Diane Arbus

La setmana passada començava l’article amb la sensació que l’obra presentada no acabaria de fer el pes. Avui he hagut de treure, per no errar el tret, el comodí del públic, un public que no la va reconèixer en el seu temps però que després de 50 anys la seva obra s’ha convertit amb una de les més influents de tots els temps.

Pot un enamorar-se d’una fotògrafa més que la seva pròpia obra? Coneguda com una de les tres més grans fotògrafes de la segona meitat del segle XX, la fotògrafa d’avui ens presenta una obra complexa i que mereix un treball a fons per adonar-se que ha estat una de les grans revolucionaries dels darrers temps. Avui alguns de vosaltres potser descobrireu una nova visió fotogràfica, una nova manera d’entendre el món, un món íntim, personal, que trenca amb el concepte ja superat de la bellesa que suposadament ha de reflectir la fotografia. Avui vull compartir amb vosaltres la vida, personalitat i obra de: 33. Diane Arbus

Neix com Diane (pronunciat dí-an) Nemerov el 14 de Març de 1923 a Nova York. Filla d’una acomodada família jueva, el seu pare és el propietari d’uns grans magatzems a la 5a. Avinguda. Educada de forma estricta en els valors i morals propis de l’època Diane va créixer amb un fort sentit del que era i no era permès, del que era i no era acceptable a l’entorn social al que pertanyia la seva família. La seva infantesa va descórrer en una continua protecció, en una mena de bombolla que només li permetia conèixer part del món real. Va créixer en el seu propi món i mai va patir cap adversitat ni patiment. La seva vida era perfecta. Tímida i amb les seves pròpies fantasies Diane tenia una gran relació amb el seu germà gran Howard.

Va rebre l’educació primaria al Fieldstone School al Bronx i poc a poc creixia en ella l’interès pels mites, rituals i espectacles públics que més tard s’hauran de veure reflectits a la seva fotografia. Durant aquest període va dedicar esforços i temps en atendre classes d’art, pintura i escultura. Era habitual que amb la seva colla fes escapades per conèixer un Nova York desconegut per ella, agafant el metro i apareixent als diferents barris amb l’objectiu d’observar a la gent. Diane començava a descobrir un món desconegut per ella. Estava descobrint una nova realitat.

Als 14 anys coneix a Allan Arbus, un noi de 19 anys que treballava als grans magatzems del seu pare. Es van enamorar a primera vista i tot que els seus pares n’estaven en contra de la relació no va servir més que per encoratjar Diane a casar-se amb ell tan aviat complís els 18 anys. I així va ser, al Abril del 1941 es van casar segons la tradició jueva i Diane Nemerov es va convertir en Diane Arbus. Allan representava per a Diane l’alliberament a tota l’opressió i restriccions de la vida que li havia donat la seva família. Diane no només havia conegut una nova realitat sinó que ara ja estava alliberada per poder-la explorar.

‘Una fotografia és un secret sobre un secret. Quantes més coses et diu, menys coses saps… ‘

L’obra de l’Arbus no es pot entendre sense entendre la seva vida. Ella ens parla, potser reprenent una revolució cultural que Whitman no va aconseguir, d’una humanitat diferent, amagada i desconeguda, una exploradora d’un submón que lluny de voler ser humanitària i dignificar les troballes humanes va voler presentar-les amb absoluta normalitat. Arbus ens presenta un món de frikis, d’aquí el sobrenom de la ‘fotògrafa dels frikis‘, que treu del seu entorn i els fa mirar a la càmera. Una obra que ha rebut moltes crítiques però que per a molts ha estar la porta d’una nova realitat fotogràfica.

Els primers anys com a fotògrafa de moda.

 

Apartada de la família, Diane i Allan en prou feines tenien recursos econòmics per viure i Allan va dedicar-se a la fotografia de moda i Diane era la seva assistent. Durant la segona guerra mundial i amb les llargues absències de Allan que estava atenent a cursos de fotografia fora de Nova York, Diane es va muntar una cambra de revelat al quarto de bany i va a començar a practicar tot el que havia après a l’escola. Durant els 40’s i amb Allan alliberat d’haver d’anar a la guerra la parella van fer un equip per a dedicar-se a la fotografia de moda, bàsicament treballant per a grans magatzems. Durant tota aquesta època van treballar, sense pena ni gloria, per Condé Nast i tret d’alguns reportatges d’actors Diane només es va dedicar a fer fotografies d’events familiars. En aquesta època Diane va patir nombroses depressions. Odiava el món de la moda.

No va ser fins al 1954, amb el naixement del seu segon fill que Diane va començar a veure’s atreta per personatges estranys, excèntrics i gens convencionals, que trobava a les seves passejades pel Harlem i altres barris de Nova York. Al 1957 decideix deixar la fotografia de moda i sortir al carrer a buscar als seus personatges. Aten les classes d’Alexey Brodovitch a la New School i s’introdueix en l’estudi de l’historia de la fotografia (com ara el que estem fent nosaltres). Descobreix al gran Robert Frank i se sent atreta per l’inusual fotografia de Lisette Model, fotògrafa austríaca emigrada als Estats Units. Al 1958 s’apunta a les classes que la Model dona a la New School.

Aquesta és l’etapa més important de l’Arbus i amb la Model descobreix la seva vocació per la fotografia de lo ‘prohibit’.  De la Model aprèn la importància del realisme, de captar lo particular per aconseguir el general. Considera que la càmera és una mena de llicència que li ha de permetre acostar-se a un món estrany que l’atreu. Un món que mai ha vist.

L’Arbus fotògrafa

És al 1958 quan comença la seva carrera fotogràfica, amb 35 anys.

Diane havia passat molts anys com a esposa modèlica, recolzant al seu marit Allan i col·locant-se sempre en un segon pla. La seva vida era gris i no tenia cap il·lusió per continuar vivint. Estava completament anul·lada. Tot i que Allan sempre la va encoratjar i empènyer a que desenvolupés el seu talent Diane no el va creure mai. Depressions i crisi d’identitat, la Diane estava atrapada i va ser Lisette Model qui li va encendre aquella llum interior  que devem tenir tots i la va animar a que es dediqués a retratar a la gent. Diane es va animar a emprendre l’aventura però volia fotografiat el que li era ‘prohibit’. Volia fotografiar a la gent que no gosava mirar a la cara, a experimentar el pervers, perillós o marginat. A les seves fotografies comencem a veure els seus personatges deformes, llissiats, malats mentals o excèntrics.

Al 1960 Diane es separa del seu marit i la seva independència li permet explorar els seus personatges prohibits, gent del circ, tatuats, pallassos o prostitutes. Airbus aconsegueix desprendre’s de la seva timidesa i estableix una relació amb els seus personatges, aconseguint que tots ells mirin a la càmera, orgullosos del que son. La fotografia de l’Arbus no desperta compassió cap els seus ‘monstres’, no li interessa la fotografia humanista. Els monstres i friquis de l’Arbus n’estan orgullosos del que son i així es mostren davant la càmera.

La fotògrafa dels frikis

A començaments dels 60’s un amic la va portar a veure Freaks (estrenada ‘La parada de los monstruos‘ a Espanya), una pel·lícula del 1932 dirigida per Tod Browning, que un any abans ja havia estrenat amb gran èxit ‘Drácula‘. A Diane li va fascinar i descobrí que els monstres no eren de ficció sinó reals, que els podia trobar pel carrer. Diane va repetir al cinema una i altra vegada i cada cop sortia més convençuda que els havia de retratar i ara tenia permís, la seva càmera.

Child with a toy hand grenade in Central Park, New York, 1962

 

“Freaks fue algo que fotografié mucho. Fue una de las primeras cosas que fotografié y suponía una especie de tremenda emoción para mí. Simplemente, solía adorarlos. Todavía adoro a algunos de ellos. Con esto no quiero decir que sean mis mejores amigos, pero me hacían sentir una mezcla de vergüenza y sobrecogimiento. Los freaks tienen un aura de leyenda. Como esa persona que en un cuento de hadas te detiene y te exige que resuelvas un acertijo. La mayoría de la gente se pasa la vida temiendo padecer una experiencia traumática. Los freaks nacieron con su trauma. Ellos ya han pasado su prueba vital. Son aristócratas.” (Font: Shangri-la)

Diane es considerava un d’ells i la seva interacció amb aquells que eren etiquetes per la societat com friquis, monstres o retardats suposava per a ella una forma de coneixe’s a ella mateixa, de definir la seva identitat, de tenir un paper al món.

Alguna d’aquestes fotografies però van crear gran consternació entre els assistents a l’exposició organitzada pel MoMA al 1967, alguns assistents hi van escupir sobre elles.  La mateixa societat  intel·lectual novaiorquesa que al 67 va expressar el seu rebuig i indignació l’havia d’aclamar com una de les grans fotògrafes de tots els temps només uns anys després.

.

Al començament dels 60’s l’Arbus explora un altre grup prohibit, els nudistes  i és de nou el nostre ja amic John Szarkowski que decideix incloure tres de les seves fotografies a l’exposició del Museum of Modern Art (MOMA), “Recent Acquisitions“, al 1965 que la fa coneguda pel gran public, que surt de l’exposició escandalitzat per l’atreviment de l’Arbus i per presentar amb absoluta normalitat ales parelles nues. Szarkowski però torna a incloure al 1967 30 peces de l’Arbus a l’exposició “New Documents” i la crítica la bateja com la ‘fotògrafa dels estranys o friquis’. Aquesta exposició però catapulta l’obra de l’Arbus a la categoria d’obra d’art. L’Arbus ha aconseguit ser la més popular fotògrafa de la dècada dels 60’s.

L’obra de l’Arbus

Tota l’obra de Diane Arbus és una exploració constant, una exploració de temes que s’havien ignorat a la  fotografia. L’Arbus explorà més enllà dels límits de la societat, dels marginats, friquis i dements mentals però també aquells que s’havien automarginat, com transsexuals o excèntrics, gent considerada ‘rara’. Però també es concentra en gent corrent, en la vida familiar, amb els nens, bessons i trigèmins. Convertia en extraordinari el corrent.

La seva obra, marcada per la gran fotògrafa Lisette Model, va captar lo transcendental mitjançant l’especific.

“És irracional haver nascut en un cert lloc i un cert moment i de ser d’un determinat sexe. És irracional que un pugui canviar moltes circumstàncies i que no pugui canviar moltes altres. La simple idea d’haver nascut rica i jueva és part d’aquesta irracionalitat. Però si neixes sent alguna cosa, pots tenir la gosadia de ser altres deu mil coses”


Diane Arbus va fer que els seus personatges miressin directament a la càmera i bona part de les fotografies les va fer utilitzant el flash, per cert que va ser una de les pioneres d’utilitzar el ‘fill flash’ o flash de relleno que disparava tot i tenir l’escena il·luminada amb llum natural. El flash formava part de la seva pròpia estètica i feia encara més reals els seus personatges. Va trencar amb les regles de composició més clàssiques i deliberadament situava els seus personatges al centre de l’escena. La mirada sempre directa, amb la força que dona una mirada amb orgull. Per l’Arbus el ‘moment decisiu‘ era una veritable tonteria, ella creava el moment i aconseguia dels retratats que fossin conscients de que estaven sent retratats. Busca una nova mirada.

Arbus mai es va trobar amb les fotografies, les creava. Aquest és un punt fonamental de la seva obra, que era la conseqüència d’haver establert una relació amb el subjecte passant a formar part del seu context, aconseguint que aquest es desprengués de la forma que la societat l’estava veient per mostrar-se tal com era davant la càmera.

Tenia predilecció per les trigèmines, eren considerades com una raresa, i del 1963 té una de les seves més famoses fotografies. “Les trigèmines em recorden a mi mateixa quan era adolescent. Alineada en tres imatges: filla, germana, noia dolenta, amb secrets luxuriosos, cadascuna amb una diminuta diferència.” (Bosworth)

Arbus, potser més que altres fotògrafs, ens obliga a qüestionar-nos conceptes morals de la fotografia. Té el fotògraf carta blanca per fotografiar el que vol? Què els hi diu als seus personatges perquè es prestin a fer-se una fotografia? Està envaint la seva intimitat? La Sontag, que ara coneixerem, al 1973 en en seu famós assaig la va acusar de nihilista.

.

Susan Sontag

He passat d’admirar a odiar a la Sontag varies vegades en els darrers dies. Per una part l’assaig que Susan Sontag publicà al 1975 ‘Sobre la fotografia‘ és sense cap mena de dubte el més gran treball que mai s’ha escrit sobre fotografia. Un llibre curt, de no gairebé més de 200 pàgines, que necessites mesos, anys per poder entendre i assimilar. Jo ja porto alguns viatges sortint el darrer de l’avió empès per l’equip de neteja…

L’impacte que m’ha produït no el puc explicar en quatre línies, a més de no saber-ho fer, i només la interpretació de l’al·legoria de la ‘Caverna de Plató‘ aplicat a la nova realitat fotogràfica m’ha fet entendre moltes coses i m’ha empès fàcilment 10 anys en el meu objectiu d’intentar entendre la Fotografia.

La Sontag però té una obsessió desmesurada amb Diane Arbus, que la deixa de volta i mitja però on els efectes en l’obra de l’Arbus han estat diametralment oposats a les intencions de la Sontag. Sontag és  (era) una dona segura de si mateixa amb afirmacions que no toleren cap rèplica. Moltes de les seves afirmacions però son refutables i la seva visió de la fotografia de l’Arbus, en especial, està marcada per un odi que  probablement es remunta a alguna de les seves trobades. La Sontag, potser es va considerar part del món de monstres quan va ser fotografiada per l’Arbus.

Susan Sontag i el seu fill, fotografiats per Diane Arbus

En el seu llibre es dedica un capítol sencer a descriure com Diane Arbus embruta el ‘somni americà’, com dinamita tot l’establert. En una barreja d’admiració i odi, la Sontag et submergeix en una lectura confusa on a vegades no saps si està parlant d’un geni o d’una dement. Tinc l’edició digital del llibre i m’he entretingut a buscar alguna de les seves afirmacions.

Para Arbus, la cámara fotografía lo desconocido. Pero ¿desconocido para quién? Desconocido para alguien que está protegido, que ha sido educado en la mojigatería y las reacciones prudentes.

La gente de buena voluntad de los años setenta está ávida de que la consterne el mensaje antihumanista que transmiten las fotografías de Diane Arbus, así como en los años cincuenta deseaba el consuelo y la distracción de un humanitarismo sentimental. Entre ambos mensajes no hay tanta diferencia como cabría suponer. La exposición de Steichen era un estímulo y la de Arbus un bajón, pero ambas experiencias sirven igualmente para excluir una comprensión histórica de la realidad.

Casi toda la obra de Arbus se inscribe dentro de la estética de Warhol, es decir, se define en relación con los polos gemelos del tedio y la monstruosidad; pero no tiene el estilo de Warhol. Arbus no poseía el narcisismo ni el genio publicitario de Warhol, ni tampoco la insipidez protectora con la cual él se aísla a sí mismo de lo monstruoso, ni su sentimentalismo.

Para Arbus, los monstruos y el estadounidense medio eran igualmente exóticos: un muchacho en una manifestación belicista y un ama de casa de Levittown le eran tan insólitos como un enano o un travestido.

La insistente uniformidad de la obra de Arbus, aun cuando se aleja de sus temas prototípicos, muestra que su sensibilidad, armada con una cámara, podría insinuar angustia, retorcimiento, enfermedad mental con cualquier tema.

En casi todos los retratos de Arbus los modelos miran directamente a la cámara. A menudo esto contribuye a hacerlos parecer más raros, casi desquiciados.

La obra de Arbus expresaba su rebelión contra lo público (como ella lo vivía), convencional, seguro, tranquilizador  y tedioso en pro de lo privado, oculto, feo, peligroso y fascinante.

Quién mejor para apreciar la verdad de los monstruos que alguien como Arbus, fotógrafa de modas por profesión, falsificadora de la mentira cosmética que enmascara las incurables desigualdades de nacimiento, clase y aspecto físico.

El suicidio parece garantizar que la obra es sincera, no voyeurista, que es compasiva, no indiferente.

….

No sé que en penseu però les diu ben clares, no?

Un llibre que us recomano perquè us asseguro que hi haurà un abans i un després amb la seva lectura de la forma que mirareu la fotografia.

Si us interessa l’edició digital la podeu baixar d’aquest link. Jo recomano la compra del llibre i simplement comparteixo amb vosaltres un link que he trobat a google.

.

La fi

Arbus va experimentar forts episodis depressius durant la seva vida familiar. Ella mateixa escrivia al 1968: ‘tinc masses alts i baixos’ i ja el seu ex-marit Allan havia notat violents canvis d’humor. El 26 de Juliol de 1971 Diane va decidir acabar amb la seva vida ingerint gran quantitat de barbitúrics i tallant-se les venes. El seu amic Marvin Israel va trobar el seu cos a la banyera dos dies més tard. Tenia 48 anys. Potser les paraules del seu gran amic Richard Avedon a mena d’epitafi ho diuen tot sobre ella:

“Nothing about her life, her photographs, or her death was accidental or ordinary.”

Res del que va fer a la seva vida, les seves fotografies o la seva mort va ser accidental o corrent. La seva única i privilegiada visió, el seu estil personal  i l’ample ventall de subjectes fotografiats ha suposat una de les més grans influencies a la fotografia del segle XX. E


Al 1972, 10 fotografies de Diane Arbus van ser escollides per representar als Estats Units a la Biennal de Venècia. Va ser un èxit sense precedents, a més de ser el primer fotògraf americà en exposar a la Biennal.
Van haver de passar disset anys des de la gran exposició de Steichen al 1955, ‘The family of man‘, per que les grans multituds fessin cua al Museu d’Art Modern de Nova York per veure una altra gran exposició. Després de l’èxit a la Biennal de Venècia, el MoMA va organitzar una gran retrospectiva de la seva obra. L’exposició, formada per 112 fotografies, imposava una sensació oposada a la de Steichen. En lloc de bellesa ara es podia contemplar gent monstruosa comportant-se humanament. Els monstres de l’Arbus, horribles, vestits horriblement i en llocs horribles son perfectes models per l’Arbus i sembla que son ells els qui observen a l’observador reclamant la seva normalitat. La humanitat no és ‘una’ com proclamava Steichen. La fotografia deixa de parlar de la bellesa del món i dels homes. L’exposició va recórrer diferents museus d’Estats Units i Canadà: 7 milions de persones van veure l’exposició. El llibre de l’exposició ha estat l’obra sobre art més venuda de la historia.

Entre el 2003 i el 2006, l’exposició Diane Arbus Revelations, que havia estat organitzada pel San Francisco Museum of Modern Art, va tornar a ser un dels grans aconteixements de la història de la fotografia. L’exposició era un recull de cartes, llibres, apunts i càmeres de l’Arbus, a més de 180 fotografies. El llibre Diane Arbus Revelations és una peça preciosa que he tingut l’oportunitat de fullejar en una edició electrònica de baixa qualitat. L’exposició i la publicació, a l’estar autoritzats per la seva filla Doon, que gestiona el llegat de Diane Arbus, es pot considerar que és la primera biografia autoritzada de la fotògrafa.

“No sabia que era jueva quan era petita. No sabia que desafortunat era ser-ho. Em vaig criar en una ciutat jueva i en una familia jueva i com el meu pare era un jueu ric i jo anava a un colegi jueu vaig adquirir un ferm sentit de la irrealitat. L’únic que sentia era la sensació d’irrealitat…. “

Diane Arbus. En molts aspectes Diane Arbus encarna els elements més importants del que va passar a la fotografia de la segona meitat del segle XX. Es pot considerar una representant del foto-periodisme però amb una mirada introspectiva. Ella es fotografiava a ella mateixa fotografiant als demés. La repulsió inicial que provoquen els seus personatges acaba amb una reacció que deixa bocabadat a l’observador amb el neguit de voler conèixer el personatge, d’entrar a la seva vida al veure’s lliurat de la compassió que la fotografia humanista provoca a l’observador. Arbus té la capacitat de atreure a l’observador amb una mirada fixa, directament al rostre dels seus subjectes atrapant-lo totalment. La importància de l’obra de l’Arbus no te rés a veure amb la tècnica, ni amb la composició, ni amb el revelat… simplement a qui i sobre què va entendre que havia de fer fotografies.


Us deixo amb un vídeo de 6:48 min trobat a Youtube que us pot animar a explorar la seva obra:

però si no us agrada o no resistiu la música en podeu trobar més a: http://www.youtube.com/results?search_query=diane+arbus&aq=f

Al 2007 Steven Shainberg va estrenar la pel·lícula ‘Retrato de una obsesión‘, basada amb la biografia escrita per Patricia Bosworth i on la Nicole Kidman interpreta el paper de Diane. La pel·lícula va passar sense pena ni gloria i la crítica, per bé que va aplaudir la interpretació, no va quedar convençuda de la fantasiosa adaptació que es fa a la personalitat i vida de l’Arbus. Si voleu llegir una bona crítica de la pel·lícula només heu d’entrar en aquest article. Jo l’he vist aquest cap de setmana i no m’ha desagradat del tot.

 
Retrato de una Obsesión (trailer)

Us deixo ara amb el documental fet al 1972 sobre Diane Arbus, no dura més de 30 min i és excel·lent per conèixer una mica més de la seva personalitat. Al documental s’exploren les seves idees de la mà de la seva filla Doom, la fotògrafa i gran influenciadora de l’obra de l’Arbus, Lisette Model, un amic seu, Marvin Israel i en John Szarkowski. Val la pena.

Diane Arbus Part 1
Diane Arbus Part 2
Diane Arbus Part 3
Diane Arbus Part 4

Si voleu veure les millors fotografies de l’Arbus podeu clicar directament en aquest link, es tracta de la carpeta de fotografies de l’impressionant article d’articles sobre l’Arbus a Shangri-la.

O les de la coneguda web de Photography-now:

I una més:

Abans de compartir amb vosaltres el material que he utilitzat per escriure aquest intent d’aproximació a l’Arbus vull posar apart el magnific recull que podeu trobar al web de Shangri-la: http://shangrilatextosaparte.blogspot.com/2007/07/carpeta-diane-arbus_18.html

Fonts: Avui més que ami tinc la sensació d’haver-me deixat mil coses i reflexions que m’hagués agradat compartir amb vosaltres. Però potser es millor que us deixi tot el material i vosaltres mateixos continueu explorant l’obra de Diane Arbus:http://jesusangelortega.wordpress.com/2009/08/

http://en.wikipedia.org/wiki/Diane_Arbus

http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/biography/arbus.html

http://www.elfotografico.com/2010/05/la-fabrica-muestra-20-fotos-de-diane-arbus-la-coleccionista-de-horrores/

http://bibliotecaignoria.blogspot.com/2008/10/susan-sontag-como-en-espejo-oscuramente.html

i alguna font més…

Jo encara estic impressionat. La relectura de l’obra de la Sontag i d’alguns excel·lents articles de l’Arbus m’han deixat atontat bona part de la setmana, penso que hi he somniat i tot. Però amics, per sort tots reaccionem diferent davant d’una mateixa obra i potser no he aconseguit fer-vos arribar el missatge d’avui. Un missatge de canvi profund en la visió fotogràfica. Espero que hagueu gaudit de l’experiència i haguem avançat un pas més en el coneixement de la fotografia a partir dels seus clàssics.

Bona setmana  i bona Mercè pels barcelonins !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Anuncis