Imogen Cunningham

Talent, sensibilitat, atreviment, innovació… un pèl de bogeria? No acabo de trobar les paraules per presentar-vos a la magnífica fotògrafa d’avui. És potser en la seva obra que podem veure reflectit gairebé un segle d’història de la fotografia.

Potser avui descobrirem perquè aquesta artista del segle XX no apareix més que una simple referència als llibres de fotografia i sempre acompanyada de dos dels grans, Edward Weston i Ansel Adams. Avui treballarem la seva atrevida i innovadora obra, com sempre, i avui potser és encara més important, en el seu context històric perquè només així podrem entendre la gran importància i influència de la seva obra. Amics, amb nosaltres: 48. Imogen Cunningham

Neix a Portland, Oregon, el 12 d’Abril de 1883. Filla d’Isaac i Susan Elizabeth  Cunningham (Johnson de soltera). Es van traslladar a Port Angeles, a l’estat de Washington quan Imogen era ben petita i més tard, al 1889, a Seattle, on el seu pare va muntar un petit negoci de llenya i carbó. Els Cunningham van tenir 10 fills i el nom de ‘Imogen’ el van treure d’un dels personatges de l’obra Cymbeline (Cimbelino) de William Shakespeare. La favorita d’Isaac Cunningham, Imogen va ser educada a casa pel seu pare abans entrés a l’escola quan tenia 7 anys d’edat. El seu interès per la fotografia li va venir de ben petita, quan va començar a assistir a classes d’art, un luxe que en prou feines els seus pares es podien permetre.

L’obra de la Cunningham és certament peculiar i és poc coneguda pel gran públic. A la seva obra hi podem veure fortament marcats els períodes del pictoralisme, la fotografia realista i fins i tot objectivisme i constructivisme. Seguir la seva obra al llarg dels any és entendre els grans moviments  a la fotografia del segle XX, per això és difícil de classificar la seva extensa obra, per bé que, particularment em quedo amb la seva etapa de pictoralisme, les fotografies de plantes, flors i natura morta, els extraordinaris nus i els retrats.

Als inicis, com alumna de Gertrude Käsebier, una de les millors fotògrafes retratistes de començaments del segle passat i a la que Alfred Stieglitz va publicar varies de les seves fotografies a la ja coneguda publicació Camera Work. Imogen era una fotògrafa pictoralista, de fet no podia ser una altra cosa en aquell període, però va ser atrevida amb els seus primers nus masculins i femenins, amb aquells efectes difuminats que més tard s’han imitat. En qualsevol cas son fotografies molt atrevides per la època que li van valer el reconeixement del gran Stieglitz.

“No he parat mai de fotografiar.. Hi va haver un parell d’anys que no tenia cambra fosca per revelar però tot i així no vaig parar de fer fotografies.. “

Imogen Cunningham entra a la historia de la fotografia com una de les fotògrafes més innovadores i amb una de les obres més extenses del segle passat. Van ser tres quarts de segle dedicada a la fotografia.

L’interès per la fotografia

Cunningham va acabar el batxillerat al Broadway High School de Seattle al 1903, i va accedir a la Universitat de Washington al 1904. Es va haver de pagar els estudis treballant com a secretaria d’un professor de botànica ajudant-lo a crear les transparències per a les seves classes.  Va iniciar els estudis de Química perquè un professor li va dir que era el millor que pudia estudiar si es volia dedicar a la fotografia.  Aquest interès es va convertir gairebé en obsessió quan va assistir a les classes de Gertrude Käsebier i al 1906 es va comprar la seva primera càmera. El seu pare li va habilitar una cambra fosca al petit magatzem per guardar-la llenya que tenien a casa.
Un any després, al 1907, Cunningham es graduava per la Universitat de Washington en Química i ja el tema que va escollir per la seva tesi tenia a veure amb la fotografia, “The Scientific Development of Photography” (El Desenvolupament Científic de la Fotografia), que examinava el treball de Edward Curtis, fotògraf nord-americà conegut pels seus estudis dels indis americans. Del 1907 al 1909 va treballar per Curtis com a tècnica en fotografia al seu estudi. En aquesta època es va dedicar a revelar i retocar els negatius dels natius americans.

 

 

Al 1909 va obtenir una beca de la Universitat i amb un préstec de la Washington Women’s Club s’en va anar a estudiar a Alemanya. Va entrar a la Technische Hochschule de Dresden on va estudiar historia de l’art i dibuix però es va especialitzar en el revelat al platí (Platinotipia), tema que tractava la seva tesi. L’exposició ‘International Photographic Exhibition’ li va donar l’oportunitat de veure els diferents estils i tendències a la fotografia europea i americana
Al acabar els estudis Cunningham va viatjar al llarg de tota Europa i tornava als Estats Units al 1910. Va ser a Nova York que va conèixer a Alfred Stieglitz.

A finals de 1910, Imogen va tornar a Seattle i va obrir el seu propi estudi fotogràfic i es va començar a introduir en el món de l’art. En aquells anys a Seattle Cunningham ja era una reconeguda fotògrafa a la Seattle Fine Arts Society. La seva producció es va centrar, bàsicament des del 1910 al 1915, a fer romàntics retrats d’amics seus, gairebé sempre amb un enfoc suau, clarament pictoralista, però ja s’escrivia sobre ella com una fotògrafa que dominava la tècnica a la perfecció i que tenia una especial sensibilitat per escollir composicions i temàtiques pròpies d’una gran artista. Al 1914 Imogen aconseguia la seva primera exposició en exclusiva al Brooklyn Institute of Arts and Sciences. Un any després, al 1915, es casava amb Roi Partridge, també fotògraf i especialista en impressions a Seattle. El gran escàndol succeí aquell mateix any, el 1915, quan va publicar fotografies del seu marit nu a Mount Rainer. Al 1917 es van moure a San Francisco al 1917 i Imogen va gairebé abandonar la fotografia de manera professional i es va dedicar al seus fills. Les  fotografies d’aquest període son més intimes i les temàtiques sempre al voltant de la seva família.

La gran fotògrafa

El gran període creatiu de la Cunningham és a les dècades de 1920 i 1930. Vint anys on va rebre el reconeixement com una de les fotògrafes més innovadores de l’època. Al començament dels anys 20 els seus fills encara eren petits i el seu marit donava classes al Mills College, així que no tenia massa temps per embarcar-se en grans projectes però va ser una serie de fotografies del famós ballarí rus Adolph Bolm i el Ballet Intime al 1921 el punt d’inflexió d’un canvi radical d’estil. Les seves fotografies començaven a perseguir l’enfoc perfecte, el detall, la nitidesa… s’havien acabat els desenfocs romàntics del pictoralisme. Com que es passava bona part del temps a casa va començar a fotografiar arbres, flors i tot allò que trobava a la natura.. va visitar el zoo i va fer tota una serie de fotografies de serps però les seves millors fotografies son de tot tipus de flors del seu jardí, magnòlies, liles… Al finals dels anys 20’s Cunningham estava considerada una de les més sofisticades fotògrafes americanes.

Magnolia Bud, 1920’s

Als anys 20’s es va fer famosa per les seves fotografies de plantes, que anomenà Blumenformen (formes florals) i amb les que va participar a la exposició Werkbund de Stuttgart del 1929.

La serie de fotografies és inacabable, tècnicament impecables i amb un tractament de la lluminositat que només es pot veure en l’obra d’Edward Weston, a qui certament pot recordar bona part de les fotografies fetes en aquesta època,

La fotografia ‘Magnolia Bud‘, és una de les més famoses de la serie.

Aquestes fotografies contrasten amb les seves primeres fotografies pictoralistes. La seva fascinació per la bellesa i complexitat de la natura la va portar a fotografiar tot tipus de plantes, des de simples a sofisticades composicions. Bona part de les fotografies son fotografies de prop, no arribant a ser macro-fotografia, però molt revolucionari per l’època.

Estèticament tractava cada planta o flor de manera aïllada, el que s’hauria perdut en una fotografia oberta ara es potenciava. Així aconsegueix un ‘espai negatiu’ que és critic a la seva composició i disseny dels elements fotografiats. De fet pren part de l’objectivitat alemanya per produir extraordinàries fotografies, sensuals i fins i tots de connotacions sexuals. De fet, el seu següent pas a la seva carrera va ser l’exploració del cos humà.

 

Al 1932, Imogen Cunningham, Ansel Adams, Edward Weston, entre altres, van fundar el Group f/64, que pretenia establir la fotografia com una forma d’art. El seu va ser un tall radical amb el pictorialisme, amb la imitació de les textures gràfiques dels dibuixants i gravadors, impressions sobre papers prèviament emulsionats i la utilització de lents que donaven una imatge difuminada.

Els desenfocs eren cosa del passat, ara calia tenir-ho tot ben enfocat. Les lents eren cada vegada millors i donaven ja una nitidesa i definició molt bones. Els papers fotogràfics ja no calien ser emulsionats prèviament i tècnicament s’havia de treure profit de tot això. Allí va treballar amb Edward Weston i Ansel Adams, el primer amb motius insubstancials i el segon el gran fotògraf de l’Amèrica salvatge. Era la ‘fotografia directa’.

 

Vanity Fair

Al final dels anys 20’s Cunningham va començar enviar fotografies a Vanity Fair per ser publicades, però la revista sempre les refusà. Va ser al 1931 quan les fotografies de la gran ballarina i coreògrafa americana, Martha Graham, li va obrir les portes de Vanity Fair.  La revista la va assignar a fer fotografies de les estrelles de Hollywood.  Imogen va ser capaç de convertir a les glamuroses estrelles en éssers humans.
Bona part de les fotografies d’aquesta època van ser retrats, on probablement per influència del Grup f64, va tractar amb una gran definició textual, cosa que va ser vista com una manca de visió psicològica per molts dels seus crítics. Del 1932 al 1935 la Cunningham va fer retrats de Joan Blondell, James Cagney, Ernst Lubitsch, Spencer Tracy, Warner Orland, Frances Dee o Cary Grant.. Mai se l’ha pogut categoritzar i els seus retrats no segueixen un estil definit sinó que, amb un tractament tècnicament perfecte de la llum i la personalitat de cada un dels seus fotografiats, la Cunningham aplicava el seu propi concepte de disseny. Els seus retrats revelen la humanitat del fotografiat.

Al 1934, Vanity Fair li va oferir treball a la ciutat de Nova York, i tot i que el seu marit hi estava en contra Imogen va acceptar, això li va costar el divorci… Cunningham va  començar a fer fotografies als carrers de Nova York, ‘fotografies robades‘, que és com les anomenava. En aquesta època va fotografiar a molts artistes, inclosa la pintora mexicana Frida Kahlo. Les fotografies de la Cunningham començaven a aparèixer a la majoria de revistes americanes i al 1937, potser l’any més significatiu de la seva carrera, era convidada a la gran exposició del MoMA, “Photography, 1839-1937.”

Al 1947, Ansel Adams la convidava a acceptar un càrrec al departament de fotografia de la més important escola d’art, la California School of Fine Arts (CSFA). També s’hi van afegir Dorothea Lange i Minor White. Aquell mateix any obria un estudi a casa seva.

A la dècada dels 50’s l’audiència de la Cunningham augmentava i la seva obra rebia un gran reconeixement, sent habitual que se la convidés a exposar en diverses galeries o a participar en prestigioses exposicions. Va ser també objecte de documentals. En aquesta dècada la Cunningham va produir els seus millors retrats, de gent del carrer, artistes, poetes o escriptors.

Del 1959 és la seva famosa fotografia de ‘Embarassada nua‘, el primer nu fotogràfic que es coneix d’una dona embarassada. A la Cunningham li preocupava la presencia física de la dona, els canvis formals del seu cos. Es va concentrar en el centre del cos, obviant el cap i les extremitats. Aquesta fotografia representa una ruptura entre la nostra forma normal de veure i la manera de ‘mirar’ i veure d0’una representat de la ‘fotografia directa’.

 

A la dècada dels 60’s va començar a experimentar amb les càmeres Polaroid i no va ser fins el 1967 que va publicar el seu primer llibre de fotografia, el mateix any que era elegida membre de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.

” El meu interès per la fotografia té a veure amb l’estètica i per això veig bellesa en totes les coses.. “

.

Frida Kahlo, 1931

 

Aquesta és possiblement una de les millors fotografies feta a Frida Khalo (1). Es va fer durant una visita amb el seu marit, el pintor Diego Rivera, a San Francisco. Vestida amb el vestit tradicional mexicà, la fotografia capta la bellesa i la personalitat de la influent pintora mexicana.

(1) Frida Kahlo Calderón, o Magdalena Carmen Frieda Kahlo Calderón, (Coyoacán (Ciutat de Mèxic), 6 de juliol de 1907 – 13 de juliol de 1954) va ser una reconeguda pintora mexicana.
La seva activitat artística es va formar en el context cultural de la postrevolució mexicana i, des d’una època molt primerenca -cap als anys vint-, Frida va començar a valorar la cultura autòctona, apreciant els valors estètics de l’art popular de Mèxic, demostrant a la seva pintura un sentit dramàtic i violent que es poden trobar també en alguns exvots populars, dels quals en tenia una gran col·lecció.Va formar part durant els anys 1925 i 1929 d’una tendència estètica de tipus avantguardista europea sorgida a Mèxic, anomenada estridentisme, que tenia com a actitud la construcció d’una nova societat a partir de l’eliminació del vell ordre.
La seva pintura va desenvolupar-se a partir de la influència de diferents estils com el realisme, el surrealisme i el simbolisme. Va saber copsar tot el que tenia al seu voltant –pintures, fotografies, gravats, exvots, exposicions, llibres i viatges–, el va estudiar i això va ajudar a definir un estil pictòric propi. Però, com comenta Teresa del Conde en parlar de les pintures de Frida: «cap dels seus quadres hagués pogut generar-se, pel que fa a esperit, a partir d’un altre país que no fora Mèxic.»
Durant tota la seva vida va tenir una salut fràgil, patint poliomielitis als sis anys i un greu accident de trànsit als divuit que va fer que hagués de sotmetre’s a multitud d’operacions quirúrgiques. El 1929 es va casar amb l’artista Diego Rivera i, com ell, va donar suport al partit comunista. (Font Viquipedia)

 

Els darrers anys

A l’edat de 87 anys, al 1970, se li va concedir el premi Guggenheim. Va utilitzar els diners per imprimir i organitzar la seva obra. Tres anys més tard, a l’edat de 90, Cunningham va organitzar dues exposicions importants a la ciutat de Nova York. En una revisió del New York Times, Hilton Kramer va escriure, “Empatia, més que estètica, ha estat el seu fort, guiant el seu ull i la seva lent cap imatges plenes de força”. A les dècades dels 1970s i 1980s, l’obra de la Cunningham va ser exhibida en els Estats Units i per tot el món. Les seves fotografies van aparèixer en galeries i museus prestigiosos per tota Amèrica, incloent el Museu Metropolità d’Art a Nova York, el Museu d’Art de San Francisco o l’Institut d’Art de Chicago.

Cunningham continuà fent fotografies i morí als 93 anys d’edat, el 24 de Juny de 1976 a San Francisco, Califòrnia.

.

Imogen Cunningham ha estat una de les més innovadores fotògrafes de bona part del segle XX. Malauradament ha pesat més l’excèntrica personalitat dels darrers anys que la seva obra i quan aquesta ha estat revisada sempre s’ha trobat amb un Edward Weston que ha acabar eclipsant l’obra d’aquesta magnífica fotògrafa. Em quedo amb les seves extraordinàries series de flors, els seus atrevits nus, la tècnica precisa en el tractament de la llum i els seus retrats. Pràcticament 75 anys de professió fotogràfica, tan extensa i variada que difícilment se l’ha pogut encasellar en una tendència o moviment concret. Una obra que calia recuperar.

 

A continuació podeu veure el interessant vídeo ‘Masters of Photography: Imogen Cunningham‘ de 3:17 min:

I ara un de 3:31 min, ‘A Tribute to Imogen Cunningham‘ on podreu algunes extraordinàries fotografies de nus que no hem vist a l’article:

I finalment us he volgut recollir els capítols d’una interessant serie, ‘Portrait of Imogen Cunningham‘, part del documental de Meg Partridge nominat per l’Acadèmia. El documental està dividit en 10 capítols però no he trobat la manera de trobar el número 6.

Capítol 1 Capítol 2 Capítol 3 Capítol 4 Capítol 5
Capítol 6
Capítol 7
Capítol 8 Capítol 9 Capítol 10

 

A continuació algunes de les webs on podem trobar bona part de la seva obra:

 

Fonts: L’obra de Imogen Cunningham està molt difosa per internet però difícilment es troben articles amb la seva biografia i encara menys d’anàlisi de les seves fotografies. Essencialment he agafat l’article: http://biography.yourdictionary.com/imogen-cunningham per l’estructura de l’article d’avui. 

http://www.photoliaison.com/Imogen_Cunningham_Published/pages/Pike%20Street%20Market,%20Seattle,%201949_jpg.htm

http://www.elangelcaido.org/fotografos/imogen/imogen.html

http://criticoconstante.blogspot.com/2010/02/la-cama-de-imogen.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Imogen_Cunningham

http://www.theoldphotoalbum.com/2010/10/imogen-cunningham-flowers/

http://www.masters-of-photography.com/C/cunningham/cunningham.html

http://www.dptips-central.com/imogen-cunningham.html

i alguna font més…

 

Al acabar d’estudiar l’obra d’un fotògraf sempre em quedo amb una idea de la seva personalitat i d’alguns perquès el van portar a fer aquell tipus de fotografia. Avui no és així, Imogen Cunningham és encara una desconeguda per mi i no he aconseguit trobar els patrons de la seva obra. Vull fugir però de la imatge de ‘dona vella i mig boja’ que ronda pels llibres de fotografia. Imogen no passa desapercebuda, té veritables admiradors i també durs detractors. Els seus admiradors volen anar més enllà de les seves fotografies pictòriques, les flors i els nus i reivindiquen una Cunningham retratista.

Sigui com sigui la Cunningham ens deixa una obra exquisida, uns nus extraordinaris i una de les millors col·leccions de flors i natura morta que es coneixen. Algun poca-solta que he llegit afirmava que Cunningham no existiria si no fos per Weston. Jo no ho crec, és més, la mala sort de la Cunningham va ser compartir el temps amb un els més grans de la fotografia, Edward Weston. Sense Weston molt probablement la Cunningham ocuparia el seu lloc i estaríem parlant d’una de les més grans fotògrafes de tots els temps.

Espero que us hagi agradat la fotògrafa d’avui. El dilluns vinent ens tornem a veure, no? Bona Setmana !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

tf-1

.

tf-1
Anuncis