William Eggleston

Per aquells que feu una primera passada als articles buscant alguna fotografia que us pugui donar pistes sobre el fotògraf segur que en traieu un parell de conclusions: el color i la simplicitat.

Es possible també que les primeres impressions siguin suficients per no continuar llegint. No ho feu. El fotògraf d’avui és tota una llegenda viva, la seva fotografia és tan comú i simple que podreu fins i tot pensar que ‘jo també puc fer aquesta fotografia, fins i tot el meu fill petit…’. Aguanteu una mica i gaudiu de la magistral obra del nostre fotògraf d’avui. Un regal ple de color i d’una nova visió fotogràfica que n’estic segur us ha d’encantar. Amics, preparem-nos per endinsar-nos a l’obra de: 39. William Eggleston

Neix el 27 de Juliol de 1939 a Memphis, Tennessee. El seu pare era enginyer que havia provat de tirar endavant plantacions de cotó sense massa èxit i la seva mare era la filla d’un important jutge local. De nen William era molt introvertit i passava les estones tocant el piano, dibuixant o jugant amb aparells electrònics. Tenia també interès amb tot el que tenia a veure amb els mitjans visuals i una de les seves aficions era comprar postals i retallar fotografies de les revistes.
Als 15 anys William va entrar a la Webb School, d’on recorda en una de les seves entrevistes que  no entenia massa res del que tenia a l’entorn i que tot era una rutina amb una educació tradicional de moral americana del estats del sud on no es donava importància a les activitats artístiques. ‘Aquell era un lloc on eres un afeminat si t’agradava la música o la pintura…‘. Eggleston era ja un jove diferent, no li agradaven ni els esports ni la caça, activitats que eren habituals en els joves de Tennessee, a ell li interessava tot l’artístic i l’observació del món que l’envoltava. ‘Mai em vaig sentir un marginat ni que no encaixava en tot aquell ambient, tot i que probablement era cert…

Eggleston capta la realitat sobre la marxa. Observar les seves fotografies pot semblar com observar les d’un nen, però aquesta és la primera impressió. A mesura que penetrem a la seva obra i observem les seves fotografies una darrera l’altra ens adonem que no és cap nen, cap inculte o indocumentat, ens adonem que tenim davant nostre l’obra d’un artista pur, real, que dinamita totes les normes de la composició, de la relació dels colors o de l’estètica clàssica de la bellesa. Eggleston simplement capta la vida des d’una perspectiva que mai haguéssim imaginat que es podria captar una fotografia. Una realitat en silenci, tranquil·la, sense elements pertorbadors i molt sovint sense humans.  .

“Estic en guerra amb el que és obvi….”

Quant m’agrada aquesta frase i que oportuna en el meu particular moment d’evolució com a fotògraf…. Les seves fotografies ens semblaran banals o extraordinàries. Les peces de Eggleston son petis fragments de la realitat, petites peces literàries sense voler ser narrativa.

Els primers passos…

Al acabar el batxillerat a la Webb School Eggleston ingressa a la Universitat Vanderbilt i adquireix la seva primera càmera, una Canon Ragefinder del 1957. Un any després adquireix una Leica, amb la que comença  fotografiar en blanc i negre.

Eggleston només va aguantar a Vanderbilt un any, a la Delta State College un semestre i finalment a la Universitat de Mississippi (Ole Miss) va començar a estudiar art durant 5 anys, però no va acabar cap dels estudis i no es graduà. L’interès d’Eggleston era la fotografia i quan un company seu a Vanderbilt li regalà la Leica és com si hagués descobert que aquell petit objecte havia de marcar-li la resta de la seva vida.

Els seus primers treballs estan influenciats per l’obra de Robert Frank, ‘Els Americans‘ de 1958 i especialment pel llibre d’Henry Cartier-Bresson, ‘El Moment Decisiu‘. Eggleston reconeixia en posteriors entrevistes que l’obra de ‘Cartier-Bresson’ havia estat un dels grans descobriments, enmig de moltes altres obres sobre fotografia de les que diu no havia entès res.

Quan a començaments dels anys 60 li va preguntar a un amic què és el que havia de fotografiar, aquell li va aconsellar que s’ocupés d’un món d’objectes que no li agradessin. A Eggleston li va semblar una bona idea i, de fet, aquesta recomanació és el detonador de l’obra estilística a la seva fotografia . Eggleston, amb una pel·lícula en color càmera, va visitar un dels primers grans supermercats a Memphis i va fer la primera foto d’un jove ocupat d’un supermercat que a la llum del capvespre empeny un carro de la compra, explorant lo quotidià a la recerca de l’extraordinari que oculta. La càlida llum li dóna a la imatge la nota reconciliadora, mentre que alhora llança una mirada desperta al somni americà i a les seves condicions de vida. (Thomas Weski)

Al 1965 comença a experimentar amb el color i la seva fotografia sembla aïllar-se completament de les tendències i estètiques del moment. Eggleston crea el seu propi estil, totalment diferent del que s’havia vist fins aleshores. Al 1969 coneix a John Szarkowski, ben conegut a la nostra serie, i que de nou apareix per crear un punt d’inflexió a la vida de molts fotògrafs. Szarkowski va quedar sorprès per l’obra d’Eggleston i proposa la compra d’algunes de les fotografies pel Museu d’Art Modern de Nova York. El 1970 el seu amic William Christenberry li va presentar a Walter Hopps que era el director de la Galeria Corcoran de Washington que va considerar molt innovador el treball d’Eggleston.

L’estètica Eggleston

 

Eggleston fotografia el detall d’objectes de la vida quotidiana americana: cases, automòbils de diferents marques: Ford, Chevrolet, o tanques publicitàries de productes estrella com Coca-Cola, Pepsi, així com racons oblidats, que en ocasions el transeünt no veu, simplement perquè a força de passar al costat acaba ignorant-lo per complet ja que aquest objecte no salta a la vista. Objectes disposats en un racó d’una habitació qualsevol, objectes de la cuina o de l’interior d’una casa americana dels anys 60’s i 70’s. Objectes de l’espai urbà de Tennesse el seu Estat natal i d’altres llocs dels Estats units, formen aquest món especial fotografiat per Eggleston.

L’accessibilitat de les seves escenes suggereix que qualsevol hagués pogut treure aquella fotografia. Les fotografies d’Eggleston tenen una aparent simplicitat que fins i tot un nen hagués pogut fer aquella fotografia, però es poc probable que un nen faci una fotografia tan corrent i encara més, es fixi amb la relació dels objectes de l’escena. A ningú se li havia acudit abans fotografiar un món tan corrent d’una manera tan esclaridora.

La franquesa nua de la mirada d’Eggleston ens convida a la reflexió i a l’observació. Què tenen les seves fotografies que no pots deixar de mirar-les? Per què fotografies tan senzilles son capaces de donar tota la informació sobre l’escena que estem observant, acabant comprenent el fons del lloc i la seva cultura?

Eggleston respecta la quotidianitat tot esperant que els moments ordinaris revelaran les complexitats indesxifrables de la vida… (Iconos de la Fotografía, Ed Electa)

.

Sovint es referencia l’obra d’Eggleston a la d’un altre ‘mississipià’ il·lustre, William Faulkner, narrador i poeta que destacà per les seves obres de gran profunditat emocional i drama psicològic. L’obra d’Eggleston explora en bona part els continguts de Faulkner i tots dos utilitzen idees d’avantguarda per dibuixar un món que acaba sent real. Faulkner i Eggleston no es van conèixer mai ja que el primer va morir al 1962 quan encara l’obra d’Eggleston no era coneguda però de ben segur que hagués complagut a Faulkner immensament, tots dos son els culpables de crear una lírica i estètica que ja forma part dels estats del sud dels Estats Units. Eggleston havia de expressar aquesta afinitat entre les seves obres amb la publicació del llibre El Mississippi de Faulkner, al 1990.

Entre 1973 i 1974 va impartir classes a la Universitat de Harvard i va descobrir el procés conegut com Dye-transfer (la transferència de tintes, tema que en vam parlar a propòsit de Eliot Porter) per un anunci de laboratoris fotogràfics, en cridar la seva atenció es va dirigir al laboratori a fi d’esbrinar com era el procediment i va quedar impressionat per la saturació de colors i les qualitats de les tintes. Una de les seves obres més conegudes realitzades per aquest procediment es titula The Red Ceiling que també és coneguda com Greenwood, Mississippi, 1973. Eggleston la considera un dels seus millors obres.

A Harvard, Eggleston preparava la seva primera gran col·lecció (portfoli), titulada 14 Fotografies (1974), que constava de catorze fotografies processades amb el mètode de ‘dye-transfer’. L’obra d’Eggleston entrava al MoMa al 1976, en una gran exposició que és una gran fita a la història de la fotografia al ser la primera exposició en solitari d’un fotògraf amb fotografies en color. La mostra va representar el recolzament de l’acceptació del color per la institució més prestigiosa del món, el MoMA.

En aquells dies de l’exposició al MoMA, Eggleston coneix a ‘Viva’, el nom que Andy Warhol dona a Janet Susan Mary Hoffmann, la seva gran ‘superstar’. William i Viva comencen una llarga relació que l’introdueix en el cercle Warhol i la seva estètica. També a la dècada dels 70’s Eggleston experimenta amb vídeo, produint algunes hores de vídeo que Eggleston anomenà ‘Stranded in Canton‘ i que mai va acabar d’editar. Els que van tenir l’oportunitat de veure les seqüencies la van comparar amb una ‘demencial pel·lícula domèstica’. Una agosarada penetració d’Eggleston al món del cinema que aquí es va quedar.

Composició i color

Les seves fotografies des dels anys 60 es carreguen d’una atmosfera particular, no només per la introducció del color sinó també perquè  ens mostren la força i relació dels colors. Si el missatge de la fotografia és com un so que podem sentir, el d’Eggleston és pur, com una radio ben sintonitzada, sense cap interferència que la destorbi. És un so depurat i net, que entra per les nostres pupil·les, és la música del color.

La fotografia d’Eggleston no és únicament color. La càmera veu més que el fotògraf, l’ull veu molt més que el nostre cervell pot processar i Eggleston ho sap. Com pot fer aquestes fotografies aparentment tan senzilles, de coses quotidianes i obtenir aquests resultats?

Thomas Weski, que ha estat comissari del prestigiós Museu Haus der Kunst de Munich des de 2003 i abans responsable de Museu Ludwig a Colònia, fa una reflexió interessant: ‘Per què algunes fotografies ens poden fascinar durant una bona estona, mentre que altres instantànies les oblidem després d’un ràpid cop d’ull? Encara que en ambdós casos es tracta de resultats plàstics del mateix mitjà tècnic, a nosaltres ens provoquen reaccions totalment diferents. Les fotografies que es recolzen en l’espectacular o que distorsionen el quotidià ens poden impressionar un moment, però la seva permanència visual és escassa. Les fotografies, per a que ens acompanyin més temps, necessiten una qualitat diferent de la que simplement ens sorprengui‘.

I aquest és la qualitat d’Eggleston. Eggleston té la gran habilitat de trobar la bellesa i el color en escenes ordinàries, d’objectes ordinaris.

Llegia en algun llibre que la fotografia té una influència tan gran a la nostra vida que gairebé ens hem acostumat a veure el món mitjançant una fotografia. Recordem a les persones, paisatges i monuments per fotografies i la forma que tenim de mirar, d’observar, ha quedat fortament influenciada per l’estètica fotogràfica. Una reflexió interessant si parem a pensar-ho uns segons. Eggleston té l’habilitat, sinó valentia, de trencar l’estètica, la forma que tenim d’observar les coses. Valentia perquè la probabilitat de que la seva obra s’acabi entenent i per tant agradant és molt baixa i habilitat perquè aconsegueix que ens desprenguem d’una estètica i disseny d’una visió fotogràfica imposada per tornar a veure de forma nua, pura, els objectes quotidians.

El color ho revoluciona tot

 

Quan les fotografies de color d’Eggleston es mostraven públicament durant els anys 1970, tancaven  una llarga època on va dominar el blanc i negre. Tot i que Eggleston no va ser el primer fotògraf en treballar amb pel·lícules de color molt sovint se l’ha anomenat el ‘pare de la fotografia de color’.  Eggleston , a diferència d’altres fotògrafs, no va utilitzar el color com a mitjà d’experimentació sinó d’expressió. El  valor de la seva obra està en bona part en el color, aquell que emana de les escenes quotidianes que  altres havien passat de llarg. Els motius que Eggleston roba a la vida son senzills, tant que han passat desapercebuts en els ben bé 50 anys anteriors de la història de la fotografia. El seu enfocament i composició se l’ha definit sovint com a ‘democràtica‘, donant el pes correcte a cada un dels elements que hi apareixen. A les seves fotografies els objectes lluiten per guanyar el seu protagonisme i on les relacions entre ells semblen descobrir un món que havia estat amagat durant anys.  Simplicitat i saturació de colors n’és suficient per composar la seva obra, una obra d’imatges silencioses i de gran impacte visual. Eggleston ha estat un dels grans influenciadors en l’obra de moltes generacions de fotògrafs que han entès com es trenquen les regles autoritàries per poder tenir una nova visió fotogràfica democràtica.

Molts cineastes han adoptat la influència de l’estètica Eggleston. És més, es podria afirmar que aquesta estètica és l’adoptada en bona part del cinema contemporani. Aquesta és una estètica que busca noves aproximacions, amb un color surrealista i una nitidesa inusual, amb aproximacions i punts de vista gens convencionals, amb narratives no lineals i trencant bona part de les normes establertes. Aquesta és l’estètica Eggleston, una nova forma de percebre la realitat.

Un exemple d’aquesta concepció de la fotografia es pot trobar a la seva obra The democratic forest en la qual com assenyala Eudora Welty en la introducció del llibre, podem trobar-nos objectes molt diversos: pneumàtics vells, aparells d’aire condicionat, màquines expenedores de Coca Cola, cartells trencats, pals d’electricitat, barricades als carrers, senyals de desviació, senyals de prohibit aparcar, parquímetres i palmeres; mentre que qualsevol espectador que es guiés pel títol esperaria trobar imatges netes d’arbres i corrents d’aigua. Eggleston considera aquesta obra com un projecte de gran importància. També va publicar un altre treball, Kiss Me Kracow, basat en un viatge per Europa amb fotografies realitzades a Berlín, Viena, Salzburgo o Graz i un altre sobre Egipte.
El 1998 va rebre el premi internacional de la Fundació Hasselblad i el 2004 va rebre el premi PHotoEspaña.

Té la insòlita capacitat de convertir en extraordinari el que és quotidià i d’omplir d’intensitat el que és aparentment trivial… (Pablo Berasátegui, Director de PhotoEspaña 2004)

Encara resident a Menphis, Eggleston ha estat un prolífic fotògraf del seu lloc natal, el delta del Mississippi i de tot el sud dels Estats Units. Ha fet fotografies per tot el món però la seva estètica ha acabat sent una icona dels paisatges del sud del Estats Units. El seu reconeixen¡ment creix dia a dia i la seva obra ha pogut ser vista a bona part dels museus de tot el món. Entre les seves publicacions destaquen William Eggleston’s Guide (1976), The Democratic Forest (1989), Ancient and Modern (1992) i Spirit of Dunkerque (2008). Eggleston també ha treballat pels directors de cinema, per John Huston a Annie (1982) i per David Byrne, True Stories (1986).  Al 2005 Michael Almereyda va dirigir un documental sobre William Eggleston, In the Real World (2005) i al 2008, el Whitney Museum of American Art in New York va organitzar amb el Haus der Kunst de Munic, l’exposició retrospectiva ‘William Eggleston: Democratic Camera, Photographs and Video, 1961-2008‘.

William Eggleston no va descobrir la fotografia en color però si que la va utilitzar per aportar una nova visió fotogràfica. Una manera diferent de veure el món i un trencament amb l’estètica i composició que encara avui continua ensenyant-se als cursos de fotografia. Una visió democràtica de la fotografia, una volta més a l’instant decisiu de Cartier-Bresson, un món tan irreal com bell a partir de les coses quotidianes.

La fotografia sense límits, la fotografia de totes les coses, per banals que siguin.

.

Hi ha molt material a youtube, el que us he escollit és un bon recull de la seva obra (3:24):

i a continuació un petit tràiler de la pel·lícula ‘In the Real World‘ i del documental ‘William Eggleston-Photographer‘:

William Eggleston In The Real World

Trailer for the documentary
William Eggleston – Photographer
by Reiner Holzemer

Bona part de la seva obra la podem trobar a la seva pàgina oficial: http://www.egglestontrust.com/ (just a sota). Us recomano un recorregut ordenat per les seccions ‘Artist books‘, ‘Portfolios‘ i ‘Monographs‘:

i de manera més desordenada però amb bones fotografies a:

També a http://www.cheimread.com/artists/william-eggleston/?view=selected, a http://www.masters-of-photography.com/E/eggleston/eggleston8.html i a http://jmsuarez.es/fotografia/galeria/william-eggleston/

Fonts: Hi ha documentació i de la bona a la xarxa. Per sort la majoria de blocs de fotografia no en parlen d’Eggleston i el material que es troba es de bona qualitat ja que ve d’Universitats, Museus o blocs especialitzats, bona part en anglès. 

http://www.escaner.cl/escaner74/foto.html

http://www.reverseshot.com/legacy/autumn05/interviews/eggleston.html

http://en.wikipedia.org/wiki/William_Eggleston

http://www.corcoran.org/exhibitions/eggleston/

http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=741604

http://www.guardian.co.uk/artanddesign/2010/jan/11/william-eggleston-21st-century-review

http://www.elpais.com/articulo/cultura/William/Eggleston/padre/fotografia/artistica/color/premiado/PHE04/elpepicul/20040618elpepicul_11/Tes

i alguna font més…

 

He trigat alguns mesos en començar a entendre l’obra d’Eggleston, de passar de la indiferència quan fulleges els llibres de fotografia a la gairebé obsessió per buscar més i més fotografies d’Eggleston perquè cada una d’elles em semblaven que dinamitaven els conceptes clàssics de la fotografia, de la bellesa i de d’hipocresia de les regles per convertir-se en petites peces pures de la realitat i que de manera que encara no entenc, mal composades, mal enfocades a vegades, sense un motiu aparent, em produïen una atracció de la que no podia escapar. Amics, espero que arribeu a apreciar l’obra d’aquest fotògraf perquè és simplement meravellós el que acabes experimentant.

Bé, tampoc cal que s’ompliu el bloc de centenars de respostes per voler crear un club de fans… Segurament la setmana vinent ja l’haurem oblidat…

Passeu bona setmana i que us prengueu el dia de festa per tenir una mica més de temps per treballar l’obra d’avui.

Bona setmana i ens tornem a veure dilluns vinent, no? Aixó espero…

 

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements