Francesc Català-Roca

Ja fa dies que li rondo al tema d’avui. El fotògraf que us presento n’és només un de la gran generació de fotògrafs de la postguerra al nostre país, un però de molt especial…

Per a molts el Cartier-Bresson de casa nostra, el fotògraf que us presento avui m’ha fet reviure la meva infantesa, cosa que no diu més que començo a fer-me vell, amb una visió fotogràfica extraordinària. Una extensa obra que no fa més que sorprendre’m cada cop que descobreixo una de les seves fotografies. Amics, avui intentarem conèixer una mica més l’obra de: 46. Francesc Català-Roca

Neix a Valls, Alt Camp, al 1922, fill del fotògraf català Pere Català Pic i d’Anna Roca i Puig. L’afició per la fotografia li va venir de ben petit i ja a l’edat de 7 anys  feia la seva primera fotografia.

Al 1931, quan tenia 9 anys, la seva família es va traslladar a Barcelona, on el seu pare s’havia de dedicar a la fotografia publicitaria i industrial. La influència del seu pare va ser determinant perquè en Francesc desenvolupés la fotografia d’una afició a una total devoció. En aquesta època a Barcelona va fer d’ajudant del fotògraf Josep Sala, un altre dels importants fotògrafs catalans que treballà al servei de la propaganda republicana a les edicions del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya al costat del seu pare Pere Català. La fotografia al principi documentalista i més tard emmarcada en la ‘Nova Objectivitat’ del seu pare i de Sala havien d’influir en l’obra de Francesc.

Català-Roca va ser capaç de captar l’eternitat de l’instant, les seves fotografies de Barcelona i Madrid son imatges memorables de la vida als carrers d’aquestes grans ciutats a la postguerra de la guerra civil espanyola. Els objectes recobraven vida quan passaven per l’objectiu de la càmera de Català-Roca, era la ‘Nova Objectivitat’ a la espanyola. Francesc va aprendre aquesta prosa dels objectes del seu pare però el superà afegint elements visuals propis de la fotografia humanista. Tota una barreja que fa extraordinàriament atractives les seves fotografies, potser per ser de casa nostra hem pensat que no és mereixedor d’un lloc entre els grans de la fotografia.

Les imatges de Català-Roca son impactants, clares i amb força i amb una eloqüència que no pot ser només fruit d’un instant ni d’un enquadrament concret. Les seves fotografies han acabat convertint-se en icones d’una època, que potser aquells que l’hem viscut els darrers anys o l’hem vist reflectida als nostres àlbums familiars ens resulta familiar, com si haguéssim estat allí però que mai ens havíem fixat en aquella escena com ens la mostra Català-Roca.

Considerat fora del nostre país com un dels grans de la fotografia de postguerra, Francesc Català-Roca és un dels més importants documentalistes de l’Espanya de la postguerra, deixant-nos, i no cal anar a Salamanca per veure-ho, una de les col·leccions més valuoses del nostre recent passat.

“El fotògraf ha de veure la realitat, però també ha de saber veure-la convertida en fotografia…”

Quantes vegades no hauré pronunciat aquesta frase sense saber que se l’atribuïa a Català-Roca, un fotògraf que no faríem bé en dir que té un estil cartier-bressonià, tot i que seria el primer que ens vindria al cap, enemic del flash i fidel al blanc i negre, partidari de ‘captar’ en lloc de ‘fer’ una fotografia, un narrador d’històries que utilitza imatges com paraules.

Els primers anys

Ja a Barcelona, als 13 anys comença a estudiar Belles Arts a l’Escola Llotja, i de les col·laboracions amb el seu pare es començà a relacionar amb els grups d’avantguarda de l’època, l’ADLAN, Amics de l’Art Nou, i el GATCPAC, Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània. Al 1937 col·labora amb el el pare i amb Josep Sala en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.

Acabada la Guerra Civil Francesc té 17 anys i vol reprendre els estudis, però li és impossible ja que als exclosos a l’etapa de la República se’ls sotmet a proves d’ingrés on han de demostrar els seus coneixements i simpatia cap el nou règim. Tant Francesc com el seu germà Pere van superar totes les proves menys la darrera on havien de nomenar els Ministeris que formaven el nou govern, tot i que contestaren de bona fe sembla que se’ls hi van escapar els noms d’alguns Ministeris republicans. Al final van quedar exclosos.

Al 1948 va deixar de col·laborar amb el seu pare, no compartia l’estètica, més pròpia dels moviments de la Nova Objectivitat, amb manipulacions i muntatges que no el satisfeien. Francesc vol fer una fotografia més directa i realista, amb absoluta simplicitat, potenciant l’enquadrament i la velocitat com a eines d’expressió fotogràfica. D’aquell inici de la seva nova activitat fotogràfica van seguir un gran nombre de premis, pel·lícules i publicació de llibres. Francesc va anar creant el seu nou món, amb artistes com Tàpies, Chillida, Dalí o Miró. Va publicar en revistes com Destino i La Revista i va començar a col·laborar pel Grup R, l’important moviment arquitectònic desenvolupat a Catalunya als anys 195o.

Al 1951 va obtenir el premi ‘Ciudad de Barcelona’, en la modalitat de fotògraf i un any després en la de fotografia. Aquell mateix any va publicar el seu primer llibre: “La Sagrada Família” amb textos de César Martinell i participà en la primera exposició del Grup R a les Galeries Laietanes. Col·laborà en diverses publicacions i fins i tot va arribar a fer les maquetes dels llibres. Va rebre també un premi pel seu documental fet en 16mm La ciudad Condal en otoño.

Jo no sóc un fotògraf -explicava Català-Roca- d’aquests que van amb la càmera carregada a l’esquena i disparen moltes fotografies. No. Jo veia una escena al carrer i en el meu cap sorgia la fotografia. Després anava amb la meva càmera, en aquells anys una Rolleiflex, i recuperava aquesta fracció de la realitat. Veia nois tocant l’òrgan, escenes de toros, nens, gent gran, tot allò que cridés la meva atenció i que fos alguna cosa que jo veiés a punt de desaparèixer.

Francesc Català-Roca és el pioner de la fotografia professional al nostre país. És de fet el ‘pioner’ de la nova fotografia de postguerra, punt d’inflexió que basant-se en la fotografia humanista francesa representa la unió de la nova generació de fotògrafs renovadors i la vella d’avantguarda anterior a la Guerra Civil Espanyola. Reporter, fotògraf industrial, publicista, cartellista, retratista i documentalista, Català-Roca explora i renova tots els aspectes de la fotografia sentant les bases de la nova fotografia al nostre país.

Reunint l’antologia de la seva obra veurem representada la societat espanyola dels 50’s i 60’s, no tant com una seqüencia d’esdeveniments sinó com una nova forma de mirar, d’entendre la vida. Una nova mentalitat que ens ha d’apropar a aspectes de la realitat d’aquella època vistes des d’una visió molt personal, absolutament subjectiva.

El mèrit més gran de Francesc Català-Roca és haver-nos ensenyat a mirar. Els seus coetanis i les generacions que l’hem succeït hem educat la nostra mirada a través de les seves imatges (Daniel Giralt-Miracle i Rodríguez, Quaderns de Vilaniu, 2001)

Barcelona-Madrid

Les series de Barcelona i Madrid son probablement les més conegudes de l’obra de Francesc Català-Roca. Bona part es van fer a inicis dels 50’s, amb una Rolleiflex de negatiu quadrat de 6×6 cm. Aquesta és una característica important a l’obra de Català-Roca, els negatius quadrats que retallava a diferents formats, verticals o horutzontals, amb diverses solucions gràfiques. És interessant poder veure els originals d’alguna de les seves més conegudes fotografies i adonar-se la selecció de l’enquadrament que fa Català-Roca, potser aquesta és una de les poques coses que conserva del seu pare i del moviment de la Nova Objectivitat: la manipulació.

Català-Roca publica al 1954 dos llibres de fotografies de Barcelona i Madrid, Barcelona, amb texts de Luis Romero, i la Guía de Destino sobre Madrid, amb texts de Juan Antonio Cabezas.

Les dues ciutats sempre rivals però ara en la mateixa situació de pobresa, totes dues en plena reconstrucció després d’una guerra. Les seves imatges son narracions en blanc i negre del que passava al carrer, una prosa visual intel·ligent, a vegades de sarcasme i sempre mesurant molt el que havia de dir, com anys després farien els cantautors catalans que deien però no deien pera poder salvar la censura. Imatges que parlen dels seus habitants, dels seus edificis, dels carrers, dels mitjans de transport, dels rètols a les tendes, de roba, dels vestits de les dones i barrets dels homes… és el rostre d’una època. D’un Madrid centre de la Unidad de destino en lo universal i una Barcelona empobrida on els gitanos ballaven a Montjuïc mentre més avall la burgesia barcelonina assistia a les representacions del Liceu. Molts no feien ni una ni altra cosa, simplement recordaven als seus morts o esperaven que els seus familiars sortissin de la presó.

Las señoritas de la Gran Vía (1955)

Forma part d’una sèrie de fotografies que van ser exposades conjuntament, a partir de 2003, sota el títol “Barcelona-Madrid, anys cinquanta”, primer en el Centre d’Art Reina Sofia i després, de forma itinerant en diverses capitals del món, en una exposició de l’Institut Cervantes, prenent com a punt de partida dos llibres sobre Madrid i Barcelona publicats al 1954.

Catalá Roca es deixa seduir per la gran ciutat que acaba de conèixer, Madrid. I dins d’ella, per un escenari de ciment que palpita: la Gran Via. “El volia deixar constància de personatges, situacions i maneres de vida que havia vist i que estava veient i que pensava que posteriorment molta gent tornaria a veure. Era una mica com deixar aquest document”, explica Carmen Palacios, propietària de la Galeria Tiempos Modernos. (Los Viajes de Català-Roca)

És al 1954 que comença a col·laborar amb una editorial, realitzant fotos per a guies turístiques, i és contractat per la ‘Dirección General de Turismo’ per fer fotografies per tota Espanya. Viatja a Cuenca en la seva ‘Vespa’ i d’aquesta experiència en surten nous viatges per tota Espanya durant diverses dècades (sempre en la seva moto, que a la fi dels 50 canviaria per un 600) descobrint imatges d’un país que s’estava recuperant d’una cruel guerra, tancat en el seu passat i encara per a modernitzar. La seva primera exposició serà a la Sala Caralt de Barcelona, que juntament a les seves posteriors publicacions Barcelona (1954), Cuenca (1956) i Tauromaquia (1962) marcarien el seu estil fotogràfic.

Durant aquests anys, la censura impedia la publicació de qualsevol reportatge gràfic crític amb el poder establert, però malgrat les  dificultats, Català-Roca i altres fotògrafs de l’època adopten una visió neorealista per documentar la realitat social del moment. Francesc Català-Roca va combinar els avantguardes europees amb la fotografia documental i va fer de pont per a la nova generació de fotoperiodistes de finals del règim i la Transició. A la Catalunya dels 50 i 60, Oriol Maspons, Ramon Masats, Eugeni Forcano, Julio Ubiña, Joan Colom, Xavier Miserachs i Ricard Terré, juntament amb Català-Roca, van donar una visió pròpia i renovadora del país a través del seu treball.

Dèiem que sovint el seu concepte de fotografia se l’associa a Cartier-Bresson. Penso que Català-Roca no busca tant l’impacte expressiu del moment decisiu i augment el seu temps d’exposició visual donant-nos fotografies que tenen uns minuts de vida més enllà de la congelació de l’instant. Tant ell com Cartier-Bresson eren contraris a la fotografia manipulada, tant de la Nova Subjectivitat com del Surrealisme de Man Ray i preferien documentar la realitat.

Català-Roca va ser també un gran retratista d’artistes, Dalí, Tàpies, Chillida, Sert, Moragas, Coderch, August Puig, Marcel Martí o Subirachs en son exemples dels seus retrats. Abandonà definitivament el blanc i negre al 1973.

La fotografia mostra un carrer emboirat amb un fanal en primer plànol. Una avinguda, potser, d’una zona recentment urbanitzada en la Barcelona dels anys cinquanta, si s’ha de jutjar per la nuesa d’uns arbres recentment plantats. Un pare i un fill remunten la vorera. El pare porta bigoti i gavardina a l’estil Bogart: el nen sembla arrossegat pel pas decidit del seu progenitor. On van?

Al 2001, Carlos Ruiz Zafón va proposar aquesta imatge per a la portada de «L’ombra del vent». La hi havia vist en un llibre amb fotografies de Barcelona que signava Francesc Català-Roca. La màgia del fotògraf, recorda l’escriptor, «estava en la seva mirada, en la seva capacitat de construir i compondre imatges que sempre suggerien un contingut narratiu, atmosfèric, que re-interpretaven la figura, l’espai i el temps».

Català-Roca ha ha estat un mestre de la composició, de l’elecció dels elements que hi han d’aparèixer, cert que molt sovint ha retallat i re-enquadrat les seves copies revelades a partir dels negatius originals, però ha intentat sempre eliminar el que era superflu, centrant-se amb el que realment l’importava. M’ha sorprès llegir com hi ha estudis de com Català-Roca re-emmarcava de nou a partir del negatiu original.

L’escriptor, crític i comissari de fotografia alemany, Hans-Michael Koetzle, ha denunciat l’autèntic abandó que es manté sobre “un dels majors representants de l’estètica del blanc i negre” en la història de la fotografia occidental. Explica com, malgrat haver-se publicat des de principis dels anys vuitanta nombrosos diccionaris internacionals de fotògrafs, en anglès, alemany i francès, en cap s’esmentava al gran Català-Roca. “Sembla ser que des del punt de vista de l’Europa democràtica no resultava oportú parlar d’una avantguarda artística a Espanya”, explica Koetzle.

L’alemany no dubta en col·locar-lo entre els grans fotògrafs europeus: “Si busquem algun paral·lelisme en l’escena europea, podríem trobar-ho en el francès Robert Doisneau (1912-1994), qui més o menys per la mateixa època recorria la seva ciutat d’origen, París, equipat amb una càmera de format mitjà a la recerca d’instants humans en els teatres del carrer. Així com Doisneau busca l’anècdota i preval una cara que tingui alguna cosa que explicar enfront de la forma i el narratiu enfront de l’estètic, les escenes de Català-Roca estan construïdes amb decisió, mostren un enfocament sorprenent, una mirada atrevida i una gran gosadia a l’hora d’utilitzar els recursos al seu abast”. Chema Conesa, en la línia de la glorificació, també s’atreveix a deixar anar un “Català-Roca es va avançar a Henri Cartier-Bresson. (Text de: El verdadero Català-Roca)


La ‘Chunga’ con fábrica detrás’

ÁNGEL S. HARGUINDEY – Madrid – 23/03/2008

…Català-Roca mostra en aquestes fotografies aquella Espanya dels segadores, de les fogasses de pa i les venedores ambulants amb la dignitat dels davantals blancs, la dels artesans dels cavalls de fusta i els toros, la de les bicicletes i els vianants amb borses a les mans, una Espanya ombrívola que també va veure, entre molts altres, William Klein: la dels tramvies, els guàrdies urbans i la gent als voltants de las ‘Ventas’. La de les qualificacions eclesiàstic-morals de les pel·lícules (“greument perillosa”, anunciaven amb freqüència estimulant, naturalment, la imaginació morbosa d’els qui feien tot el possible per veure-les), l’Espanya que Arias Cañete no va deure veure mai enlluernat com ho estava per l’eficàcia dels cambrers i que coincidia cronològicament amb la Itàlia del neorealisme.

En els anys cinquanta encara no havien desembarcat en el poder els de el Opus Dei. Fraga Iribarne ja era Conseller Nacional del Moviment i Procurador en Corts. Poc després ocuparia el ministeri d’Informació i Turisme. Curiosament, una part important de la campanya d’imatge d’Espanya la hi va encarregar al fotògraf serbi Josip Ciganovic encara que fotògrafs espanyols com Català-Roca, Pomés, Miserachs, Rivas, Suárez o Centelles ja havien demostrat el seu excel·lent ofici. Paradoxes dels conservadors: Espanya i Fraga Iribarne eren diferents. Potser una fotografia com la dels gitanos a la muntanya de Montjuïc no era oportuna. Aquí està representada l’Espanya que, suposem, tant molestava a Arias Cañete: mares amb nens en braços, descampats amb aigües residuals, gossos de carrer, espectadors amb boina i un quadre flamenc al que no li falta de gens excepte un lloc decent on mostrar el seu art. Segur que no lluny d’allí feia el propi Carmen Amaya, preparant-se amb la seva gent per triomfar a Nova York.

(Font: Historiar-Recursos Enrique Jimeno)

Durant un temps, després de la mort del seu pare, Martí i Andreu van seguir custodiant el fabulós arxiu d’uns 200.000 negatius de Francesc Català-Roca (1922-1998) situat en un subterrani de la Travessera de Dalt a Barcelona, on encara es recorda al gran fotògraf revisant les seves còpies al costat dels seus fills. Quan van decidir buscar un futur per al llegat del seu pare, els germans Català van començar a parlar amb diversos ajuntaments, com el de Mataró, amb la idea de crear un centre fotogràfic que preservés l’arxiu fotogràfic del seu pare. Les converses no van anar molt més allà de les bones paraules, malgrat que l’arxiu de Francesc Català-Roca és un dels més importants de la fotografia catalana del segle XX.

Davant les dificultats per trobar una proposta òptima, els fills de Català-Roca van decidir en el 2008 acceptar l’oferta del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) per preservar i gestionar l’arxiu del seu pare. Malgrat que la conservació de l’arxiu està assegurada, desgraciadament, en una situació agreujada per la crisi, el COAC no té recursos per invertir en l’estudi i la difusió del llegat de Català-Roca. (Arxiu fotografic de l’Arxiu historic del COAC, Carrer Arcs 1-3, 08002 Barcelona)

El fotògraf Ramón Masats (Caldes de Montbui, 1931) reconeix que Català-Roca va ser el precursor del reportatge que començaria a fer la seva generació, la de Miserachs, Maspons, Paco Gómez, Colom, Siquier, etc. “Ell va donar el pas definitiu perquè nosaltres féssim el que vam fer, encara que al final ens allunyéssim d’ell. No tinc més que admiració“, diu Masats…

El 1982 rep el Premi Nacional de les Arts Plàstiques, atorgat per primera vegada a un fotògraf a Espanya. El 1992 rep de la Generalitat de Catalunya el Premi Nacional d’Arts Plàstiques i la Creu de Sant Jordi; l’any següent, la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Francesc Català-Roca va morir a Barcelona el 5 de març de 1998.

Francesc Català-Roca forma part de la gran generació de fotògrafs catalans de la postguerra. Amb una visió extraordinària i una tècnica admirable ha produït una obra que sense cap dubte hauria de tenir el reconeixement internacional que Cartier-Bresson o Doisneau acaparen. L’iniciador del fotoperiodisme a casa nostra, Català-Roca és un dels fotògrafs més influents de les noves generacions de fotògrafs. Un mestre de la fotografia.

La seva obra és tan extensa que potser aquest parell de vídeos us poden ajudar a entendre una mica millor la seva obra. Aquest primer, ‘La Barcelona de Català-Roca’, amb fotografies de Barcelona i alguns dels seus habitants i visitants il·lustres:

i ara el segon, més complert, amb fotografies extraordinàries dels seus viatges per Espanya. No us el perdeu, tot i que no es pot veure incrustat a la pàgina i cal clicar per anar a la pàgina de youtube: ‘La España en Blanco y Negro‘ (http://www.youtube.com/watch?v=kE9nGdcpO1A&feature=player_embedded)

A continuació algunes de les webs on podem trobar bona part de la seva obra:

Fonts: L’obra de Català-Roca està ben documentada a la xarxa. A continuació alguns dels interessants articles en els que m’he basat per fer aquest poupurri…

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Catala-Roca/retrata/anos/cincuenta/Barcelona/Madrid/elpepicul/20030514elpepicul_5/Tes

http://www.elcultural.es/version_papel/ARTE/13018/Catala-Roca_una_nueva_mirada

http://taindaza.blogspot.com/2009/09/catala-roca.html

http://www.publico.es/culturas/298766/el-verdadero-catala-roca

http://www.raco.cat/index.php/QuadernsVilaniu/article/viewFile/107973/136224

http://www.elpais.com/articulo/cultura/CATALA_ROCA/_FRANCESC_/FOTOGRAFO/exposicion/homenaje/muestra/Espana/Catala-Roca/elpepicul/19971203elpepicul_7/Tes

http://www.elpais.com/articulo/cultura/exposicion/revela/proceso/foto/gitanilla/Catala-Roca/elpepicul/20031017elpepicul_8/Tes

https://toies.files.wordpress.com/2010/12/catalc120roca.pdf

https://toies.files.wordpress.com/2010/12/fitxa_i_introduccio4.pdf

http://www.intereconomia.com/noticias-gaceta/sociedad/catala-roca-cazador-instantes

i alguna font més…

Bé amics, per aquells que no coneixíeu l’obra de Català-Roca espero que us hagi sorprès el que heu vist avui. Potser és només l’inici d’una nova serie de fotògrafs catalans, Miserachs, Maspons, Masats o Colom que caldria conèixer.

Doncs això és tot per avui. Que passeu bona setmana i que tingueu unes molt bones festes de Nadal i Sant Esteve. La setmana vinent serà la darrera de l’any i potser us demanaré la vostra opinió del que en penseu d’aquests 46 fotògrafs que han passat a veure’ns…

Fins el dilluns vinent !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.
tf-1
Anuncis