Gordon Parks

Bon Any amics! Vull començar aquest nou any amb un fotògraf que d’haver-lo presentat abans probablement hagués posat les coses més difícils a la votació dels fotògrafs del 2010…

Un home excepcional, no sé si va ser el primer fotògraf negre però si el més influent a la historia de la fotografia, per no esmentar el cinema, la música o la literatura. Un lluitador incansable en contra de la pobresa i del segregacionisme, un ‘coloured‘ que  va aconseguir tot allò que es va proposar, amb la càmera o amb la ploma, sempre mantenint la seva lluita per acabar amb el racisme en aquella terrible Amèrica de la postguerra. Amics, avui coneixerem al increïble: 47. Gordon Parks

Neix a Fort Scott, Kansas, el 30 de novembre de 1912. Fill d’una devota família metodista, Sarah Ross Parks i Andrew Jackson Parks van tenir 15 fills i Gordon va ser l’últim en arribar. En aquella època a Kansas, i a més estats del sud dels Estats Units, es vivia una gran tensió racial. La família Parks vivia en condicions molt humils, per no dir miserables, però tant ell com abans els seus germans van ser educats amb tots els valors que els seus pares els van poder transmetre, el valor de l’honor, l’educació, la igualtat i la importància d’anar sempre amb la veritat per endavant. La seva vida però va donar un gir inesperat quan als 15 anys va perdre a la seva mare. Aquella nit la va passar sol amb el taüt de la seva mare, una experiència que ell mateix recordava com terrible però a la vegada tranquil·litzadora.. és com si aquella nit s’hagués vist què seria de la seva vida i n’estigués convençut de que així seria…

Gordon va sentir moltes vegades una frase que li repetia la seva mare: ‘el que pot fer un nen blanc tu també ho pots fer, no hi ha excuses…‘ Aquesta frase ben bé representa l’esperit de lluita que Gordon va tenir al llarg de la seva visa, tot allò que es va proposar ho va aconseguir. A morir la seva mare va ser enviat a viure amb la seva germana i el seu marit a St. Paul, Minnesota. La seva educació superior es va veure truncada de sobte quan una nit de Nadal el marit de la seva germana el va fer fora de casa. El veure’s al carrer el va fer reaccionar, ‘o et busques la vida o et mores…‘ Gordon recordava que en aquells el que el movia no era el possible talent que podia tenir sinó la necessitat de ser algú…

Gordon va haver d’acceptar multitud de treballs temporals per a poder subsistir, com pianista en un hotel a la vegada que fregava el terra de passadissos i habitacions.  Amb un dels cambrers del Hotel Lowry de St. Paul van ajuntar-se amb una banda que va acabar en un tour per diverses ciutats.

Malauradament la banda no va durar massa i va anar a Nova York, a Harlem, va viure en un pis miserable i li era impossible trobar treball. Al 1933, quan tenia 21 anys,  es va apuntar al CCC (Civilian Conservation Corps), una mena de programa d’ocupació per a desempleats entre 18 i 25 anys a càrrec de la conservació d’espais naturals. Aquell mateix any es casava amb la Sally Alvis, tornant a St. Paul un any després, al 1934. Allí va trobar treball com a cambrer. Els Gordon va tenir tres fills, Gordon Jr., Toni, i David.

“Vaig agafar una càmera perquè fos la meva arma contra el que vaig odiar per sobre de totes les coses: el racisme, la intolerància, la pobresa. Podria haver escollit fàcilment un ganivet o una pistola, com ho feien la majoria dels meus amics del barri… La majoria va acabar assassinat o a la presó… Però vaig escollir no anar per aquest camí.. sentia que podia acabar dominant aquestes maldats amb alguna cosa per la que la gent em podés reconèixer i així poder-me donar una vida diferent..”

L’interès per la fotografia

En aquells primers anys de tornada a St.Paul també va treballar pel ferrocarril i va ser en aquest període i els seus viatges a Seattle, Washington, que va començar el seu interès per la fotografia. Va comprar la seva primera càmera, una de segona mà per 12 dòlars i mig, i va començar a fer les seves fotografies al port de Seattle i les portava a revelar quan tornava a Minneapolis. Un dels empleats de la tenda de fotografia Kodak li va dir que les fotografies eren molt bones i que hauria de fer una exposició… Això el va animar i va començar a treballar com a fotògraf pel seu compte, tot i que en prou feines en tenia idea del que tenia entre les mans. Es va centrar en temes de moda i amb les escenes que la depressió als suburbis de Chicago li posava davant de l’objectiu.

 

 

Tot i les dificultats, Parks es va fer un lloc com fotògraf de moda a St. Paul. Va ser la dona del famós boxejador Joe Louis, “El bombardeig de Detroit” que el va encoratjar a anar a Chicago i dedicar-se a la fotografia de moda. I així va ser com Gordon va començar la seva carrera com a fotògraf professional a Chicago, fent servir la cambra fosca del South Side Arts Center de Chicago, on revelava les impactants fotografies del suburbis d’una de les ciutats americanes més castigades per la Depressió. Les seves fotografies documentals el van portar a conèixer a Julius Rosenwald, el gran magnat americà i propietari del la important cadena de magatzems ‘Sears’. Rosenwald li va oferir treball com empleat amb un salari que el permetia mantenir amb comoditat la seva família. Era el 1941 i un any després anava a treballar a la capital, Washington DC, per Roy Stryker, el gran impulsor de la Divisió d’Informació de la FSA (Farm Security Administration), on va conèixer alguns dels fotògrafs més rellevants del segle XX americans.

Es va inspirar en el treball de la gran fotògrafa de la FSA, Dorothea Lange, i també d’altres fotògrafs que van documentar la ‘Depressió’. El primer dia de treball amb la FSA ja va produir la seva primera gran fotografia, ‘American Gothic‘, el famós retrat de Ella Watson, la senyora de la neteja que va posar al davant de la bandera americana, amb escombra i motxo en mà. Era la resposta al brutal racisme que es va trobar a la capital, Washington DC. Mentre va treballar per la FSA, sempre amb el suport de Stryker, i com a primer fotògraf negre d’aquesta organització, va lluitar per trencar les barreres del racisme i va ser un important activista dels moviments anti-segregacionistes.

American Gothic – 1942

 

American Gothic és una parodia del famós quadre de Grant Wood del 1930. Al quadre s’hi representa un granger amb una forca i una dona jove, davant d’una casa del que s’en diu ‘gòtic rural’. Aquesta és una de les imatges més conegudes de l’art nord-americà del segle XX i s’ha convertit en una icona de la cultura popular i probablement també una de les imatges més parodiades. Wood volia representar els rols tradicionals de l’home i la dona, ell representant el treball dur. Wood va agafar com models al quadre a la seva germana Nan i al seu dentista, el Dr. Byron McKeeby a Iowa. El quadre està exposat al Institut d’Art de Chicago.

Ara podem entendre perquè l’American Gothic de Parks és una parodia. La fotografia és considerada el ‘vaixell insígnia’ de l’obra de Parks i va ser feta a Washington DC al 1942, mentre treballava per la FSA, l’organització creada pel president Roosevelt per ajudar als grangers en l’època de la Depressió.

“És la primera fotografia professional que he fet,” comenta Parks, “la vaig fer el primer dia que estava a  Washington.” Roy Stryker, qui va dirigir els millors fotògrafs documentals de la FSA—Dorothea Lange, Walker Evans, Carl Mydans, etc.—va enviar a Parks el primer dia a conèixer la ciutat per que es familiaritzés. Parks va quedar sorprès de la gran discriminació que hi havia a la ciutat..  “Als restaurants per blancs em van fer entrar per la porta posterior, als teatres fins i tot no em van deixar passar de la porta .. i a mesura que anava passant el dia les coses només anaven a pitjor.. ” Stryker va recomanar a Parks que entrevistés a la gent de color que havia viscut tota la vida a la capital i els hi preguntés sobre les seves vides. Així és com Gordon va conèixer a Ella.

Ella Watson era una de les netejadores de l’edifici de la FSA. Parks li va preguntar sobre la seva vida i va quedar impressionat per les condicions de misèria i desesperació que Ella li explicava.. ‘Et puc fer una fotografia?’ Ella va contestar que sí i en va sortir una de les millors fotografies de tota la historia. Dos dies més tard Stryker va veure la imatge i li va dir hi havia aconseguit la idea correcta però acabaria aconseguint que fessin fora a tots els fotògrafs de la FSA, la imatge es podia interpretar com una acusació a Amèrica. ‘Pensava que la fotografia acabaria emmagatzemada en algun arxiu però un dia la vaig veure a la portada del ‘The Washington Post’.

La fotografia esdevindria un símbol del tractament de les minories a l’època de la lluita pels drets civils.

 

Després de la dissolució de la FSA al 1943, Parks va acceptar l’encàrrec per l’Oficina d’Informació de Guerra. Un dels seus primers encàrrecs va ser fotografiar els entrenaments de la primera unitat de pilots negres, el 332nd Fighter Group. Denegada la seva petició d’acompanyar-los a les seves primeres missió de guerra a Europa, Parks va tornar a Harlem. A Nova York va intentar treballar per ‘The Hearst Organization’, l’empresa que publicava la prestigiosa revista ‘Harper’s Bazaar’, però difícilment contractarien a un fotògraf negre. Va ser el famós, i treballat a la nostra serie, fotògraf Edward Steichen qui, impressionat pels treballs de Gordon, el va enviar a Alexander Liberman, director de la revista Vogue. Liberman no ho va dubtar un moment i li va oferir treball a una de les seves revistes, ‘Glamour’. Al acabar el 1944 les fotografies de Parks ja apareixien tant a Vogue com a Glamour.

Aquesta popularitat de Parks era seguida de prop per Roy Stryker, el seu antic cap a la FSA, i va acabar oferint-li treball a la Standard Oil of New Jersey. Els eu treball va ser documentar les activitats de la companyia, així com retratar als seus executius en el seu treball diari. I aquí s’hi va quedar fins que la també prestigiosa revista ‘Life’ el va cridar al 1948.

Life

El primer encàrrec de Life va ser fer un reportatge a Red Jackson, el lider d’una de les bandes negres de Harlem. Va ser una idea que Parker suggerí i això li va permetre estar més de tres mesos convivint amb les bandes. Aquí produí una de les seves fotografies més cèlebres, on es veu a Red Jackson esperant a una banda rival.

Parks va treballar per Life gairebé 25 anys, fins el 1972, amb més de 300 reportatges. Quan se’l va preguntar pels seus més importants treballs a la seva carrera Gordon cità el reportatge de les bandes de Harlem, les fotografies de moda a París al 1949, les fotografies de Ingrid Bergman i Roberto Rosellini al rodatge de ‘Stromboli’ (1950), les series de Poesia Americana que representà en fotografies les paraules dels poetes més importants americans, els musulmans negres i Malcom X i la mort de Martin Luther King. Al començament dels 609’s Parker va escriure els seus propis assaigs per acompanyar les seves fotografies de Life.

Parks va oferir als lectors de la revista Life una visió única i personal del Moviment dels Drets Civils als 60’s. Gordon es va fer famós per les seves fotografies de moda i quan va començar amb la seva lluita personal en contra de la segregació ja ningú va dubtar de la seva enorme capacitat i influencia sobre la comunitat negra i els seus líders. Va ser aquest reconeixement el que li va valer la confiança de Malcom X, el portaveu nord-americà del grup conegut com a Nació de l’Islam (NOI) i fundador de la Muslim Mosque, Inc. i de l’Organització de la Unitat Afroamericana. Malcom X va escriure de Parker: ‘ El seu èxit entre els blancs no els va fer mai oblidar la realitat dels negres..‘ .

Fotografia i vida real anaven sovint de la mà a la vida de Parks. Al 1961 va acceptar l’encàrrec de fer un reportatge sobre la pobresa al Brasil. Va conèixer un jove asmàtic, Flavio Da Silva, que vivia en una de les faveles a les muntanyes que envolten Rio de Janeiro. El reportatge i assaig sobre Flavio va acabar en donacions de milers de dòlars dels lectors de Life (30.000 dòlars) que Parks va donar perquè Flavio pogués iniciar un tractament a una clínica de Denver als Estats Units. El noi es va curar i van mantenir l’amistat fins a la mort de Gordon.

Els retrats de Malcolm X (1963), Muhammad Ali (1970) i dels activistes exiliats Eldridge i Kathleen Cleaver (1970) evoquen l’estil i la força dels líders negres al turbulent període de la transició dels drets civils a la militància negra. Bona part de la seva obra fotogràfica pretén ser una gran metàfora. Gordon va viure la seva vida com una continua lluita contra el racisme, la pobresa i la manca d’educació formal pels negres. La seva obra fotogràfica, els seus escrits i memòries és un equilibri constant entre el més cruel realisme i la ficció.

Gordon i el món de la moda

Efectivament Gordon Parks va adquirir va la seva popularitat treballant pel món de la moda uns anys abans. Molts pensen que era un dels objectius de Gordon, teniu un nom per tenir la força que necessitava per poder denunciar el racisme als Estats Units. Fos o no una etapa transitòria en la seva carrera el cert és que el seu treball en el món de la moda és exquisit.

A partir del 1944 Parks va començar a fer de fotògraf independent per la revista Vogue. Alexander Liberman, l’editor de Vogue, el va contractar per cobrir els desfiles de moda i així Parks es convertia en un dels més importants fotògrafs de Vogue per uns quants anys. En aquest període publicà dos llibres, Flash Photography (1947) i Camera Portraits: Techniques and Principles of Documentary Portraiture (1948).

Les fotografies de Parks van aparèixer regularment a la revista Vogue en els següents 5 anys. La forma de captar la bellesa i les textures urbanes el van fer un dels millors fotògrafs de la revista. Addicionalment a les seves importants contribucions al món de la moda Parker va fotografiar moltes celebritats a la seva època a Life, Ingrid Bergman, Dwight Eisenhower, Winston Churchill, Grace Kelley, Louis Armstrong, Paul Newman, o Muhammad Ali en son alguns exemples.

Gordon cineasta

Parks van començar la seva carrera al cinema escrivint i dirigint el documental sobre Flavio al 1962. Al 1968 esdevingui el primer negre per produir i dirigir una pel·lícula per un estudi important, Warner Bros. Seven Arts. La pel·lícula, Learning Tree (El Arbol del Saber), estava basada en la novel·la autobiogràfica del 1963 de Parks. També va dirigir  la comercial pel·lícula Shaft (1971), Shaft’s Big Score (1972) i  The Super Cops (1974). En gairebé totes les seves pel·lícules Parks explota l’estereotip de l’heroi negre i màquina sexual que lluita per mantenir la seva virilitat en mig de tensions polítiques i socials. D’alguna manera les pel·lícules de Parks s’entenen com un¡a mena de ritual d’iniciació al superheroi negre.

No cal dir que la pel·lícula ‘Shaft’ no va enlloc i en prou feines recordo el dia que la vaig veure en un cinema de Sant Feliu, probablement aplaudint al final de la pel·lícula i arribant a casa dient al pares que volia ser de gran un detectiu com John Shaft. El que ja no recordo és que si en aquell temps es va estrenar com ‘Las noches rojas de Harlem‘, cosa que m’estranyaria molt pels temps que estàvem vivint. El que sí he gaudit durant molts anys és de la magnífica banda sonora de la pel·lícula, produïda per l’extraordinari Isaac Hayes, guanyador de l’Oscar aquell any pel tema principal de la banda sonora. Voleu recordar (o per a molts escoltar per primera vegada) aquella sintonia?:

Spike Lee, que aparegué a l’escena cinematogràfica a la dècada dels 80’s amb una nova aproximació a les complexitats de la integració de la raça negra en una Amèrica canviant, es va definir a ell mateix com el successor de Parks.

 

Ethel Shariff – Chicago 1963


Ethel Shariff era la lider del cos de dones dels Musulmans Negres, dona del cap de la guàrdia d’elit, i filla d’Elijah Muhammad, el dirigent espiritual del Moviment Musulmà Negre. Aquesta imatge forma part de l’assaig fotogràfic sobre Malcolm X i els Musulmans que Parks va fer a la seva etapa de Life. Aquesta fotografia acompanyava a l’assaig que Parks escrigué: El que el seu crit significa per mi- L’Avaluació Pròpia d’un Negre.

Parks no era musulmà i no estava d’acord en moltes de les seves pràctiques i principis però considerava que era una força necessària als Estats Units de l’època. La fotografia de dalt mostra amb un enfoc selectiu la figura d’Ethel Shariff, amb la resta de dones desenfocades, mostrant la seva força col·lectiva.

La Nació de l’Islam: La relació de Parks amb el Moviment de Drets Civil i en particular amb la Nació de Islam (NOI); queda reflectit en dues grans fotografies, la d’Ethel Shariff i la de Malcolm X.
La Nació de Islam era és una organització religiosa i sociopolítica fundada en els Estats Units per Wallace Fard Muhammad el 1930 a fi de ressuscitar la consciència espiritual, mental, social i econòmica dels homes i dones negres d’Amèrica i de la resta del món.

Des de 1934, a la mort de Fard Muhammad, fins a 1975, va ser dirigida per Elijah Muhammad. En morir Elijah, l’organització es va escindir en dues faccions, unes de les quals es va apropar a l’Islam tradicional, dirigida per Wallace Fard Muhammad i l’altra, més radicalitzada dirigida per Louis X, el cognom actual del qual és Farrakhan.

Avui dia, el Ministre Louis Farrakhan és el líder de la reconstituïda Nació de l’Islam. El Centre Nacional de la Nació de l’Islam i la seva seu central es troben a Chicago, Illinois.

Malcolm Little es va canviar el seu nom pel de Malcolm X, convertint-se en Ministre Assistent del temple de Detroit de la Nació de l’Islam. ‘X’ representava un cert ‘misteri’ i volia dir tant el que has estat com el que seràs, ex-fumador o ex-esclau. Malcolm X promovia l’orgull negre (recolzant el “Black Power” i defenent la creació d’un estat independent negre), l’autosuficiència econòmica i la política de la identitat. (llegir més)

 

Si The Learning Tree era la seva novel·la autobiogràfica, el segon volum de les seves memòries apareixia al 1979, To Smile in Autumn, amb fotografies aparegudes a Vogue i Glamour. En aquest període Parks també publicà series de volums amb poesia que havia escrit, sempre acompanyant fotografies pròpies. Al 1988 rebia la National Medal of Arts de mans del President Reagan, i la seva pel·lícula autobiogràfica, Moments without Proper Names, s’emetia a la cadena nord-americana de televisió PBS. Va també escriure el libreto i la música de Martin, un ballet sobre Martin Luther King, Jr.

Al 1995 Parks donava tots els seus arxius, fotografies i escrits a la Library of Congress (La Biblioteca del Congres). Al 1998 publicava Half Past Autumn: A Retrospective. El llibre era una retrospectiva que es va exposar per la Corcoran Gallery of Art a Washington, DC. Al 2002, ja amb 90 anys, Parks va entrar al ‘International Photography Hall of Fame‘ del Museu d’Oklahoma City i va rebre diversos premis per la seva contribució a la cultura americana.

Parks, als 93 anys, moria a la seva casa de Nova York el 7 de març de 2006.

Gordon Parks ha esdevingut una icona als Estats Units i se l’ha reconegut com una de les figures més influents de l’Amèrica de la postguerra. Amb la fotografia, el cinema o els seus escrits Gordon Parks va canviar l’estereotip  d’intel·lectual negre. Un lluitador que va aconseguir tot allò que es va proposar, amb una mínima formació i amb uns orígens humils que no li havien de posar fàcil les coses en aquella Amèrica que va viure un dels episodis més vergonyosos de la seva historia. Parks és un exemple  de talent visual, musical i literari. Una llàstima que només li podem dedicar un únic article.

 

Un deixo amb un vídeo on podreu veure una mica més dels seus treballs, la durada és de 4:05 minuts: (no us el deixarà veure directament en aquesta pàgina i us convidarà a que cliqueu l’enllaç de youtube)

A continuació un curt vídeo ‘Americans In Focus: Gordon Parks‘, amb comentaris de Bobbi Baker, Directora de fotografia de Time:

I per acabar un documental de 7 minuts sobre Parker, on el podreu veure a la introducció del documental. El documental està dividit en tres seccions, La seva carrera al món de la moda com fotògraf de Life, el seu reportatge sobre Muhammad Ali i el reportatge sobre el Moviment dels Drets Civils. Dels tres, és aquest potser el millor vídeo:

 

A continuació algunes de les webs on podem trobar bona part de la seva obra:

 

Fonts: L’obra de Gordon Parks és extensa i necessitaria algunes setmanes més per haver pogut escrit aquest article en condicions,. M’he basat però en aquests excel·lents articles: 

http://www.dgaquarterly.org/BACKISSUES/Summer2006/DirectorProfileGordonParks.aspx

http://www.gale.cengage.com/free_resources/bhm/bio/parks_g.htm

http://www.nndb.com/people/248/000027167/

http://en.wikipedia.org/wiki/Gordon_Parks

http://www.nytimes.com/2006/03/08/arts/design/08parks.html?_r=1

http://pdngallery.com/legends/parks/mainframeset.shtml

i alguna font més…

 

Bona manera de començar l’any, no creieu? Però no em quedo satisfet de la introducció que us he fet de Gordon Parks, crec que necessitaria alguns mesos més de treball i un parell d’articles més per poder-vos mostrar la importància del seu treball i del que va representar en aquella Amèrica de la post-guerra.

Bé, espero que avui hagueu descobert un altre gran fotògraf. De nou Bon Any! i que el 2011 sigui el gran any que durant tant temps estem esperant, de tota manera sempre ens queda el 2012…

Bona setmana i que els Reis es portin bé amb vosaltres, a mi ja m’han avançat un parell d’objectius nous que no em faran millor fotògraf però sí que m’han fet més feliç, que és del que es tracta.

No deixeu de seguir-nos al twitter i si no us és molta molèstia ‘un m’agrada’ a la poca soltada del facebook estaria bé, és per fer-me a la idea de que no estic sol… Ah! Si no heu votat al fotògraf del 2010 encara esteu a temps (anar al l’article).

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

tf-1

.

tf-1
Advertisements