EdG: l’amo de l’aigua (4)

Erasme de Gònima: l’amo de l’aigua (4)

Un dels aspectes que més recordo de l’Escola era l’aigua, la quantitat d’aigua que hi havia i la qualitat d’aquesta aigua.  Era molt bona. Les monges ens deien que no era aigua del riu Llobregat, sinó aigua de mina. Una aigua que venia de Sant Just gràcies a unes canonades que passaven pel llit de la riera de Sant Just. Erasme de Gònima va ser qui va fer les obres per conduir l’aigua a la finca.

Al segle XVIII,  Sant Feliu i altres municipis del Baix Llobregat no utilitzaven l’aigua del riu per a l’agricultura ni tampoc per beure-hi. Des de l’edat mitjana s’extreia aigua del riu per moure els molins fariners de Molins de Rei, però aquesta aigua tornava al riu sense que l’agricultura se n’aprofités prou. Llavors el regadiu era petit, només hi havia petites hortes regades a través de sínies que elevaven l’aigua de pous poc profunds. També l’aigua es conduïa per gravetat cap a les planes. Era el conegut reg a manta. S’aprofitaven les aigües de mines, extretes de les muntanyes de Collserola. Els minaires de Sant Just Desvern excavaven l’interior de la terra per buscar aigua i la conduïen cap a les finques del pla a través de la riera de Sant Just.

L’aigua ha estat i és un bé escàs en els països mediterranis. I, al llarg del temps, encara ho ha estat més. La Corona era la propietària de l’aigua a Catalunya, però els autèntics amos d’aquest recurs eren els senyors feudals. Amb el temps, persones procedents de nous grups socials en ascens van accedir a l’aigua (mercaders, comerciants, fabricats, industrials, etc.). Eren barcelonins amb terres a aquesta part de la vall baixa del Llobregat. En el cas de Sant Feliu, els amos de l’aigua primer van ser els titulars de la senyoria (els Durfort i després la Pia Almoina) i els senyors de la Quadra del Palau (una antiga finca que en part és el parc Nadal); després, els senyors de Torre Blanca, els Falguera i, més tard Erasme de Gònima. Algunes famílies pageses de Sant Feliu tenien pous a casa seva. La resta dels habitants de Sant Feliu tenien l’aigua que els hi proporcionaven els senyors a través d’alguna font pública.


1. Casa de les aigües del canal de la Infanta a Molins de Rei.
2. La riera Païssa a tocar la finca.1955-1966. Fotògraf desconegut.
ACBL. Col·lecció d’imatges ciutadana de Sant Feliu de Llobregat. Donació de Roser Casaramona.
3. La façana que donava a l’horta, després el jardí, amb una imatge de la bassa en primer terme. 1917. Fotògraf Josep Salvany.
Biblioteca de Catalunya. Fons Salvany.
4. La fàbrica de cartró de Sant Joan Despí, que aprofita l’antic salt Erasme.

A partir de mitjans del segle XVII, els Falguera, mercaders enriquits amb el comerç a través de les rutes transoceàniques i pel Mediterrani, van comprar terres a Sant Just on brollava l’aigua i van fer obres importants de conducció cap a la seva finca de Sant Feliu. Amb això van entrar en conflicte amb els senyors de Torre Blanca que gaudien de les aigües de la riera, gràcies a una concessió de la Corona del segle XV.

El 1791 Erasme de Gònima també va comprar finques a Sant Just per proveir-se d’aigua i va demanar a les institucions reials el permís per conduir-la també a través de la riera. Això va afectar el cabal d’aigua que recollien els altres dos grans propietaris, els Falguera i els Dusai (senyors de Torre Blanca). Va ser la guerra de l’aigua. Llavors, a finals del segle XVIII, gran part de les muntanyes, que segles abans havien estat bosc, estaven conreades de vinya. Això feia que l’aigua no es retingués en prou quantitat ni el temps suficient perquè els grans propietaris tinguessin el cabal que havien tingut fins llavors.

Per aconseguir més recursos hídrics, Erasme de Gònima va invertir molts diners: sis vegades més que el preu de l’heretat Amigó. Les seves obres d’excavació va absorbir les aigües de les mines de Josep Falguera, situada aprop. Com a conseqüència, els propietaris de can Falguera i de Torre Blanca van iniciar un llarg procés contra Gònima. Al final van arribar a pactes per distribuir-se els recursos hídrics i van fer un repartidor que concentrava i distribuïa  les aigües de les mines entre les tres famílies. Dues terceres parts eren per Gònima i la resta per als Falguera i els Dusai.

L’aigua de regadiu que va aconseguir Gònima va estar en la base del fruiterar de la finca, un dels més extensos de la zona. Va ser un dels primers amb totes les especialitats fruiteres pròpies d’aquestes terres: pomeres, presseguers, cireres, pruners, pereres, etc. Una tradició, la fruitera, que a principis del segle XX va tenir fins i tot projecció internacional.

Gònima també va impulsar un projecte fonamental per a aquestes terres en el camí cap el capitalisme: el canal de la Infanta. Un canal de reg que aprofitava l’aigua que extreien els molins de Molins de Rei. Era l’aigua que, després de la moltura, es desviava cap el canal. Aquest canal va permetre l’extensió del regadiu i, més tard, es va aprofitar per a la indústria a través dels salts d’aigua que hi havia en el seu traçat. En terres de Gònima –a Sant Joan Despí- hi havia un d’aquests salts. Més tard, ja ben entrat el segle XIX, al salt de ca l’Erasme es va instal·lar un molí de campetx i ara és la fàbrica de cartró.

Les obres del canal van ser molt costoses per a l’època. Alguns propietaris petits no van poder fer front a les despeses, es van endeutar i van haver de vendre les seves terres. Gònima els hi va comprar. Ell, juntament amb altres propietaris com els Falguera, van aconseguir que el traçat de la sèquia passés per les seves finques.

Com veieu, riquesa i poder estaven, i en molts llocs continua estant, lligats al gaudi de l’aigua.  Llavors es van viure anys convulsos, però que va passar en aquestes terres?

Continuarà…

Fonts

Biblioteca de Catalunya. Fons Gònima-Janer.

Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.

.

.

.

 

 

 

Anuncis