Brassaï

Ja hem descobert com el nom d’un fotògraf pot quedar unit al d’una ciutat, fins el punt de no concebre aquella ciutat sense l’obra del fotògraf. El d’avui és el fotògraf de Paris, les imatges de la qual i que probablement tenim atrapades a la nostra memòria poden formar part perfectament de l’obra del gran mestre d’avui.

Una experiència, la de descobrir la magnífica obra d’aquest gran fotògraf, que vull compartir amb vosaltres, tot esperant que quedeu tan sorpresos com he quedat jo. Avui amics, potser descobrireu a un dels més grans fotògrafs de la historia de la fotografia. Tot un mite que no podem deixar de conèixer a: 49. Brassaï

Gyula Halász neix el 9 de setembre de 1899 a la ciutat de Brasso, al sud-est de Transilvània, en aquell temps formava part de l’imperi Austre-Hongarès, avui Brassov, a Romania. Més tard, al 1932, prendria el topònim d’aquesta ciutat per adoptar el seu particular pseudònim, Brassaï.

Quan tenia tres anys la seva família es va traslladar a viure a Paris per un any, mentre el seu pare, professor de Literatura impartia classes a la Sorbona. Gyula Halász va estudiar pintura i escultura a l’Academy of Fine Arts de Budapest, abans de formar part del regiment de cavalleria de l’exercit austre-hongarès on va servir fins el final de la Primera Guerra Mundial. Al 1920 Gyula va anar a Berlín, on va treballar com a periodista i estudià a Berlin-Charlottenburg Academy of Fine Arts.

Però a Brassaï se’l coneix com un fotògraf francès, perquè va ser a França on va desenvolupar la seva carrera i on es va enamorar d’aquella gran ciutat, París.  Brassaï va ser un dels molts intel·lectuals hongaresos que van desenvolupar la seva carrera a aquell meravellós París d’entre-guerres. El descobriment de més de 200 cartes i centenars de dibuixos al inici del segle XXI ens ha permès entendre una mica més de la vida i la seva obra.

Brassaï no només va ser el ‘fotògraf de París’, sinó també un enamorat de les arts anònimes com els graffitis. Les seves series sobre aquesta manifestació artística, des dels símbols i estètiques arcaiques fins a les més modernes, conformen un insòlit document fotogràfic que rarament es pot comparar en cap obra similar.

“La nit suggereix, no ensenya. La nit ens surt al pas i ens sorprèn per la seva estranyesa, ella allibera en nosaltres les forces que, durant el dia, son dominades per la raó…” (Brassaï)

Brassaï és el gran fotògraf de la nit de Paris. Les seves fotografies de “Graffiti” (gravats i dibuixos a parets d’edificis) van ser el tema de l’exposició al Museu d’Art Modern de Nova York. ‘És extraordinari que la fotografia pugui produir imatges que ens emocionen basades en un simple dibuix‘.

Tots els camins porten a Paris

Al 1920, Halász va anar a Berlín, on treballà com a periodista corresponsal pels diaris hongaresos ‘Keleti i Napkelet‘. Va iniciar els seus estudis a la Hochschule für Bildende Künste (Escola Superior d’Art) de Berlín, avui la Universität der Künste Berlin (Universitat d’Art de Berlín). Allà va fer amistat amb artistes, fotògrafs, pintors i escriptors com Moholy-Nagy, Kandinsky o Kokoschka. Molts d’ells, inclòs Halász, es van traslladar més tard a París per formar part del Cercle Hongarès.

 

Al 1924, Halász es trasllada a París, on de fet passaria la resta de la seva vida. Va aprendre francès ell sol llegint a Marcel Proust, un dels més grans escriptors francesos, autor de la serie de set novel·les ‘En busca del tiempo perdido’, una de las obres més destacades i influents de la literatura del segle XX. Enmig dels joves artistes del barri de Montparnasse, Halász va tenir l’oportunitat de treballar com a periodista. Aviat va fer amistat amb l’escriptor americà Henry Miller, i els escriptors francesos Léon-Paul Fargue i Jacques Prévert i coneix a Eugène Atget, un dels grans fotògrafs francesos i al que Halász veuria sempre com una referència de la fotografia que volia fer. Molt probablement hem de trobar en Atget el gran influenciador de l’obra de Brassaï. Als darrers anys de la dècada dels 20’s va viure al mateix hotel que Kálmán Tihanyi, un dels més grans físics hongaresos i un dels pioners de l’invent de la televisió.

 

Halász quedava enamorat de París, pels carrers de la qual sovint vagava de nit i va ser molt probablement l’origen de la seva necessitat de la fotografia. Ràpidament va explorar el nou medi i va la seva amistat amb un compatriota hongarès va ser definitiva en el decurs de la seva carrera. Aquell amic era, per molts, el més gran fotògraf de tota la història, André Kertész. Més tard va escriure que va començar a utilitzar fotografia ‘per capturar la bellesa de carrers i jardins amb pluja i boira, i per capturar París per nit’. Just en aquesta època va començar a utilitzar el nom de la seva ciutat natal, Brasso, pel seu pseudònim “Brassaï,” que significa “de Brasso.”

Però no va ser fins el 1929 que un amic seu li deixa una càmera i Brassaï, que ja havia acompanyat a Kertész en el seus reportatges, comença a experimentar en el nou medi. Finalment decideix comprar-se una càmera Voigtländer.

Brassaï, el gran fotògraf

Brassaï va capturar l’essència de la ciutat a les seves fotografies, publicant el seu primer llibre fotogràfic al 1933. Els primers èxits no van tardar en arribar i el seu amic Henry Miller el va anomenar ‘l’ull de Paris‘ en un dels seus assajos. Des d’aquell moment Brassaï va ser el ‘fotògraf de Paris‘, un hongarès havia aconseguit el apreciat títol que els seus col·legues francesos desitjaven.  La diferència l’hem de trobar en la forma que Brassaï presenta la ciutat, els ambients sòrdids, la prostitució, els cafès.. tot allò que Miller li va ensenyar, però també escenes quotidianes de la vida social a la ciutat, els seus intel·lectuals, el ballet, l’òpera. Va fer fotografies de molts dels seus amics artistes, inclosos Salvador Dalí, Pablo Picasso, Henri Matisse, Alberto Giacometti i a molts dels prominents escriptors de l’època com Jean Genet i Henri Michaux.

Amants en un cafè de la Place d’Italie, Paris (1932)

 

Miller l’anomenà ‘l’ull de Paris’, molt probablement perquè cap fotògraf havia estat capaç de llançar tanta llum sobre la vida quotidiana de la gran ciutat com Brassaï. La fotografia existia abans de prémer el disparador, ‘No invento res però ho imagino tot‘. Brassaï buscava la intensitat de capa moment que se li oferia davant de la càmera.
L’escena dels amants en un cafè de Paris del més banal en un cafè parisenc. Com s’ho va fer per convertir aquella escena en una de les millors fotografies de la història? Què va fer per dotar-la d’una estructura visual que anava més enllà de la pròpia situació?

 

Aquella situació, en la que el home està a punt de donar un petó a la dona, és un acte espontani on Brassaï és capaç de dotar-lo d’una extraordinària estructura visual. En un instant va visionar l’escena i va fer la fotografia. Brassaï havia aconseguit combinar la realitat i la ficció en una única fotografia. Els miralls permeten que la cara de la dona aparegui dues vegades, l’home, que tot i estant d’esquena la seva cara queda reflectida al mirall.. El seu cap ocupa el centre de l’escena, a la vegada que es converteix en en punt d’intersecció dels eixos vertical i horitzontal. (de ‘Iconos de la Fotografía’-Electa)

 

Brassaï aïlla la situació per convertir-la en una imatge.

 

Al 1932, dels seus passejos nocturns neix el ‘Paris de nuit‘. Comença a perseguir els graffiti pels murs de París i emprèn una sèrie d’estudis sobre la ciutat. Un amic li presenta a Picasso, qui li demana que fotografiï les seves escultures, aleshores inèdites, al seu castell de Boisgeloup i el seu taller de la Rue de la Boétie. Aquestes fotografies es publicaran l’any següent, en el primer número de la revista Minotaure.

Gràcies a Minotaure, Brassaï coneix als escriptors i poetes surrealistes amb els quals col·laborarà: André Breton, Paul Eluard, Robert Desnos, Benjamin Péret, Man Ray… A casa de Picasso coneix a Salvador Dalí i a Gala. Brassaï col·labora amb Minotaure amb les seves Sculptures involontaires, fotografies d’objectes quotidians. Mostra per primera vegada les seves fotografies de nus en Variétés du corps humain, i descobreix els tallers d’artistes de Pablo Picasso, Henri Laurens, Aristide Maillol, Jacques Lipchitz, Alberto Giacometti o Charles Despiau.

 

Els Graffitis

Són fotografies en blanc i negre que estan acompanyades per textos del propi autor, molt treballats, fins a aconseguir síntesis apassionants sobre la seva obra que dividia en sèries sota títols com a Animals, Guerra, Mort, Rostres, Màgia, etc. Brassaï va estar molt proper als surrealistes, però mai va estar implicat totalment amb aquest moviment, tot i que publicava en la revista de André Breton i fotografiava les obres d’artistes com Dalí.

Era tal la seva obsessió, que no sortia sense la seva llibreta, on anava traçant els esquemes dels graffitis que havia vist i en la qual anotava les claus per localitzar-ho de nou, per tornar quan la llum i les condicions anessin les més adequades. Aquestes series, que potser pels que esteu llegint ara l’article son una ‘frivolitat’ de Brassaï, sense cap valor fotogràfic, han arribat a ser considerades de gran influència en pintors com Miró, Dubuffet o Tapies, considerades com grans vies d’inspiració en aquesta generació de pintors.

Brassaï va haver d’esperar gairebé trenta anys per veure publicat el seu llibre sobre els graffiti amb les seves fotografies i els seus textos
Les seves contínues reflexions li feien dir que el graffiti és la forma d’expressió més poderosa i autèntica”, a la qual concedeix caràcter d’art. Entre les sèries més fascinants es troba Rostres, primitives marques en arbres i altres materials que mostren el rostre humà marcat només per dos forats que exerceixen d’ulls i per altres trets elaborats amb traços mínims. En el seu moment, quan Brassaï li va ensenyar a Picasso aquesta sèrie, formada sobretot per rostres fets amb forats o traços gruixuts, el pintor malagueny, que els veia com la representació més abstracta possible, va apuntar: “El més abstracte és potser el súmmum de la realitat”.

.

El fotògraf de la nit

 

Brassaï va fer de París, i sobretot de les seves nits, un mite. Curiós dels carrers, sortia amb el seu equip a retratar els àmbits de la ciutat misteriosa. Una petita maleta carregada d’accessoris, el flaix, les bombetes, un trípode de fusta i la cigarreta. Brassaï era d’aquests fotògrafs que tenia el temps al seu favor. És a dir, podia caure el món però ell, amb la seva cigarreta interminable, esperava el moment indicat.
Demostrava així que la gran fotografia poc té a veure amb l’atzar. I esperava amb la certesa de ser testimoni de l’embriaguesa, l’orgia, la misèria. Després prenia la foto i tenia la virtut de sortir net de la nit quan l’alba despuntava. Llavors, Brassaï fixava en el paper els resplendors de la nit. Els ponts amb la boira. El riu reflectint la seva solitud universal. Els arbres, aquests vigilants absents. Paris de Nuit amb les seves 64 fotografies va sortir editat al 1933, i molt ràpid es va convertir en un símbol. D’alguna manera, va ser la faceta sòbria de l’extravagant surrealisme.

Un delicat respir de poesia visual, fet de llum i ombra, abans de l’arribada frenètica dels nacionalismes europeus. En aquestes imatges la ciutat era rescatada de la monotonia de les jornades diürnes. París, com ho afirmava Paul Morand, sortia del seu conservadorisme lluminós i es tornava obscurament revolucionària. Però el que és inoblidable en aquestes fotografies de Brassaï no és només la seva visió dels objectes que es construïen a la ciutat. El seu encert és el d’haver sabut sospesar, mesurar, definir aquesta penombra prenent com a eix a l’únic protagonista capaç de merèixer-la: l’home.
Perquè les nits parisenques de Brassaï són els seus transeünts anònims. Els delinqüents que es confonen en un mateix rostre des dels temps medievals. Les putes dels carrers i els cabarets com a deesses degradades. Els captaires que, al voltant de tímides fogates, semblen vençuts guerrers extraviats en la història. “Va ser per tractar de captar la nit de París, que em vaig convertir en fotògraf”, aquestes paraules de Brassaï vénen sempre a la ment del vianant quan recorre certs dels seus paratges bromosos. I per haver-la sorprès en la seva intimitat nua, les seves fotos tornen a les revistes i a les sales d’exposicions. I París, que és vanitosa per naturalesa o per artifici, diu sempre als seus habitants que vagin a mirar-se en aquestes aigües de paper, tramades per qui va néixer a Brasso, allà en l’hongaresa Transilvania. (Extracte de l’article de Pablo Montoya: Les Nits de Brassaï: http://www.pablomontoya.net/?p=116)

 

A la segona meitat de la dècada dels 30’s Brassaï s’instal·la definitivament al districte 14 de Paris, on va realitzar les seves fotografies més cèlebres. Utilitza ara una càmera Rolleiflex. Coneix  a Henri Matisse i fa els primers retrats de l’artista. Al 1937 col·labora amb Harper’s Bazaar, per la que retrata a molts escriptors i artistes. Entre ells, Aristide Maillol, Georges Braque, Samuel Beckett, Eugène Ionesco, Thomas Mann o Robert Graves. Al 1939 a petició de Matisse, produeix una sèrie de Nus à l’atelier. També fotografia a Picasso al seu taller per a la revista ‘Life’.

Al esclatar la Segona Guerra Mundial molts artistes i intel·lectuals abandonen França. Tot i que el conviden a emigrar als Estats Units, no vol abandonar Paris. Brassaï no és jueu, com s’ha dit en alguna biografia, pel que no corre un perill imminent quedant-se a Paris. És però obligat pels alemanys a demanar un permís per fotografiar. Brassaï no accedeix i se li prohibeix fotografiar i publicar fotografies. Brassaï però va realitzar una sèrie fotogràfica sobre l’obra de Picasso, amb qui li va unir una gran amistat el fruit de la qual va ser el llibre Conversations avec Picasso ; per la seva banda, Picasso va donar ànims al fotògraf, aconsellant-li deixar tot per centrar-se en aquest món de símbols i graffitis plasmats en murs, parets, arbres…

Acabada la guerra aconsegueix la nacionalitat francesa i els anys posteriors, fins els 60’s, viatja com enviat de la revista Harper’s Bazaar.

Brassaï recorda a Conversations avec Picasso: «Una tarda vaig visitar a Picasso i el vaig trobar composant la primera plana de Minotaure. Va aconseguir un muntatge singularment afortunat. Subjectava amb xinxetes en una taula un tros de cartró similar al que utilitzava també per a les seves escultures. Llavors va fixar un dels seus gravats, que representaven al monstre, i va col·locar al voltant del mateix cintes, puntes de paper platejat i també fulles artificials lleugerament deteriorades que, segons em va dir, procedien d’un barret d’Olga, vell i passat de moda. En reproduir el muntatge va insistir que també fossin visibles les xinxetes». El primer número de Minotaure va aparèixer el 25 de maig de 1933 amb aquesta bella portada. (Font: http://www.historiadelarte.us/pintores/surrealismo/pablo-picasso-minotaure.html)

En 1956, la seva pel·lícula Tant qu’il y aura des bêtes va guanyar el premi a la pel·lícula més original en el Festival de Cannes.

 

L’etapa final

A partir del 1961 Brassaï deixa de fer fotografies i es concentra en escultures en pedra i bonze. Acaba la redacció dels textos i les proves de Graffiti, llibre que tenia projectat des dels anys trenta. Publica Conversations avec Picasso. El text està il·lustrat per una cinquantena de les seves fotografies. És nomenat al 1966 membre d’honor de la American Society of Magazine Photographers (ASMP Memorial Award), juntament amb Ansel Adams. Al 1968 John Szarkowski organitza una exposició de les seves fotografies al MoMA.
A la dècada dels 70’s publica Henry Miller, Grandeur nature, Henry Miller, rocher heureux i Le Paris secret des années 30. Al 1976 La Marlborough Gallery de Nova York organitza una important exposició de les seves fotografies i Brassaï és nomenat cavaller de la Legió d’Honor. Al 1978 rep el primer Gran Premi Nacional de la Fotografia de París i un any més tard, per celebrar el seu vuitanta aniversari, Nova York i Londres li reten homenatge organitzant exposicions retrospectives, com l’exposició Graffiti, organitzada per Edward Steichen al MoMA (Museum of Modern Art) de Nueva York.

Brassaï moria el 8 de juliol de 1984 a Beaulieu-sur-Mer, Alpes-Maritimes, al sud de França, i era enterrat al Cimetière du Montparnasse a París. El representant de copyright per la Propietat de Brassaï és l’agència de fotografia francesa, Réunion des Musées Nationaux (RMN), que també gestiona els més de 1400 fotografies escanejades en alta resolució de l’obra de Brassaï.

Brassaï va escriure 17 llibres i nombrosos articles, incloent la novel·la Histoire de Marie del 1948, publicada amb una introducció de Henry Miller. Conversations avec Picasso va ser traduïda a 12 idiomes. Les seves Cartes als meus Pares (1980), de la seva correspondència amb els seus pares durant els primers 20 anys que va viure a París, va ser publicat a Bucarest amb la col·laboració del seu pare, els eu germà Kálmán, i Andre Horváth. Ambdós llibres van ser traduïts a anglès i publicat al final dels 90’s per la University of Chicago Press.

A continuació podeu veure el interessant vídeo de la sèrie ‘Grandes fotógrafos: Brassai‘ de 2:30 min:

 

I ara un de 4:42 min, ‘Paris by Night‘ on podreu veure algunes de les seves extraordinàries fotografies nocturnes de Paris:

Un deixo amb un parell de galeries:

 

 

O aquesta web on podeu veure alguna de les seves obres a la venda: http://www.artnet.com/Artists/ArtistHomePage.aspx?artist_id=555511&page_tab=Artworks_for_sale

 

Fonts: L’obra de Brassaï està present a la xarxa i podeu trobar gran nombre d’articles, cert que sembla que bona part d’ells son calcats i només he pogut trobar algunes pàgines amb un anàlisi més acurat:

http://www.peatom.info/3y3/artes/114631/el-vanguardista-enamorado-del-graffiti/

http://www.fundaciotapies.org/site/spip.php?article790

http://rogallery.com/Brassai/brassai-bio.htm

http://en.wikipedia.org/wiki/Brassaï

http://www.biographybase.com/biography/Brassai.html

http://www.lanacion.com.ar/nota.asp?nota_id=1295491

http://www.pablomontoya.net/?p=116

http://misojosven.blogspot.com/2009/05/brassai-grandes-fotografos.html

i alguna font més…

 

És difícil acabar amb dues frases pretenent un epitafi a Brassaï. La seva obra és reflex del període d’avantguarda d’entre-guerres que es va viure a Paris. La seva influència d’artistes, només cal mirar la quantitat de fotògrafs, escriptors o pintors que he anat posant en negreta al llarg de l’article, és evident i la seva obra queda marcada per una gran influència del surrealisme que va aplicar d’una manera molt particular, primers amb una fotografia transgressora d’aquell Paris, per continuar amb les seves fotografies de nit, els graffitis o els retrats, sempre creant imatges que superaven a la pròpia escena. Mai va buscar la instantaneïtat sinó l’acurada elecció d’una estructura visual que es fa evident al veure les seves fotografies. Brassaï va més enllà del suposat rol visual de la fotografia, Brassaï ha estat capaç d’estructurar un llenguatge fotogràfic mitjançant imatges. Simples imatges.

Bé amics, espero que hi dediqueu uns dies a treballar el fotògraf d’avui. N’estic segur que poc a poc us fareu amb ell i potser acabarem entenent perquè per a molts Brassaï i Kertész han acabat sent considerats els més grans fotògrafs de la història de la fotografia. Sí, el de la forquilla al plat…

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots clicar a:

.

tf-1
Anuncis