William Klein

Avui que se suposa que havíem de celebrar el que vosaltres i jo hem aguantat fins el capítol 50 de la sèrie resulta que he fet la pitjor de les eleccions…

No, no es tracta un mal fotògraf. Es tracta d’un dels més grans fotògrafs vius, per no dir el més gran. Amb una obra tan prolífica i rica que crec que com a molt puc aspirar a posar-vos quatre fotografies i vosaltres fer la resta del treball d’investigació. Un fotògraf documentalista extraordinari, que va dinamitar els canons establerts i que segur que necessitem més d’una setmana per adonar-nos de la importància de la seva obra a la història de la fotografia. Amics, avui coneixerem a: 50. William Klein

Neix a Nova York el 19 d’abril de 1928. Fill d’una humil família de jueus immigrants, el seu pare tenia un negoci de confecció que va haver de tancar el mateix any degut al ‘crash econòmic’ que va patir l’economia americana. La resta de la família es dedicava a l’advocacia i no van patir les tant les conseqüències de la situació econòmica.
William va créixer amb la dècada dels anys 30’s i va haver de patir l’anti-semitisme, tant dels seus propis companys d’escola com dels del carrer.

Klein era jueu en un barri d’irlandesos i sempre es va interessar en la cultura de masses. Els seus companys els recorden com un noi brillant i sarcàstic, que li apassionava l’art i les humanitats. Als 12 anys ja considerava el MoMA com la seva segona casa i dos anys més tard, als 14, i amb tres anys avançat en respecte als seus companys de la mateixa edat, va entrar al City College de Nova York per estudiar sociologia.

Als 18 anys es va enrolar a l’exercit americà i va ser destinat a Alemanya i més tard a França on es va llicencià. Al 1948, amb vint anys i estant a Paris, s’hi va quedar per accedir a la Sorbona. Klein estava interessat per la pintura abstracta i l’escultura. Ja al 1952, Klein aconseguia una exposició exclusiva a Milà i començava la col·laboració amb l’arquitecte Angelo Mangiarotti. També es va interessar per l’art cinètic i va ser en una de les seves exposicions d’escultures cinètiques que va conèixer a Alexander Liberman, el director artístic de Vogue.

…. Quin consell li donaria als joves fotògrafs que acaben de començar? Que siguin ells mateixos. Prefereixo veure alguna cosa, encara que sigui burda, que no em recordi el treball de ningú..

Brillant i sarcàstic, estem davant un dels grans renovadors de la fotografia, un artista que no va dubtar a saltar de la pintura a la fotografia i d’aquesta, al cinema per tornar a la pintura barrejant-la amb imatges fotogràfiques, un creador, les incursions del qual al món de la moda van servir per introduir noves tècniques que s’han explotat fins a la sacietat en les últimes dècades. El seu llibre Nova York (1956) va marcar un punt d’inflexió a la fotografia contemporània.

Paris

Al 1949, estant a la Sorbona Klein va tenir com a professors els pintors francesos André Lhote i Fernand Lége, aquest darrer va encoratjar als seus estudiants a la revolta i a rebutjar el conformisme i els valors burgesos, dient als seus alumnes que els tallers i les galeries estaven obsolets i que havien de sortir a treballar al carrer. Lége moria només uns anys després deixant una de les millors obres cubistes. Klein  va caure rendit no només davant la pintura i la càmera Leica -la seva primera càmera va ser una Rolleiflex que va guanyar jugant al pòquer- sinó també davant l’amor de la seva vida: Jeanne Florin. Va conèixer a la que seria la seva dona el segon dia de la seva primera visita a París, i allí s’hi va quedar…

La dècada dels 50’s va ser molt especial per Klein i va provar amb la pintura abstracta i l’arquitectura. La seva obra estava influenciada pels moviments de l’època, des del grafisme a la Bauhaus. Pieter Cornelis Mondriaan, el gran pintor avantguardista holandès, i  Max Bill, l’arquitecte, pintor, escultor, dissenyador i publicista suis, van ser de gran influència en l’obra de Klein.

Al 1952 va tenir dues exposicions a Milà al ‘Piccolo Teatro‘ i a la ‘Galleria Il Milione‘ i començà la seva col·laboració amb l’arquitecte Angelo Mangiarotti, un dels més importants arquitectes que ha donat Itàlia i que li va encarregar a Klein la confecció de murals en panells movibles que eren utilitzats com parets divisòries a les seves construccions. Aquell mateix 1952 Klein va comença a col·laborar amb la revista d’arquitectura ‘Domus‘.

Klein és un artista i utilitza la fotografia per dinamitar el ‘concepte’ fotogràfic i reinventar la fotografia documental. Les seves fotografies no segueixen cap de les normes bàsiques que ensenyem als que s’inicien a la fotografia, fotografies desenfocades, mogudes, sovint sobre-exposades, sense cap tècnica especial en el revelat, ús de pel·lícules d’alta sensibilitat i gra gran, composicions extravagants, angles amples, apropaments quer omplen tot el quadre i que transporten a l’observador al bell mig de l’escena, com si hagués de formar-hi part. Malgrat tot això Klein estableix un nou ordre a la fotografia que li va la reputació de l’anti-fotògraf.

Nova York de nou

Abans de tornar a la ciutat on havia nascut i crescut Klein experimenta en estranyes juxtaposicions de pintura i fotografia, de ben segur inspirat pel gran fotògraf László Moholy Nagy. Alexander Liberman, pintor i director de la revista ‘Vogue Amèrica’ va visitar una de les seves exposicions d’escultures i quedà fascinat tant de les seves famoses escultures cinètiques com de les primeres fotografies que havia començat a fer a Paris. El va convidar a viatjar a Paris per proposar-li un interessant projecte. (veure article sobre l’Art Cinètic)

“Broadway and 103 rd Street. New York” (1955)

Aquesta fotografia és part d’una col·lecció que va marcar un punt d’inflexió  important en la història de fotografia en la segona meitat del segle XX. Aquesta col·lecció va ser publicada al 1956 amb el títol de ‘New York – Life is good and good for you in New York‘ i va suposar un gir en el gènere fotogràfic. Utilitzant pel·lícules d’alta sensibilitat i per tant molt ‘granulades’, Klein va introduir distorsions i desenfocs sense dubtar. Les seves composicions, complexes i aparentment sense ordre, van trencar tots els cànons existents. Va resultar  una fotografia incòmoda i crua que probablement el que pretenia era simplement reflectir els sentiments i les sensacions de la vida a la ciutat a Klein. Una fotografia plena de ràbia i una nova manera d’expressió. Semblava estrany que un fotògraf fet a França estigués tan lluny del perfeccionisme que caracteritzava l’estil francès. Klein era tot el contrari.

L’estètica de Klein ha tingut però  una marcada influència en els canons de la fotografia contemporània i l’esperit Klein es troba en bona part de la fotografia documental contemporània.  Curiosament, després del terratrèmol que va provocar al món de la fotografia Klein va desaparèixer del mapa i es va dedicar al cinema. Va tirar la pedra i amagà la mà, la pedra però la va tirar ben lluny…
No cal dir que aquesta imatge té un impacte inusualment directe, com un punxó fotogràfic a la cara. Un noi està vagant els carrers de la ciutat, jugant amb un revòlver, el que es podria esperar en una societat on armes de foc constitueixen un punt de referència essencial. Apunta al fotògraf mentre li crida: Mans enlaire o ets home mort! Això no espanta el fotògraf que apunta amb la càmera. Sense temps per apuntar, sense temps per enfocar. Utilitza un angle ample que li dona prou profunditat de camp. No el suficient per evitar el desenfoc de la pistola. Però aquesta és la gràcia, obtenir una imatge clara però amb una composició agressiva. La cara del noi ple de ràbia i el seu amic observant-lo amb total admiració.

.

Al 1954 Klein, després de passar uns anys a Paris, retorna de visita a Nova York i es troba amb un oferiment de Liberman que no pot rebutjar. Es tracta de fotografiar ‘d’una manera diferent’ la ciutat de Nova York, una mena de diari fotogràfic del nou re-descobriment de la seva ciutat.  Klein ha viscut els darrers anys a Paris, temps suficient per sentir-se un estrany a la seva pròpia ciutat i potser aquest experiment per a la revista Vogue pot donar els seus fruits, mostrant una ciutat inèdita pels seus lectors.

Però no va ser exactament així i Klein, més etnògraf que fotògraf, va fer més un tractat d’antropologia sobre les criatures que vivien a Nova York que un reportatge fotogràfic a l’estil que la revista volia. El resultat va ser  l’obra que més tard publicaria al seu llibre ‘New York’, una obra de referència de la fotografia de postguerra i que mostra una visió crua, agressiva i vulgar de la gran ciutat., segons les crítiques. Les fotografies es van publicar a Vogue i els crítics el van acusar d’incompetent i que difícilment tornaria a trobar treball a Amèrica. Va ser un gran fracàs però que Klein havia de demostrar que tothom estava equivocat…

Evidentment se’n va tornar a Paris i per bé que allí es va trobar opinions semblants de la seva experiència americana no li va ser difícil trobar un editor francès que va confiar en ell i li publicava el seu llibre ‘New York- Life is Good and Good for You in New York‘ al 1956. També va ser publicat a Itàlia al mateix any. Del 1960 al 1964 va publicar, dels seus viatges per mig món,  ‘Rome‘ (1960), ‘Moscow‘ (1964) i ‘Tokyo‘ (1964), alguna de les fotografies les podeu veure a sobre.

Les fotografies de Nova York constitueixen apassionades crítiques polítiques al sistema. Klein rebutja la ‘bellesa’ i l’elegància amb una violència que l’observador percep i que son una barreja del món de la publicitat i la realitat dels carrers. Les fotografies de Klein reflecteixen un a visió contradictòria i antiheroica de la gran ciutat i son radicalment oposades a les imatges que abans Alfred Stieglitz o Edward Stiechen havien mostrat de Nova York. A Paris Klein desenvolupa una relació d’amor/odi amb nordamèrica, rebutjant el consumisme, la violència, el buit o la desolació que patien els Estats Units. No es podia negar que les convencions establertes havien saltat pels aires, fins i tot a Espanya, dominada en aquells anys per una fotografia retrògrada i oficialista es va fer notar la influència de l’obra de Klein, especialment en l’obra de Xavier MiserachsBarcelona, blanco y negro‘ (1964), un llibre en el que es nota la influencia de Klein d’abordar el carrer.

Quan vaig fer el llibre sobre Nova York, jo pensava que la fotografia no feia grans coses, mentre que la pintura i les altres arts anaven molt per davant, creaven experiències, investigaven altres maneres de veure. Sentia que en fotografia estava tot per fer. Per a mi la fotografia era una pàgina en blanc.”

La fotografia de moda
De 1955 a 1965 treballa per Vogue i s’atreveix amb la fotografia de moda. Amb això també va ser especial i va preferir els seus models fora al carrer o en exteriors. No estava particularment interessat en roba o moda, i va utilitzar aquesta oportunitat per a desenvolupar noves tècniques fotogràfiques que es fan servir normalment a la fotografia de moda, com la de combinar el flaix i exposicions múltiples. Klein aconseguia donar un gir a la fotografia de moda amb innovació i noves tècniques.

A totes les seves fotografies es percep l’efecte de l’extrema proximitat, és com una obsessió de Klein d’endinsar-se entre la gent, les situacions o a un subjecte concret. Klein vol formar part de les situacions, les vol viure i vol ver a l’observador particip de l’experiència. El resultat visual és la producció de símbols, de difícil desxifrat i que molt probablement és la forma que Klein té d’expressar la relació amb el món, les relacions humanes, els sentiments..

Son moltes les entrevistes que se li han fet a William Klein i he descobert més de la seva obra amb les seves respostes que per molt que llegeixi una i altra vegada la seva biografia. A continuació us reprodueixo un fragment que he trobat i pels qui segui la serie us ha de resultar especialment interessant:

–Susan Sontag va escriure en el seu llibre Sobre la Fotografia que el fotògraf és d’alguna manera un lladre d’ànimes.
Klein: Això no ho va inventar Susan Sontag. Recordo que al Marroc vaig baixar a un mercat a fer fotos i van començar a tirar-me pedres. El fotògraf els roba l’ànima, allí és una vella creença. En la meva pel·lícula Qui és vostè, Polly Magoo? hi ha una entrevista amb una model. Ella diu que cada vegada que li fan fotos roben una part d’ella. Hi ha part de veritat en això. Però a Estats Units és tot el contrari. Ja sap la famosa frase d’Andy Warhol: “Tot val per un segon de celebritat!”. Jo també dono una mica de mi quan faig una fotografia. Susan Sontag era una dona brillant però les seves teories sobre fotografia no són interessants.
–I quines teories li interessen?
Klein: M’agrada el que escriu Del Pierre, un editor francès que va ser director del Centre Nacional de Fotografia. I Martin Parr és molt bo. Roland Barthes va escriure a ‘La càmera lúcida’: nota sobre dues fotografies meves. Una és de Moscou, hi ha vuit persones. Són vuit personatges a la recerca d’una fotografia, com Pirandello. La interpretació d’una fotografia no és fàcil. Vaig escriure una llarga resposta a Barthes perquè ell manté la teoria del puntum, que hi ha un centre, un punt d’atenció en cada fotografia. Jo crec que ell veu les seves obsessions en les fotografies. I això no té res a veure amb la intenció del fotògraf. Però ell almenys veu coses a les fotografies. I això és molt. La gent normalment no veu res.
–Però, què ha de tenir una bona fotografia?
Klein: Un punt de vista. Aquest mur d’aquí (assenyala una paret blanca), amb aquesta noia reclinada, potser li interessa al seu xicot però a ningú més. El fotògraf ha de mostrar un món, una cultura. El fotògraf és ull, cervell i intenció. Martin Parr ha fet una sèrie sobre coses tan obvies com trobar lloc per deixar el cotxe i ha aconseguit explicar alguna cosa sobre el nostre món. Tots veiem coses però el fotògraf ha de reparar en el que signifiquen i així obligar a mirar-les d’una altra manera. Tot es fotografia milions de vegades…
–Tothom fa fotos.
Klein: Sí. Fotografio, per tant existeixo: és una bogeria. Abans era gairebé un servei públic, avui és molt banal.
(Font:
El País)

El cinema
Des del 1965 als inicis dels 80’s Klein va abandonar completament la fotografia i es va concentrar en el cinema, medi que abordà en el context cultural polititzat i avantguardista dels darrers anys de la dècada dels 60’s i començament dels 70’s. Va fer varis documentals i pel·lícules:  ‘Broadway by light‘ (1958), el seu famós film satíric ‘Who are you Polly Maggoo?‘ (1966), ‘Mr. Freedom‘, que li va costar ferotges crítiques d’anti-americà, ‘Muhammad Ali the greatest‘, ‘The little Richard story‘ (1979) i ‘The Messiah‘(1999).

I de nou, per acabar, la fotografia

Klein retorna a la fotografia als inicis dels 80’s amb un esperit renovat. Les seves fotografies, ara ja amb l’ús del color, es caracteritzen per angles amples i fotografia d’aproximació.

Durant el 90’s va continuar desenvolupant el seu particular estil de barrejar la fotografia i la pintura i va continuar la recerca gràfica, d’un estil molt marcat, matisant la seva obra de 40 anys abans en aquesta nova visió. Com ell mateix va afirmar: ‘simplicitat i essencialitat són els conceptes que defineixen aquestes fotografies. En el meu primer treball sobre Nova York abordava experiments visuals que avui tothom practica. Ara vull centrar-me en l’essencial del document

Va rebre el premi Hasselblad i diverses retrospectives de les seves pel·lícules es van organitzar a Nova York i Japó. Se’l va premiar amb el Agfa-Bayer i va crear el ‘In and Out of Fashion‘, un projecte multimèdia incloent-t’hi dibuixos, fotografies i pel·lícula, que va ser publicat simultàniament a Londres, Paris i Nova York.

El seu retorn però a la fotografia de moda va ser ben diferent d’anys anteriors. Es va dedicar a fer fotografies de les models  al darrera de l’escenari, mentre es canviaven i maquillaven frenèticament abans de sortir a la passarel·la.  Amb l’energia que dona el desenfoc i la llum dura del flash les imatges d’aquesta darrera època son l’antítesi de les seves primeres fotografies, més formals. Klein va composar amb aquestes imatges collages a base de les tires de negatius i contactes a les que marcava i dibuixava amb pintura. Aquestes composicions son ben característiques de Klein i suposen un cert retorn a la pintura.

Al 1997 va tornar a fotografiar la ciutat de Nova York i va tenir les més importants exposicions a Barcelona i Paris.  Al 1999 se li va concedir la ‘Medal of the Century’ per la Royal Photographic Society a Londres. Avui continua vivint a Paris.

En una altra entrevista Klein va confessar ser seguidor del F.C. Barcelona. Li encanta la ciutat de Barcelona i també el tenis, especialment el joc de Rafa Nadal.

A propòsit del ‘E.CO 2010’, una trobada euro-americana de col·lectius de fotografia organitzat pel Ministeri de Cultura a Madrid:
Klein: M’han convidat a anar a Madrid. Què esperen allí de mi?
–Vostè és una referencia per a qualsevol fotògraf i allí n’haurà molts. Li agrada Madrid?
Klein: No massa, prefereixo Barcelona. Però em sembla molt interessant la iniciativa del Ministeri de Cultura. I simpàtica, de fet. Però ja penso en Lisboa, el viatge que faré després, des de Madrid, per veure a una amiga…

De sobte, pregunta:
–Per què ha perdut el Barça a Europa? El Barcelona no perd mai… ¿I Messi?
–Tenia a tres del Inter marcant-lo constantment.
–Ah! ¡Si jo fos l’entrenador italià, li hagués posat cinc.. (Entrevista a ‘Magazine‘)

Dintre del fotoperiodisme tradicional Klein és un marginat, un anti Cartier-Bresson. Mentre als 50’s i 60’s s’imposava la fotografia humanista, d’interès humà, Klein desenvolupa un estil amb una visió gens sentimental, amb crueltat i realisme. L’instant decisiu és un invent catier-bressonià, una gran mentira per a molts (“matar al pare”, deia ell) amb la seva fotografia expressionista, del carrer i desmitificadora. La fotografia de Klein no busca cap instant decisiu sinó compartir amb l’observador la realitat de l’escena. Les seves tècniques de grans plans, de granulat, d’alts contrastos o l’ús excessiu del flash son peces fonamentals del fotoperiodisme i la fotografia de moda actuals. El temps ha donat la raó a aquest gran artista.

 

Us deixo amb un interessant documental de 7:45, ‘William Klein “Out Of Necessity”‘ no el podreu veure i sentir:

a continuació ‘William Klein Fashion Photography‘ de 1:41 min:

i per acabar un documental d’uns 13 min, dividit en dues parts, on Klein parla del seu treball:

William Klein [part 1]
William Klein [part 2]

I com que encara ens queda molt per conèixer de l’obra de Klein us regalo un extra, es tracta d’unes seqüencies ‘Mode en France‘, part de la pel·lícula retrospectiva ‘In and out of Fashion‘ però originalment feta pel propi Klein al 1986.

Un deixo amb un parell de galeries:

Fonts: L’obra de William Klein és extensa i com a fotògraf’ viu’ la xarxa n’està plena d’entrevistes i articles. Només ha calgut passar algunes hores buscant fins a obtenir suficient material per poder composar l’article d’avui. Us deixo algunes fonts interessants (a part d’algunes que us he anat posat al llarg de l’article)
http://www.nytimes.com/keyword/william-klein

http://disonancias-zapata.blogspot.com/2011/01/william-klein.html

http://www.magazinedigital.com/cultura/entrevistas/reportaje/cnt_id/4566/pageID/1

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/05/14/cultura/1273847450.html

http://sientateyobserva.wordpress.com/2010/08/08/entrevista-a-william-klein/

http://www.all-art.org/20ct_photo/Klein1.htm

http://www.pagina12.com.ar/diario/cultura/index-2005-06-22.html

http://www.designboom.com/portrait/klein_bio.html

i alguna font més…

M’agrada l’atreviment de Klein. Sí, potser cert que la seva obra gira al voltant del seu diari fotogràfic ‘New York’ i que la resta de la seva obra, especialment la de moda, no ha tingut l’impacte de la seva fotografia dels 50’s. Sigui com sigui, Klein ens ha fet canviar la nostra visió fotogràfica, ens ha destrossat canons clàssics que encara alguns s’esforcen en tirar endavant avui. Potser no ens adonem encara que l’anti Cartier-Bresson és avui entre nosaltres, que la fotografia de l’instant decisiu ha mort i que la fotografia ‘real’ és aquella que premia l’espontaneïtat de l’observació i la reacció de l’observador.

Bé amics, passeu una bona setmana i esperem veure’ns el proper dilluns, si la salut, el fred i la connexió a internet ens ho permet…

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots clicar a:

 

 

tf-1
Advertisements