Shomei Tomatsu

Estem a poques entregues del final de la serie dels clàssics de la fotografia i no podia passar per alt el fotògraf d’avui…

Considerat el ‘padrí’ de la fotografia japonesa i molt probablement el millor fotògraf de la postguerra d’aquell país, el fotògraf d’avui ens introdueix en un nou món fotogràfic, res a veure, tret del seu compatriota Sugimoto, amb la manera d’entendre la fotografia pels occidentals. Una fotografia que és pura expressió i sentiment, complexa d’entendre si la mirem de forma convencional. Aquesta setmana, amb tanta festa potser tenim una mica més de temps per admirar la gran obra de: 44. Tomatsu Shomei

Teruaki Tōmatsu (東松照明, Tōmatsu Teruaki) neix a Nagoya (Japó) al 1930, Tōmatsu estudia ciències econòmiques a la Universitat d’Aichi, graduant-se al 1954. Ja d’estudiant, té fotografies publicades a les més importants revistes de fotografia japoneses. Entra a la important editorial japonesa Iwanami i treballa a les series Iwanami Shashin Bunko. Dos anys més tard continua la seva meteòrica carrera fotogràfica com a freelance.
Al 1959 Tōmatsu crea la cooperativa de fotògrafs ‘Vivo’ amb Eikoh Hosoe i Ikkō Narahara. Dos anys més tard el llibre publicat amb Ken Domon ‘Hiroshima–Nagasaki Document 1961’, basat en els efectes de les bombes atòmiques és un dels més grans èxits de la fotografia japonesa.

Tomatsu està considerat el més important fotògraf de la fotografia postguerra japonesa. Les fotografies de Tomatsu estan examinant, en una visió absolutament personal i única, els canvis a la societat japonesa des dels anys 50’s. Proporcionen una mirada sincera als afectats del bombardeig nuclear de Nagasaki, la influència de militars americans i la cultura popular, i l’impacte del boom econòmic al Japó als 60’s.

Sovint brillantment surrealista i sempre amb l’ull posat en la fotografia documental, les imatges de Tomatsu capturen el canvi a l’etapa de la postguerra de tot un país…

Tomatsu, com molts pocs fotògrafs a la historia de la fotografia, ha estat eloqüent en diverses formes i estils en el seu treball fotogràfic. Una de les influències més grans en Tomatsu és el surrealisme i fidel a aquest moviment hi podem trobar a la seva obra escenes i quadres estranys, amb punts de vista poc convencionals i amb un tractament molt especial de la lluminositat, això sí, sense abandonar mai la fotografia documentalista i el reportatge més pur, convertint les coses mundanes, fins i tot terribles, en objectes meravellosos, amb l’elegància oriental i amb el minimalisme com a estètica dominant.

La nova fotografia japonesa de la postguerra

Seria bo fer un cop d’ull de com la fotografia japonesa ha estat vista pels occidentals en les darreres tres dècades. Després d’algunes exposicions inicials sobre fotografia japonesa els anys 70’s i els primers 80’s, com la mostra de la Nova Fotografia Japonesa al MoMA al 1974, l’audiència occidental perdia interès en aquest període excepcionalment productiu de la fotografia japonesa. Al darrera dècada però, la fotografia japonesa es revitalitzava i de nou es mostra interès per fotògrafs japonesos contemporanis com Nobuyoshi Araki, Toshio Shibata o el nostre amic Hiroshi Sugimoto.
La fotografia clàssica japonesa torna a tenir cert interès al final dels 90’s amb l’exposició de Daido Moriyama, produïda al 1999 per Sandra Phillips al SFMoMA, i el 2004 amb l’exposició “La Història de Fotografia Japonesa” per Anne Tucker al Museum of Fine Art de Houston. El catàleg d’Ann Tucker serà referència de consulta de la fotografia japonesa fins els nostres dies i revela que el gran mestre de la fotografia japonesa de postguerra és menys conegut que aquells que el van seguir i pels que va ser referencia. Aquest gran fotògraf naturalment és Shomei Tomatsu i sovint se l’ha anomenat el ‘padrí’ de la fotografia japonesa.

Shomei Tomatsu, un fotògraf autodidacte que iniciava la seva carrera amb la participació de les pioneres exposicions ‘Eyes of Ten’ al 1959 i que era un dels cofundadors de l’agència fotogràfica VIVO, considerada com l”epicentre’ de fotografia de postguerra japonesa.

VIVO es creava a partir d’un grup de fotògrafs joves que es posaven en contacte amb un públic ample durant els anys 1950 i 1960 publicant les seves imatges en blanc i negre de 35 mm de forma anònima en revistes. Els membres de Vivo, als que se’ls associa al ‘Moviment Provocador‘,  també exhibien el seu treball en galeries com artistes individuals. Així el nom de Tomatsu i la seva obra quedava associada a la fotografia japonesa de postguerra, durant molts anys les seves imatges es creaven dins de Japó i per a una audiència japonesa. Després del seu compromís inicial amb la devastació i ocupació militar de la Segona Guerra Mundial, enregistrava imatges de contracultura de com el país feia una recuperació increïble durant els anys 60’s i començava a treballar en color mentre fotografiava països del sud asiàtic durant els anys 70’s.

La seva obra

Amb la desolació i caos que va seguir la derrota del Japó en la Segona Guerra Mundial, el fotoreportatge, que va servir com testimoni de la desesperada situació de la població, va dominar l’escena durant diversos anys, tanmateix hi va haver diversos esforços coincidents, però independents entre si, de buscar noves formes d’expressió fotogràfica. L’agència VIVO n’és un exemple i va marcar el naixement d’una nova generació de fotògrafs la intenció de la qual era anar mes allà de la simple experimentació de fer reportatge fotogràfic. Amb un ull crític de la realitat, conceptes clars, un sentit real de la composició i l’enquadrament, i alhora un gran èmfasi en el simbòlic, aquest grup va exercir una tremenda influència en les generacions posteriors.

 

Les imatges de Shomei Tomatsu es caracteritzen per la seva naturalesa variada i complexa. El seu estil  es pot considerar dintre de la ‘fotografia de carrer’ clàssica, amb gran simbologia dels objectes, visions abstractes i expressives composicions. Depenent del contingut, l’artista expandeix la seva gramàtica visual, creant fotografies que juguen amb el concret i l’abstracte, entre la fascinació i la repulsió, amb peces atemporals,  eternes. Tomatsu arriba tard a l’escena devastada de la guerra i no li queda més que demanar a l’observador que faci ús de la seva imaginació a partir d’objectes insignificants. Molt sovint l’exercici que proposa és de difícil comprensió amb una estètica post-moderna que atrapa a l’observador que lluita per interioritzar el que esta percebent.

 

Hiroshima–Nagasaki Document 1961

 

Un dels temes centrals a l’obra fotogràfica de Tomatsu són els efectes de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. Aquí, retrata supervivents i objectes del Atom Bomb Museum. Entre els seus millors treballs es troba la “Ampolla Desfeta i Deformada pel calor de la Bomba Atòmica, Radiació, i Foc, Nagasaki, 1961″. Aquesta foto, que recorda un cos desfet, és descrita com”possiblement la imatge més dura de la seva carrera” (Shomei Tomatsu: Skin of the Nation , pàg. 27).

Rellotge aturat a les 11:02 – Nagasaki, 1961

Tomatsu tenia només 15 anys quan cauen les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. Després de la guerra, la presència dels militars americans formava part de la vida civil japonesa. La modernització significava Americanització. Aquest tema obsessionava Tomatsu, i feia una sèrie que l’explorava des de diversos angles a la gent que havia sobreviscut a la bomba. Aquestes imatges adquireixen una gran importància per a la supervivència psíquica col·lectiva.

Als 60’s produeix produeix la seva sèrie més coneguda de fotografies. Es desplaça a  Nagasaki per documentar les seqüeles del bombardeig atòmic. Amb unes quantes excepcions, les fotografies de forma enginyosa eviten el mecanisme fàcil d’enregistrar cicatrius físiques i capten alguna cosa més complexa. La ciutat estava recuperant-se aleshores, esborrant el seu passat; com la resta del Japó, i les seves víctimes eren desateses pel govern, condemnades a  l’ostracisme i amb una gran vergonya col·lectiva.

Decidia fotografiar relíquies del museu de bombes atòmiques local, una ampolla de cervesa es fonia de manera que s’assemblés a un fetus deformat o un rellotge esquerdat s’aturava precisament el moment que la bomba feia explotar (les 11:02 a.m.). També fotografiava una fàbrica fumejant lloc on la bomba havia caigut, reconstruïda contra la silueta dentada d’una palmera que trenca la imatge.

La fotografia de dalt mostra aquest rellotge detingut exactament el 9 d’agost de 1945 a les onze i dos minuts, el moment de l’explosió de la bomba atòmica. Tomatsu ho considera un símbol, ja que sembla una esfera suspesa en l’aire, que representa la bandera japonesa.

 

Un altre tema que ha estat explorat per Tomatsu durant més que una dècada és la influència de les forces d’ocupació americanes i de cultura americana sobre societat japonesa. Les series “Chewing Gum and Chocolate” (Xiclet i Xocolata) fetes prop de les bases militars dels EUA, expressen la influencia del americans com els grans vencedors i a la vegada aportadors d’una nova cultura al Japó.


Tomatsu SHOMEI, Sangre y Rosas 2, Tokio, 1969 © Tomatsu Shomei,

De la mateixa manera que feia Robert Frank amb la seva gran obra ‘Els Americans’, Tomatsu descriu als nous japonesos després del desastre de la guerra situant-se prop de la seva pròpia pell, a vegades a l’estil del kabuki, la forma de teatre tradicional japonès, altres demostrant que son supervivents del caos atòmic en una nova era.

 

Shomei Tomatsu: Skin of the Nation

 

Skin of the Nation (La pell de la nació) és la retrospectiva de Tomatsu que recull més de cinc dècades de treball fotogràfic i que descriu la societat japonesa de la postguerra. L’exposició, inaugurada al 2006, apropa definitivament la fotografia japonesa al món occidental. Tomatsu ha estat molt de temps famós al Japó, i exposicions al  MoMA el 1965 i 1974 li han donat visibilitat en aquest país. També ha exposat a Europa durant els anys 1980 i 1990. Skin of the Nation, amb l’esforç considerable de part del Museu de San Francisco d’Art Modern, apropa l’art fotogràfic oriental al món occidental i és una referència per a poder revisar a fons la increïble obra de Tomatsu en aquests 50 anys de carrera.

 

Al 2006, aquesta retrospectiva de Tomatsu, al Museu d’Art Modern a San Francisco, impressiona i captiva molts visitants que desconeixien la fotografia japonesa i el seu art en general. La visió fotogràfica quer aporta Tomatsu és radicalment diferent al concepte que havia desenvolupat la fotografia als Estats Units i a Europa, és un Cartier-Bresson oriental, busca el moment decisiu però li afegeix l’estètica oriental, amb una fotografia tan rica en simbologia que difícilment és entesa amb una simple observació.

Tomatsu transforma la idea mateixa de la fotografia al Japó. És un capturador de la vida, sovint desconcertant, un visionari que centra la seva mirada a la pell i el cel, a la terra i al carrer, als cabells o al formigó, així com tota mena de coses efímeres. La seva càmera agafava a tots i els refeia tots.

 

Tomatsu desenvolupa la seva obra en un moment en que l’estètica modernista estava de moda a la fotografia. Els moviments d’avantguarda europeus arribaven al Japó en els anys 20’s i 30’s importats d’una combinació de professors occidentals que viatgen al Japó i artistes japonesos que estudien a la Bauhaus o a París. L’atracció de Tomatsu pel Surrealisme i Dadaisme li va venir per un professor japonès que suggeria centrar-se en el que l’envoltava per fer fotografies. Potser Brassai era darrere del consell d’aquest professor, perquè Tomatsu desenvolupà estil que és indiscutiblement modernista, sovint ‘directe’, encara que el disfressi amb estètiques estilistes. També recorre a convencions pictòriques japoneses tradicionals i aspectes de teatre Kabuki, com “Apres-Guerre Prostitute, Nagoya” del 1958.

Lluny de ser un observador objectiu, el sentir-se part de la població japonesa li proporcionava la ironia de conjuntar la població que sobrevivia al Japó després d’una terrible guerra amb la comunitat americana. La proposta de Tomatsu és certament complexa, és com un haiku visual, tres línies de disset síl·labes que en el cas de Tomatsu son una serie d’elements que conviden a fer tot tipus de conjectures.

Just a sobre d’aquestes línies una fotografia en blanc i negre sorprenent d’un núvol sobre el mar (Hateruma-jima, Okinawa) del 1971. El núvol aïllat, clar contra un cel buit, llença el seu reflex sobre una mar plana, l’horitzó s’aboca avall cap a la dreta.

“Nosaltres fotògrafs hem d’utilitzar els nostres propis ulls per entendre fragments de realitat més enllà de l’abast del llenguatge visual preexistent, presentant materials que activament s’oposen a paraules i idees… materials per provocar pensaments.” (Koji Taki)

 

Shomei Tomatsu és un dels gegants de fotografia japonesa i molt probablement el més influent fotògraf de tota l’historia de la fotografia al Japó. Després de cinc dècades d’obra fotogràfica ens queda la seva aproximació radical a un nou llenguatge, el seu estil expressionista, els seus punts de vista i angles arriscats, la seva posta en escena, tot plegat ha servit per que ens adonem, anys més tard, del valor de la seva fotografia.  Tomatsu transforma la noció de la fotografia documental a partir d’una preocupació més formal del que està fotografiant en una imatge més emocional, fugint de qualsevol estil formal.

.

Certament hi ha molt poc material de Tomatsu a la xarxa:

 

 

Fonts: Hi ha relativament poca documentació de Tomatsu a la xarxa per bé que s’hi pot trobar extraordinaris articles que m’han costat d’interpretar: 

http://elrectanguloenlamano.blogspot.com/2008/04/shomei-tomatsu-skin-of-nation_05.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Shōmei_Tōmatsu

http://www.hbvhbv.com/forum/thread-582379-1-1.html

http://japan-photo.info/blog/2010/04/05/shomei-tomatsu-exhibition/

http://artcritical.com/2003/12/01/shomei-tomatsu-skin-of-the-nation/

http://www.guardian.co.uk/artanddesign/2010/sep/06/shomei-tomatsu-japanese-photography

http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2005/07/29/AR2005072900742.html

http://www.nytimes.com/2004/10/25/arts/design/25toma.html?_r=1

i alguna font més…

 

Les fotografies que sovint es publiquen a revistes com National Geographic o altres de divulgació i sobretot les fotografies que nosaltres mateixos publiquem a flickr no ajuden massa a donar el pas que necessita la fotografia. Sovint ens deixem anar només per l’impacte visual i n’estic segur que alguns de vosaltres al llegir en diagonal aquest article i veure de passada les fotografies de Tomatsu la vostra conclusió serà clara: ‘no em diuen res’. Probablement si només li donem aquest efímer temps d’observació poc poden dir. Jo he trigar alguns mesos i una i altra vegada al revisar l’obra dels autors japonesos no em deia res, fins que vaig descobrir que no només calia sentir-les sinó que calia escoltar-les, parlen molt fluixet i amb un llenguatge molt erudit i no sempre estem disposats a fer aquest esforç. Tomatsu mereix un cert temps per entendre el que ens vol dir i apreciar com ens ho està dient.

Doncs això és tot per avui. Que passeu bons dies de festes varies, de ponts i aqüeductes i només espero que no hagueu hagut de passar per cap aeroport. Fins la setmana vinent !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements