Ilse Bing

Dona, fotògrafa i poetessa. Amb aquestes tres paraules podríem definir al personatge d’avui. Una de les pioneres de la fotografia monocromàtica en el període inter-guerres, la d’avui va dedicar la seva vida a la poesia, primer la visual i a la seva darrera etapa a l’escrita.

La ‘Reina de la Leica‘, la fotògrafa que treballarem avui va moure’s en el el món de l’avantguarda dels anys 30’s, envoltada d’homes, va aportar a la historia de la fotografia un portfoli curt però exquisit, ple de sensibilitat i de poesia visual. Una obra que haurem de situar en context i que de cap manera hem de revisar amb una lectura i visionat en diagonal de la seva obra. Amics, avui entre nosaltres: 55. Ilse Bing

Neix el 23 de març de 1899 a la ciutat de Frankfurt-am-Main, a Alemanya. Filla d’una acomodada família jueva, la seva educació va ser intensa en la música i les arts. Al 1920 va entrar a la Universitat de Frankfurt per estudiar la carrera de Matemàtiques i Física, fet inusual per una dona en aquells temps, però aviat va canviar els seus estudis pels d’Història de l’Art, que era veritablement el que l’apassionava.

Va escollir pel seu doctorat el treball del famós arquitecte alemany, Friedrich Gilly, un dels impulsors de l’arquitectura neoclàssica a finals del segle XVIII i que probablement va tenir influència en el treball posterior de la Bing. La seva primera càmera l’adquiriria al 1928, una Voigtlander que va fer servir per il·lustrar la seva tesi, però només un any després adquiriria la càmera compacta i portable, de 35 mm de la prestigiosa firma Leica. Aquesta càmera va suposar per a molts fotògrafs tota una revolució per la seva lleugeresa i qualitat de les lents i que permetien fer una fotografia més informal, amb atrevits punts de vista i angles que trencaven amb la fotografia pictoralista. Com seria el cas de la també famosa fotògrafa d’origen alemany, Gisèle Freund, que també va estudiar Història de l’Art a Frankfurt, Ilse Bing va aprendre fotografia ella mateixa, experimentant i innovant constantment. La Bing, tot i continuar els seus estudis, va començar a treballar com a fotògrafa en petites comissions com a foto-periodista per la revista Frankfurter Illustrierte.

“Perquè em fa mal, me’n ric.
Perquè estic cansada, em desperto.
Perquè dubto, investigo.
Perquè tinc por, m’atreveixo.
Perquè crec, pregunto.”

Aquesta poesia que escriuria anys més tard reflecteix prou bé l’esperit que va moure a aquesta fotògrafa fins als seus darrers dies i que l’haurien d’elevar al més alt de la historia de la fotografia, amb una obra arriscada i innovadora, de grans influències en generacions posteriors. En el moment que la fotografia no li va permetre expressar el que volia Ilse Bing es va dedicar a la poesia, unint el que semblava dos mons dissociats.

Els inicis

A les acaballes dels anys 20’s, Bing va començar a col·laborar amb l’arquitecte Mart Stam (Martinus Adrianus Stam), arquitecte, urbanista i dissenyador holandès que donà classes a la Bauhaus School of Design el 1928 i 1929 i que va ocupar el càrrec d’arquitecte en cap del més important projecte urbanístic de la ciutat de Frankfurt, ‘Das Neue Frankfurt‘, al 1929. Stam va encarregar a la Bing que fotografiés el projecte de reconstrucció de la ciutat i la va introduir als cercles avantguardistes . Allí coneixia a l’artista Ella Bergman-Michel i el seu marit Robert, famosos patrons i mecenes d’art que li van permetre entrar en contacte amb els més rellevants artistes alemanys de l’època.

Encoratjada pel món que trucava a la porta, l’obra de Bing era valorada en els cercles artístics i començaven els seus primers èxits comercials. Finalment va aconseguir acabar la seva tesi doctoral a l’estiu del 1929 i es va dedicar per complert a la fotografia. Una decisió atrevida per una dona i que en el seu cas va deixar en estat de xoc a la seva família. L’any següent, impressionada per una exposició de fotografia moderna a Frankfurt, especialment pel treball de la fotògrafa suïssa establerta a Paris, Florence Henri, Ilse Bing decidia fer les maletes i anar-se’n a Paris, la capital de l’avantguarda i l’epicentre del desenvolupament de la fotografia moderna.

Paris 1930-1940

Bing arribava a Paris a punt d’acabar el 1930 i allí es retrobava amb el periodista hongarès, Heinrich Guttman, que coneixia de l’època de la seva col·laboració amb la revista Frankfurter Illustriete. Guttman va conèixer els seus darrers treballs i li va deixar utilitzar el seu garatge com a cambra fosca perquè pogués revelar les seves fotografies, a canvi li va demanar que l’il·lustrés els seus articles amb les seves fotografies, bàsicament per diaris alemanys. Bing també il·lustrava el llibre que Guttman publicava al 1930 sobre la historia de la fotografia. Addicionalment la Bing va començar a enviar el seu treball a editors francesos i les seves fotografies van començar a aparèixer a revistes i diaris de Paris. com L’Illustration, Le Monde Illustré i Regards. A partir del 1932 començaria la seva col·laboració amb les més prestigioses revistes de moda com Paris Vogue, Adam & Marchal, i a partir del 1933-34 amb l’americana Harper’s Bazaar.

Tot i treballar per un projecte en concret, la Bing sempre treia fotografies extra del tema que treballava per satisfer les seves necessitats artístiques, sovint amb fotografies arriscades que no enviava a les publicacions per les que treballava. Amb tot aquest material va anar acumulant una extensa obra. En un dels encàrrecs per fotografiar el Moulin Rouge, la seva serie de fotografies de les ballarines van ser motiu per l’exposició a la galeria La Pléiade al 1931. Aquesta va ser la seva primera exposició. Un any després veia com les seves fotografies eren incloses al 26è Salon Internationale d’Art Photographique, organitzat per la Société francaise de photographie. La seva creixent fama va captar l’atenció del fotògraf i crític Emmanuel Sougez que va elogiar el dinamisme de la seva fotografia i li va posar el sobrenom de ‘La Reina de la Leica‘.

Al 1931 Bing va conèixer a l’escriptor holandès establert a Nova York Hendrik Willem Van Loon, que va acabar sent qui introduiria l’obra de la fotògrafa al mercat americà. Van Loon mostrar l´obra de la Bing al col·leccionista i galerista Julien Lévy i l’acabaria incloent a l’exposició ‘Modern European Photography: Twenty Photographers’ a la seva nova galeria al 1932. Durant la dècada dels 30’s la Bing exhibia freqüentment a galeries parisenques on la seva obra s’exposaria al costat dels grans fotògrafs Brassaï, Henri Cartier-Bresson, Florence Henri, Home Ray i André Kértesz.

Al 1933 Bing es canviaria d’apartament i coneixeria al seu futur marit, el pianista alemany Konrad Wolff, veí del mateix immoble i es retrobaria amb la fotògrafa Florence Henri, també veïna al mateix bloc d’apartaments, amb qui ja havia coincidit a Frankfurt.

 

Autoretrat amb Leica (1931)

 

Poques coses han suposat un repte tan durador al fotògraf que el mirall. No ha existit fotògraf que, induït per la fascinació de ver-se superposat al que es distingeix darrere del vidre, no hagi sentit la temptació de treure’s una fotografia en algun aparador. L’òptica de la càmera resulta ideal per barrejar diferents plans visuals i així crear una imatge impenetrable per l’espectador.

En aquest autoretrat, la seva fotografia més famosa, Ilse Bing, ‘la reina de la Leica‘, ha aconseguit elevar al mirall a un discurs enigmàtic. La fotografia es divideix de forma austera en línies horitzontals i verticals que recorden a la Bauhaus i en canvi transmet una extraordinària sensació de lleugeresa, d’aparent casualitat. A més Bing apareix de perfil gràcies a la utilització d’un segon mirall. En darrera instància, parlem d’una fotografia sobre el fet de fotografiar. donat que veiem l’ull dret de la fotògrafa dues vegades, dirigit cap el subjecte i concentrat en els seus càlculs. L’ull esquerre sembla cobert per la càmera i en canvi resulta visible, fonent-se a la foscor amb la càmera. El perfil de la Bing posa immediatament en context aquest ‘fondre’s en un’ amb la Leica, i ens adonem que ni l’ull ni la cara toquen en realitat la càmera. Queda clar que la fotografia és un procediment que es realitza des d’una certa distància, només la mirada uneix a la fotògrafa amb el seu equip fotogràfic.

Tanmateix aquesta fotografia ens fascina perquè tenim la impressió de que ens mira amb gran intensitat. Tot i que resulta impossible que aquesta fos la intenció en el moment que es va obtenir la imatge, la fotògrafa era conscient de que la seva mirada es clavaria en la persona que observés el resultat final. La seva mirada incòmoda i que atreu a l’espectador, més encara quan és conscient de que tal mirada, l’element més captivador de tot retrat, perdura més enllà de la mort.

(Font: Iconos de la fotografía, Editorial Electa)

.

Paris era el centre del món i la ciutat atreia a artistes d’arreu, Man Ray, André Kertesz, Pavel Tchelitchev, Germaine Krull o Florence Henri. Tchelitchev, pintor i dissenyador escènic surrealista rus, li va encarregar fotografiar la representació d’un ballet. La sèrie, anomenada ‘Ballet Errante‘, és una de les obres més exquisides que es coneixen, feta exclusivament amb llum ambient, demostrant la gran capacitat tècnica de la Bing. Els resultats van ser aclamats i la Corporació Leica, al veure el treball, va enviar-li els nous objectius, un gran angular i un teleobjectiu per la seva experimentació. Va treballar també per la dissenyadora de moda Elsa Schiaparelli, per Harper’s Bazaar, Vu, i moltes altres revistes. Després de que Hitler pugés al poder a l’Alemanya del 1933, la Bing va refusar treballar per les revistes alemanyes. La Bing s’havia fet ja a ella mateixa com una gran fotògrafa i la seva obra s’exhibia a totes les galeries del món. Al 1932 exposava finalment a Nova York a la galeria Julien Levy.

Nova York, 1936

Al 1936 Ilse Bing era la protagonista en exclusiva de l’exposició a la galeria June Rhodes de Nova York. Sempre recolzada pel seu ‘mecenes’ Van Loon, va fer el seu primer viatge als Estats Units, on s’hi va estar 3 mesos, durant aquest període va fer fotografies de la ciutat de Nova York i per l’estat de Connecticut.

Bing va quedar impressionada amb Nova York. Va ser rebuda de forma entusiasta i va captar l’interès del public novaiorquès. En una entrevista al New York World Telegraph, el 8 de juny de 1936, apareixia com a titular ‘Famosa dona alemanya veu la vida a Nova York com transitòria i esbojarrada‘. Bing va quedar també excitada pels ritmes de jazz de la ciutat, la modernitat de les ciutats americanes i per la natura i els paisatges americans. Bing insistia que la descrigués com una ‘jueva alemanya‘ i que no podia oblidar que la seva família encara estava a Alemanya en una situació difícil que feia perillar les seves vides.

 

Durant la seva estada, Bing va conèixer a Alfred Stieglitz i a bona part dels fotògrafs americans, exponents de la nova fotografia. Ella mateixa explicava anys més tard que la seva trobada amb Stieglitz va ser el més gran esdeveniment de la seva vida i certament podem observar la influència del gran mestre de la fotografia en la seva visió de la ciutat de Nova York.  Bing també absorbí bona part de les influències de l’estètica d’altres autors americans, alguns dels quals va conèixer mitjançant Stieglitz, les seves escenes al carrer mostren la influència del realisme, moviment que es començava a imposar a la fotografia americana.

La Guerra
Al 1937 Ilse Bing es va casar amb Konrad Wolff  i tot i que va disminuir la seva activitat fotogràfica encara va acceptar treballs a Paris i projectes com el dels festival d’òpera de Glyndeborne, publicat al 1938 a Anglaterra. En aquells dies Bing estava considerada entre els més grans de la fotografia i la seva obra es va exposar al MoMA de Nova York, ‘Fotografia 1839-1937′, amb la publicació per Beaumont Newhall, historiador d’art, escriptor, comissari d’exposicions i fotògrafs, que en aquell moment treballava al MoMA.

En aquells dies a Paris, Bing es va dedicar a fer fotografies dels carrers mentre esclatava la Segona Guerra Mundial. Tot va canviar. Bing i el seu marit Wolff eren jueus i van ser obligats a deixar Paris i van ser internats en camps separats a Gurs, als Pirineus. Després de sis setmanes es van poder retrobar finalment a Marsella, que era sota el control de Vichy. Allí s’hi van estar nou mesos fins que l’editor del Harper’s Bazaar els va aconseguir un salva-conducte per abandonar França i dirigir-se als Estats Units. Eren els darrers mesos de 1941.

Ilse Bing, ‘Still life with tulips’, 1939.

Tot i els seus intents d’emportar-se els seus negatius, que l’havien acompanyat fins el camp de concentració, Bing els va haver de deixar a un amic de Paris, que els va enviar a Marsella però els Wolff ja havien marxat a Amèrica. Els negatius van quedar en un magatzem de la companyia naviera a Marsella i miraculosament, per bé que el port va ser bombardejat, van acabar sent enviats a Nova York. Però no acaba aquí la historia… Una vegada a Nova York, Bing no va poder pagar els aranzels que li demanaven a la duana i va haver, com quan no portem prou diners al supermercat, d’escollir quins rescatava i quins no. Una part important de la seva obra, especialment la que va fer a Anglaterra, es van definitivament perdre.

De la fotografia a la poesia

 

Al març de 1993, Bing va ser premiada amb la primera Medalla d’Or de fotografia pel National Arts Club de Manhattan. Va dir a un periodista  del The New York Times que havia deixat la fotografia al 1959 perquè ”tot es mou, res queda quiet i no em podia quedar estancada”. Bing es va dedicar a la poesia, creant el que va anomenar ‘Snapshots without a camera‘, fotografies sense càmera. També va fer collages amb objectes i fotografies antigues i va il·lustrar llibres d’etimologia, combinant paraules, matemàtiques i imatges.

’Autoretrat’ per Ilse Bing, Paris, 1931

Lema, per Ilse Bing

Lo indecible,
tiene que ser dicho.
Lo inconcebible,
tiene que ser soñado.
Lo intangible,
tiene que ser sostenido con firmeza,
pero no lo toques con tus dedos.

(16 de juliol de 1982)

.

La darrera època

Per un curt període, a la dècada dels 50’s, Bing va experimentar amb el color, però al poc temps va deixar la fotografia. Va creure que el medi ja no era adequat per ella i semblava cansada de tot. Després d’una dècada sense activitat fotogràfica, Bing, després de 17 anys, va tornar a ser la protagonista d’una exposició fotogràfica. Era a la Lee Witkin Gallery de Nova York al 1976. L’exposició va tornar  l’interès del public per la fotògrafa i al final dels 70’s hi ha haver una revisió de la seva obra als museus més importants i coincidint amb l’interès que hi havia per les fotografies dels anys 30’s, Bing va ser, per dir-ho d’alguna manera, re-avaluada i potenciada de nou. L’interès per l’art feminista (millor dit, l’art fet per dones, que no és el mateix) i per les dones que havien tingut un paper important als anys 30’s i 40’s van tornar el nom de Ilse Bing a l’enciclopèdia de la fotografia moderna.

Al 1976 el MoMA (Museum of Modern Art) de Nova York va adquirir algunes peces de la Bing i la seva obra es va incloure en exposicions itinerants, organitzat pel Art Institute of Chicago. L’obra de la Bing va tenir una revifada i es va exhibir freqüentment en museus americans i francesos. La més gran retrospectiva:  ‘Ilse Bing: Three Decades of Photography‘ es va organitzar al New Orleans Museum of Art al 1985 i més tard al International Center of Photography de Nova York i el Kunstverein de Frankfurt al 1987. El Musée Carnavalet de Paris va organitzar al 1988 una retrospectiva de les fotografies de la Bing a París. Aquest gradual augment de l’interès per l’obra de la Bing va d’alguna forma restablir la seva reputació en el centre del desenvolupament de la fotografia moderna i assegura el seu lloc a la història de la fotografia.

El llegat d’Ilse Bing son les seves pròpies fotografies. Les seves imatges han fascinat per l’eloqüència de la representació de les vides i llocs desapareguts. Ha desenvolupat un estil madur caracteritzat per les dures diagonals i eixos, les suficiències reflectants, els punts de llum, claredat de textures i reagrupant objectes reals fora del seu context.

La seva obra mostra un exquisit sentit de la continuïtat del temps, res a veure amb l’instant decisiu ni el moment congelat. La seva estètica està fonamentada en el constructivisme, però la seva estada a París li va permetre madurar la seva sensibilitat cap el surrealisme, dadaisme i neo-romanticisme, que és el que la separaria dels constructivistes russos.  Després de més de mig segle, la seva obra roman intacta i és just situar a la Bing en l’epicentre del naixement de la fotografia moderna.

“Arribar als 90 anys és tan sols un altre dia en esforçar-se en pujar l’escala infinita dels nostres somnis.” Ilse Bing, març del 1989

Ilse Bing ens deixava un 10 de març de 1998 a Nova York, a l’edat de 99 anys. Va deixar escrites precises instruccions sobre la disseminació de la seva obra.

 

 

A continuació alguns webs on podreu veure més fotografies de la Bing:

Especialment la de V&A és la més complerta, la part biogràfica és la que m’ha ajudat més a construir l’article d’avui però també teniu un apartat amb alguna de les seves imatges:

i finalment:

 

Fonts: L’obra de la Bing ha passat molt desapercebuda i internet no queda al marge. Els pocs articles que hi ha son còpia uns d’altres i ha estat difícil aprofundir en la seva vida i obra. A continuació algunes de les fonts que he fet servir per documentar-me: 

http://www.vam.ac.uk/collections/photography/features/photo_focus/bing/bing_biog/index.html

http://www.iphotocentral.com/search/result_list.php/256/Ilse+Bing

http://en.wikipedia.org/wiki/Ilse_Bing

http://www.leegallery.com/exhibitions/142-ilse-bing-early-work-fall-2006.html

http://www.nytimes.com/1998/03/15/nyregion/ilse-bing-98-1930-s-pioneer-of-avant-garde-photography.html?pagewanted=2&src=pm

http://www.luminous-lint.com/app/photographer/Ilse__Bing/A/

http://www.miheroe.org/hero.asp?hero=ILSE

i alguna font més…

 

No jutgeu a la fotògrafa d’avui només per una passada per les seves fotografies. No hem cansaré de repetir-vos que heu de contextualitzar el treball del fotògraf, situar-lo a l’espai i al temps i conèixer els moviments fotogràfics de l’època. Ilse Bing ha estat pionera de la fotografia moderna, amb una visió molt especial, plena de duresa visual i a la vegada de sensibilitat, la seva obra s’ha de situar en el punt de partida de la nova fotografia. Sense el seu treball molt probablement la historia de la fotografia hagués estat diferent. Una dona avançada al seu temps, una visió fotogràfica que és necessari recuperar als nostres dies, dies de manca de llenguatge, d’HDR’s i altres aberracions estètiques. Son tan diferents la fotografia i la poesia? Bing ens ha demostrat que no.

Bona setmana i fins els proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

.

tf-1
Anuncis