EdG i el misteri dels tints (2)

Erasme de Gònima i el misteri dels tints (2)

 

Erasme de Gònima i Passarell, el protagonista d’aquesta sèrie, va ser un dels fabricant d’indianes més destacats de la Barcelona de finals del segle XVIII i primeres dècades del XIX.  Els seus orígens econòmics i socials eren molt humils, però va ascendir a la condició de noble i va arribar a ser una de les persones mes riques de Catalunya. Us preguntareu, però, com ho va aconseguir?

Erasme de Gònima procedia d’una família de Moià (Bages) dedicada a la manufactura tèxtil tradicional. El seu pare, Josep, era teixidor de lli. Entorn els 1753 i 1754 els Gònima van marxar cap a Barcelona. Llavors la crisi fustigava la manufactura rural i Barcelona demandava mà d’obra especialitzada per a les seves fàbriques d’indianes. Els Gònima es van instal·lar al barri del Pi. Anys més tard, el 1757, Erasme, amb 11 anys, va entrar com aprenent a la fàbrica d’indianes dels germans Fèlix i Francesc Magarolas, al carrer Tallers.

Les indianes o manufactures de cotó estampades s’havien introduït a Europa a finals del segle XVII procedents de l’Índia, a partir de substituir-ne la decoració manual per l’estampat amb motlles de fusta. Les primeres fàbriques de Catalunya es van instal·lar a Barcelona a partir de la dècada dels anys trenta del set-cents. En pocs anys la producció d’indianes va arribar a ser la indústria dominant de la ciutat. L’any 1768 hi havia 29 fàbriques a Barcelona. Les més importants eren la d’Esteve Canals –fundada el 1738 i una de les pioneres–, i les de Miquel Formentí, Josep Canaleta, Joan Pongem, Alegre Gibert, Melcior Guàrdia i Mata, Josep Glòria i la de Feliu i Francesc Magarola

Aviat Erasme de Gònima es va especialitzar en un sector clau per a la manufactura d’indianes: la preparació de tints. Llavors calia tenir habilitat per barrejar els mordents, combinar-los amb espessidors i aplicar-los al teixit, així com precisió per preparar el bany de rúbia on després es bullia la tela tractada. Aleshores aquesta especialització professional es vinculava a fórmules envoltades de misteri que es transmetien oralment i s’aprenien de memòria


1. Motllo per estampar indianes.
2. Exposició itinerant “Indianes, estampats”.
Diputació de Barcelona. Museu St. Boi. Col.lecció de teixits del s.VIII fins el s. XIX
3. Casa d’Erasme de Gònima a Barcelona, al carrer del Carme, núm. 1063. Paper procedent de França, inspirat en els teixits d’indianes.
4. Paper procedent de França, inspirat en els teixits d’indianes.

No sabem qui li va explicar a Gònima aquests secrets, però el seu esperit investigador i viatger li va permetre aconseguir els millors tints, fins arribar a ser el primer especialista en aquesta matèria. A l’Europa del segle XVIII trobem altres exemples d’extraordinaris enriquiments entre els especialistes tints, alguns dels quals van fer considerables fortunes.

Gònima, amb el temps, va arribar a ser el director de la fàbrica dels Magarola i va participar com a soci en els beneficis d’aquesta empresa.

L’any 1766 es va casar amb Ignàsia Coll, filla de Joan Coll, un fabricant d’indianes, originari de Manresa.

L’any 1780 Gònima es va presentar a un examen de la Reial Junta de Govern de Comerç de Catalunya per aconseguir la condició de fabricant. El certificat oficial li  arribaria anys més tard, l’octubre de 1784.

Entre els anys 1785 i 1787 Gònima es va independitzar i va fundar la seva pròpia fàbrica. En poc temps va acumular una importantíssima fortuna. No sabem del tot com ho va aconseguir. Segurament es van sumar diversos factors: el suport dels Coll –la família de la seva esposa–, els ingressos aconseguits a través de la seva especialització professional en la producció de tints i, especialment, el seu esperit emprenedor. Gònima va fer de les crisis de finals del segle XVIII una oportunitat. I va aprofitar els canvis i les reestructuracions del comerç i de la manufactura per engrandir les seves activitats manufactureres.

Eren temps de transformacions per a la indústria cotonera catalana. Durant el  període que va des de la Guerra de la Independència nord-americana, l’any 1772, fins els inicis de la Guerra del Francès 1808, les velles fàbriques d’indianes va conviure amb els inicis de la modernització del sector. En acabar el primer gran conflicte colonial, es van crear moltes empreses i d’altres es van reestructurar. Llavors la monarquia va donar facilitat per comerciar amb Amèrica, però no totes les fàbriques tradicionals d’indianes van poder competir i algunes van fer fallida. Altres fàbriques barcelonines –sobretot les grans i les que havien sorgit a partir de 1783, com la d’Erasme de Gònima, es van especialitzar en l’estampat de teles de cotó i de lli, producte que s’adequava millor al consum de les colònies. Des del 1783 fins al 1796 la producció de llençols –lli pintat–  va competir obertament amb la d’indianes, i fins i tot alguns anys la va superar, de forma que va estar en la base de la riquesa d’alguns fabricants, com Erasme de Gònima, Joan Rull o Joan Canaleta. Aquest fet va obligar –a mitjan dècada dels noranta, coincidint amb les guerres amb Anglaterra– a variar l’orientació del sector i a introduir-hi canvis, cada vegada més vinculats al mercat espanyol. D’aquesta manera va començar el procés de modernització de la manufactura cotonera barcelonina.

Erasme de Gònima es va dedicar al filat, a més de l’estampat, i va ser un dels comissionats més destacats de la Real Compañía de Hilados de Algodón de América. Els seus viatges a Anglaterra, França, Holanda i Suïssa, a fi de conèixer les principals manufactures estrangeres, mostren la seva voluntat d’implantar avenços tècnics.

A partir de 1808, amb la Guerra del Francès, es va accentuar la crisi del sector tèxtil. Gònima també patí dificultats econòmiques i polítiques per raó de la paralització del comerç i per les importants càrregues fiscals que li van imposar; també va ser vigilat i, fins i tot, sembla que empresonat puntualment. Després, com altres fabricants, va mantenir bones relacions amb les forces ocupants –concretament amb persones pròximes a Duhesme–. Això li va permetre continuar una certa activitat comercial amb Amèrica i amb altres llocs de la Península no envaïts, a canvi del pagament d’un tant per cent dels guanys.  Acabada la guerra, se’l va acusat d’afrancesat.

En definitiva, la guerra va delmar l’economia del país, però no va ensorrar Erasme de Gònima que va continuar les activitats comercials i manufactureres. Fins i tot la seva mort, el 26 d’abril de 1821, fruit d’un accident per l’explosió d’una caldera, el va sorprendre quan estava treballant a la seva fàbrica.

Però com va fer el seu patrimoni immobiliari? Quan, com i per què va comprar tantes finques?

Continuarà…

Bibliografia
IMBERT, Erasmo de, Erasmo de Gónima 1746-1821. Apuntes para una biografia y estudio de su época, Barcelona, 1952.
CABANA, Francesc, Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1993, vol. II, 451 p.
RAMISA VERDAGUER, Maties, “Erasme de Gònima i la Guerra del Francès”, a: L’Avenç, Barcelona, núm. 319 (desembre de 2006), p. 28-32.
SÁNCHEZ, Alexandre; DELGADO, José Maria, “Activitats econòmiques”, a: SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume, Història de Barcelona. Volum 5 El desplegament de la ciutat manufacturera (1714-1833). Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana i Ajuntament de Barcelona, 1993, p. 217-281.
THOMSON, James, La indústria d’indianes a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona, L’Avenç, Societat Catalana d’Estudis Històrics, 1990 (Corsia; 4), 132 p.
THOMSON, James, Els orígens de la industrialització a Catalunya. El cotó a Barcelona 1728-1832, Barcelona, Edicions 62, 412 p.

.

.

 

 

 

Advertisements