Robert Frank

El fotògraf d’avui ha tardat massa en aparèixer a escena… Referenciat en vuit fotògrafs anteriors de la serie, era ja hora de dedicar-li una estona.

Juntament amb Walker Evans, el fotògraf d’avui és el més gran influenciador de tota la història de la fotografia, per a molts el més important fotògraf de tots els temps, per altres el que va revolucionar per complert la fotografia separant dues grans èpoques, amb un abans i un després després. Al 1959 una publicació seva va canviar dramàticament la forma en que els fotògrafs havien de mirar pel forat de la càmera. Amics, avui treballarem l’obra de  : 41. Robert Frank

Neix a Zuric el 9 de Novembre de 1924. La seva era una acomodada família jueva de mare suïssa i de pare alemany, Hermann Frank, que s’havia convertit en apàtrida després de la Primera Guerra Mundial i havia emigrat a Suïssa, on va demanar la ciutadania per als seus dos fills, Frank i Manfred. Tot i que els Frank van estar segurs a Suïssa durant la Segona Guerra Mundial, les noticies que els arribaven de l’opressió nazi sobre els jueus els va fer canviar la seva vida i de fet Robert sempre es va sentir com un estranger a Suïssa, tot i obtenir la ciutadania al 1945.

No tenint la ciutadania suïssa no li era fàcil trobar treball i no va poder treballar de manera oficial. Es va fer aprenent de fotògraf al 1941 i va començar a estudiar i a completar els seus coneixements de fotografia en un estudi de Basilea al 1942.

Només hi ha una cosa que una fotografia ha de contenir, la humanitat del moment. Aquest tipus de fotografia es realisme. Però el realisme no és suficient, ha de ser una visió, i les dues coses juntes poden fer una bona fotografia..

Robert Frank acabarà sent una de les més importants figures nord-americanes a l’àmbit de la fotografia i en menys mesura, del cinema. El seu treball ‘Els Americans’, fortament influenciat pel període de la post-guerra ha estat considerada una de les obres més importants de la historia de la fotografia, per la seva visió de la societat americana vista des de la perspectiva d’estranger.

.

Començaments de la seva carrera

En part va començar en el món de la fotografia per escapar de la tradició dels negocis familiars i va rebre classes de fotògrafs i dissenyadors fins que al 1946 va publicar el seu primer llibre de fotografies: ’40 Fotos’. Al 1947 a bord de S.S. James Bennett Moore va salpar cal els Estats Units. Les primeres impressions van ser que els Estats Units era realment ‘un país lliure’, on les persones feien el que volien i ningú demanava documentació. Amèrica l’atreia i l’excitava però a la vegada el pertorbava la rapidesa en que es produïen els successos, especialment a Nova York, i la importància que se li donava als diners. Alexei Brodovitch, del que ja n’aviem parlat en el cas de Diane Arbus i Garry Winogrand, li va oferir treball com fotògraf a Harper’s Bazaar. En aquesta prestigiosa revista hi publicà fotografies d’accessoris de moda.

Durant aquesta primera etapa a Nova York va conèixer el treball d’André Kertész i Bill Brandt, tot i que tret de les fotografies de dalt en el context global de la seva obra és difícil trobar-hi les influències de tots dos.

Cansat de la fotografia ‘comercial’ va començar a viatjar per sudamèrica, especialment a Perú i Bolívia, i per Europa. D’aquesta època es coneixen un parell de publicacions amb fotografies de Perú. Aquestes publicacions, amb les mateixes 39 fotografies però disposades en diferent ordre, va seguir la tècnica de Bill Brandt de fer fotografies que es complementessin entre si. Aquesta tècnica d’emparellat de fotografies no ha estat massa utilitzada per fotògrafs posteriors. Després de passar sis mesos viatjant per sudamèrica, al Març del 1949 va passar per Nova York abans de tornar a Suïssa.

Al 1950, quan tornà als Estats Units per anar a Suïssa, va conèixer a Edward Steichen, amb qui va participar a l’exposició ‘51 American Photographers‘ del Museu d’Art Modern de Nova York. Aquells dies coneixia a Mary Lockspeiser, amb qui s’havia de casar, tenint dos fills.

En el viatge a Suïssa va conèixer a Elliot Erwitt, al qui va acompanyar en un recorregut per Itàlia. Però va ser a Paris on coneixia l’editor Robert Delpire, que ja li havia publicat a la revista ‘Neuf28’ fotografies sud-americanes de Frank, i que més endavant li havia de publicar ‘Indiens pas morts‘ al 1956 i un parell d’anys després la que havia de ser una de les publicacions més importants de tota la història de la fotografia.

Als anys 1951, 1952 i 1953 Frank viatjà a Londres on finalment va conèixer personalment a Bill Brandt. També viatjà al 1952 a Espanya, concretament a València per fer un  estudi sobre els toreros i al 1953 a Gales per fotografiar els miners del carbó.

Tot i la seva excitació inicial pels Estats Units, la seva perspectiva anava canviant ràpidament degut a l’excessiu ritme de la vida nord-americana i el que el veia com un èmfasi excessiu als diners. Des de llavors va començar a veure els Estats Units com un lloc sovint trist i solitari, una perspectiva que es va tornar evident en els seus posteriors treballs fotogràfics. La pròpia insatisfacció de Frank amb el control excessiu que exercien els seus editors sobre el seu treball també va ser un factor determinant en la seva experiència. Va continuar viatjant, movent la seva família a París. Va tornar a Nova York al 1953 i va continuar treballant com a periodista fotogràfic independent per a revistes com McCall’s, Vogue, i Fortune.

Amb ajuda de l’artista que més va influir en la seva carrera, el fotògraf Walker Evans, Frank va rebre un permís especial de la Fundació John Simon Guggenheim el 1955 per viatjar a través dels Estats Units i fotografiar la societat a tots els estrats. Va portar la seva família amb ell en una sèrie de viatges de carretera durant els dos anys subsegüents, en els quals va fer unes 28.000 fotografies. Només en va seleccionar 83 per ser publicades a ‘The Americans‘.

 

‘Els Americans’: El llibre que va canviar la fotografia

 

Poc després d’haver tornat a Nova York el 1957, Frank va conèixer a l’escriptor de la generació Beat, Jack Kerouac, a qui li va mostrar algunes de les fotografies fetes en els seus viatges. Kerouac li va dir immediatament a Frank “Segur que puc escriure alguna cosa sobre aquestes fotos“, contribuint posteriorment a la introducció de l’edició nord-americana de The Americans. La ironia que veia Frank en la cultura nord-americana van influir sens dubte la seva tècnica fotogràfica, marcant un clar contrast en comparació amb la majoria dels foto-periodistes contemporanis, visible en el seu estil inusual d’enfocament i l’ús de llum baixa, entre altres característiques que es desviaven de les tècniques de fotografia acceptades.

(pàgina de Steidl)

El llibre va ser publicat el 15 de Maig de 1958 per l’editor Robert Delpire a Paris. Consta de 83 fotografies fetes pels Estats Units entre el 1955 i el 1956. El llibre incloïa texts en francès sobre la societat americana, Cada fotografia de Frank ocupa la pàgina de la part dreta i els texts a l’esquerra.
La primera edició en anglès no va aparèixer fins el 1959 per l’editorial Grove Press de Nova York. Les fotografies son les mateixes que en l’edició francesa però els texts son ara en anglès, escrits per Jack Kerouac.

Des d’aleshores, ‘Els Americans’ ha estat re-publicat diverses vegades, en diferents formats i idiomes. L’edició més moderna de l’editorial Steidl del 2007, es fa una revisió sobre les fotografies i algunes es mostren amb el format original, sense retalls.

 

‘Els Americans’ mostra una Amèrica diferent de la que apareixia a les revistes populars. Els subjectes de Frank no vivien precisament el ‘somni americà’ dels 50’s.

El llibre va rebre grans crítiques i una de les revistes amb més tirada, la ‘Popular Photography’, per exemple, classificà les seves imatges de ‘opaques, d’exposicions tèrboles, horitzons distorsionats i en general descuidades’. Les ventes a l’inici van ser baixes, tot i que la introducció de Kerouac va ajudar a difondre el llibre, donada la popularitat del fenomen Beat. però amb el temps ha representat, gracies a les influències sobre altres fotògrafs, una de les publicacions més importants de tota la historia de la fotografia.

Al 1961 Frank va presentar la seva primera exposició individual titulada Robert Frank: Photographer, a l’Art Institute of Chicago. També es va presentar al MoMA de Nova York al 1962.

Us deixo amb un article de Lalo Borja sobre ‘Els Americans’.

Els Americans‘ és juntament amb ‘The Family of Man‘, el llibre de l’exposició del MoMA organitzada per Edward Steichen, les dues més grans publicacions de la història de la fotografia, totes dues de la dècada dels 50’s. Mentre que el llibre de Frank va ser un fracàs i va rebre tot tipus de crítiques, el de l’exposició ‘The Family of Man’ va ser un èxit aclaparador. Amb els anys ha estat ‘Els Americans’ el que ha triomfat i avui ‘The Family of Man’ és rebutjat per molts crítics per ser una obra massa preparada per demostrar la nostra comú humanitat mostrant les diverses cultures ballant, menjant o cantant. En canvi ‘Els Americans’ mostra la veritable cara de la humanitat

La fotografia fins aleshores estava regida pels moments decisius, l’harmonia i l’equilibri en les composicions, era l’anomenat ‘el reportatge humanista’ de Lewis Hine i Cartier-Bresson. Amb ‘Els Americans’ Frank situa la fotografia fora dels canons i estereotips establerts. Frank sempre ha comentat que aquesta ha estat la seva millor època, amb una mirada fresca i sorprenent-se de tot el que veia. Frank es guiava per la intuïció. Se’l va acusar de comunista, anti-americà i traïdor per la visió que va donar de la societat americana. Va ignorar les lleis de composició clàssiques i realitzava els muntatges compositius segons els seus propis criteris. Frank esperava a veure pel visor el que volia exactament fotografiar. És la desconstrucció de la imatge fotogràfica.

No existeix el moment decisiu… S’ha de crear.. Cal fer el que sigui perquè aparegui davant de l’objectiu… (De ‘Els Americans’)

El Cinema

A partir del 1959 Frank s’interessa pel cinema i aquest mateix any realitza Pull My Daisy, escrita i narrada per Kerouac i protagonitzada per Ginsberg i d’altres dins del cercle Beat. Pull My Daisy va ser elogiada per anys com una obra mestra de la improvisació, fins que el codirector de Frank, Alfred Leslie, revelés el 28 de novembre de 1968 en un article de Village Voice que la pel·lícula de fet va ser acuradament planejada, assajat i dirigida per ell i Frank.
El 1960, Frank, al soterrani de l’artista Fluxus George Segal, filmava Sin of Jesus. La història d’Isaac Singer va ser transformada per centrar-se en la vida d’una jove que treballava en una granja de pollastres a Nou Jersey. La pel·lícula inicialment havia de ser filmada en sis setmanes a New Brunswick i els seus voltants, però Frank finalment hi va dedicar sis mesos.

The Rolling…

 

El seu documental de 1972 sobre els Rolling Stones, Cocksucker Blues, és considerat el seu millor film conegut. El film mostra els Stones durant la seva gira del 1972, embolicats en l’ús de drogues i el sexe en grup. Però potser el que més molestà als Stones quan van veure el producte acabat, va ser la manera franca en què Frank capturà fidelment la solitud i desesperació de la vida que portaven. Mick Jagger li va indicar a Frank, “És una bona pel·lícula, Robert, però si es mostra a Amèrica mai més s’ens permetrà actuar al país. “

Els Rolling Stones el van demandar per impedir que el film fos llançat, i es va discutir si els drets d’autor sobre el material filmat requerien sobre Frank o sobre la banda. El jutge va resoldre la disputa restringint l’exhibició del film a ser mostrat no pas més de 5 vegades a l’any i només en presència de Frank. La fotografia de Frank també va aparèixer a la caràtula de l’àlbum Exile on Main St. dels Rolling Stones.

El documental ha estat esborrat varies vegades de youtube. En el moment d’escriure aquest article encara teniu l’oportunitat de veure el documental en aquests deu vídeos (només cal que cliqueu al vídeo si el voleu veure a la pàgina original de youtube):

 

Per a molts crítics Frank és l’iniciador del moviment del cinema underground novaiorquès sorgit a principis dels 60’s. Frank ha continuat fent pel·lícules al llarg dels anys, des del seu retir a Mabou, Nova Escòcia. La seva filmografia inclou múltiples formats que van del cinema directe o pseudo documental a la road-movie o al diari personal, i suposa una decisiva influència que el cinema va exercir en els aspectes narratius i seqüencials de la seva fotografia. No es tracta d’un capítol aïllat en la seva trajectòria, sinó tot el contrari. A les pel·lícules desenvolupa i radicalitza els interessos iniciats en el seu treball fotogràfic, entre els que es troba la reflexió sobre el propi acte creatiu, la contaminació entre els aspectes temporals i espacials que li ofereixen ambdós medis, la fotografia i el cinema, la dicotomia entre realitat i ficció o l’anàlisi sobre la relació entre el record, el llenguatge i les imatges. (Font: http://w3art.es/weblog_archivos/000185.php)

El retorn a les imatges

Frank, tot i que continua interessat en el cinema, reprèn al fotografia en els anys 70’s amb la publicació del seu segon llibre fotogràfic, Lines of My Hand, el 1972. Aquest treball ha estat descrit com una “autobiografia visual” i consisteix majoritàriament de fotografies personals. Cap dels seus treballs posteriors no ha tingut tanta notorietat com l’aconseguida amb ‘The Americans’. Alguns crítics troben la causa amb les tècniques de composició serigràfica que a partir dels 70’s va començar a experimentar quan ja ningú estava interessat en aquesta estètica compositiva.

“Estic mirant sempre cap a fora, tractant de mirar cap a dintre. Tractant de dir alguna cosa que sigui veritat. Excepte el que està allà fora…. i el que està allà fora sempre està canviant..” (Robert Frank)

Frank i Mary es van separar el 1969. Es va tornar a casar el 1971 amb l’escultora June Leaf, movent-se després a la comunitat de Mabou a Cape Breton Island, Nova Escòcia. El 1974 va patir la tragèdia de la seva filla Andrea quan va morir en un accident aeri a Tikal, Guatemala. Una mica abans, el seu fill Pablo, va ser hospitalitzat i va diagnosticat amb esquizofrènia. Molts dels treballs subsegüents de Frank mostraven l’impacte que havia tingut en la seva vida la pèrdua de la seva filla i la batalla contínua del seu fill amb la seva malaltia mental. El 1995 fundà la Fundació Andrea Frank que proporcionava préstecs a artistes.
Des que es va moure a Nova Escòcia, Frank va adquirir una reputació d’home solitari i reclusiu (particularment després de la mort de la seva filla), rebutjant la majoria de les propostes per a entrevistes i aparicions publiques. Ha continuat acceptant assignacions eclèctiques com a fotògraf i director de vídeos musicals per a artistes com New Order i Patti Smith. Frank contínua realitzant films així com fotografies, i ha ajudat a organitzar diverses retrospectives del seu art.

El 1994, la Galeria Nacional d’Art de Washington, va presentar l’exposició retrospectiva més ampla del seu treball fins aleshores, amb el nom de Moving Out. Actualment és exhibit per la Galeria Pace/MacGill a Nova York. En 2007 Robert Frank rep el premi PHotoEspaña Baume et Mercier de les mans del president del Festival Alberto Anaut. PHotoEspaña va reconèixer la trajectòria d’aquest gran fotògraf. (Wikipedia) Articles relacionats: El País, Fotografias.net.

Quan la gent mira les meves fotografies vull que sentin el mateix que sentirien al haver de llegir un poema per segona vegada.. Robert Frank, LIFE (26 Novembre 1951), p. 21

Robert Frank és per a molts el fotògraf que més influència ha tingut en la història de la fotografia, tot i que els seus projectes fotogràfics estan inclosos en un període de no més de 10 anys, bàsicament del 1947 al 1958. Frank ha redefinit l’estètica tant a la fotografia com al cinema, per bé que potser encara han de passar uns anys per reconèixer el seu treball en el món cinematogràfic. El seu viatge per Amèrica i la manera en que va mirar per la càmera han produït la més gran obra de tots els temps, ‘Els Americans’, una referència obligada per l’anomenada fotografia realista i foto-periodisme. L’obra de Frank descobreix una nova forma de mirar, nous escenaris inexplorats, una nova fotografia, potser la ‘fotografia pura’.

.

A continuació us he escollit un bon treball de recopilació de al seva obra, tret de que Zuric no està a Suècia com diu el narrador, la resta del treball us pot ajudar a fer un recorregut complert:

i a continuació un documental d’uns 30 minuts produït pel Museu de Fine Arts de Houston, molt interessant per conèixer una mica més la figura de Frank:  

A Portrait of Robert Frank – Part 1

A Portrait of Robert Frank – Part 2

A Portrait of Robert Frank – Part 3

I algunes fotografies de la Galeria Pace/MacGill i una cerca a Google per si voleu tenir una visió del que hi ha penjat a la xarxa (compte perquè no totes les fotografies que surten son d’ell..)

 

 

Fonts: Robert Frank és una figura tan important i a la vegada complexa que es necessita més temps del que heu dedicat avui per entendre la seva obra. A continuació els articles consultats que he trobat més interessants: 

http://www.newsmatic.e-pol.com.ar/index.php?pub_id=87&sid=438&aid=1594&eid=1&NombreSeccion=Fot%F3grafos%20Cl%E1sicos&Accion=VerArticulo

http://www.npr.org/templates/story/story.php?storyId=100688154

http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/elvientosopladondequiere/2010/10/26/panoramica-de-robert-frank.html

http://lwgms.davethegrinch.net/?p=111

http://es.wikipedia.org/wiki/Robert_Frank

http://www.pacemacgill.com/robertfrankbio.html

http://www.vanityfair.com/culture/features/2008/04/frank200804

i alguna font més…

 

Desconec el seguiment que en feu de la serie però si disposeu d’algun temps per reflexionar sobre l’obra de Frank us adonareu de la seva aportació al món de la fotografia i de la seva influència en generacions complertes de nous fotògrafs. La vostra forma de mirar per la càmera patirà un canvi dràstic i deixareu de veure al fotografia com la veieu abans.

Bé amics, una setmana més… No se si hi sereu la setmana vinent.. Jo ho intentaré… Bona setmana !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements