Hiroshi Sugimoto

Avui torna a ser un dia especial, el dia en que obrim una porta certament desconeguda, una porta de la qual parteix un camí complexe, un camí que ens ha de portar a entendre com la cultura japonesa ha entès la fotografia i el que és més important, com l’ha interpretat i com s’ha expressat.

El fotògraf escollit avui no és un clàssic de la fotografia japonesa, per bé que avui és un des representants més notables i la seva interpretació de la fotografia m’ha captivat especialment. L’artista d’avui obre aquest camí que ens ha de portar per diferents obres i percepcions de la fotografia al llarg de la curta història de la fotografia japonesa. 分かりました Hiroshi !  35. Hiroshi Sugimoto

Neix al 1948 a Tòquio, Japó. Fill de comerciants pròspers, els seus apres li van donar tota la llibertat i encoratjament a la seva educació. Als 14 anys el seu pare si regalava la seva primera càmera i al llarg dels seus estudis sempre va mostrar un interès especial per la ciència i la tecnologia. Al 1970 comença els seus estudis de política i sociologia a la Universitat St. Paul de Tòquio. Dos anys més tard, al 1972, es trasllada als Estats Units per estudiar art, obtenint el seu ‘Bachelor of Fine Arts‘ al Art Center College of Art and Design de Los Angeles a Califòrnia. Més tard es trasllada a Nova York.

Sugimoto ha definit la seva fotografia com una expressió del ‘temps exposat’, una mena de caixa del temps que representa períodes de temps. La seva obra també es centra en fugacitat entre la vida i la mort. L’obra de Sugimoto s’ha vist influenciada pels moviments surrealistes i dadaistes i per l’obra de Marcel Duchamp, artista francès del segle XIX que exercí gran influencia en l’evolució del moviment pop del segle XX. També hi trobem en l’obra de Sugimoto un gran interès per la arquitectura moderna del segle XX.

‘Intento no estar mai satisfet amb el meu treball, d’aquesta manera estic sempre reptant al meu esperit…’

La seva tècnica de llargues exposicions ha donat a Sugimoto la reputació de fotògraf de gran habilitat tècnica i un dels més aclamats artistes per l’aspecte conceptual i filosòfic de la seva obra.

Dintre de la meva particular setmana d’immersió m’he trobat un article que m’ha fet entendre una mica més què pretén la fotografia japonesa i m’ha ajudat força a entendre l’obra de Sugimoto. Us en faig cinc cèntims…

Els ideogrames que composen la paraula ‘fotografia’ en japonès son ‘sha’ i ‘shin’. ‘sha’ significa reflectir o reproduir i ‘sha’ veritat. ‘Reflectir al veritat’ és ven diferent del que etimològicament significa per a nosaltres ‘foto’, llum i ”graphia’, escriure. Aquest ‘procés de reflectir la veritat’ ha estat una constant obsessió a la historia de la fotografia al Japó. Aquest procés de reflectir la veritat dona un gran nombre d’interpretacions.

Amb aquesta diversitat d’aproximacions, el fotògrafs japonesos han demostrat de no existeix ‘la veritat’ i es continuen fent la pregunta de ‘què és el que la fotografia pot reproduir i que és el que s’obvia en els intents de reproduir’.  En els darrers anys el creixent nombre de fotògrafs japonesos ha donat l’oportunitat de conèixer la seva fotografia a Amèrica i Europa però encara el nombre d’exposicions de fotografia japonesa és una raresa.

A la dècada dels 90’s s’inaugurem molts museus de fotografia a tot el Japó, això explica com ara, tot i tenir encara un mercat dèbil, la fotografia al Japó ha desenvolupat el seu propi estil i s’ha anat imposant com un fenomen de masses.

En els darrers anys han sorgit un gran nombre de fotògrafs que podríem dividir en dos grans grups. El que usa la fotografia com a mitjà per aproximar-se al món des d’un punt de vista individual, com el cas de Naoya Hatakeyama, Toshio Shibata o Ryuji Miyamoto i el que treballa aquest mitjà per accedir a lo imaginari i trascendir el temps i l’espai, és el cas de Hiroshi Sugimoto, amb una obra que pot ser vista com un comentari crític a la historia i la temporalitat. (Fotografía en Japón, escrit per Mariko Takeuchi)

L’obra de Sugimoto

Hiroshi Sugimoto va estudiar a Los Angeles en el moment que el Minimalisme i l’Art Conceptual dominaven l’art a Amèrica i Europa. La reducció a lo essencial, deixant de banda el superflu és una constant a l’obra de Sugimoto, que es veu influenciat pels moviments minimalistes a la pintura i l’escultura. Sugimoto però, explora els temes amb absolut rigor tal i com queda reflectit a les seves series o projectes al llarg de la seva carrera. Apart del minimalisme a la seva fotografia, Sugimoto explora i desenvolupa el ‘Idea Art‘, l’art conceptual aparegut a la dècada dels 60’s i liderat pel critic Clement Greenberg, el moviment però ja apareix a les primeres dècades del segle XX amb Duchamp com a principal artista. El Conceptualisme a la fotografia tracta de expressar una idea dintre d’una obra més que l’objecte en ell mateix. A l’obra de Sugimoto la idea és l’obra mateixa.

L’obra de Sugimoto està estructurada en series de fotografies, desenvolupades a partir de propostes conceptuals molt definides com Dioramas (1976), ‘Theaters’ (1978), ‘Seascapes’ (1980), ‘Bays’ (1995), Architecture (1997) o Lightning Fields (2009) que el consagren com un dels més importants fotògrafs americans d’origen japonès. La seva obra s’ha exposat monogràficament al Metropolitan i el MoMA de Nova York.

Diorames i Retrats

El punt de partida del nostre viatge el trobem a Diorames (1976). Una serie que ha simple vista pot passar com a desapercebuda i mediocre fotogràficament, però no. Sugimoto comentava que quan era nen no li agradaven els contes de fades sinó les histories reals. Per les nits, quan no volia anar a dormir, li demanava a la seva avia que li contés histories que havien passat de veritat. La investigació que Sugimoto fa del que es real del que no és palès a la serie ‘Diorames’. Quan es va traslladar a Nova York des de Los Angeles al 1974, una de les primeres coses que va fer va ser visitar el Museu d’Historia Natural de Nova York.

En front d’aquelles famoses representacions d’animals i humans avantpassats nostres que apareixen amb fons pintats representant l’entorn de l’escena, Sugimoto, i tot el que visita el Museu, va quedar atret per l’escena tot i la seva clara aparença de que és irreal, prefabricada. En una de les seves exposicions comentava..’Les figures sobre aquests fons pintats semblen indubtablement falses però al tancar un ull la perspectiva desapareix i l’escena es torna real…‘. Així Sugimoto, amb la seva fotografia en blanc i negre ens presenta un concepte, una idea, tot i que l’objecte que la representa no és real. Ens mostra una representació d’una altra representació, per bé que deliberadament ens dona pistes de que allò que estem veient no és real.

Els objectes i figures al ser capturats per la càmera s’omplen de vida, establint una mena de paradoxa, plena de simbolisme i interpretacions, és l’art conceptual, on la idea està per sobre de l’objecte. Sugimoto no retrata la realitat, sinó que la crea..  “No importa quan fals sigui l’objecte. Una vegada fotografiat es converteix en real…”.

A la serie ‘Retrats‘ del 1999 Sugimoto treballa la mateixa idea però ara utilitza les figures dels museus de cera. El treball en il·luminació i recreació de l’atmosfera és impecable. Saps que és una figura de cera però hi ha alguna cosa a la fotografia que t’atrapa. Va donar encara un pas més, demostrant l’existència de la relació entre el subjecte fotografiat i la imatge original, cas en aquell moment de la Princesa Diana, Fidel Castro o l’emperador Hirohito.

Sugimoto tracta aquestes fotografies d’una manera molt especial. Deliberadament juga amb la il·luminació per que la pell, el més identificable del que estem davant una figura de cera, es vegi realment que és de cera. El seu propòsit és no enganyar  sinó captar el mateix propòsit, la mateixa idea del fotografiat com si l’escena fos real. L’observador, sempre amb l’actitud de visió pre-concebuda, davant el medi, encara queda més sorprès en captar una ‘realitat’ que no havia experimentat abans veient figures de cera. És interessant el que Sugimoto ens fa sentir… No passeu de llarg i doneu-li una volta…

“La imatge per tant, és una mena de decoració del concepte. El concepte és el concepte i no deu ser tan sòlid quan és necessita una imatge real per poder-lo representar”

El minimalisme de Sugimoto

Una de les series on Sugimoto s’ha fet més conegut internacionalment és ‘Seascapes‘. Aquestes ‘marines’ son un exemple de la importància que per Sugimoto té el medi fotogràfic. Les ‘marines’ son escenes molt agraïdes per la fotografia, un clàssic de la etapa més pictòrica de la fotografia, però Sugimoto utilitza el tema per convertir-lo en un document metafísic i existencial.

Son veritables exploracions dels límits espirituals i físics més que investigacions sobre la fotografia plana. No es tracta de simples composicions visuals sinó que Sugimoto vol anar més enllà.

Es tracten de molt llargues exposicions, normalment utilitzant filtres de densitat neutra per incrementar encara més l’exposició. La serie complerta dona un missatge enigmàtic al combinar les imatges amb tons contraposats de cel i mar. Les onades desapareixen, el cel és uniforme… és una representació del propi temps en contra del que podria ser una fotografia instantània.

No m’agaden els U2. No tinc cap disc i no tinc previst tenir-ne. Sugimoto tampoc sabia qui eren, segons ell encara tenia posat al cotxe el cassette de ‘The Dark Side of the Moon’ de Pink Floyd quan al 2006 es va trobar amb en Bono a França. Bono li manifestà la seva passió per la seva serie de ‘Marines’ (culte aquest Bono, oi?) i fos com fos la fotografia de Sugimoto ‘Boden Sea‘ del 1993 (a la part superior), va acabar sent la portada del disc ‘No Line on the Horizon‘ dels U2. No només això, la fotografia va donar voltes i voltes en pòsters i publicitat per ciutats de tot el món. Sugimoto va rebre multitud de reconeixements per la seva serie:

“Aquest és l’efecte de les Marines, l’oceà sense res més que aigua, és una de les poques coses que podem recrear d’un món de fa milers d’anys. L’obra ens connecta amb les arrels de la humanitat, fins i tot pels músics que ja han arribat a la fama…”. La fotografia va estar feta el llac Konstanz, entre Suïssa i Alemanya.

.

Els Cinemes

Una altra de les grans series de Sugimoto és la de ‘Theatres’, en realitat la traducció de ‘Theatres’ és en aquest cas ‘Cinemes’. Al final de la dècada dels 70’s Sugimoto carregat de càmera i trípode feia cua per comprar entrades a les projeccions matinals. La idea, no només documentar l’interior de meravellosos cinemes al llarg dels Estats Units, sinó produir unes imatges de pur Art Conceptual.  Obria l’obturador tot just començaven les primeres llums de la projecció de la pel·lícula i el tancava després d’haver-se projectat tota la pel·lícula. El resultat? unes fantàstiques fotografies d’interiors del cinemes amb la pantalla totalment blanca, resultat de l’exposició de tota la pel·lícula. És una fotografia de tot un espai de temps. No deixa de ser sorprenent…

Una nit vaig tenir una idea mentre estava en el cinema: fotografiar la pel·lícula en si mateixa. Vaig intentar imaginar com seria fotografiar una pel·lícula completa amb la meva càmera. Podia imaginar la pantalla fent-se visible com un rectangle blanc. En la meva imaginació, aquesta apareixeria com un rectangle blanc i brillant; Avançaria des de la superfície de la pantalla i il·luminaria tota la sala. La idea em va semblar molt interessant, misteriosa, i fins i tot religiosa. Hiroshi Sugimoto

Amb aquest mètode Sugimoto va invertir la relació de la pel·lícula que es projectava i el cinema, fent servir la llum de la projecció per il·luminar justament el cinema. És el col·lapse del temps. però Sugimoto volia anar més enllà. De fet la serie era una crítica social i política. La pantalla en blanc, que no és més que un contenidor d’informació condensada a la imatge, venia a representar la manca de contingut de la informació que s’està donant a les masses socials, la cultura del consumisme i el poder de la informació. Bé, a mi m’ha costat molt arribar tot sol a aquest conclusió però l’intent val la pena.

Lightning Fields


Els darrers experiments de Sugimoto poc tenen a veure amb el concepte clàssic de la fotografia. Després de les seves experiències en les llargues exposicions o les escenes dels diorames o figures de cera, Sugimoto ens sorprèn mostrant-nos amb la seva càmera un fenòmens mai vist. Artefactes de temps, llum, elements i percepció humana. No es tracta de captar una escena sino de crear-la.

Aquest darrer projecte, ‘Lightning Fields‘ del 2009, és com a mínim interessant i per descomptat innovador. Es tracta de l’ús d’un generador Van de Graff per emetre més de 400.000 volts a una taula de metall a través de la pel·lícula fotogràfica.

El resultat és certament espectacular. Tota mena de branques de llum que recorden sistemes nerviosos i vasculars, formes geològiques o arbres..

Cap al 2000 Sugimoto es sent atret per la iconografia arquitectònica i influenciat per les corrents minimalistes i d’art conceptual intenta treure tot el superflu per captar l’essència de l’obra arquitectònica. No s’ha de veure en aquesta obra simples experiments d’enfoc, de fet Sugimoto va estudiar en profunditat les obres de molts fotògrafs sobre arquitectura i arriba a la conclusió que la textura i el detall és superflu al concepte darrere l’obra arquitectònica. Així desenfocant l’escena, més que resultat del revelat, proporciona una imatge que queda millor memoritzada per l’observador, aquest queda aïllat de les previsualitzacions que pot tenir a la seva memòria, ja sigui per que ha vist fotografies de l monument o hi ha estat físicament. El resultat no és tan brillant com el en cas de les ‘Marines’ o els ‘Cinemes’ però la idea és interessant.

Per a molts, Sugimoto és una mena d’alquimista que converteix en real el que no ho és, a la vegada que extreu del real allò superflu per presentar-nos l’essència. Però la percepció de l’observador es basa en les seves experiències i memòries i la definició de ‘real’ és prou personal. Dos observadors diferents poden i de fet tenen, percepcions diferents davant la mateixa obra, l’edat, la cultura, la religió o l’educació son elements que influeixen de forma determinant en allò que percebin d’una fotografia. Treballar amb percepcions és molt més complexe que fer una fotografia pictòrica, realista o documentalista. D’aquí el gran valor de l’obra de Sugimoto.

Hiroshi Sugimoto. Penso que Sugimoto és innovador, versàtil i valent al presentar la seva obra. Ens presenta diferents series, totes elles sota un marc conceptual, que ens permet aprofundir sobre la ‘idea’ darrera tota fotografia. L’artista ens fa reflexionar sobre la naturalesa de la realitat i és capaç de trencar les limitacions de la ‘instantaneïtat’ del temps a la fotografia. Una manera de veure el món a través del seu objectiu. Una de les seves frases crec que ho diu tot: ‘ L’ull humà, desproveït d’obturador és essencialment una càmera amb llarga exposició ‘. La màgia de la fotografia ens ha portat a l’altre extrem del ‘moment decisiu’ de Cartier-Bresson.

Us deixo amb un vídeo de 4:10 min trobat a Youtube que pot endinsar-nos una mica més en l’obra de Sugimoto:

i un documental (en francès) en dues parts que val molt la pena: (Extrait de la série Contacts. Réalisation : Jean-Pierre Krief)

Hiroshi Sugimoto – Part.1
Hiroshi Sugimoto – Part.2

Podeu explorar més fotografies de Sugimoto a alguna de les galeries que us passo a continuació. Especialment el seu web oficial, on podeu trobar totes les series:

I una més..

I en general (tot i alguns errors d’autoria) podeu buscar a google

Fonts: Torno a trobar-me amb certes complicacions, molts blocs i webs però tots explicant el mateix. De nou he hagut d’explorar en llocs especialitzats i museus  i galeries per treure’n l’aigua clara d’aquest, fins avui i per a mi, desconegut fotògraf:http://www.culturevulture.net/ArtandArch/Sugimoto.htm

http://en.wikipedia.org/wiki/Hiroshi_Sugimoto

http://www.c4gallery.com/artist/database/hiroshi-sugimoto/hiroshi-sugimoto.html

http://www.japansociety.org/go_sugimoto

http://www.huma3.com/huma3-spa-reviews-id-370.html

http://www.caborian.com/20070903/hiroshi-sugimoto/

i alguna font més…

Personalment m’ha agradat molt les reflexius i pensades que en Sugimoto m’ha fet fer, per moments m’ha fet trontollar els meus principis bàsics de la fotografia i he acabat entenent que potser no hi ha cap principi bàsic. La fotografia és tan ampla que aixopluga totes les tendències i aquesta, la del conceptualisme i minimalisme de Sugimoto, no m’ha deixat indiferent. Tant és així que he volgut experimentar que se sent davant una representació d’una altra representació d’una realitat. (clica)

Espero tingueu una bona experiència… I si no us agrada no passa res, segur que la setmana vinent tindrem una nova oportunitat per treballar…

Bona setmana i fins el proper dilluns i si en sou agraciats, Bon pont !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Es tracta de l’ús d’un generador

Anuncis