Dorothea Lange

Ja fa molts dies que la nostra amiga Pilar em recordava que com què no havia sortit encara certa fotògrafa. La Pilar tenia raó, la fotògrafa que finalment presentem avui està entre els més grans fotògrafs de la historia de la fotografia i és necessari conèixer la seva obra per entendre les arrels de la fotografia documentalista del segle passat.

Una dona amb una visió molt especial, amb una complicitat amb el subjecte que rarament l’hem tornat a veure en altres fotògrafs. Una dona compromesa que va documentar un dels episodis més importants de la història dels Estats Units, la Gran Depressió. Els seus retrats son veritables icones. Amics, avui iniciem la segona part de la serie dels grans fotògrafs amb: 51. Dorothea Lange

Neix el 25 de maig de 1895 a Hoboken, New Jersey. La seva vida quedarà marcada per dos successos. Quan tenia set anys, al 1902, va contraure la polio, i com en aquella època es rebia tractament quan la malaltia ja estava avançada, va créixer amb una constitució dèbil i deformacions als peus, el que li provocà una coixera permanent que no li va impedir però desenvolupar la seva carrera. Els nens del veïnat se’n reien d’ella i fins i tot la seva mare es sentia avergonyida de la seva filla.

El segon succés tenia lloc al 1907, quan Dorothea tenia dotze anys, que el seu pare els va abandonar. Mai el va tornar a veure ni va saber d’ell. Aquest fet va obligar a la família a traslladar-se a casa de l’avia materna, Sophie Lange, La seva mare, Joan Lange, va aconseguir treball en una biblioteca de Manhattan. En aquell temps, i amb el seu pare desaparegut, Dorothea es va canviar el cognom a Lange, el cognom de soltera de la seva mare. Naixia Dorothea Lange.

Va ser justament en els seus llargs passeigs per Manhattan per anar a buscar la seva mare que Dorothea va descobrir un nou món visual que l’haurien d’empènyer a descobrir la  fotografia.
Va acabar estudiant fotografia a Nova York com alumna de Clarence H. White, magnific fotògraf americà, cofundador del moviment de Photo-Secession, juntament amb Alfred Stieglitz i Edward Steichen. White (1871 – 1925) fundà al final de la seva carrera la Clarence H. White School of Photography que va tenir entre els seus alumnes a Margaret Bourke-White.

…. la càmera és un instrument que ensenya a la gent com es mira sense la càmera… – Dorothea Lange – Los Angeles Times (13 d’agost de 1978).

Dorothea Lange és considerada una fotògrafa ‘natural’ en el sentit més pur de la paraula, ja que segons ella mateixa ha viscut una ‘vida visual’. Una de les millors fotògrafes documentals del segle XX l’obra de Lange ha tingut gran influència en generacions posteriors. De Lange és una de les millors imatges icòniques del segle passat, coneguda per documentar la ‘Gran Depressió’, Lange és una de les més importants foto-periodistes de la historia de la fotografia.

Els primers anys

Al 1920 es casa amb el seu primer marit, el pintor Maynard Dixon, un important fotògraf americà conegut per les seves obres sobre l’oest americà i amb el qui va tenir dos fills. A Mèxic, coneix a l’extraordinari fotògraf Paul Strand, que definitivament exercirà una gran influència sobre l’obra de la Lange. Strand era d’origen txec i està considerat un dels precursors de la ‘fotografia directa’ o ‘fotografia realista’, juntament amb  Alfred Stieglitz i altres fotògrafs del conegut moviment “Photo-Secession”. Coneixerà a la nostra amiga Imogen Cunninghan, qui juntament amb Margrette Mather i Laura Gilpin són els grans exponents dels pictoralisme modern i híbrid en el qual conflueixen les atrevides formes de la modernitat i de l’estètica i la suavitat atmosfèrica del pictoralisme.

Possiblement influenciada pels seus freqüents contactes, a partir de 1933, amb el Grup f/64 comença a captar el seu entorn mitjançant documents fotogràfics de les condicions laborals de l’època, dedicant especial interès a captar als més afectats per la gran depressió nord-americana dels anys 30. Al 1934 ofereix la seva primera exposició, a la galeria de Willard Van Dike, cofundador del Grup f/64 i important productor audiovisual i fotògraf.

La Gran Depressió

És curiós com l’arxiu fotogràfic més important de la història dels Estats Units prové d’una agència governamental de la Seguretat Social.  Als anys 20’s la pobresa al món rural preocupava a l’administració americana i les condicions van empitjorar encara més amb la gran crisi econòmica del 1929. El president Roosevelt, escollit al 1932, va crear la Resettlement Administration (RA, Administració del Reassentament) com mesura que havia de re-ubicar als petits grangers en terres més riques. No hi havia finançament i el projecte fracassà. Al 1937 es va crear la FSA (Farm Security Administration) que havia de seguir les passes del RA, concedint crèdits a grangers i arrendataris i creant camps de treball migratoris. Al final els beneficiaris del FSA van acabar sent immigrants, sense dret al vot i per tant sense força electoral. El projecte també fracassà. (podeu rellegir l’article de Walker Evans on parlàvem del FSA)

 

Però el FSA va suposar un dels projectes fotogràfics més importants de la historia. Al 1935 es va nomenar a Roy Stryker al cap de la Secció Històrica del RA amb l’objectiu de documentar fotogràficament el treball de l’organització. Stryker va començar a reunir als millors fotògrafs, entre ells Walker Evans, Theodor Jung i Carl Mydans. Aquell mateix any, Dorothea Lange, que ja havia fotografiat a immigrants a Califòrnia, va ser contractada pel RA.

No existia un pla concret. Els fotògrafs es contractaven segons els fons que hi havien i molts van preferir agafar altres treballs, com Walker Evans que col·laborava simultàniament amb la revista Fortune. L’arxiu fotogràfic es centrava en petites comunitats rurals i Stryker i el seu equip va acabar recopilant un arxiu fotogràfic de més de 200.000 negatius.

Lange s’havia establert com a retratista a Califòrnia i al 1932 començava amb la fotografia al carrer. Al 1934 coneixia a l’economista Paul Taylor, que estava estudiant les condicions de vida dels refugiats de les zones desèrtiques de Califòrnia. Als inicis de 1935 Lange i Taylor van documentar la vida dels treballadors itinerants de Nipomo, entre Los Angeles i San Francisco i al Imperial Valley, al interior de San Diego. Roy Stryker va veure els resultats i a l’agost de 1935 va contractar a la Lange per que treballés per la recent creada RA. Al maig del mateix any Lange havia fotografiat als colons de Minnesota i va deixar San Francisco per establir-se a Alaska. Durant tot el 1936 viatjà extensament pel sud de Califòrnia, Nuevo Mexico i Arizona per l’agència de Stryker.

La seva carrera a la fotògrafa havia començat uns anys quan decidia no ser mestra com volia la seva mare i es decidí a demanar treball a Arnold Genthe, conegut fotògraf per les seves fotografies del Chinatown de San Francisco i especialment pel terratrèmol del 1906. Lange va aprendre tot el es podia aprendre sobre l’ús de la càmera i la il·luminació i ja començava a mostrar una empatia especial amb els fotografiats, com si veritablement entengués a la persona que tenia al davant treien-li la millor imatge possible. Aquest fet i d’alguna manera els dies difícils que va tenir a la seva infantesa van marcar l’obra de la Lange i que es veu especialment a les fotografies que després faria als camps itinerants.

Dorothea caminaria entre els camps d’itinerants i els que s’havien quedat sense res, sovint trobant-se amb situacions dures on difícilment un fotògraf podria fer cap fotografia quan el que té al davant és d’una desolació absoluta, amb gent a punt de morir de gana. La Lange atribueix a la seva coixera i que en prou feines podia carregar una càmera més pesada que ella que la gent amb la que parlava l’acollissin amb absoluta normalitat, amb converses sobre les dures condicions que estaven patint. Lange  amb aquest aspecte de certa inseguretat creava una atmosfera que li permetia que els seus fotografiats confiessin en ella. Rarament els seus col·legues van obtenir fotografies tan emotives com les de la Lange.

 

“La Mare migrant” (1936)

 

La ‘Mare ‘migrant’ o ‘Mare itinerant’ és una de les icones fotogràfiques del segle XX. Representa una època (la de la Depressió als Estats Units) i, també, representa l’inici d’una nova era en el reportatge fotogràfic de caràcter social. Per primera vegada la societat mirava cara a cara a la pobresa i la desolació que estava causant la crisi econòmica, que ja portava durant set anys, mitjançant la càmera de Dorothea Lange.

La importància de la fotografia té a veure amb el seu context històric, però també, amb la seva indubtable qualitat artística. Quant a composició i contingut, la imatge és paral·lela a la de les Verges renaixentistes; només que ara la Verge és substituïda per una mare que sofreix amb tres nens.

La fotografia és una d’una sèrie de fotografies que Dorothea Lange  va fer a Florence Owens Thompson i els seus nens al febrer o març del 1936 a Nipomo, Califòrnia. Lange acabava un viatge de més d’un mes fotografiant les dures condicions de treball a les granges per tot l’estat pel RA (Resettlement Administration). Al camp de Nipomo s’hi trobaven treballadors agrícoles amb molt poc o gens de treball. S’havien desplaçat per recollir pèsols i molts d’ells ja havien perdut les seves granges i terres i anaven d’un lloc a altre per poder subsistir. Lange explicava que havia passat de llarg, amb el seu cotxe, i quan estava ja a 30 kms. va tornar, pensant que havia d’afrontar el que s’havia de trobar.

Al 1960, explicava la seva l’experiència:

Vaig veure i em vaig apropar a la famèlica i desesperada mare com atreta per un imant. No recordo com vaig explicar la meva presència o perquè duia la càmera, però recordo que ella no em va fer preguntes. No li vaig demanar el seu nom o la seva història. Ella em va dir la seva edat, tenia 32 anys. Em va dir que havien viscut de verdures dels voltants, vegetals congelats i ocells que els nens mataven. Acabava de vendre les rodes del seu cotxe per comprar aliments. Aquí estava asseguda reposant a la tenda amb els seus nens abraçats a ella i semblava saber que la meva fotografia podria ajudar-la i llavors em va ajudar…

Us deixo l’interessant anàlisi fotogràfic del Grupo de Investigación ITACA-UJI de la Universitat Jaume I, l’anàlisi està realitzat per Hugo Doménech Fabregat i el podeu descarregar complert aquí.

En la fotografía “La madre inmigrante” destaca la profusión tonal de la escala de grises. Esta gradación evita cualquier contraste extremo, con lo cual toda la escena aparece visible y nos aporta gran cantidad de información. La iluminación suave y difusa aumenta esta sensación de riqueza tonal. Las líneas rectas predominan sobre las curvas, aunque no aporten morfológicamente rasgos determinantes en esta escena. La fotografía se caracteriza por su definición y nitidez, quedando únicamente el primer término fuera de foco.

Estamos ante el clásico retrato familiar de estudio atendiendo a su composición y al efecto de posado de los protagonistas de la escena. La tela que actúa de barrera o fondo de la imagen, el encuadre cerrado y los personajes secundarios agolpados sobre el principal acentúan más si cabe esta primera impresión. Sin embargo sabemos que se tomó en un escenario al aire libre y que la iluminación lateral procede del sol del atardecer. Esta iluminación favorece la definición en las sombras, lo que supone mayor definición en las texturas.

La frontalidad de la toma sumada a la mirada perdida de la protagonista principal intenta borrar las huellas enunciativas propias del fotógrafo. Este aspecto se refuerza al no existir líneas de tensión dominantes y ofrecer una amplia gradación de grises.

Esta fotografía se convirtió desde su publicación en diferentes revistas ilustradas en estereotipo universal de la miseria en el mundo. La dignidad estoica con la que la madre ofrece su rostro y su mirada hablan de los apartados del sueño americano. Dorothea Lange no descubre un estilo nuevo de realizar fotografía documental. Antes le precedieron geniales documentalistas como Augusta Sander o Jacob Riis, por ejemplo, pero sí actualiza e innova creando unas marcas propias de su estilo fotográfico. Capta instantes con un enorme sentido humano y sin ningún tipo de sensiblería.

Aquesta és  seqüència de 6 fotografies que es diu va fer i serveix d’exemple de com Dorothea es va anant aproximant fins a aconseguir la fotografia final (abaix a la dreta). Lange va adonar-se de la força que imprimiria a la fotografia si s’apropava suficientment. la sort (o no) de la mirada perduda de la mare, a l’estil de les del constructivisme rus de Rodchenko, i els nens d’esquena van convertir aquesta fotografia en una icona de la fotografia del segle passat. Les imatges van ser fetes utilitzant un càmera Graflex. El negatiu original és de pel·lícula 4×5.

En la fotografia original, que va ser retocada, apareix a la zona inferior dreta un dit; cosa que és força misteriosa, ja que sembla un polze, però si és de Florence O. Thompson la posició és inversemblant. La foto, en publicar-se al Survey Magazine al 1936 es va retocar de tal manera que el polze gairebé va desaparèixer, però dos anys després Lange va retocar el negatiu que estava a l’edifici de la FSA, cosa que no va agradar a Roy Stryker. Aquesta anècdota defineix la forma de treballar de la Lange, realitat, sí, però “filtrada” de tal manera que compleixi els objectius que s’intenten transmetre.

Veient la sèrie cal suposar que Lange organitzà l’escena per què els nen estiguessin d’esquena i que la dona col·loqués la mà sota el mentó i s’apropés a la càmera.

.

Per Stryker questa imatge era el millor que havia vist a la seva vida i la col·locà a la portada de ‘In this proud land’. Es diu que va passar certs moments complicats al haver de negar que la fotografia estigués preparada ja que la RA estava orgullosa de la naturalitat de les seves fotografies. Qualsevol artifici o retoc hagués semblat propaganda i per tant no fidedigne. Lange va descobrir que havia creat la Madonna moderna. La mirada de la mare significava a la iconografia soviètica la utopia, mentre que a la tradició cristiana la visió del futur dels seus fills. Aquests estereotips ampliaven el significat de la fotografia i s’obria a una ventall d’interpretacions.

Lange retratà als obrers del camp de manera commovedora. El seu col·lega de la RA, Carl Mydams va mostrà les tècniques modernes de recol·lecció, però també la misèria dels recol·lectors de cotó. Russell Lee, per altra banda,  es convertí en especialista de temes rurals; utilitzà el flaix per captar els interiors de les barraques. Walker Evans va escriure: ”hi ha un estil documental, com el d’una fotografía policíaca. L’art no és mai un document, però pot adoptar el seu estil. Això és el que faig”.

Dust Bowl Kids: 1936

Lange i el que era ja el seu marit, Paul Taylor, va recórrer junts els Estats Units al 1938, era el seu treball documental ‘An American Exodus, A Record of Human Erosión‘, que es va publicar al 1939. Al llibre es combinen fotografies i texts que ofereixen una anàlisi del fenomen migratori així com petites gravacions de les converses en el moment que es prenia la fotografia. La fotografia ‘Dona a High Plains‘, del 1938 i inclosa a ‘An American Exodus’, és una altra gran obra de la Lange. Al peu de la fotografia hi va escriure ‘Si et mores estàs mort, això és tot‘. Al igual que la ‘Mare itinerant’, la dona també es sosté el braç i mostra les mans amb gran expressivitat. En aquella època hi havia moltes dones com aquell, primes i amb vestits senzills.

Escull un tema i treballa’l fins a l’extenuació…. el tema ha de ser alguna cosa que realment estimes o realment odies…
-Dorothea Lange

Lange es convertia amb un testimoni d’excepció d’aquella època i la seva obra, a diferència de la de Walker Evans, capta la humanitat dels fotografiats, als que s’apropa amb humilitat, mostrant les seves pròpies carències i donant-los un certa porció d’heroisme. La seva obra és testimoni d’una de les etapes més tràgiques d’Amèrica, un testimoni ple de compromís i amb el convenciment que la seva fotografia pot ajudar a canviar les coses. La seva mirada fotogràfica fuig de la sensibleria i el drama, sorgint el profund sentiment humà i d’una consciència social unida a una lluita incansable per la igualtat de la dona.

 

A mitjans dels anys 40’s a la Lange li va tocar documentar un altre del vergonyosos episodis de la historia americana. Es tractava de documentar als americans d’origen japonès que havien estat traslladats a camps d’internament. El seu treball va ser censurat per les autoritats governamentals.

Després de l’atac a Pearl Harbor, el Govern dels Estats units va crear camps de concentració pels japoneso-americans, els ‘Nisei‘ ( 二世 ). ‘Nisei’ es una paraula en japonès que significa ‘segona generació’ i així s’anomena als japonesos nascuts en segona generació en un país diferent del Japó. En el cas americà, es va utilitzar pels japoneso-americans nascuts als Estats Units i que molts d’ells van enrolar-se com combatents nipo-americans a favor dels Estats Units i que van destacar especialment a les campanyes europees. Això però no fa ser suficient i el govern dels Estats Units va endegar una política de re-ubicació i concentració de la població japonesa. Les imatges de la Lange van suposar una crítica directa a la política nord-americana i a les detencions massives sense càrrec ni possibilitat de defensar-se.

L’exercit va embargar les imatges. Actualment es poden veure a la Divisió Fotogràfica i Biblioteca de la Universitat de Califòrnia.

 

No va ser fins els anys 60’s que la consciencia política dels americans els hi va permetre reconèixer el crim del govern contra ciutadans nord-americans. Als 40’s poca gent hauria tingut una reacció tan contundent i inequívoca com la que es va produir als 60’s. Les fotografies probablement no poden crear una posició moral, però sí consolidar-la. El veritable èxit de l’obra de Lange no arriba fins l’any 1972, quan el Museu Whitney incorpora 27 obres a l’exposició “Executive Order 9066” destinada a mostrar l’internament japonès. El crític del New York Estafis, A.D. Coleman, va descriure les fotografies de Lange com: “Documents de tan alt nivell que compenetren els sentiments de les víctimes i també els fets del crim.Si voleu llegir més sobre aquest episodi podeu clicar als articles (Wikipedia, Foro de la II Guerra Mundial)

Als 50’s Dorothea Lange , amb ja alguns problemes de salut, realitzà diversos treballs per revistes a l’Amèrica del Sud, Irlanda, Àsia i Africa, així com un estudi sobre el sistema judicial californià.

A partir de 1964, després de que se li diagnostiques càncer, es dedica al que seria els seus dos últims projectes: organitzar una retrospectiva de la seva obra al MoMA i a documentar la seva vida. Mitjançant aquests escrits que va recollir explica el seu ideari fotogràfic, la seva forma i manera de veure, percebre i viure la fotografia. En ells es s’auto-descriu com una fotògrafa totalment purista i defensora de la fotografia directa, objectiva i sense passar per cap tipus de manipulació.

“Et penges la càmera al coll com si et calces les sabates i aquí està, un accessori del cos que comparteix la vida amb tu. La càmera és un instrument que ensenya a la gent com mirar sense la càmera.”

Dorothea Lange va morir al 1965. L’any següent tot el seu llegat fotogràfic es donava al Oakland Museum de Califòrnia pel seu marit, Paul Taylor. La col·lecció inclou l’arxiu personal de la Lange amb més de 25.000 negatius.

Dorothea Lange. Potser una somniadora però poder sí que la contribució individual pot fer canviar el món. La importància de Lange sobrepassa el concepte d’art a la que la fotografia pot aspirar. L’obra de la Lange és més que un conjunt de fotografies, és una mirada compromesa que crea consciencia social i és testimoni de fets que molt probablement desapareixerien sense les proves fotogràfiques. Una fotògrafa extraordinària que ens ensenyà que darrera de l’evident es troba l’ocult i que no cal buscar temes més reals que altres per captar la realitat. Dorothea Lange capta la realitat amb una aproximació familiar, natural, per mostrar-nos el misteri que hi ha darrera de cada fotografia.

 

Us deixo amb un interessant documental de 2:29, ‘Scenes from the Great Depression‘ amb fotografies de la Lange dels itinerants a Califòrnia entre el 1935-1945:

Un curt documental sobre ‘Dorothea Lang’s Famed Photo of a California Migrant Mother‘:

i per acabar un petit recull de l’obra de la Lange:

 

Un deixo amb les galeries fotogràfiques que he pogut trobar:

 

 

 

Fonts: L’obra de de Dorothea Lange es per fer una tesi doctoral. No podem entendre la seva obra sense entendre els fets de l’època que va viure. A la xarxa i ha de tot i al més pur estil Frankenstein he anat composant l’article d’avui a partir de les següents fonts:
 

http://apunerparatodos.blogspot.com/2009/11/artes-fotografia-dorothea-lange-la.html

http://www.ciudaddemujeres.com/mujeres/Fotografia/Lange.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Dorothea_Lange

http://www.loc.gov/rr/print/list/128_migm.html

http://www.elangelcaido.org/fotografos/lange/lange.html

http://www.fotomaf.com/blog/03/04/2007/la-madre-migrante-migrant-mother-dorothea-lange-1936/

http://www.phedigital.com/index.php?sec=noticia&id=151

http://memory.loc.gov/ammem/fsahtml/fachap03.html

http://myhero.com/go/hero.asp?hero=d_lange

i alguna font més…

 

Una gran fotògrafa, no creueu? Un oportunitat única per endinsar-nos en aquest període de la historia americana gracies a les seves fotografies. Ara us deixo d’emprenyar per quedar-vos una estona sols amb la Lange…

Al llarg de l’article he estat barrejant continuament el terme ‘immigrant’ , ‘migrant’ i ‘itinerant’. Es deu a la traducció del terme anglès ‘migrant’ que té un sentit més d’intinerant, d’aquell que va d’un lloc a l’altre, que no pas d’immigrant tal i com l’entenem d’algú que ve d’una altre pais.

Bé amics, passeu una bona setmana i ens tornem a veure el dilluns vinent… A la icona de sota ‘Parlem de fotografia’ teniu tota la sèrie publicada fins ara i que aniré actualitzant cada setmana. Ah! i un clic, només un, al ‘m’agrada’ del facebook em permetran saber que sou encara a l’altre costat.. i podreu anar seguint els articles publicats al bloc i algunes noticies d’interès.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

.

tf-1
Anuncis