Disc de la setmana: Tony Joe White “Beginning”

Tony Joe White (1943), és un altre d’aquest músics que m’agrada treure-li la pols i donar a conèixer el gran talent que té.

Que canta aquest bon home? os pregunteu. Dons a més d’una discografia important, ben segur que tothom ha escoltat algun tema composat per ell, també és molt provable que sigui de forma inconscient.

Elvis Presley, Brook Benton, Joe Cocker, Tina Turner, Ray Charles, Waylon Jennings, John Mayall, Etta James i un llarga llista , no la acabaria mai, dels millor músics que han interpretat les seves cançons. Però això no és tot, també hem de tindre present dies de gloria compartint escenari amb Creedence Clearwater Revival, James Taylor, Joe Cocker o Eric Clapton.

Podria dir que és un roquer, de vegades navega amb el soul o el country . Per a mi és un blues-man, blues blanc al què, em sembla, no se atreveix  ha  donar el pas definitiu. No acaba d’assumir-ho, però les arrels del blues son força presents en la seva música. I el que més li caracteritza és el fet de tindre un immens potencial melòdic.

El disc d’avui, és del 2001 “Beginning”, el nom ja és tota una declaració d’intencions, un disc totalment acústic. Gravat amb tres micròfons, un per la seva veu greu i l’harmònica, l’altre per la guitarra i l’últim pel cop de peu que dona per portar el ritme.

Ara és quan m’arrisco i pensareu que soc un exagerat. No tothom pot fer un disc com aquest, el seu fraseig no més és comparable a en Johnny Cash, el costat més fosc de les seves cançons a Dr. John, i la guitarra em sona a JJ Cale…M’He quedat tranquil, no?.

Artista

Tony Joe White

Àlbum The Beginning
Cançó que escoltes Raining on my life

Les cançons que ens presenta tenen tot el regust de la seva Louisiana natal, pur olor del Sud Profund, pantans “swamp”, camisa enganxades a la pell pel calor humit, un retorn a lo bàsic amb veritable blues, alguna balada, a la fi 11 temes composats per ell, en els què ens relata  part de la seva vida, amb cançons inquietants.

És un guitarrista molt subtil, els seus dits sense escarafalls, tracen damunt la guitarra un recorregut de controlada força i austera emoció. La veu amb la que interpreta els temes d’aquest disc és aparentment lineal, dic aparentment perquè fa servir una quantitat de registres gairebé sense adonar-nos. Vull dir , va construint poc a poc emocions, amb paciència, per anar penetrant-nos al seu capritx, per acabar embolcallats amb la seves cançons. Si fos flamenc diríem “Duende”.

 

Si teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat.

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

.

toiesmesarticles peu2
Anuncis