Margaret Bourke-White

Per a mi descobrir l’obra de la fotògrafa d’avui ha estat una molt agradable sorpresa. Potser influenciat per la fotografia que John Szarkowsky escull en el seu llibre de capçalera ‘Looking at Photographs‘ el cert és que no m’havia motivat prou per entrar en detall a conèixer a la protagonista d’avui.

Però al caure a les meves mans un parell més de fotografies de l’artista d’avui m’ha fet tafanejar una mica més en el seu treball i he trobat un tresor. Una fotografia clara i intel·ligent, una obra tan prolífica que executa a la perfecció tots els temes tractats. Una fotògrafa que ha merescut un lloc a la meva tauleta de nit durant aquesta setmana i que amb il·lusió vull compartir amb vosaltres. Amics, prepareu-vos per conèixer a: 34. Margaret Bourke-White

Neix el 14 de Juny del 1904 al Bronx, Nova York. La família del seu pare, Joseph White, eren jueus ortodoxos i es van canviar el cognom de ‘Weiss’ a ‘White’. Margaret però s’educà en el protestantisme i no va saber de les seves arrels jueves fins a la mort del seu pare al 1922. Minnie Bourke, la seva mare, era filla d’un immigrant irlandès que feia de fuster per a vaixells. Margaret va créixer a New Jersey i sempre va mostrar fascinació per la tecnologia. El seu pare era enginyer i inventor.

Al 1921 Bourke-White es matricula a l’Universitat de Colúmbia, a Nova York, per estudiar art i és justament aquest any quan la primera càmera, regal de la seva mare, cau a les seves mans. Era una Ica-Reflex. El seu pare havia estat també un fotògraf aficionat però Margaret no es va sentir atreta per la fotografia fins que va tenir la seva pròpia càmera. El seu interès va anar creixent tutelada per Clarence Hudson White, un dels fotògrafs fundadors de conegut grup ‘Photo-Secession‘, liderat per Alfred Stieglitz. De Hudson White va aprendre tota l’estètica de la fotografia.

Margaret tenia també passió per la naturalesa i els animals, en concret els rèptils i així al 1922 també va començar a estudiar Herpetologia, una branca de la zoologia que estudia els rèptils i amfibis. Al 1925 es casa però es divorcia un parell d’anys més tard. Finalment, i després de canviar varies vegades d’Universitat, es gradua a la Universitat Cornell al 1927 i decideix ajuntar els seus dos cognoms canviant-los d’ordre, d’aquesta manera posa el cognom de la seva mare, Bourke, davant de White. Un any més tard es mou a Cleveland, Ohio, per treballar com a fotògrafa industrial per una companyia de petroli. D’aquesta època es coneixen excel·lents fotografies de motius ordinaris i de formes geomètriques. Poc després es cridada per formar part d’un projecte de nova revista per cobrir projectes fotogràfics a Nova York.

Margaret Bourke-White es reconeguda com una de les millors foto-periodistes dels 30’s als 50’s i la seva obra es considerada, fotografia a fotografia, com peces obtingudes sota tota mena de circumstàncies. Les seves fotografies d’es d’una gàrgola de l’edifici Chrysler o les de Mahatma Gandhi son un exemple del seu memorable treball.

‘La càmera és un instrument notable. Busques un tema i la càmera fa la resta tot sola excepte agafar-la i dir-li on ha d’apuntar…’

Margaret és la primera dona fotògrafa que treballa per una gran revista com Fortune i una de les representants més importants de l’etapa daurada del Fotoperiodisme. De nou va ser la primera dona en acreditar-se com a fotògrafa de guerra i la primera en volar en una missió real de bombardeig a la Segona Guerra Mundial. La seva fotografia és especialment clara i no pots deixar d’observar els detalls de la historia que cada una de les seves fotografies t’està contant. Una dona increïble, ja veureu.

L’etapa ‘Fortune’ i ‘Life’

Després de l’èxit del seu primer treball és al 1929 quan rep una trucada de Henry R. Luce, un empresari que estava planejant la creació d’un nou setmanari anomenat ‘Time‘. Margaret va assistir a l’entrevista a Nova York i va poder conèixer com i què es volia de la nova revista ‘Time‘. No va sortir-ne massa impressionada i no li va interessar. Els editors però no la volien deixar escapar i li van proposar un altre projecte, en aquest cas una nova revista de negocis i les seves fotografies industrials serien perfectes pel nou format. Això era perfecte per la Bourke-White i va acceptar l’oferta per unir-se al nou grup de fotògrafs de la revista.

Així naixia al 1929 la revista ‘Fortune‘ i Margaret va estar treballant pel primer numero vuit mesos. El primer número sortia a la llum amb una reportatge sobre la companyia Swift & Co, una mena de planta processadora de carn de porc. Durant aquests mesos va treballar fins a l’extenuació i a l’acabar el reportatge no va poder aguantar la pudor impregnada en part del seu equip i va decidir cremar-lo. El seu treball representà un pas important en els assaigs fotogràfics i en la consolidació del que havia de ser l’estil Bourke-White. Per Fortune també va fer reportatges per clients com Chrysler, Goodyear i les Linies Aeries Eastern.

Al 1930 Rússia estava en plena revolució cultural i industrial. Era impossible entrar-hi pels ciutadans americans i encara més pels fotògrafs. Margaret hi volia anar però els editors de Fortune dubtaven de si ho podia aconseguir. Finalment van decidir enviar-la a Alemania per fotografiar l’industria emergent. Però per a la Margaret res era impossible i aquell mateix any era la primera dona fotògrafa en rebre permís per entrar a l’Unió Soviètica i fotografiar les plantes industrials per la revista Fortune. D’aquest projecte naixia el seu primer llibre ‘Eyes on Russia‘. Margaret hi va tronar varies vegades a la Unió soviètica en circumstancies diverses durant la Segona Guerra Mundial.

Al 1931 les autoritats soviètiques van tornar a convidar a Margaret, però aquest cop en lloc de concentrar-se en maquinaria i plantes industrials es va dedicar a fotografiar a la gent. El New York Times Sunday Magazine, la revista setmanal del diari The New York Times, li va publicar articles del seu viatge i encara al 1932 la Bourke-White hi va tornar, ara per fer un documental. El resultat va ser una mica un desastre, al no estar preparada pel cinema com ho estava per la fotografia. Va intentar vendre part del documental a Hollywood però no ho van acceptar per por a que se’ls acusés de propaganda soviètica.

Al 1936, Bourke-White es va embarcar en un projecte amb l’escriptor Erskine Caldwell, amb qui va estar casada del 1939 al 1942, per il·lustrar amb les seves fotografies el text de l’escriptor al seu llibre ‘You Have Seen Their Faces’. El llibre era un treball documental sobre la gent pobre del sud dels Estats Units durant la Gran Depressió, tal i com ho va fer també una altra gran fotògrafa, Dorothea Lange.

Al 1936 l’editor de Fortune va decidir finalment llançar la nova revista ‘Life‘ i aquest cop la Bourke va formar part de l’equip de fotògrafs inicial. Durant aquesta etapa la Bourke-White va viatjar per arreu, des de les noves ciutats emergents als Estats Units fins tota Europa.

Les seves fotografies de la construcció de la presa de Fort Peck van aparèixer en portada del primer número de la revista ‘Life‘, el 23 de Novembre de 1936. Aquesta portada va acabar convertint-se en una mena d’icona al ser utilitzada la fotografia en el disseny dels segells que els Correus Americans (United States Postal Service) van produir per representar la dècada dels 30’s a la serie commemorativa del centenari de l’aparició dels segells a Amèrica.

Enfilada pels aires

El que menys esperes trobar d’un fotògraf a la dècada dels 30’s és una fotografia aèria. Margaret Bourke-White li agradava enfilar-se a tot arreu, a avions, globus, helicòpters o als edificis més alts de Nova York. L’obra que la fotògrafa ens deixa d’aquesta dècada és simplement espectacular.

Enfilada al pis 61 de l’edifici Chrysler, Bourke-White va produir una de les series més espectaculars i revolucionaries de l’època. La seva famosa fotografia enfilada en una de les gàrgoles d’acer òbviament no la fer ella, sinó el seu company Oscar Graubner. (Margaret Bourke-White working atop the Chrysler Building, NY 1934). La fotografia pertany a la serie on hi podem trobar “Gargoyle Chrysler Building, New York” del 1929-1930. Des dels gairebé 300 metres d’alçada la Bourke-White va fotografiar un Nova York mai vist.

A la pàgina de Life podeu veure una mostra de les fotografies de l’edifici Chrysler.

Una altra de les fotografies històriques de la Bourke-White és la del ‘DC4 volant sobre Manhattan‘. La fotografia és del 1939 i quan te la trobes al mig del seu portfoli primer penses que algú s’ha equivocat, que aquesta fotografia no pot ser dels 30’s. La resolució, nitidesa i composició és extraordinària. No he trobat el lloc des d’on va estar feta però suposo que pot tornar a ser des de l’edifici Chrysler. Si avui ja seria complicat fer aquesta fotografia penseu com s’ho va fer amb una càmera pesada i una pel·lícula lenta.

La tercera que he escollit pertany a una serie que encara resulta més extraordinària que cada una de les fotografies ja que es pot veure el moviment de les masses al voltant d’algú que sembla ha tingut un accident a la platja. Es tracta de ‘Accident a la platja‘ del 1951 i mostra, ara enfilada en un helicòpter, a la gent al voltant de Mary Eschner, una banyista que sembla es va ofegar a la platja de Coney Island.

.

La Segona Guerra Mundial

Al 1941 va tornar a ser enviada a Rússia per veure els canvis amb l’etapa anterior i allí es va trobar com la única fotògrafa estrangera quan van començar a caure les primeres bombes sobre Moscou.

Bourke-White ha estat la primera dona corresponsal de guerra i també la primera fotògrafa a la que se li va permetre endinsar-se a les zones de combat durant la Segona Guerra Mundial. Mentre estava a Moscou i sota el bombardeig dels alemanys al 1941 es va haver de refugiar a l’ambaixada americana. Des de la finestra va treure les seves famoses fotografies de Moscou de nit sota una tempesta de llamps i bombes.

Durant la Guerra va fer multitud de fotografies  de soldats, generals, víctimes de la guerra i de la seva destrucció. Es va arrossegar pels camps de batalla per estar a tot arreu i acompanyà a les tropes americanes a la campanya d’Itàlia.

Però sense cap mena de dubte un dels seus reportatges més durs va ser quan acompanyant a les tropes americanes, al front del General George S. Patton, va entrar al Camp de Concentració de Buchenwald al 1945, un dels camps de concentració més grans en territori alemany, per on van passar més de 250.000 persones. Les seves fotografies dels presoners alliberats son un  document de l’horror dels camps nazis. Les seves fotografies van ser un extraordinari document per que els americans, i tot el món, conegués el el inimaginable horror que la guerra havia estat.

Després de la guerra Bourke-White va continuar viatjant per tot el món i es va dedicar més al que s’anomena ‘fotografia humanitària’ (recordeu? aquella que la Sontag deia que la fotografia de l’Arbus no tenia). Va cobrir la campanya de la no-violència de Gandhi a l’india i els miners i l’apartheid a Sud-àfrica.

Durant l’època de McCarthy va ser objecte de persecucions i interrogatoris per les seves implicacions amb organitzacions en preo dels drets humans. El FBI va recollir documentació de les seves activitats polítiques a la dècada dels 30’s i va començar a rebre crítiques públiques de la mà del Comitè d’Activitats anti-americanes.

.

La trobada amb Gandhi

Al març del 1946 el cap del departament de fotografia de Life va enviar a la Bourke-White a la Índia a documentar la fi del domini imperial britànic. A l’arribar no va trigar en obtenir una entrevista amb el líder del moviment independentista indi, Mahatma Gandhi.

Mahatma Gandhi, Delhi (1946)

Només després de fer-la assistir a una conferencia sobre la importància de la filosa (rueca) per l’autosuficiència del país se li va permetre entrar a l’habitació de’n Gandhi.

Aquell dia en Gandhi havia fet vot de silenci i per tant la periodista no va poder parlar amb ell, únicament se li va permetre fer fotografies i una d’elles és al que es mostra dalt. Gandhi està assegut en un coixí amb les cames creuades, nu de tors i situat a la dreta de la composició. A l’esquerra la filosa, ocupant bona part de la composició com a senyal del poder simbòlic de l’arcaic instrument i situat en un pla anterior al de Gandhi. La llum des de la dreta dona volum a l’escena i el flash tènue acaba omplint la zona més fosca de l’esquerra.. Aquesta és una de les millors fotografies de Gandhi. (Iconos de la fotografia, Ed.Electa)

.

Els reportatges

Després de la guerra, al 1946, Margaret va ser enviada per Life a cobrir nous reportatges a països emergents, com Pakistan i la Índia.  Entre el 1950 i el 1956, com no podia ser d’altra manera, la Bourke-White també era a Corea per cobrir la guerra amb els americans i a Sud-àfrica per un reportatge sobre les mines d’or i les condicions dels treballadors.

Les fotografies que trobem al seu portfoli de la Índia i Pakistan tornen a ser extraordinàries, d’una claredat i força notables. En el seu assaig sobre el ‘sistema de castes’ mostra dures fotografies de nens treballant sota condicions infra-humanes. També era allí a la Gran Migració, on milions de refugiats van haver de deixar les seves cases per la partició del Pakistan i la creació de les noves fronteres entre aquest país la Índia.

Dalt podem veure la fotografia del fundador del Pakistan, Muhammed Ali Jinnah, demostrant que la Bourke-White també hagués pogut estar una excel·lent retratista. Les fotografies d’aquesta època reflecteixen l’extraordinària duresa de les revoltes a la zona i van ser recopilades en la seva obra, Halfway to Freedom. La crítica de l’època va entendre aquesta obra com una de les més belles i dramàtiques d’aquest període.

Al 1949 va visitar Sud-àfrica per fotografiar les dures condicions dels miners negres a Johannesburg. Com havia d’estar a primera fila la Bourke es va posar malalta baixant a una de les mines i va haver de ser evacuada. D’aquest projecte també hi trobem esgarrifoses fotografies dels nens als suburbis. El projecte quedà recopilat al llibre South Africa and Its Problem.

La fotografia dels dos miners negres a la mina d’or és una de les més famoses. Els miners, coneguts només pel seu número, no estaven autoritzats a usar el seu nom.

Al 1952, si es que encara li faltava alguna cosa a veure al món, havia d’estar a Corea, a la guerra entre els nacionalistes sud-coreans i els comunistes nord-coreans. La seva fotografia de Nim Churl Jin és una de les més importants de la seva carrera. Va ser a Corea on la Bourke-White va començar a sentir els primers símptomes de la malaltia de Parkinson.

(A la pàgina de Life podem veure un petit recull de fotografies de la Guerra de Corea)

Els darrers anys

La dona que havia estat torpedejada a la Mediterrània, bombardejada per la Luftwaffe, encallava en una illa Àrtica, bombardejada  a Moscou, rescatada d’accident d’helicòpter, era coneguda per ‘Maggie l’indestructible.

Però quan tenia 50 anys a ‘Maggie’ li van diagnosticar la malaltia de Parkinson i es va veure obligada a reduir la seva activitat. Al 1958 va provar teràpies experimentals pel Parkinson i va ser operada. Tot i que l’operació va anar bé Margaret va decidir deixar l’activitat com a fotògrafa i dedicar-se a escriure. Demanà al seu amic Alfred Eisenstaedt que fes de fotògrafa per ella. De fet va demanar escriure el relat de la seva vida a la revista ‘Life’ però li va ser rebutjat. Al 1961 es va sotmetre a una altra operació i els resultats van ser una pèrdua de la facilitat per poder parlar. Finalment es concentrà en acabar la seva autobiografia ‘Portrait of Myself‘.

A la seva casa de Connecticut, envoltada de grans còpies de les seves fotografies dels boscos que havia fet a Txecoslovàquia enganxades a la paret, va completar seva autobiografia, que va ser publicada al 1963. Margaret ‘Maggie’ Bourke-White va morir el 27 d’Agost de 1971, als 67 anys d’edat.

El seu llegat fotogràfic es pot trobar repartit entre el Brooklyn Museum, el Cleveland Museum of Art i el Museum of Modern Art in New York City així com a la Biblioteca del Congrés.

Margaret Bourke-White. Una extraordinària fotògrafa i una de les millors foto-periodistes de tots els temps. Margaret tenia un extraordinari talent per a la fotografia simple, clara, parlant-nos en un idioma entenedor sense subterfugis ni obligant a l’observador a cap interpretació complexa més enllà del llenguatge de les seves pròpies imatges. Una dona valenta que no va voler-se perdre cap dels events de la seva època. Una fotògrafa amb una tècnica depurada que va explorar totes les cares de la fotografia, el foto-periodisme, els retrats, els paisatges i la fotografia industrial. Una mestra de la il·luminació i de la composició ampla, del detall i de la nitidesa dels seus quadres. Una pionera en un món d’homes que va acabar sent aclamada com una de les fotògrafes més influents de la post-guerra. Una vida excitant i una obra fotogràfica única.

Us deixo amb un vídeo de 9:30 min trobat a Youtube que està francament ben editat, amb imatges de documentals de l’època barrejades amb les fotografies de la Bourke-White, la veu en off, però molt deficient.

Podeu veure més muntatges en vídeo sobre l’obra de la Bourke-White a youtube:

http://www.youtube.com/results?search_query=margaret+bourke-white&aq=f

Podeu explorar més fotografies de la Bourke-White a alguna de les galeries que us passo a continuació:

I a continuació us passo el link del fons de la revista Life:

I en general (tot i alguns errors d’autoria) podeu buscar a google

Fonts: Hi ha força documentació de la Bourke-White però molt desordenada i incomplerta a la xarxa. Heus ací algunes fonts consultades:

http://www.newworldencyclopedia.org/entry/Margaret_Bourke-White

http://www.photo-seminars.com/Fame/MargaretWhite.htm

http://www.digitaljournalist.org/issue0301/pcox.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Margaret_Bourke-White

http://www.things-and-other-stuff.com/magazines/margaret-bourke-white.html

http://www.smartwomeninvest.com/bourkebio.htm

i alguna font més…

He viscut l’obra de la Bourke-White com una trepidant pel·lícula d’acció, m’he emocionat al ritme dels seus projectes i ha acabat sent una de les més interessants experiències de les darreres setmanes. Espero que hagueu descobert como jo una extraordinària fotògrafa i una visió fotogràfica tan clara com impactant.

Bona setmana i fins el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements