Wasserflut – Auf dem Flusse

WINTERREISE: Wasserflut – Auf dem Flusse – SCHUBERT

Realment m’és complicat intentar parlar de cada un d’aquests lieder, doncs  la meravella d’aquest cicle impressionant està realment en allò que podria semblar pejoratiu i en canvi, el fa sublim i gran: la monotonia. Crec que mai res tan trist, ni tan desolador s’ha arribat a escriure en la música romàntica, i aquí la tristesa i la desolació apareixen despullades, sense retòriques ni ornaments.En cap moment, el compositor, fa una concessió lluminosa o hi ha canvis anímics, ni tan sols apareixen personatges distints al caminant, sols la naturalesa (rius gelats, tempestes de neu, arbres despullats…) i el record de l’estimada. Tot això, juntament amb un caminant víctima de la inhospitalitat i el fred, fan d’aquest cicle un lament contínuament repetit.

Es diu que Schubert ja de nen i adolescent, portava una vida molt interioritzada,  sembla ser que quasi bé no es comunicava i que quasi sols s’expressava amb notes. Expressava els seu món i els seus pensaments a través de la música. Per tant podríem dir que cada lied de Schubert conté en si mateix l’essència de tot el dramatisme i la profunditat dels seus sentiments.

Començarem doncs  escoltant el primer lied d’avui, Wasserflut.

Escoltem com comença el piano. Sembla que l’instrument amb aquest ritme lent i constant, interpreti una marxa fúnebre. Aquest serà l’acompanyament que tindran les paraules tota l’estona, trencant aquesta monotonia, uns  forts agressius i dramàtics que retornaran ràpidament a la lentitud de l’inici.

En la primera estrofa quan el caminant explica que la neu ha xuclat assedegada les seves llàgrimes, ens ho explica amb aquell ritme lent  i colpidor, però quan al quart vers ens parla del seu ardent dolor “heisse weh”, el cantant quasi exclama i crida de dolor amb un fort glaçat i terrible. De seguida torna a repetir la frase “Durstig ein das heiße Weh“ però aquest vegada ja no exclama ni crida, aquest vegada ens ho repeteix amb un diminuendo, resignat a la seva sort. Torna després el piano amb el seu ritme fúnebre i fosc, que ens portarà cada vegada a la següent estrofa.

Aquesta segona estrofa ens narra el que passarà quan arribi el bon temps, quan tot el glaç i la neu es fonguin. Ens ho explica com un fet que quan hi pensa, torna a sentir el dolor terrible d’abans i repeteix la frase pres pel desesper “Und der weiche Schnee zerrinnt “ (i la blanca neu es fondrà).

En aquest lied el caminant sembla invocar a la naturalesa i li diu a la neu que quan es fongui segueixi el fluir de les seves llàgrimes. Torna en aquesta tercera estrofa igual que a la primera, a exclamar de dolor l’última paraula de l’últim vers Bächlein auf (rierol) sent qui transportarà tot el seu ardent dolor de la primera estrofa, per després repetir de nou el vers sencer amb quieta resignació “Nimmt dich bald das Bächlein auf” (el rierol les recollirà ben aviat).

Finalment la quarta estrofa tindrà la mateixa interpretació de la segona. El caminant li diu al riu que si es deixa fluir amb les seves llàgrimes, arribarà a la ciutat i elles el guiaran fins a la casa de la seva estimada. Torna com en la segona estrofa a explicar tot el que anirà passant i quan sent la punxada de la seva estimada, ens repeteix de nou l’últim vers “Da ist meiner Liebsten Haus“ (allà és la casa de la meva estimada), de nou desesperat per la resignació que tan sols li queda sentir.

La interpretació que us deixo torna a ser del fantàstic Thomas Quasthoff, acompanyat per la magnífica Maria João Pires.

Seguim amb Auf dem Flusse, el següent lied del cicle. En aquest, el viatger es troba al costat d’un riu, gelat i silenciós. En el gel escriu el nom de la seva estimada. Aquest lied torna a tenir un ritme lent i pausat com de caminant, igual que el primer lied del cicle Gutte Nacht.

Podríem dividir el Lied en tres moments. El primer, el caminant es troba amb el riu i li parla de com ha canviat des dels bons temps. La música és tranquil·la i pausada, amb una dinàmica suau però clara. De cop quan li diu com s’ha tornat tan silenciós “Wie still bist du geworden” , escoltem com el piano i el cantant de cop fan una incisió com de falta d’alè i el so es transforma en quasi un murmuri silenciós. Igual passa en la segona estrofa on segueix dient com es troba ara, gelat i fred. En el tercer vers d’aquesta estrofa “Liegst kalt und unbeweglich“ (jeus fred i immòbil) torna a fer el mateix de l’anterior, creant una atmosfera de fragilitat, quasi ofegada en un pianíssimo gelador.

De cop, tot canvia. El caminant recorda, i aquest record el dibuixa en el gel. La seva estimada i els dies passats que Schubert ens transforma en mode major. La tonalitat obscura i menor ens la deixa per el present desolador. El record de felicitat ens el transforma en un color clar i transformat.

Finalment tot retorna… poc a poc en el preludi de la cinquena i última estrofa la música ens retorna al seu inici amb un caminant fred, pausat i envoltat de foscor, ara però, amb un desesper que anirà in creixendo al llarg de  l’estrofa que anirà repetint quasi obsessiu.

Clama  al seu cor si és capaç de reconèixer la seva imatge al fons, on una crosta de gel cada vegada es fa més gran i impenetrable.

Per acabar, ja sols amb la música del piano, després del desesper del caminant que la música ens ha fet posar els pèls de punta, retorna el ritme de caminant altre vegada, monòton, gelat i resignat.

Aquesta vegada, escoltarem el lied acompanyat per Barenboim al piano i de nou Quasthoff a la veu.

.

<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1

Advertisements