Xavier Miserachs

No és l’únic, el fotògraf d’avui, que va canviar per complert la fotografia de la postguerra a Espanya, i potser seria injust per la resta de fotògrafs que també van lluitar en condicions complicades per allunyar-se la la fotografia oficialista del règim, que diguéssim que el d’avui és el millor fotògraf de la seva generació.

Però sí que, gràcies a la donació de la seva família, la seva fotografia ha pogut ser coneguda per les noves generacions que molt probablement no sabien res de la seva existència ni de la extraordinària fotografia de carrer que aquella generació de fotògrafs dels 60’s i 70’s van produir al nostre país. Amics, avui coneixerem l’obra de 56. Xavier Miserachs

Va néixer a Barcelona el 12 de juliol de 1937. Fill de Manuel Miserachs, metge hematòleg, i de Montserrat Ribalta, bibliotecària, durant la seva adolescència va entrar en contacte amb la fotografia a l’Institut Tècnic Eulàlia, al costat dels seus companys d’estudis, els germans Ramon i Antoni Fabregat. El 1952 es va fer membre de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va conèixer Oriol Maspons, amb qui va iniciar una amistat que duraria per tota la vida. El 1954, a l’edat de disset anys, va guanyar el I Trofeu Luis Navarro, atorgat pel II Saló Nacional de Fotografia Moderna de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Aquest mateix any va iniciar els estudis de Medicina, que abandonaria en l’últim curs per dedicar-se plenament a la fotografia.

El 1957 va tenir lloc la primera de les dues exposicions —ja clàssiques— que van reunir fotografies de Xavier Miserachs, Ricard Terré i Ramón Masats, que es va poder veure a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya a Barcelona, a la seu d’AFAL a Almeria i a la Real Sociedad Fotográfica de Madrid, uns espais que articulaven els nuclis principals de l’avantguarda fotogràfica espanyola de l’època. Aquella primera exposició va marcar l’inici del que el crític barceloní Josep Maria Casademont va anomenar la «nova avantguarda» en la fotografia espanyola. Al cap de dos anys, el 1959, es va presentar la segona exposició del trio Terré-Miserachs-Masats, a la Sala Aixelà de Barcelona, inaugurada feia poc i dirigida per Casademont. (arxiu Miserachs)

La fotografia a l’Espanya de la postguerra

Alguns dels principals fotògrafs ‘humanistes’ van recórrer Espanya als anys 50. Al 1951 la revista ‘Life’ publicava ‘A Spanish Village’, el reportatge de Eugene Smith sobre Deleitosa, i ‘Look’ una altre sobre la pobresa a Espanya . Robert Frank va estar a València al 1951 i a les Balears entre 1950 i 1952. Elliot Erwitt va passar per Barcelona al 1951 i un any després per València.

A Espanya, després de la Guerra Civil, la situació era d’atonia i aïllament de l’exterior. Els diaris no podien expressar-se lliurement i el camp de la premsa il·lustrada quedava restringida als actes oficials. La fotografia responia a les necessitats d’imatge del poder, amb retratistes de qualitat però sense les influències de la nova fotografia que ja es treballava a Europa i els Estats Units. Als 50’s però hi van haver intents de renovació, bàsicament gràcies a l’arribada, sovint clandestina, de revistes estrangeres. El catàleg de l’exposició ‘The Family of Man’, organitzada per Steichen, va canviar per complert la visió que Miserachs tenia de la fotografia. Ell i el també gran fotògraf Oriol Maspons van viatjar en un ‘600’ a Paris per veure a William Klein. Tot i així, el moviment de renovació va arribar més tard que a França i Itàlia, degut principalment al llarg període de postguerra que vam viure al nostre país.

Els principals moviments renovadors en el camp de la fotografia es van donar a Almeria, Barcelona i Madrid gairebé simultàniament. A Barcelona, l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya va reunir un bon grapat d’aficionats que volien ser professionals, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Ramon Masats o Ricard Terré, amb l’ajut del critic i promotor Josep Maria Casademont, que regentava la sala Aixelà i editor de la revista Imagen y Sonido, van constituir el gran grup renovador de la fotografia al nostre país. Al 1957 es presentava l’exposició Terré-Miserachs-Masats.

El gran fotògraf Joan Colom, recordant aquesta etapa, escrivia: ‘Buscàvem una fotografia directa, sense esteticismes, realista i amb un tema, no simplement imatges maques i aïllades. Volíem una fotografia que captés la vida, viure el carrer. Un plantejament que s’allunyava dels criteris més acadèmics del moment‘.

Barcelona juga, als 50’s i 60’s, el paper que es viu a Paris per part dels fotògrafs humanistes. Francesc Català-Roca és d’alguna manera el punt d’unió entre aquests renovadors i la vella generació d’avantguarda anterior a la Guerra Civil. Barcelona és el centre editorial a Espanya i son un bon nombre els llibres de fotografia, alguns en col·laboracions amb escriptors, que s’editen a Barcelona, entre ells el ‘Barcelona, blanc i negre, 1964‘ de Miserachs.

El que es viu en aquestes dues dècades no son més que intents de treure la fotografia espanyola de l’aïllament i el conservadorisme, anclada encara en el pictoralisme, totalment obsolet a la resta del món. A finals dels 60’s l’activitat a l’AFC va decaure i molts dels grans fotògrafs van deixar de fer fotografies.

“El Piropo”(1962)

Xavier Miserachs forma part d’una generació de grans fotògrafs catalans que van modernitzar la fotografia del país al començament dels seixanta. Maspons, Colita, Masats i Pomés des de Barcelona, i Ontañón des de Madrid, són alguns dels seus col·legues més destacats. Estudiant de Medicina, carrera que va abandonar per la fotografia, va ser un personatge polifacètic. Disc-jockey, membre de “la gauche divine”, fotògraf publicitari, professor, articulista. Tot això i més va ser Miserachs, com es pot llegir en les seves memòries “Full de contactes”, que va escriure poc abans de deixar-nos, encara jove, als seixanta anys. La seva fotografia és directa, fresca, carregada d’ironia i sentit de l’humor, sense complexos en definitiva, com havia de ser probablement la seva actitud vital.

Això ho posa de manifest la fotografia de dalt. Una imatge de carrer, caçada al vol sense pensar-li-ho un instant. No per casualitat, naturalment. El fotògraf passeja pel carrer atent i amb la càmera sempre preparada. De sobte li crida l’atenció un grup de de joves que caminen pujant per la Via Laietana, fent gresca i llançant ‘piropos’ a les noies amb els qui es creuen. Els segueix amb la mirada per un instant i decideix seguir-los una estona. De sobte un d’ells surt del grup, apropant-se a una noia. El fotògraf prepara la seva càmera i sense temps per enfocar ni enquadrar, dispara com pot. I aquí teniu el magnífic resultat d’una acció que és en part reflexiva -la recerca- i en gran mesura instintiva- el dispar de la càmera.

La composició se’ns presenta en tres plànols successius. En el primer, el noi situat en el centre de la imatge, s’interposa entre l’objecte principal i el fotògraf; dóna la sensació de que si no es deté xocarà amb ell. Probablement no seria un subjecte desitjat, però estava allí i el fotògraf no podia perdre’s l’oportunitat. En canvi observant la fotografia, també constitueix un element d’interès. Circulant en sentit contrari al del grup, amb el pas decidit i l’expressió de pocs amics, és clar que aquesta història no és la seva, però contribueix decisivament al gran moviment que suggereix tota la imatge. No hi ha cap actitud estàtica, tots estan en moviment, fins i tot el Seat negre de Bilbao que descendeix cap al port, pendent de no atropellar als nostres vianants.

El segon pla és per als veritables protagonistes de la història. Aquest noi, el més llançat i atrevit entre ells, és un tipus de ‘Don Juan’ que tots recordem entre els nostres antics companys de l’escola o l’institut. Encès per la presència femenina i esperonat sens dubte per l’admiració dels seus col·legues ha sortit del grup. La noia que camina per la vorera gairebé topa d’improvís amb ell. “Guapa !”, dirà el noi, probablement en castellà, com es piropejava llavors. La noia porta el cabell amb un ‘crepat’ a la moda, vestint un elegant abric blanc i sembla que llueix en el coll una mena de corbata. Quan ell se li apropa tirant-se materialment a sobre, fa un gest de cap enrere, s’aparta veient-se obligada a baixar de la vorera.

I darrere, en un tercer pla, els companys vestits molt formalment amb americanes i abrics- com corresponia als estudiants universitaris de principis dels seixanta- segueixen amb interès l’escena. Excitats per l’audàcia del seu amic es giren, sense detenir la marxa; la seva expressió i somriures ens ho diuen tot. Aquest és un ritual que, no cal dir-ho, ha desaparegut totalment avui, reemplaçat per noves formes de relació. Però precisament en aquell entorn de fa més de quaranta anys, la fotografia apuntava clarament els camins d’un nou llenguatge, més atent a les situacions que a la composició formal de la imatge. Com he dit, el conjunt respira moviment, dinamisme i sembla que en lloc d’una fotografia, estiguem veient més aviat una escena cinematogràfica. (Text extret de: http://www.amicortina.com/fotpuntvistaesp/miserachsesp.htm)

.

Els 60’s

El 1961, després de finalitzar el servei militar, Miserachs va crear el seu estudi professional, des del qual va alternar encàrrecs com a fotògraf professional amb la realització de les fotografies que posteriorment donarien lloc als seus emblemàtics fotollibres de la dècada de 1960: Barcelona blanc i negre (Aymà, 1964), Costa Brava Show (Kairós, 1966) i Los cachorros (Lumen, 1967), obres fonamentals de l’avantguarda fotogràfica espanyola de l’època. Entre les influències que més impacte van tenir en el seu treball destaquen l’obra del fotògraf William Klein i els seus llibres de ciutats, en particular el primer, dedicat a Nova York i publicat el 1955. Així mateix, l’exposició The Family of Man (1955) va causar en Miserachs, igual que en els seus companys de generació, una profunda impressió que resultaria determinant en l’articulació d’una poètica neorealista que representava el trànsit de les classes populars cap al nou entorn metropolità. (arxiu Miserachs)

Costa Brava Show” és el nom del llibre publicat al 1966 per Miserachs, que mostra una col·lecció de fotografies del genial artista, preses des de Blanes a Portbou amb motiu d’encàrrecs professionals. Són aquestes les fotografies que pengen de les parets de l’Hotel Albons, que fan les delícies de tots els clients que recorren els seus passadissos i que no poden deixar de dedicar uns minuts a observar-les detalladament. Trobar-se amb una fotografia  de Miserachs és com examinar-se davant el mirall del temps i veure com hem canviat. Miserachs retrata l’Espanya que començava a obrir-se al turisme com una gallina que, com després es va comprovar, feia els ous d’or. Els primers bikinis, els guiris britànics, els pobles de pescadors, la llotja, els turons empordanesos, les àvies de dol , els nens amb els pantalons just per sobre del genoll i els mitjons just per sota.. (Font: Generación low-cost)

A partir de l’any 1966 viatja incansablement treballant com a corresponsal per a Actualidad Española, Gaceta Ilustrada, La Vanguardia, Interviu i Triunfo. Durant l’any 1968, firma un contracte anual de disponibilitat i exclusiva amb la revista Triunfo i publica títols com Paris se pregunta: ¿Es una revolución?, De Nanterre a las Barricadas, La primavera en Praga, etc.

La seva activitat s’estén a la realització i direcció de fotografia de dos films underground, dirigits respectivament per Enric Vila Matas i Emma Cohen. Dirigeix i produeix el curtmetratge AMÉN, historieta muda. (arxiu Miserachs)

Les seves fotografies van donar peu a la publicació d’un bon nombre de llibres entre els que destaquen Barcelona blanc i negre (1964), Costa Brava show (1966), Los cachorros, amb textos de Mario Vargas Llosa (1967), Conversaciones en Cataluña, amb textos de Salvador Paniker (1967), Andalucía barroca (1978), Catalunya a vol d’ocell (1985), Metros i metròpolis (1990), L’Empordà, llibre de meravelles amb textos d’Antoni Puigverd (1996), etc. El seu afany pedagògic el dugué a escriure els llibres Fotógrafo. Profesiones con futuro (1995) i Criterio fotográfico. Notas para un curso de fotografía (1998), així com les seves memòries en el llibre Fulls de contactes (Premi Gaziel, 1997).

En el camp teòric, al 1969 Miserachs va ser cofundador i primer professor de fotografia de l’escola Eina, un treball que es plasma en alguns llibres i escrits publicats en els últims anys de la seva vida. El director del MACBA, Bartomeu Mari, definia l’operació acordada amb les filles del fotògraf, com “un model sostenible” que, en temps de crisi, no contempla el desemborsament de xifres de diners importants. La majoria dels experts consultats estan d’acord que el MACBA i el seu actiu Centre de Documentació són l’opció ideal per dipositar un arxiu d’aquest tipus, precisament perquè és un museu que se centra en la segona meitat del segle XX, quan es produeix l’eclosió de l’art conceptual, un gènere en el qual l’arxiu és tan important com l’obra mateixa.

L’Arxiu Miserachs

La família Miserachs diposita l’Arxiu Miserachs al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA amb l’objectiu de que aquest sigui conservat, catalogat i difós.
El Centre d’Estudis i Documentació del MACBA treballa des de l’any 2007 amb la missió de reunir, conservar, estudiar i difondre documentació vinculada a les pràctiques artístiques contemporànies. Els seus fons reuneixen fonamentalment publicacions d’artista, arxius personals i tota mena de documentació històrica rellevant. L’Arxiu Miserachs és el resultat de gairebé cinc dècades d’activitat professional i està constituït per unes 80.000 imatges fotogràfiques (60.000 negatius i 20.000 diapositives o transparències), 2.500 fulls de contacte, quaderns de notes personals, documentació administrativa i part de la biblioteca personal del fotògraf.
Cap a finals del 2009 el MACBA establí els primers contactes amb la família Miserachs manifestant el seu interès en el conjunt documental. Des d’aleshores s’ha treballat de forma conjunta i positiva fins a assolir un acord que va culminar el passat 3 de febrer amb el trasllat de l’Arxiu Miserachs al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA.
A grans trets, l’acord comprèn les següents condicions:
•   La família Miserachs diposita el fons al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA durant un període de 25 anys (renovable). En virtut d’aquest acord, el Museu esdevé responsable de la custòdia, catalogació i conservació de l’arxiu.
•    Amb la fi de promoure la investigació acadèmica el MACBA inclourà els continguts de l’arxiu com a objecte d’estudi en una de las futures edicions del Programa d’ Estudis Independent (PEI) gestionat des del Museu i celebrarà una exposició dedicada a l’obra de Miserachs vinculada als resultats d’aquesta investigació.
•    El MACBA es compromet a digitalitzar i difondre progressivament les imatges que conformen aquest arxiu. Això es durà a terme a través de la plataforma Flickr: http://www.flickr.com/photos/arxiu-macba/collections/
• El MACBA es compromet també a realitzar les gestions dirigides a facilitar la reproducció d’imatges en qualsevol suport.
•    Queden exclosos del dipòsit els positius d’época (fotografies vintage) i les proves de revelatge realitzades per Miserachs, així com la gestió i comercialització de noves còpies fotogràfiques a partir dels negatius, que seguiran essent potestat exclusiva de la família Miserachs.


L’acord, que no inclou cap tipus de transacció econòmica, no suposa cap canvi en la propietat del material i estableix que els beneficis derivats de l’explotació revindran a la família Miserachs, a excepció d’una part que es destinarà al manteniment de l’arxiu. El MACBA es compromet a digitalitzar i divulgar progressivament les imatges que formen l’arxiu, a través de la plataforma Flickr. Tot i així, la família Miserachs autoritza el MACBA a divulgar sota llicència Creative Commons deu fotografies de Xavier Miserachs.

http://www.miserachs.com/cat/pdf/nota_prensa_web.pdf

Un model d’acord que es presenta com una alternativa pionera, especialment després del polèmic cas Centelles i que ha estat definit per fonts del MACBA com “un model d’explotació sostenible que no suposa un gran desemborsament públic” i que tant de bo “tingui conseqüències en la política patrimonial de la fotografia d’aquest país”.

.

Mis Recuerdos de Xavier Miserachs, Paco Elvira.

Miserachs tenia un estil diferent de mostrar les coses. Era abans de res un fotògraf de carrer, de persones del carrer i de la pròpia arquitectura urbana. Dels quals sap resumir en una fotografia un munt d’informació, però sempre sense oblidar de donar-li un toc crític. Era una visió molt personal. Entre discret i elegant, sense arribar a ofendre, però sense ocultar cap misèria. Es nota que era una persona culta, que coneixia l’obra dels grans del moment, no només dels més propers -com el qual va considerar el seu mestre Català-Roca, o el gran documentalista urbà William Klein-, els seus enquadraments demostren aquestes influències clarament, i el pas del temps el va reforçar com un gran documentalista, no en va, va estar a París durant el maig francès, a la primavera de Praga, o al Londres dels Beatles. Encara que, per arribar aquí, abans va demostrar ser un gran coneixedor de la seva ciutat natal, de la realitat humana del moment i d’una visió diferent d’explicar-ho.

Xavier Miserachs es reafirmava en el seu credo fotogràfic i en la funció, gairebé sagrada, que pel tenia la fotografia que ell considerava el mitjà d’expressió ideal pel documentalisme, i sempre em posava l’exemple que si la nostra civilització desaparegués i segles després uns extraterrestres trobessin un arxiu fotogràfic, aquest hauria de donar-los una clara idea de com havia estat la civilització en el nostre temps. Xavier, de naturalesa tranquil·la, muntava en còlera quan sentia que uns “suposats artistes” feien un tiratge limitat d’una obra fotogràfica i després destruïen el negatiu. Això era para ell el súmmum de la estupidesa i el no entendre com era la funció de la fotografia.

….

A partir de llavors els esdeveniments es van precipitar. Seguia la seva evolució per ell i per Arena, la seva filla gran. Un detall que il·lustra molt bé com era Xavier va ser que malgrat el seu estat i poques setmanes abans de la seva mort, va intentar, gairebé sense forces, acabar un llibre sobre el Passeig de Gracia. Acompanyat de la seva filla petita Mar, que li portava la borsa de les càmeres, va lluitar fins al final per complir amb el seu últim encàrrec. Fins i tot a pocs dies del final, Coral, la dona d’Oriol Maspons, va anar a visitar-lo i el va trobar assegut en el llit envoltat de fulls de contacte. Podem dir que Xavier va morir amb les botes posades i envoltat fins al final per les seves dues filles i la gent que més volia. Va tenir una vida plena i sempre recordaré com en discutir sobre els avatars de la professió de fotògraf sempre acabava dient, I el que m’he divertit?

El temps, jutge inexorable, acaba posant a tothom en el seu lloc; i així com el pas del temps no té pietat amb l’ “obra” de “creadors” que en el seu moment es van apuntar a modes buides i sense contingut, només cal fullejar llibres de Xavier com ”Barcelona, blanc i negre“ o “Costa Brava Show”, per veure que va ser un pioner en la seva època i que les seves imatges romanen plenes de força, vitalitat i creativitat. La mort de Xavier Miserachs, encara amb molts anys creatius i projectes per davant, va deixar un terrible buit i es va portar a un dels grans fotògrafs del segle XX. (http://www.pacoelvira.com/2011/02/mis-recuerdos-de-xavier-miserachs.html)

Miserachs mor a l’edat de 61 anys, l’any en que és guardonat amb la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya.

Us deixo amb un parell de vídeos perquè veieu una mica més de la seva obra, el primer, de 2:19, és un bon recull que haureu però, ja vist en bona part a l’article d’avui o a l’arxiu del MACBA a flickr:

El segon, un curt documental de LocaliaTV a propòsit de l’exposició a la Galería Hartmann de Barcelona i amb un  dels temes preferits de Miserachs: ‘En clau de dona, fotos de Xavier Miserachs‘:

En quant a les galeries, no podia faltar la iniciativa del MACBA de compartir alguna de les seves series a flickr:

i el web de l’Arxiu Miserachs, en bona part la base que he fet servir per la seva biografia:

Per aquells que sou aficionats al twitter us recomano seguir les ‘piulades’ del MACBA: http://twitter.com/macbabarcelona

Fonts: La xarxa se’n ha fet un gran ressò de la donació de l’arxiu Miserachs al MACBA. Centenars d’entrades donaven la noticia i amb la informació que el web del seu arxiu i flickr donen del fotògraf la majoria d’entrades, com ara la d’avui, no hem fet més que referenciar les informacions. Una mena de ‘copiar i enganxar’ amb més o menys gràcia. Algunes de les fonts consultades han estat:
http://generacionlowcost.blogspot.com/2008/08/costa-brava-show.html

http://212.36.65.30/macba-front/uploads/20110221/Fitxa_descriptiva_cat.pdf

http://www.quesabesde.com/noticias/xavier-miserachs-exposicion-galeria-hartmann,1_3879

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Miserachs/entra/museo/elpepucul/20110224elpepucul_3/Tes

http://www.elperiodico.com/es/galerias/ocio-y-cultura/20110221/miserachs-macba/12350.shtml

http://blogs.elpais.com/apunta-dispara/2011/03/miserachs-un-maestro-en-blanco-y-negro.html

http://www.pacoelvira.com/2011/02/mis-recuerdos-de-xavier-miserachs.html

http://argonauta.imageson.org/document98.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Xavier_Miserachs

i alguna font més…

El que avui us hagi presentat a Xavier Miserachs no és una casualitat ni un fer ressò a la nostra serie de la donació de l’arxiu al MACBA, cosa per altra banda obligada. L’he escollit per reafirmar la meva opinió sobre la fotografia que s’està fent als nostres dies, un joc de voler ser artistes amb la fotografia digital oblidant com es veu la vida pel visor de la càmera. Miserachs, però també Català-Roca, Colita, Massats o Colom, per citar-ne alguns, son, o haurien de ser, uns veritables revolucionaris de la visió fotogràfica. Una fotografia que no vol ser art, sinó simplement un medi per poder contar una història. L’encert de la família Miserachs, a diferència del mal que ha fet la família Centelles a la propagació de l’obra de l’Agustí, és un dels més grans esdeveniments dels nostres dies. Per fi podem veure a una xarxa social com flickr obres mestres i potser aquestes noves generacions d’aficionats a la fotografia, d’alguna manera jo mateix inclòs, deixem de jugar a ser artistes i comencem a dir alguna cosa amb les nostres fotografies. Benvingut Xavier al nostre món cibernètic i sisplau, no ens deixis o estarem perduts.

Bon dilluns festiu pels barcelonins, un bon dia per agafar la càmera i fer un passeig per aquesta meravellosa ciutat. Fins el proper dilluns, bona setmana !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

.

tf-1
Anuncis