James Nachtwey

Avui ens enfrontem amb un d’aquells fotògrafs amb una obra que ens agradaria que no fos real, que ens trasbalsa i que no ens deixa fixar la mirada d’observador gaire estona precisament perquè sabem que allò que ens mostra es malauradament real.

El fotògraf d’avui no és un gran fotògraf si el mesurem per aquelles habilitats que hem fet servir per valorar la fotografia. No busquem especials enquadraments ni revolucionaris tractaments de la llum. L’home d’avui ens ha permès conèixer una realitat que no ens podíem imaginar que existís. Podem tancar els ulls però si volem mantenir-los oberts ens hem de preparar per un viatge dur. Amics, avui coneixerem una altra realitat. Amb vosaltres  : 53. James Nachtwey

Neix el 14 de març del 1948 a Syracuse, a l’estat de Nova York. Fotògraf de guerra i foto-periodista, Nachtway és un dels més prestigiosos fotògrafs dels nostres dies, guardonat fins a 5 vegades amb la medalla d’or ‘Robert Capa’ ha patit el perill d’estar en primera fila, al 2003 va ser ferit per una granada al impactar en el convoi on viatjava com a corresponsal de la revista Time a Bagdad.

Va créixer a Massachusetts i es graduà a la High School de Leominster des d’on va accedir a la Universitat de Dartmouth al 1966. Estudià Ciències Polítiques i Historia de l’Art. De la generació americana d’aquells que van viure amb horror les imatges que arribaven de la guerra del Vietnam, Nachtway, també influenciat pels moviments en favor dels drets civils va decidir que s’havia de dedicar a la fotografia.

Al acabar els seus estudis universitaris va començar amb treballs diversos, des de conductor de camions a enrolar-se en vaixells mercants. Durant aquest període es va enamorar de la fotografia i va anar adquirint habilitats que més tard havia de fer servir com eines a la seva producció fotogràfica.

Durant aquest temps va ser totalment autodidacta i anava descobrint els secrets de la fotografia. Va fixar-se en altres fotògrafs com a base del que més tard seria el seu propi estil. Henri Cartier-Bresson, Gene Smith, Josef Koudelka o Don McCullin va representar una gran influència en la seva obra. Nachtwey va iniciar-se professionalment a la fotografia treballant per un petit diari a l’estat de Nou Mèxic. Era el 1976 i uns anys més tard, al 1980, prenia la decisió de traslladar-se a Nova York per iniciar l’aventura de fotògraf independent.

He estat testimoni de moltes situacions, i les meves fotografies en son una prova. Aquestes situacions que he fotografiat no han de ser oblidades i no han de tornar-se a repetir mai més. James Nachtwey

Nachtwey, quan parla d’aquestes situacions es refereix a tot el que va vist a mig món en els seus viatges, Ruanda, Somàlia, Nicaragua, Irlanda, Líban, El Salvador, Índia, Afganistan, Filipines, Sud-àfrica, Rússia, Bòsnia, Txetxènia o Kosovo en son només alguns exemples. Des del 1984 treballa per la revista Time i ha estat membre de la prestigiosa Agència Magnum. Ha estat fundador de l’Agència VII Photo.

Ja a Nova York, al 1981 va rebre la seva primera assignació: Irlanda. En aquest primer projecte Nachtwey fa una radiografia visual de la vida a Irlanda del Nord. Viatjà a Belfast per cobrir la vaga de fam del IRA (Irish Republican Army). Eren 10 presoners del IRA que protestaven per les condicions que estaven patint a les presons. La reacció als carrers va ser molt violenta i van haver greus confrontacions. Allí, diu Nachtway, va descobrir que les guerres als nostres dies no es lliuren a camps de batalla aïllats sinó al lloc on la gent viu.

Durant la dècada dels 80’s, Nachtwey dedica bona part del seu treball a viatjar per Centreamèrica, on les lliuraven guerres civils a diversos països i igual que en el cas d’Irlanda, la població civil estava al mig del conflicte. Als 90’s, després de l’ensorrament de l’Unió Soviètica va ser l’ex-Iugoslàvia la que va esclatar, produint-se els primers conflictes ètnics a l’Europa moderna. Al mateix temps a Sud-àfrica, després de l’alliberament de Nelson Mandela de la presó era la població negra la que s’alliberava d’anys d’apartheid. Encara a Àfrica, la fam a Somàlia i el sud del Sudan va ser l’excusa de l’aniquilament massiu, amb milers de víctimes.

Després de passar gairebé un any a Sud-àfrica, Nachtwey va viatjar a Ruanda. Ell mateix descriu la seva experiència com ‘agafar un ascensor directe a l’infern‘. Desesperat i desanimat del que ja havia vist a Somàlia, el que es va trobar a Ruanda va ser horrible. Amb el silenci per part de la comunitat internacional algú havia d’explicar el que estava passant allí. Prop d’un milió de persones van ser assassinades pels seus propis veïns, fent servir tot tipus d’armes domèstiques, matxets i estris agrícoles.

 

Supervivent d’un camp de concentració hutu. Ruanda, 1994

 

‘Els esdeveniments que he documentat no han d’oblidar-se ni repetir-se’. Des de fa més de 20 anys, James Natchtwey ens condueix cap a l’infern, a les tenebres del mal, es mou entre l’horror i el patiment dels homes. Nachtwey va estar als lloc i en els moments més crítics del nostre temps intentant donar testimoni: ‘Al humanitzar la guerra, la fotografia mostra què els hi passa a les persones corrents’

Cada imatge seva destaca en el mar de fotografies del dolor homologades que estem habituats a digerir quotidianament, cada una és una noticia i sovint també un antídot contra l’autocensura. En aquest cas, la fotografia del noi hutu torturat a cops de matxet es converteix en un acte d’acusació cap a Occident per haver tancat els ulls en front la catàstrofe humanitària de Ruanda.

Des del 6 d’abril fins a mitjans de juliol del 1994, en només 100 dies, son massacrades sistemàticament, amb armes de foc, matxets i pals amb claus, més de 800.000 persones, en la seva majoria d’ètnia tutsi. A conseqüència del genocidi, més d’un milió de persones fuig cap al Zaire formant un dels camps de refugiats més grans de la historia.

Nachtwey estava allí i captura imatges horribles. L’home fotografiat aconseguirà sobreviure després d’haver estat alliberat i curat per la Creu Roja.

Nachtwey tanca l’enquadrament sobre el rostre violat, reduït a matèria, a carn i cicatrius. Aquest rostre és una denuncia: ‘El que em permet superar l’obstacle emocional inherent al meu treball és pensar que algú s’enfrontarà amb imatges com aquestes, participarà d’alguna manera en el diàleg, no importa si nascut de la ràbia o la frustració pel que està observant.

(Font: Foto:Box, Editorial Lunwerg)

.

Nachtwey va continuar amb els documents de guerra però ara, com si havia de ser un alliberament al que havia viscut a Ruanda, va documentar els fets dels ‘Nens perduts’ de Romania, la casta dels ‘Intocables’ a la Índia, els efectes de la pol·lució industrial, els sense sostre a Indonèsia o els addictes a l’heroïna al Pakistan. Quan no rebia cap assignació per part de les agències es dedicava a treballar pel seu compte a comunitats amb greus problemes socials, això és que va fer en el cas de Somàlia i Romania. Gràcies a aquestes iniciatives personals Nachtwey fa fer prendre consciencia social d’aquells fets i van tenir gran repercussió mediàtica.

Al 1998 va viatjar a Indonèsia per documentar l’extrema pobresa en un país que paradoxalment prenia el seu camí cap a la ràpida modernització. El president Soeharto estava al capdavant i Indonèsia estava patint la crisi financera asiàtica, amb els preus del petroli per terra, una de les seves principals font d’ingrés i amb la seva moneda devaluada, el que provocava una inflació galopant. Allí s’hi va trobar grans manifestacions populars, fins que Soeharto va dimitir al maig del 1998. El que va quedar, per a molts una típica situació post-colonial, va ser una situació d’extrema pobresa, sense condicions de salut i amb conflictes armats. Els nens, com ja havia vist en altres conflictes armats, eren els que més patien.

Des d’aleshores Natchtwey s’ha dedicat a documentar guerres, conflictes i crisis socials en llocs tan diversos com la franja de Gaza, Israel, Tailàndia, Índia, Sri Lanka, Afganistan, Filipines, Corea del Sur, Rússia, Bòsnia, Txetxènia, Kosovo, Brasil o els Estats Units.

Associat amb l’agència Black Star del 1980 al 1985, des del 1984 James Nachtwey treballa per la revista Time Magazine. Va ser membre de l’Agència Magnum entre el 1986 i el 2001 i ha exposat individualment al International Center of Photography de Nova York, el Palazzo Esposizione de Roma, el Circulo de Bellas Artes de Madrid, el Carolinum en Praga, el Centre Hasselblad en Suecia, la Canon Gallery i el Nieuwe Kerk a Amsterdam i el Hood Museum of Art del Dartmouth College, entre altres.

Al 2001 va ser un dels fundadors de l’agència de fotografia VII Photo Agency. L’agència, formada originalment per set membres tenia com objectiu compilar fotografies de diversos conflictes i crisis socials, polítiques i mediambientals.

 

Les fotografies de la guerra no son gaire diferents de les que va fer a Romania, en el reportatge dels nens  abandonats, amuntegats en bressols sense cap mena d’atenció o els nens de les castes dels ‘intocables’, abandonats a la sort dels voltors. Ells son invisibles, no sembla que ningú els vegi i això el que dirigeix el focus de Nachtwey.

No son víctimes de cataclismes naturals, son víctimes de l’avarícia humana pel poder, violència, estupidesa i impulsos destructius de la raça humana.

Nachtwey gairebé de forma obsessiva lluita perquè no oblidem la víctimes de la guerra, la fam, les malalties i altes injustícies socials. Fotografia social? Totalment. Gens de poesia. Ell mateix ho desvetlla quan comenta el reportatge sobre la guerra civil ruandesa: “volia rebatre el missatge del govern  nord-americà i de les Nacions Unides, que negaven la qualificació de “genocidi” al conflicte”. I ho rebat: la paraula “genocidi” colpeja, una i una altra vegada, la retina de l’observador. Són fotos que no menteixen. “Mai he fet posar a ningú”, assegura. “Tot estava aquí”.

Al 1994, Nachtwey cobria les eleccions a Sud-àfrica, les primeres eleccions no-racials en dècades. Com associat del grup Bang-Bang Club, va presenciar la mort d’un col·lega periodista, també associat del Bang-Bang Club i reporter del diari ‘The Star’ de Johannesburg. D’aquesta en va sortir il·lès però va ser al Iraq, mentre cobria un reportatge sobre la invasió nord-americana que va resultar ferit. Nachtwey i el corresponsal de Time, Michael Weisskopf, anaven al darrera d’un convoi de l’exercit nord-americà quan un grup d’insurgents va llençar una granada a dintre del seu vehicle. Weisskopf la va agafar amb intenció de llançar-la a fora del vehicle però li va explotar a les mans. Nachtwey ferit encara s’ho va muntar per poder fer fotografies del seu col·lega mentre era tractat pels sanitaris. Tots dos van ser evacuats a Alemanya per acabar més tard en hospitals dels Estats Units. Nachtwey encara va tenir ganes, una vegada recuperat, d’anar a cobrir els efectes del tsunami al sud-est asiàtic al 2004.

Crec que la gent s’ha d’ofendre amb el genocidi. I amb la neteja ètnica. S’ha d’ofendre amb la fam. El meu treball no es fer que aquestes coses siguin còmodes o fàcilment digeribles. El meu treball no es fer sentir còmoda a la gent amb aquestes coses, ni entretenir-los. El meu treball és conscienciar a la gent del fet que son crims contra la humanitat.

 

Al 2007 guanya el premi TED (Ted Prize),dotat amb 100.000 dòlars, els quals usa en un projecte per la lluita contra la tuberculosi. És el projecte de la XDRTB.org, una organització que lluita en contra de la ‘Extremely drug-resistant tuberculosis’, la tuberculosi extremadament resistent a les medicines. Amb aquest projecte Nachtwey pretén apropar-nos a aquesta malaltia que tot i que és diagnosticable i curable mata al món a una persona cada 20 segons. Podeu entrar al web de la organització per veure un vídeo explicatiu de la malaltia, amb fotografies de Nachtwey. (xdrtb.org).

 

Tots recordem els fets de l’11 de setembre a les torres bessones. Nachtwey estava allí.

“Quan va començar el primer atac, anava amb el seu cotxe a la South Street Sea Port, a la part baixa de Manhattan. Vaig sentir un soroll que em va semblar estrany, estava prou lluny però em va semblar un soroll fora de l’ordinari. Venia de la direcció del World Trade Center així que vaig mirar pel retrovisor i vaig veure la torre en flames…”

Després de fer algunes fotografies des del terrat de casa seva, Nachtwey va agafar la seva càmera i va anar caminant cap a la zona de les Torres bessones i en 10 min ja estava allí. En aquells moments es produïa l’impacte sobre la segona torre i era una riuada de gent escapant de la zona mentre les torres eren evacuades.  ‘Era una situació caòtica. Però el pitjor estava passant a dintre de les torres on la gent estava atrapada. Era el terror i el caos.

Nachtwey supera els obstacles tècnics, físics i emocionals que tot foto-periodista es troba en el seu treball de camp per poder produir fotografies clares i plenes de força. Intenta ser prou transparent per que ens adonem del que està fotografiant, no li interessa massa si el que produeix és art o no. No l’importa com mesurem el seu treball fotogràfic, no li interessa massa els paràmetres clàssics pels que s’avalua si és una bona fotografia o no. Només l’importa, aparentment, que ens adonem del que està passant. És un fotògraf més ‘humanista’ que ‘estètic’.

Natchtwey utilitza més el blanc i negre que el color. Pensa que el color pot arribar a fer ‘maques’ les seves fotografies, en detriment de l’horror que està mostrant. Després d’alguns projectes en color, Natchwey ha tornat a disparar exclusivament en blanc i negre. Aquest medi més auster encaixa perfectament amb la seva visió moral i obliga a l’observador a centrar-se en el missatge, en el fort i profund soroll que surt de les seves fotografies, més enllà de la bellesa de les seves composicions.

Les fotografies de Nachtwey han estat exposades per tot el món i ha rebut innumerables premis com el  World Press Photo al 1994, el Overseas Press Club’s Robert Capa Gold Medal al 1983, 1984, 1986, 1994 i 1998. Al 2001, es va estrenar el documental ‘The War Photographer‘, centrat en Nachtwey i el seu treball. Dirigit per Christian Frei, el documental va rebre una nominació dels ‘Oscar 2002‘ per millor film documental. Al 2002 rebia el prestigiós Dan David Prize. Al 2006 va ser premiat amb el 12th Annual Heinz Award in Arts and Humanities de la Heinz Family Foundation, remunerat amb 250.000 dòlars. Al 2008 exposava series de les seves fotografies originals a Le Laboratoire a Paris, France. L’exposició s’anomenà “Struggle For Life“, un document sobre la TB (tuberculosi) i la SIDA.

Els seus llibres de fotografia son extraordinaris documents, Deeds of War (1989), Civil Wars (1999), Inferno (2000), Rethink (2004), War (2004), i Democratic Republic of Congo: Forgotten War (2006), en son els més representatius. El mateix Richard Avedon deia del seu llibre Inferno “el més dolorós i bell llibre a la història de la fotografia”.

Nachtwey fa servir càmeres i objectius Canon, i sovint ha aparegut als anuncis publicitaris de la companyia japonesa. Actualment fa servir la millor càmera de la gama, una Canon EOS-1Ds mark II i una càmera analògica, la EOS-1V. Com no podia ser d’una altra manera, fa servir un portàtil PowerBook G4, una mica antiquat i és molt possible que a hores d’ara ja faci servir un Macbook Pro. Apple li dedica una espai al seu web.

L’obra de Nachtwey al llarg dels anys condorma una historia consistent que ens provoca la necessitat de fer alguna cosa. Podem veure i escoltar les noticies per tenir una idea del que està passant al món però les imatges de Nachtway ens traslladen al bell mig dels fets. Era Robert Capa qui deia ‘Si les teves fotografies no son prou bones és que no estàs suficientment a prop‘. Bé, no podem dir que Nachtwey no és suficientment a prop..

Per a molts crítics el treball de Nachtwey no ha estat suficientment reconegut i sovint és incòmode per editors i publicistes. Des d’un punt de vista fotogràfic Nachtwey no desenvolupa un estil propi, ni passarà a la història com un gran clàssic que ha influenciat a generacions de fotògrafs. El mèrit de Nachtwey és precisament que n’és conscient d’això i que no aspira a altra cosa que mostrar-nos imatges invisibles, amagades, d’un món que no és tan perfecte. La seva obra no és sensacionalista i de nou el seu objectiu és donar a conèixer les atrocitats, l’horror, les injustícies, com a forma de despertar sensibilitats. Fotògraf, periodista o activista?

 

All Images are copyrighted and strictly used in this post for educational purposes.

Totes les imatges tenen copyright i s’utilitzen en aquest article amb finalitats divulgatives i educatives

 

Us deixo amb un primer vídeo de 4:29 minuts recopilatori de la seva obra:

A continuació un petit extracte del documental ‘War Photographer‘:

i per acabar un vídeo del premi TED, ‘James Nachtwey: TED Prize wish: Share a vital story with the world‘,

 

Un deixo amb les galeries fotogràfiques que he pogut trobar:

 

 

 

Fonts: Nachtwey està per tot arreu a la xarxa. Les seves fotografies son prou conegudes però de nou no he trobat anàlisis de la seva obra, a continuació les fonts que he fet servir per presentar-vos al fotògraf d’avui:
Critical Biography of James Nachtwey
 

http://www.nytimes.com/2007/03/28/arts/design/28nach.html?_r=2

http://en.wikipedia.org/wiki/James_Nachtwey

http://numerof.com/blog/?p=694

http://www.digitaljournalist.org/issue0110/nachtwey_intro.htm

http://www.thedigitaltrekker.com/2009/12/james-nachtwey-opportunist-or-opportunity/

http://www.fotografias.net/12-10-2009/fotografos-celebres/james-nachtwey-fotografo-celebre-norteamericano

http://ojoscaleidoscopio.blogspot.com/2010/04/james-nachtwey-1948.html

http://www.utata.org/salon/19555.php

i alguna font més…

 

Bé amics, això ha estat tot per avui. Molts de vosaltres em consta que ja coneixíeu a Nachtwey i espero que amb la lectura d’avui hagueu pogut endinsar-vos una mica més en la seva obra.

Tornem-hi: Algú ha arribat a llegir fins aquí? Bé, aleshores ja estic tranquil… A la icona de sota ‘Parlem de fotografia’ teniu tota la sèrie publicada fins ara i que aniré actualitzant cada setmana. Ah! i un clic, només un, al ‘m’agrada’ del facebook em permetran saber que sou encara a l’altre costat.. i podreu anar seguint els articles publicats al bloc i algunes noticies d’interès.

Bona setmana i fins els proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

.

tf-1
Anuncis