EdG: L’origen d’una recerca (1)

Erasme de Gònima i el Baix Llobregat: l’origen d’una recerca (1)

Avui iniciaré una petita sèrie sobre Erasme de Gònima (1746-1821). Recordeu la pel·lícula sobre aquest fabricant d’indianes que va fer Xavier Juncosa i que es va presentar fa gairebé tres anys a CineBaix? Crec que va ser el primer post que vaig fer per a toies.com.(1)

Sobre aquest personatge, i en especial sobre el patrimoni que va acumular al Baix Llobregat vaig redactar l’any 2004 el treball del DEA (Diploma d’Estudis Avançats), l’equivalent a l’antiga tesina. Després he continuat investigant sobre el tema.

Tenia i tinc diversos motius que m’han fet aprofundir sobre ca l’Erasme: records d’infantesa i preguntes relacionades amb la importància de les grans finques en el procés d’accés al capitalisme en aquesta part de la vall baixa del Llobregat.

El 1790 Erasme de Gònima va adquirir ca n’Amigó, a Sant Feliu de Llobregat, i va transformar aquesta propietat en una gran finca, anomenada pel baró de Maldà “el Versalles de ca l’Erasme”. Segles més tard, a partir de 1906, seria el col·legi Bon Salvador.

La història del patrimoni de ca l’Erasme per a mi té vinculacions molt personals lligades a la infantesa. Com alguns de vosaltres sabeu, des que tenia tres anys i fins als tretze, vaig travessar el llarg camí de tarongers que separava l’edifici Sant Miquel –vora de la riera de Païssa i de la fàbrica Solà-Sert– de l’edifici principal de l’escola Bon Salvador –a la carretera de Sant Joan Despí–.

Durant uns anys vaig fer aquest trajecte amb diferents companyes, i més tard amb la meva germana Miriam i algunes veïnes del carrer, com la Núria i l’Àngels. Primer passàvem per una passarel·la que hi havia a sobre de la riera i accedíem a l’escola després de creuar els estables d’una de les cases de les famílies pageses que s’encarregava de la finca. Però abans de 1967 –l’any del soterrament de la via del tren per la part de la carretera de Laureà Miró–, el camí que recorríem fins a arribar a l’escola era més llarg. Llavors entràvem per una de les portes principals, la que limitava amb la propietat veïna de Torre Blanca, i se’ns mostrava una gran bassa envoltada d’arbres de moreres. En el trajecte vèiem el fruiterar i els conreus d’horta que s’estenien a banda i banda d’aquesta via de més d’un quilòmetre de llargària. Al costat circulava l’aigua en petits rierols que regaven els camps. Hi havia maduixes i cireres a la primavera; prunes, peres i préssecs a l’estiu; pomes i caquis a la tardor, i taronges i mandarines a l’hivern. Nosaltres ens delíem per agafar fruita d’amagat, especialment la de primavera, la de tardor i la d’hivern, que era la fruita que hi havia durant el curs escolar –amb les consegüents queixes dels pagesos i les reprimendes de les monges–. Mai no he vist tantes papallones i roselles alhora.

També recordo l’edifici de l’escola, amb les classes a la planta baixa i amb el misteri del primer pis. Hi havia unes escales amb un lleó al pom de la barana que conduïen a la part noble de l’edifici. Llevat d’algunes alumnes que hi tenien la seva classe, nosaltres normalment no podíem pujar a aquesta part de l’edifici.

Tocant a la part principal de l’escola, hi havia, i encara hi ha, una altra bassa. I a prop de la residència de la gent gran, un bosquet que ens semblava immens quan hi anàvem amb la truita cada Dijous Llarder. En aquella època –els anys seixanta i principis dels setanta–, la nostra imaginació volava intentant descobrir els misteris de l’escola: qui va fer aquella gran finca agrícola i va manar construir aquell edifici senyorial?, quines persones hi havien viscut? Les monges mai no ens ho van explicar, probablement perquè ho desconeixien.

L’evocació de l’escola i d’aquell paisatge ha estat constant en mi. D’una banda, conservo imatges d’una gran nitidesa, i de l’altra, he oblidat moltes vivències d’aquell temps. De tant en tant intento fer memòria, però, com sovint passa, no n’hi ha prou amb la voluntat. Els sentits són els que m’hi condueixen: una olor, una paraula, el record del gust d’una fruita, un joc compartit, una instantània del present, són la clau per accedir-hi.

Amb el temps, el meu interès per les grans finques de Sant Feliu de Llobregat es va ampliar. En el cas de ca l’Erasme he pogut fer confluir diverses preguntes: unes són més vitals i personals, d’altres més vinculades a la història. Ara, amb la perspectiva dels anys, sospito que les segones mai no han estat alienes ni indiferents a les primeres, perquè els motius que ens fan interrogar-nos sobre el passat són variats.

Però, us preguntareu, qui era Erasme de Gònima? Per què va ser important per a Catalunya i, en concret, per a Sant Feliu i per a altres pobles del marge esquerre del Llobregat? Com va arribar a aquestes terres?

Continuarà…

(1) Links: https://toies.wordpress.com/2008/05/07/erasme-de-gonima/

.

.

 

 

tf-1
Advertisements