Garry Winogrand

El d’avui és un dels més interessants fotògrafs americans de la dècada dels 60’s. Quan el fotoperiodisme ja no estava de moda l’home d’avui va haver de desenvolupar el seu propi estil i va fer seva la fotografia.

El fotografia del carrer, de la gent i de la vida a les grans ciutats. Amb una visió crítica que va anar desenvolupant al llarg de la seva carrera l’artista d’avui ens demostra de nou la importància de la visió fotogràfica i una vegada més com les normes de la composició no son necessàries per crear un missatge clar i amb força. Avui també haurem de fer un petit esforç per entendre perquè ocupa un lloc important a la història de la fotografia. Amics, avui ens endinsem a l’obra de: 40. Garry Winogrand

Neix al Bronx de Nova York el 14 de gener de 1928. Fill d’una família molt humil, on el seu pare treballava el cuir i la seva mare cosia corbates. Tot i que va iniciar, l’any 1947, els seus estudis al City College d’aquesta ciutat, ben aviat, al 1948 es va inscriure a les classes de pintura que Henry Carnohan impartia a la Columbia University.
El seu amic i fotògraf George Zimbel (que feia ja de fotògraf per a Columbia Spectator), el va introduir al món de la fotografia. ‘Zimbel, escriu Szarkowski, va ensenyar a Winogrand l’habitació fosca del soterrani de l’edifici d’arquitectura, que estava oberta les vint-i-quatre hores del dia. Era la primera vegada que Winogrand veia el procés fotogràfic, i la senzilla màgia del procés el va captivar totalment.’ (Garry Winogrand: ficcions del món real-Fundació Antoni Tàpies)

El 1949 es va apuntar a les classes que Alexey Brodovitch impartia en la New School for Social Research de Nova York. Com a director artístic d’Harper’s Bazaar, Brodovitch, rus d’origen, era dissenyador i fotògraf i una de les figures més rellevants de les noves tendències a la fotografia al període d’entre guerres.

Winogrand és un fotògraf molt especial. Ha fugit sempre dels enquadraments i preferia els grans angulars per captar el màxim d’angle de visió possible. No l’importaven les tendències ni moviments i rebutjava constantment el que ja estava massa vist. Era un innovador i el seu objectiu era captar i captar escenes, anés on anés. Alguns fotògrafs son famosos per les fotografies que han exposat, Winogrand ho és per les fotografies que ni tan sols va poder revelar.

Fotografio per veure com és el món a les fotografies…

Les fotos de Winogrand mostren una manca d’adherència a les regles de composició clàssiques. No les necessitava per omplir les seves fotografies de gent que passejava pel carrer. Amb un equilibri entre humor, sarcasme i punt de vista, Winogrand rep una gran influència de Walker Evans i Robert Frank, especialment de les seves publicacions ‘American Photographs‘ i ‘The Americans‘. Henri Cartier-Bresson ha estat òbviament una gran influència per Winogrand, per bé que l’estètica és ben diferent. Winogrand no ha estat mai interessat en l’estètica de la fotografia. Aquesta és la lliçó a aprendre de Winogrand.

A continuació us faré cinc cèntims de la seva biografia. La part més biogràfica del text que llegireu a continuació és una còpia literal de l’article de ‘Garry Winogrand: Ficcions del món real-Fundació Antoni Tàpies’, el link el teniu a sota de tot, amb la resta de fonts.

La dècada dels 50’s

El 1951 Winogrand va ser contractat com a col·laborador per l’agència Pix on, a més de retrobar-hi Zimbel, va conèixer Ed Feingersh, un dels màxims exponents de la nova fotografia americana i conegut per les seves fotografies de la Marilyn Monroe. L’any 1954 Feingersh el va recomanar a l’agent Henrietta Brackman, amb qui va treballar fins al 1955, que representava, entre d’altres, Dan Weiner, un dels fotògrafs més rellevants del moment. Les seves fotografies van començar a publicar-se esporàdicament a Collier’s, Climax i Sports Illustrated. En aquella època, escriu Szarkowski, Winogrand ‘explotava els temes superficials, d’interès humà i d’influència social que els seus col·legues també explotaven‘. Tot i així, algunes obres d’aquest període denoten una singularitat diferenciadora, especialment aquelles on es descriu ‘un món ple d’energia visceral i d’una bellesa provocativa que gairebé arriba a ser violència’.

A la fi de 1955, Winogrand, junt amb Adrienne, la seva dona, va fer el seu primer “viatge fotogràfic” pels Estats Units. En aquella època ja havia entrat en contacte amb l’obra de Walker Evans, que li havia causat una forta impressió. Val a dir que, en aquell mateix moment, Robert Frank -també admirador d’Evans, però a qui Winogrand no coneixia- realitzava la sèrie de fotografies per al llibre The Americans, obra que va tenir una gran repercussió. En aquells anys, però, el fotoperiodisme entrava en un període de crisi, en bona part motivat per la importància creixent que anava adquirint la televisió, que convertia l’esmentat gènere fotogràfic en quelcom d’anacrònic. Winogrand va patir-ne les conseqüències, deixant de rebre encàrrecs dels seus clients habituals, entre els quals hi havia la revista Collier’s, que havia deixat de publicar-se,  i iniciant un període de reflexió a l’entorn de la seva pròpia obra. La mort prematura del seu amic Feingersh i l’inici de la dissolució del seu matrimoni amb Adrienne va fer encara més evident la crisi personal amb què Winogrand va haver d’afrontar la fi de la dècada dels cinquanta. Anys més tard, Winogrand diria que no va ser fins al 1960 que esdevingué un “fotògraf seriós”.

Molts fotògrafs són famosos per les fotografies que publiquen o exhibeixen. Quan Winogrand moria el 1984, deixava més de 300,000 imatges mai editades en més de 2500 carrets (de 36 exposicions, Tri-X) de pel·lícula sense revelar, 6500 positivats però sense passar a paper i més de 300 fulls de contacte sense editar. Algunes d’aquestes imatges s’han exhibit després de la seva mort a diverses exposicions i publicades al llibre ‘Winogrand, Figments from the Real World‘, publicat pel MoMA.

 

El príncep dels carrers

 

En els seus darrers anys Winogrand veuria amb més cinisme i sarcasme el comportament públic dels seus conciutadans. però als inicis de la seva carrera no tenia aquesta visió crítica i semblava sentir-se amb un ànim més festiu, tal i com queda palès a la fotografia que us presento.

L’escena que representa sembla la d’una desfilada, possiblement el Dia d’Acció de Gràcies a Nova York. Winogrand es situà entre les carrosses, tal i com indiquen els adornaments en paper a la part inferior i la silueta de l’home amb els globus al fons a l’esquerra. La carrossa tenia un trampolí. Com contrapès a la figura de l’esquerra tenim a la dreta tres homes uniformats que observen divertits com la figura central, que de forma incongruent vesteix vestit i corbata i amb una cigarreta als llavis, dona una voltereta a l’aire.

(Sense títol, dècada dels 50’s)

Winogrand l’ha captat en ple gir, de manera que sembla desafiar la gravetat. És una representació clàssica de la fotografia de carrer, seguint la tradició de Robert Doisneau i incloent-t’hi elements visuals propis d’aquest influent fotògrafs.

.

La dècada dels 60’s

Entre 1960 i 1965, el tema central d’una bona part de la seva producció va ser la dona al carrer, motiu que Winogrand mai no va abandonar i sobre el qual, l’any 1975, va publicar el seu llibre Women are Beautiful. Els primers anys seixanta va realitzar, també, una extensa sèrie de fotografies al zoològic del Bronx de Nova York, de vegades aprofitant els passeigs que hi feia amb els seus fills. L’any 1969, en va publicar una selecció a The Animals.

Tot i que la majoria van ser fetes a la dècada dels 60’s, el llibre ‘Women are beautiful‘ va ser publicat al 1975. ‘Women are beautiful’ es simplement un recull de fotografies de dones, caminant pel carrer o en llocs públics. Winogrand començà aquest projecte amb gran entusiasme i considerava que la resta del món, almenys la resta d’homes, estaria ansiós per comprar un llibre de fotografies de dones anònimes. El llibre va ser un fracàs comercial i va rebre nombroses crítiques.

En aquella època, Winogrand va començar a utilitzar, en les fotos que feia pel carrer, lents de gran angular, amb les quals va experimentar nous modes compositius. Les utilitzava, segons Szarkowski, “com una forma d’incloure el que ell volia des d’un punt estratègic més proper, des del qual podia fotografiar un vianant de cap a peus (per exemple) des d’una distància que normalment només utilitzem per enfocar cares.” Sovint compensava les distorsions provocades pel gran angular tallant d’una manera convenient els marges de les fotografies; a mesura que va anar adquirint més control sobre aquesta tècnica, la seva llibertat expressiva es va fer més i més evident. Així, a mesura que va anar abandonant els encàrrecs comercials i que el seu interès pel periodisme s’anava perdent, les fotografies de Winogrand van agafar un caire cada cop més personal.

World’s Fair, New York (1964)

La tècnica Winogrand consistia en caminar lentament o aturar-se al mig del carrer, entre la gent. La seva producció va ser prolífica, de les més extenses que es coneixen. Se’l veia sovint per Nova York, d’ací el sobrenom de Príncep dels Carrers, aturat en mig de la multitud i disparant gairebé obsessivament, consumint carrets i carrets de pel·lícula. En una entrevista se li va pregunta, amb cert sarcasme, si se sentia malament durant el curt període de temps en que tenia que canviar el rotllo a la càmera per les fotografies que s’estava perdent i la resposta va ser: ‘No, no hi ha fotografies quan carrego la càmera..‘.

Winogrand no revelava gairebé mai els carrets de forma immediata. Esperava 1 any o 2 per no recordar el dia en que va fer la fotografia. Pensava que si revelava les fotografies immediatament el seu estat d’ànim no el deixaria escollir objectivament una fotografia, en canvi després d’un cert temps l’elecció ja no dependria de l’estat d’ànim del moment quan va fer la fotografia..

Una altra característica de Winogrand és el grau d’inclinació que dona a la càmera per captar l’escena. El propi Szarkowski comentava que aquesta inclinació la dona la pròpia perspectiva producte dels grans angulars que utilitzava. Si volia captar a la gens pels carrers no tenia més opció que inclinar la càmera cap abaix 45º i confiar que el gran angular faria la resta, per això és comú veure a les seves fotografies una distorsió geomètrica a les línies verticals del fons. Winogrand intentava compensar aquesta distorsió escollint almenys una vertical que quedés alineada amb el marc de la fotografia.

Els 70’s

En la dècada dels setanta, les imatges que Winogrand captava al carrer, als estadis de futbol o a les fires de bestiar de Fort Worth incorporaven una major complexitat conceptual i compositiva. Valgui com a exemple la fotografia que va fer l’any 1974 durant un partit de futbol a la Universitat de Texas, on els vint-i-dos jugadors són vistos en moviment. Pel que fa a aquesta fotografia, l’atzar hi juga un paper preeminent.

“La fotografia no te res a veure amb l’objecte fotografiat. Té a veure amb el que sembla l’objecte una vegada fotografiat…”

Una de les frases que més m’han agradat i que tantes vegades he pogut llegir en llibre de fotografia. Winogrand no està interessat amb el que fotografia sinó amb l’aparença del que fotografia una vegada fotografiat… Això ens pot ajudar a entendre a Winogrand i el que pretenia amb la seva fotografia.

En aquests anys, Winogrand també va treballar intensament fotografiant esdeveniments públics -motiu que ja li era familiar d’ençà que, l’any 1960, va realitzar una sèrie de fotografies durant la celebració de la Convenció Nacional del Partit Demòcrata. La controvertida exposició Public Relations, que The Museum of Modern Art de Nova York va acollir l’any 1977, n’agrupava els millors exemples.

Winogrand va compaginar des dels anys seixanta, la seva carrera com a fotògraf amb tasques acadèmiques, primer a la Parsons School of Design de Nova York i, successivament i de manera esporàdica, a la School of Visual Arts i a la Cooper Union for the Advancement of Science and Art, ambdues de Nova York; a l’Institute of Design de Chicago, al Massachusetts College of Art de Boston, al Columbia College, també de Chicago, i a la University of California de Los Angeles, entre d’altres. El lligam més fort amb el món universitari el va establir, però, fent de professor a la University of Texas, a Austin, on es va establir durant cinc anys (1973-1978). Durant aquest temps va desenvolupar la sèrie de fotografies de la Fira de bestiar i el Rodeo de Fort Worth.

L’any 1978, Winogrand va abandonar definitivament l’ensenyament. Havia assolit una certa inestabilitat econòmica i va decidir dedicar-se plenament a la seva carrera de creador. Instal·lat a Los Angeles, va aprofitar una beca de la John Simon Guggenheim Foundation per fotografiar, durant aquell temps, aspectes de la vida a la ciutat californiana. Els motius de les sèries fotogràfiques a partir d’aleshores són recurrents: el Farmer’s Market, Hollywood Boulevard, el Grauman’s Chinese Theater, la Muscle Beach…

La famosa fotografia…

 

És potser una de les fotografies més famoses de tota la historia i probablement ben poca gent coneix el seu autor. La fotografia és d’un acte de promoció de The Seven Year Itch (La tentación vive arriba), rodada al 1954 i que va reunir centenars de fotògrafs i més de 2000 espectadors a les portes del Trans-Lux Theater de Nova York a primera hora de la matinada del 15 de Setembre del 1954 per veure a la Monroe, la qual va posar pels seus fans per més de dues hores. La fotografia de la Monroe, ensenyant les cames  per l’aire que sortia d’una de les boques d’aire del metro de Nova York és una de les icones de la fotografia.

Marilyn Monroe on the set of The Seven Year Itch © Estate of Garry Winogrand -1960

A la Lexington Avenue també hi era el nostre amic Elliot Erwitt i l’escena que hi apareix a la pel·lícula es va rodar als estudis de Hollywood.

En els darrers anys de la seva vida, Winogrand -que va morir a Mèxic el 19 de març de 1984- va ser un treballador incansable, fent fotos a un ritme gairebé frenètic. En són testimoni els milers de carrets que va deixar sense revelar.

Els que van conèixer a Garry parlen d’ell com una persona de poques paraules però que era tot un espectacle veure’l càmera en mà. La seva aproximació a les persones, sempre somrient, com establint una comunicació que feia que el fotografiat es sentis a gust. Winogrand no va violer mai fer bones fotografies, simplement volia fer fotografies, que per ell no eren més que il·lusions de descripcions literals de com la càmera havia captat un  tros de temps i espai. El seu punt de vista estètic, la seva manera d’enquadrar, en ocasions ho feia sense mirar pel visor , la seva utilització del format 24 x 35, a més del seu ús del gran angular, el col·loquen entre un dels fotògrafs moderns més radicals de la seva generació.

Garry Winogrand és un fotògraf ben diferent a tots els que hem vist fins ara. Guiat per la seva pròpia consciencia, desitjos i angoixes que intentava representar a les seves fotografies, la seva obra no conté fotografies sinó trossos de petites realitats, gairebé sempre amb gent anònima a la que captivava amb la seva peculiar forma d’obtenir les seves fotografies. Winogrand suposa un petit temps mort a la història de la fotografia, un abandonament de les regles compositives de les estètiques i moviments de totes les èpoques. Fotografies que parlen de forma directa, sense més intencions que captar com son les realitats a les fotografies. És juntament amb Robert Frank i William Klein un dels fotògrafs de postguerra més influents en les posteriors generacions de fotògrafs.

.

No hi ha molt material a youtube, el que us he escollit és un bon recull de la seva obra (3:58):

i a continuació un petit documental d’uns 12 minuts dividit en dues parts: Garry Winogrand with Bill Moyers, Creativity, WNET, 1982

Garry Winogrand – Part 1

Garry Winogrand – Part 2

Bona part de la seva obra la podem trobar a la pàgina del MoMA:

i de manera més desordenada però amb bones fotografies a:

 

Fonts: Hi molta documentació a la xarxa i excel·lents articles de les seves classes i xerrades. Us en deixo alguns: 

http://www.photogs.com/bwworld/winogrand.html

http://www.washingtonpost.com/wp-srv/photo/essays/vanRiper/030131.htm

http://francisco-ortiz.blogspot.com/2009/06/garry-winogrand.html

http://www.radiomontaje.com.ar/fotografos/winogrand.htm

http://photo.net/photo/winogrand

http://es.wikipedia.org/wiki/Garry_Winogrand

i el de la Fundació Antoni Tàpies:

http://www.fundaciotapies.org/site/spip.php?rubrique183

i alguna font més…

 

Crec que m’hi ficat en un bon enrenou…. havia vist alguna fotografia de Winogrand quan fullejava els molts llibres de fotografia que tinc i el vaig escollir perquè hi havia alguna cosa especial en el punt de vista de les seves fotografies. Innocentment vaig iniciar la meva immersió setmanal i em trobava cada cop amb més i més articles parlant de la importància de la seva obra i unint-lo a Walker Evans i Robert Frank tot formant el trio més important de la historia de la fotografia realista i directa. Al anar llegint part de les seves xerrades i de com veia la ‘vida’ a través de la càmera m’anava adonant que Winogrand és un dels més grans fotògrafs de la segona meitat del segle passat i que la seva obra no era únicament visual, era una nova visió fotogràfica que de nou trencava totes les normes establertes de la fotografia compositiva.

Bé amics, bona setmana i la setmana vinent ens tornem a veure !

 

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements