Die Tote Stadt

DIE TOTE STADT

Eric Wolfgang Korngold (Brno 1897- Los Ángeles 1957)

No sempre el segle XX és sinònim d’atonalisme i dissonàncies. Avui us presento un compositor i una òpera d’un lirisme i melodia impressionants, en un ben entrat segle XX.  Die tote Stadt de E. W. Korngold.

Korngold va ser un compositor que tot i tenir un gran talent no va ser reconegut en vida i va morir deprimit per aquest motiu. La seva música sonava tonal i en aquell moment tot el que sonés tonal o pitjor encara, romàntic estava fora dels cànons del moment en que es buscava un nou llenguatge i estava condemnat al fracàs.  A més, la crítica li havia posat l’etiqueta de “música que sona a cinema” per denigrar, desqualificar i arraconar la seva música. De fet, part de raó no els faltava en dir que la seva música sonava a cinema, ell va ser compositor de gran prestigi a Hollywood (amb bandes sonores d’Oscar com Robin de los bosques (1938) i El caballero Adverse 1936), però potser hauria estat millor dir que era la música de cinema la que sonava a Korngold, doncs la seva música ja sonava l’any en que es va estrenar “El Cantor de Jazz” la primera pel·lícula sonora de la història. I a més tot indica que les músiques de cinema següents fins a l’actualitat són herència directa d’ell. Podríem doncs afirmar que ell junt amb Max Steiner i Alfred Newman, van crear la banda sonora com a gènere independent.

Avui però no parlarem de la seva música de cinema, sinó de la seva música més “clàssica”. Una òpera en tres actes estrenada el 1920 simultàniament en dos teatres a Hamburg (dir E. Pollac) i a Colònia (dir O. Klemperer) i composta en els anys de la I Guerra Mundial: Die tote Stadt (la ciutat morta).

L’òpera està basada en la novel·la “Bruges la morte” de l’escriptor simbolista G. Rodenbach. El llibret el van crear el pare de Korngold (un temible crític de Viena) i ell mateix amb el pseudònim de Paul Schott.

El títol fa referència al malaltís encant que produeix la ciutat de Bruixes i tracta de l’obsessió del pintor Paul per la seva dona morta, Marie. Paul no ha pogut superar la desaparició de la seva estimada, fins al punt de conservar el seu cabell com una santa relíquia en un cofre de cristall. Al mateix moment el pintor queda fascinat per una sensual ballarina, Marietta, a la que arribarà a confondre amb la seva dona i que acabarà estrangulant-la amb els cabells d’aquesta.

L’òpera sembla una fusió entre Puccini i Richard Strauss tot i que el llenguatge de Korgold és reconeix absolutament al llarg de tota l’òpera. L’òpera té melodies com “la cançó de Marietta” i “La Balada de Pierrot” que s’han fet molt populars per la seva bellesa i lirisme i constitueixen una nostàlgica evocació d’aquesta antiga Europa que desapareixerà definitivament amb la Segona Guerra Mundial.

Avui ens centrarem precisament en un d’aquests famosos fragments de l’òpera: “la cançó de Marietta” (Glück, das mir verblieb).

Korngold va començar a escriure Die tote Stadt el 1916 i la primera part en la que va treballar va ser en aquesta cançó que s’ha convertit en una de les seves composicions més famoses. L’òpera, com ja hem dit, transcorre en una ciutat en que, tot, des de les lúgubres campanes, les velles cases, els foscos claustres de les esglésies, ens recorden contínuament a la mort i a l’efímer de l’existència i on tot sembla ser símbol del passat i de la mort. L’escena de la cançó, es centra en l’habitació de la casa de Paul, un temple del passat, que conserva tot allò que pot recordar a la seva estimada. Paul ha trobat en Marietta, una dona d’una semblança impressionant amb la seva dona que l’ha dut a un estat d’excitació i perplexitat extremes. Ell no ha pogut evitar la temptació de convidar-la a casa seva per poder veure-la i contemplar el seu retorn a la vida. Marietta canta acompanyant-se d’un llaüt, una cançó d’un amor fidel que ha de morir. Ell seduït, intenta abraçar-la i quan escapa, descobreix un retrat que sembla ella mateixa amb el mateix llaüt amb el que ha tocat la cançó.

El lied de Marietta, és una preciosa melodia simple, acompanyada per una harmonia absolutament senzilla. Es tracta d’un vals lent, en el que s’alterna el compàs de tres quatre amb el de quatre per quatre. Fantàstica melodia d’una òpera absolutament fascinant d’un autor que com tants va morir amb la ingratitud de l’anonimat però que el temps li ha fet justícia.

Us deixo vàries versions molt diferents entre elles, però totes cantades amb una gran exquisidesa i bellesa.

La primera versió que us poso és d’Anne Sofie von Otter en una versió de concert amb grup de cambra.

En el context de l’òpera, aquesta cançó, és un duet, però en sala de concert es sol interpretar amb una soprano solista. En el cas que escoltarem és un arranjament per a música de cambra realitzat per Bengt  Forsberg. Vesió intimista i absolutament meravellosa.

Ara si, versió original d’òpera cantat per Karan Armstrong-soprano i Siegfried Jerusalem-tenor.

Encara una altra versió d’òpera. Diferent, més càlida potser. Canten Angela Denoke-soprano i Torsten Kerl-tenor

Finalment us proposo la versió de concert orquestral. Versió de Renée Fleming

.

.

 


<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1

Anuncis