Erstarrung i Der Lindenbaum

WINTERREISE 4 i 5 (Erstarrung i Der Lindenbaum) – SCHUBERT

 

Seguim aquest llarg i majestuós viatge per aquest hivern fred i obscur.

Podria semblar un tema massa tenebrós, però, en algun moment de la nostra vida, ens podem trobar experimentant aquests sentiments i trobar-nos  com aquest personatge: caminant per la vida, sentint com tot passa i sentint com el fred recorre tot el nostre ésser, una buidor vertiginosa que ens pot fer pensar en el passat com a quelcom ideal i deixar-nos sense saber com seguir i deixant que passi tot amb un dolor profund existencial, com si (i ja ho va dir Mahler més tard) el món hagués mort per a tu, o tu mateix et sentissis mort per al món. Com ja he dit en algun moment, crec que aquest cicle ens dóna la possibilitat de reflexionar a través de les seves metàfores, sobre la nostra vida i la nostra existència més profunda.

Presentem ara els dos lieder següents: Erstarrung i Der Lindenbaum.

Podríem dir que aquí el caminant, que ja s’ha acomiadat per sempre de la seva estimada, plora pensant que l’únic que li queda d’ella, és el record i el dolor que sent. El lied està en tonalitat menor, donant un ambient fosc i desolador. En la part central, però, on ell sembla buscar desesperadament una esperança d’un brot verd i fresc la música canvia per uns instants a to major, més optimista i clar, per tornar ràpidament a la crua realitat de la desesperança.

Clarament podem veure el seu desesper per la pèrdua de la seva estimada, però a la vegada podem captar com és una metàfora del seu estat anímic i espiritual: un passat més esplendorós i fantàstic, que sols queda com a record i que ara intenta trobar inútilment. El viatger desesperançat sent que està perdut i buit fins que ja en l’última estrofa diu que si algun dia torna a sentir esperança la imatge de l’estimada ja s’haurà perdut, perdent d’aquesta manera tota possibilitat de reconciliar-se amb un passat.

L’acompanyament al piano és continu i ràpid. El piano és tan important com la veu, doncs el ritme del piano desenfrenat expressa l’estat d’ànim del protagonista com també la falta d’aire en un atac d’angoixa desesperat i turmentós.

 

Tota l’angoixa de l’anterior lied es calma en aquest nou on troba un espai per a poder meditar uns instants. El caminant passa pel costat d’un til·ler, el mateix on d’altres vegades havia estat amb la seva estimada i on inclús hi havia gravat paraules d’amor. Un lloc amorós i tranquil on poder descansar. Ara de nou les seves branques el conviden a descansar dolçament cosa que sembla entreveure que sigui una invitació al suïcidi. Ell passa ràpid doncs intueix el que pot succeir i passa de llarg a la temptació. Aquí la música torna a ser sobtadament, angoixada i desesperada com el sentiment del caminant quan es troba davant del pensament del suïcidi.  Al cap de les hores, ja més tranquil, segueix sentint aquella invitació des d’un record com un murmuri però constant.

Dos lieder de difícil assimilació, d’una gran duresa però d’una bellesa i emoció fora de tota mida. Schubert estava al final de la seva vida, patia una llarga i penosa malaltia, havia viscut experiències penoses, la seva vida no era de color de rosa. Per a ell havia començat l’hivern i va plasmar a la partitura el seu estat, confonent-se ell mateix amb el caminant i protagonista.

Aquesta vegada us proposo els dos lieder cantats per Matthias  Goerne, baríton i acompanyat al piano per Alfred Brendel. Goerne és un dels cantats més fantàstics de lied de l’actualitat,  i Brendel un formidable pianista amb una trajectòria impecable.

(el vídeo el tenen restringit per veure’s a una pàgina web i et fan clicar a l’enllaç que surt per anar directament a la pàgina de youtube)

.


<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

 

tf-1

Anuncis