i on és molt important la interiorització.

La seva obra és el resultat d’un equilibri fràgil i precari entre el món interior i exterior de l’autora, un interior solitari, desolat, íntim, on el record hi és molt present, així com la melangia, la solitud, l’experiència de la vida, la passió, l’amor….

També va escriure lírica de guerra, on en aquests versos uneix els sentiments de desolació íntim i personal amb els de desolació col·lectiva.

Una petita mostra amb el poema “La casa deserta”.

.

Pots escoltar la música mentre llegeixes…

..

.

La casa deserta

Apunta en el carrer la primavera
i fins a mi, donant la benvinguda,
m’arriben els perfums que s’expandeixen
d’aquests jardins gelosament reclosos.
Però el llindar que abans ens acollia
ha esdevingut hostil per a nosaltres.
Un mal vent ha passat, buidant la casa
de totes les presències estimades.
El finestral que en altre temps parlava
de la vida i l’amor que dins niaven,
com ull orbat, fredament ara mostra
el trist despullament d’aquella estança…
I la pols va vestint, amb el silenci
de vidre opac, la claror de les cambres
on abans els infants i el pas dels somnis
et portaven escalf i companyia…
Ets orfe del jardí i de la palmera,
on els ocells, xisclant i amb fines fugues,
et tornaven al món en despertar-te
amb un cel clar i una olor de rosada.
Altres ocells, potser, altres celatges
cada matí et donen el bon dia
i fan el món suau, però l’absència
d’uns raigs perfets et porta la recança.
I ara per tu el teixit de tots els somnis
tindrà el color de la malenconia,
enyorós d’un jardí, d’aquella casa
ara sense ressons, deserta i trista…
He passat pel carrer… Nosaltres ara
estem ben sols, voltats de gent estranya.
Resta però l’esclat de la palmera,
penyora de record i d’esperances

..

Rosa Leveroni – Presència i record 1952

.

.

“La casa grande” Clara Gangutia – 1991

.

.

.

<<< Veure tota la categoria ‘poesia’


tf-1

Anuncis