BECQUERIANAS

FREDERIC MOMPOU (1893-1987) – BECQUERIANAS

Us parlo quasi sempre de lied alemany amb textos de poetes alemanys i moltes vegades el sentiment que ens transmeten les paraules ve d’una cultura diferent a la nostra que tot i ser apassionant i sentir-nos-hi identificats  és llunyana al sentir popular d’aquí. Aquest sentir romàntic alemany per mi és impressionant, sentiment decadent, ple de passió, de força, resignació i revel·lia, obscur i profund, però aquí també tenim grans músics que val la pena tenir-los molt i molt presents.

Avui us parlaré altre vegada del Mompou vocal, però lluny del Combat del Somni que vaig presentar a l’agost. Aquesta és una obra admirable del compositor en el seu punt més àlgid de plenitud i maduresa, l’any 1971.

Va ser una obra d’encàrrec per la Comissaria Nacional de la Música amb motiu de celebrar el centenari de la mort de Bécquer. Sis van ser els textos escollits i tots ells de les seves Rimes:

Aquestes cançons van ser estrenades per la soprano Carmen Bustamante i va ser acompanyada al piano pel mateix compositor.

He buscat què hi havia escrit d’aquesta obra de Mompou i la veritat és que he trobat ben poc sobre ella. És curiós doncs és una obra impressionant i amb unes crítiques fantàstiques però reconec que jo mateixa no la vaig conèixer fins que vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar-la al piano.

Sorprenen les rimes de Bécquer musicades amb una música tan trencadora, amb uns acords molt especials, unes melodies diferents i un romanticisme gens semblant al de l’època del poeta. De tota manera fascinen i quan més les escoltes i quan més les sents(sentir de sentiment) més t’enganxen i t’apropen a una bellesa subtil, intimista i aleshores si, properes al poeta.

Mompou va tenir una activitat febrilment intimista i els últims anys de la seva vida van transcórrer en el seu pis del Passeig de Gràcia intentant recomençar de nou, buscant l’exactitud de les notes, el zero o principi d’una idea pura, sense artificis, calladament. Recomençar era la paraula que Mompou utilitzava per definir l’esperit que determinava la seva música: “com fan els pintors que sempre recomencen davant d’un quadre”, idea realment preciosa de la creació.

Mompou volia intentar arribar a la desmaterialització de la música, volia aconseguir la màxima simplificació de la forma, en favor de la màxima exactitud de les notes utilitzades i contra tot el que fos accessori. Ell es va sentir impactat per “la música callada i la soledat sonora”, el vers de Sant Joan de la Creu que inspiraria i donaria nom a la seva cèlebre Música Callada. Tota la seva vida i tota la seva creació van estar immersos en aquests conceptes. Josep Pla el definia com a “un estratega de la música, d’una lucidesa admirable i de conviccions internes inamovibles.

Us deixo amb aquestes sis cançons tan plenes de passió i intimisme alhora esperant que us facis sentir fortes emocions.

Estan cantades per la soprano Isabel Monar i al piano la complementa Mac McClure.

.

.


<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1

Anuncis