Man Ray

Si juguéssim a aquell joc d’associar un personatge a una paraula, molts dels més prestigiosos crítics de fotografia dels darrers 50 anys contestarien a la paraula ‘fotografia’ el nom del personatge d’avui.

Un dels més rellevants fotògrafs dels moviments dadaistes i surrealistes, el d’avui, permeteu-me, és molt més que un fotògraf, és un artista que va fer ús de la pintura i la fotografia per crear una nova estètica i nou llenguatge que supera en molt el encara concepte de la fotografia en els nostres dies. Un dels màxims referents i influenciador de la historia de la fotografia, el seu nom a aparegut en molts dels fotògrafs de la nostra serie. Amics, avui us demanaré un petit esforç, més enllà del visual, per poder-vos adonar de la importància de 57. Man Ray

Neix com Emmanuel Radnitzky el 27 d’agost de 1890 a Filadèlfia, a l’estat de Pennsilvània als Estats Units. Fill gran d’una família d’immigrants russos que recentment havien arribat a Amèrica. Els Radnitzky tindrien un altre fill i dues filles, la més petita nascuda després de moure’s a Brooklyn, Nova York, al 1897.

Al començament del 1912 els Radnitzky van canviar el cognom a ‘Ray’, nom que va escollir el germà petit de Emmanuel, com a reacció a la discriminació i l’antisemitisme que hi havia en aquell temps. Emmanuel, que de forma carinyosa se l’anomenava “Manny” va aprofitar i va demanar als seus pares canviar-se el nom a Man i gradualment va començar a usar el nom complert de ‘Man Ray’ com nom combinat. Naixia Man Ray.

Tot i que la seva carrera com artista, tant a la pintura com a la fotografia, va ser lenta i progressiva al llarg de la seva vida, especialment als Estats Units, la seva reputació va anar en augment dècada a dècada. Al 1999, la revista ARTNews va publicar la llista dels artistes més influents del segle XX i enmig de Mondrian, Duchamp, Le Corbusier, Andy Warhol, Picasso, Dali o Stieglitz hi apareixia el nom de Man Ray. La seva revolucionaria forma d’entendre la fotografia, però també les seves incursions en la pintura, escultura, els collages o els prototipus del que es va anomenar ‘art conceptual’, ha fet de Ray un dels més importants artistes del segle passat. Intel·ligència creativa i la recerca del plaer i la llibertat son els principis que han guiat la seva obra al llarg de la seva vida.

El pare de Man era un treballador en una fàbrica de confecció de roba i va iniciar un petit negoci d’una sastreria i havia de reclutar als seus fills en treballs ocasionals. La seva mare ho intentava a casa fent els vestits per a tota la família, creant els seus propis dissenys i aprofitant tot tipus de peces de roba per vestir a la família. Tot i que Man no volia de cap manera seguir els passos de la seva família i allunar-se tan aviat li fos possible, el cert és que l’experiència de treballar amb el seu pare i el que veia a casa va acabar influint amb la que havia de ser la seva obra artística. Trossos de roba, planxes, agulles.. es veuran en la futura obra de Ray. Els historiadors han vist també similituds en les tècniques usades als seus collages i pintures amb les pròpies de la confecció de vestits.

Pinto el que no pot ser fotografiat, el que ve de la imaginació i dels somnis…

Per Mason Klein, comissari de l’exposició de Man Ray al Jewish Museum, “Alias Man Ray: The Art of Reinvention” Ray havia esdevingut ‘el primer gran artista avantguardista jueu‘. Ray, que desenvoluparia bona part de la seva carrera a París, ha passat a la història de la fotografia com el gran modernista, un dels més importants col·laboradors del desenvolupament dels moviments dadaistes i surrealistes i conegut al món de la fotografia pel seu art avantguardista.

Els primers anys (-1912)

Man Ray mostrava ja habilitats artístiques i mecàniques des de la seva infantesa. Estudià batxillerat a la Boys’ High School entre el 1904 i el 1908 i les seves capacitats pel dibuix i altres tècniques artístiques eren notables. Complementava la seva educació amb freqüents vistes a museus i locals d’art, on estudià els treballs dels grans clàssics. Després dels seus estudis bàsics se li va oferir entrar a la Universitat a estudiar arquitectura però va preferir continuar estudiant art. Tot i la decepció dels seus apres que naturalment esperaven que Man estudiés una carrera que li permetés guanyar-se la vida, no van fer res per impedir-ho i fins i tot van disposar una habitació que li pogués servir d’estudi en els seus intents de ser artista. Els propers quatre anys es va passar bona part del temps tancat, treballant les tècniques de pintura, mentre es guanyava la vida en treballs esporàdics com artista comercial i il·lustrador per varies companyies de Manhattan.

 

De les poques mostres que queden d’aquells anys hi podem trobar pintures a l’estil del segle XIX. Man però era un gran admirador dels moviments avantguardistes i dels artistes modernistes europeus, les obres dels quals va poder conèixer a les seves regulars visites a la galeria ‘291’ d’Alfred Stieglitz. Aquestes tendències però encara no va ser capaç de plasmar-les a la seva pintura. Les classes d’art que esporàdicament assistia a la National Academy of Design and the Art Students League li van ser de gran ajuda pel seu ràpid desenvolupament com a pintor. Decidí apuntar-se a la Ferrer School a la tardor del 1912 i la seva carrera com pintor va patir un ràpid i intens desenvolupament.

Nova York
‘The Armory Show’ és el nom que se li va donar a la International Exhibition of Modern Art que va ser organitzada per la Association of American Painters and Sculptors i que es va inaugurar a Nova York a les dependències del 69 Regiment Armony de Nova York el 17 de febrer de 1913. Aquesta exposició marca una de les fites més notables de l’art americà, presentant als novaiorquesos, acostumats a l’art pictoralista, l’art modern. Vivint a Nova York, Man no hi va faltar i el que allí va veure i també l’art europeu a altres galeries d’art va influenciar definitivament a Ray i les seves pintures van donar un gir copernicà, mostrant facetes del cubisme, gairebé amb l’obsessió de mostrar el ‘moviment’ a la pintura estàtica, a partir de repeticions de les figures, com ara els exemples de les pintures de dalt.

Al 1914, Man Ray es casava amb la poetessa belga, Adon Lacroix, i aviat es trobava amb l’artista experimental Marcel Duchamp. Duchamp ha suposat la més gran influència en l’obra de Ray, a més de ser grans amics i col·laborador. Junts van intentar introduir a Amèrica els moviments d’art europeus. El més energètic d’aquests projectes va ser ‘Dada‘. ‘Dada’ o el ‘dadaisme‘ presentava com ‘art’ el més absurd i va crear gran confusió entre els observadors dels que ells anomenaven ‘art’. Al 1915, Man Ray, amb 25 anys d’edat aconseguia la seva primera exposició de pintures i dibuixos com únic artista. La seva primera obra dadaista, un objecte anomenat ‘Autoretrat‘ (dalt a la dreta), es va exhibir l’any següent. Les seves primeres grans fotografies no arribarien però fins el 1918.

Ray abandona la pintura convencional i s’implica de ple en el Dadaisme, un moviment radical anti-art, primer creant objectes i després creant mètodes mecànics i fotogràfics per crear imatges. La versió del 1918 de ‘The Rope Dancer‘ l’havia creat a partir de tècniques de pintura amb esprai i pintura amb pinzell. Com faria Marcel Duchamp, l’artista francès que havia escandalitzat al public novaiorquès amb la seva Nude Descending a Staircase No. 2 exhibida a l’Armory Show, i que és un dels exponents del Dadaisme i Surrealisme, Ray també inventà els ‘readymades‘, objectes seleccionats per l’artista, a vegades modificats, i que eren presentats com ‘art’. D’aquesta època son les obres ‘Gift‘ del 1921, ‘Enigma of Isidore Ducasse‘, 1920, o Aerograph (1919), feta amb esprai sobre vidre.
Al 1920 Ray ajudaria a Duchamp a construir la seva primera màquina, un dels primers exemples de l’Art Cinètic, The Rotary Glass Plates, composat per cercles de vidre que giraven per un motor.

Aquell 1920, Ray, Katherine Dreier i Duchamp fundarien la ‘Société Anonyme’, una col·lecció itinerant que de fet va representar el primer museu d’art modern als Estats Units. Ray es va associar amb Duchamp per publicar l’únic número de la revista ‘New York Dada‘ al 1920. Ray expressaria més tard que l’experiment de ‘Dada’ a Nova York havia estat un fracàs i escriuria ‘Dada no pot viure a Nova York. Tot Nova York és Dada, i no tolerarà un rival‘. Ray feia aquestes afirmacions com a crítica als salvatges i caòtics carrers de la ciutat en aquells anys. Man Ray se’n aniria a Paris al 1921.

Portem mig article i com qui diu encara no hem començat a parlar de la seva fotografia. Ray va ser un experimentador, amb la pintura, objectes diversos i per descomptat amb la fotografia, però també se’l considera un poeta, assagista, filòsof i fins i tot director de cinema. Per entendre la seva fotografia cal entendre’l a ell, als moviments dadaistes i surrealistes i al que s’estava vivint a Paris. Allí, va desenvolupar la seva carrera i va lluitar constantment per desfer-se de les restriccions de l’art formal.

 

Kiki: La Violon d’Ingres (1924)

 

Al surrealisme sovint se l’ha acusat de ser un moviment molt més literari que atent a les arts visuals. El seu impulsor va ser el poeta André Breton, i per tant el principi poètic del surrealisme es va veure estimulat per la procedència de continguts procedents de font diferents i per la fricció causada per les seves confluències en texts i imatges. Com que el moviment no establia forma ni motlle, en qüestions d’estils els surrealistes van ser sempre grans individualistes.

El treball de Man Ray va introduir una nota particular, com fotògraf va reconèixer molt aviat que aquest mitjà era capaç de reproduir els efectes de l’art basat en objectes d’una manera bidimensional. La fotografia estava capacitada per preservar l’ordinari i alliberar efectes surrealistes mitjançant simples confrontacions.

Le Violon d’Ingres il·lustra l’antiga visió del violoncel·lista que subjecta entre les cames l’antropomòrfic instrument com si d’una dona es tractés. La simple còpia de les apertures a l’esquena i l’emmarcat de la figura mitjançant la tela de la zona inferior i el turbant a la superior aconsegueixen fer realitat el somni del violoncel·lista: la transformació surreal és complerta. A més, Man Ray agafa un  altre detall de la historia de l’art, una vista d’esquena d’un nu pintat per Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867), en altres paraules, provoca una trobada múltiple, entre altres, el d’un pintor famós amb les apertures de la caixa d’un violoncel (La banyista de Valpinçon – 1808)
Le Violon d’Ingres és una de les fotografies més famoses de Man Ray, potser perquè materialitza una fantasia tan antiga com l’instrument en que es basa. L’obra de Man Ray representa un gran estimul pels fotògrafs actuals. Juntament amb Lee Miller va desenvolupà la solarització, principalment en retrats però també amb nus. Amb les seves fotografies de models amb fòrmules matemàtiques es posicionà entre l’abstracció i la reproducció i es comprova que una pot ser idèntica a l’altra. Amb les seves raig-grafies va donar un important impuls a la fotografia sense càmera.

Al ser un dels artistes on la seva obra fotogràfica és més considerada que la pictòrica, va contribuir de forma decisiva a elevar el valor artístic de la fotografia i aplanar el camí a molts artistes posteriors. (Font: Iconos de la Fotografía – El Siglo XX – Editorial Electa)

.

Paris
Un altre cop París, el centre de l’art modern. Havent trencat ja amb la seva dona, Ray deixa Nova York per dirigir-se a Paris al 1921. Allí comença un seguit de relacions tempestuoses i vida alegre. Gràcies a Duchamp, Ray coneix als més importants artistes i pensadors de Paris. Per bé que no parla francès al principi no sembla que sigui impediment per ser admès als cercles de més glamour i artístics i aviat es converteix en el fotògraf preferit a Paris. Va escollir el barri de Montparnasse, lloc on hi vivien la majoria d’artistes. Poc temps després d’arribar a Paris es va enamorar de Kiki de Montparnasse (Alice Prin), una famosa model, coneguda als cercles bohemis de Paris. Kiki i Man va ser parella bona part de la dècada dels 20’s i es convertí amb la seva musa, sent la protagonista de nombroses fotografies i de les seves pel·lícules experimentals. Tot s’acabà quan Ray va conèixer a model americana Elizabeth ‘Lee’ Miller, que en aquells anys també havia deixat Nova York i s’havia convertit en una famosa fotògrafa surrealista a Paris. Més tard seria coneguda pels seus reportatges fotogràfics de la Segona Guerra Mundial.
En els més de 20 anys a Montparnasse, Man Ray va crear la seva pròpia marca a la fotografia. Importants celebritats de tot el món, com ara Pablo Picasso, Ernest Hemingway, Salvador Dali, Gertude Stein o James Joyce van posar en front de la seva càmera.

Amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró, i Pablo Picasso, Man Ray va participar a la primera exposició surrealista a la Galerie Pierre de Paris al 1925. Entre els extraordinaris treballs d’aquells anys podem trobar ‘Metronome with an eye‘, originalment anomenat ‘Object to Be Destroyed‘. D’aquesta època és la més famosa de les seves fotografies, ‘Violon d’Ingres’, on la protagonista era la seva companya, Kiki de Montparnasse. La fotografia és un exemple de com Ray podia ajuntar elements dispars a la seva fotografia amb la finalitat d’expressar un missatge clar. 

Devia ser una cascada suau, silenciosa, abans de la guillotina. Una cascada de cabells il·luminada per un raig de sol, una vena d’or a la foscor d’una muntanya. I sembla que veiéssim a Man Ray, pare espiritual de la fotografia surrealista, pentinant una vegada més aquella magnífica melena d’àngel, gairebé partint en dos el cos de la jove, ja que sadisme i misogínia entren amb ple dret en el vocabulari oníric d’aquest artista, un dels que més ha estimat a les dones com ningú altre les ha destrossat barrant-lis els braços sota llarguíssims guants negres, clavant en la suavitat de la seva carn dos claus de violi, cremant cada centímetre de pell a la plata de la solarització i, per últim, ens trobem davant aquesta cariàtide girada, amb el cos estirat sobre un incòmode paral·lelepípede de fusta. Ni un sospir de dolor en el rostre de la model amb una única concessió de tenir els ulls tancats, que obren una via cap el desig i el somni. Somniant, entrant a la dimensió més estimada pels surrealistes, tot és possible. I Man Ray ha volgut sempre retratar durant el somni de les seves amigues, muses, amants. (Font: Foto:box, Cabells llargs, 1929)

Entre les fotografies d’aquesta època en bona part d’elles podem veure a Kiki. Sovint usa el contorn del seu cos per representar altres objectes. Aquest interès pel minimalisme i abstracció el van portar a experimentar amb el que s’anomenà ‘els rayogrames‘. Un rayograma s’obté situant un objecte tridimensional a sobre de paper fotogràfic i exposant-lo a la llum. Aquestes imatges, de manera lírica i impressionista, sovint s’obtenen amb cordes, bombetes o les pròpies mans. Molts artistes i crítics de l’època van respondre positivament a aquests experiments, combinació de minimalisme i casualitat i al 1922 va publicar els eu primer llibre d’aquestes fotografies, ‘The Delightful Fields‘. Entre els seus famosos rayogrames es troba ‘Electricity’ (1931).

Dadaisme? Surrealisme?

 

Dada o Dadaisme és el moviment que abasta tots els gèneres artístics i és l’expressió d’una protesta nihilista contra la totalitat dels aspectes de la cultura occidental, especialment contra el militarisme existent durant la I Guerra Mundial i immediatament després. Es diu que el terme va ser triat per l’editor, assagista i poeta romanès Tristan Tzara, en obrir a l’atzar un diccionari en una de les reunions que el grup celebrava en el cabaret Voltaire de Zurich.

El moviment Dada va ser fundat en 1916 per Tzara, l’escriptor alemany Hugo Ball, l’artista alsacià Jean Arp i altres intel·lectuals que vivien en Zurich (Suïssa), al mateix temps que es produïa a Nova York una revolució contra l’art convencional liderada per Man Ray, Marcel Duchamp i Francis Picabia. A París inspiraria més tard el surrealisme. Després de la I Guerra Mundial el moviment es va estendre cap a Alemanya i molts dels integrants del grup de Zurich es van unir als dadaistes francesos de París. En 1922 el grup de París es va desintegrar.

Amb la finalitat d’expressar el rebuig de tots els valors socials i estètics del moment, i tot tipus de codificació, els dadaistes recorrien amb freqüència a la utilització de mètodes artístics i literaris deliberadament incomprensibles, que es recolzaven en l’absurd i irracional. Les seves representacions teatrals i els seus manifestos buscaven impactar o deixar perplex al públic amb l’objectiu que aquest reconsiderés els valors estètics establerts. Per a això utilitzaven nous materials, com els de deixalla del carrer, i nous mètodes, com la inclusió de l’atzar per determinar els elements de les obres. El pintor i escriptor alemany Kurt Schwitters va destacar pels seus collages realitzats amb paper usat i altres materials similars. L’artista francès Marcel Duchamp va exposar com a obres d’art productes comercials corrents —un assecador d’ampolles i un urinari— als quals va denominar readymades. Encara que els dadaistes van utilitzar tècniques revolucionàries, les seves idees contra les normes es basaven en una profunda creença, derivada de la tradició romàntica, en la bondat intrínseca de la humanitat quan no ha estat corrompuda per la societat.

Com a moviment, el Dada va decaure en la dècada de 1920 i alguns dels seus membres es van convertir en figures destacades d’altres moviments artístics moderns, especialment del surrealisme. A meitat de la dècada de 1950 va tornar a sorgir a Nova York cert interès pel Dada entre els compositors, escriptors i artistes, que van produir obres de característiques similars.

Tears, 1930,1932

El Surrealisme és el moviment artístic i literari fundat pel poeta i crític francès André Breton.

Breton va publicar el Manifest surrealista a París l’any 1924 i es va convertir, tot seguit, en el líder del grup. El surrealisme va sorgir del moviment Dada, que reflectia tant en art com en literatura la protesta nihilista contra tots els aspectes de la cultura occidental. Com el dadaisme, el surrealisme emfatitzava el paper de l’inconscient en l’activitat creadora, però ho utilitzava d’una manera molta més ordenada i seriosa.

En pintura i escultura, el surrealisme és una de les principals tendències del segle XX. Reivindica, com els seus antecessors en les arts plàstiques, a pintors com l’italià Paolo Uccello, el poeta i artista britànic William Blake i al francès Odilon Redon. Al segle XX també són admirades, i de vegades exposades com a surrealistes, certes obres de Giorgio de Chirico, del rus Marc Chagall, del suís Paul Klee i dels francesos Marcel Duchamp i Francis Picabia, així com Pablo Picasso, encara que cap d’ells va formar part del grup. A partir de l’any 1924 l’alemany Max Ernst, el francès Jean Arp així com el pintor i fotògraf nord-americà Man Ray s’inclouen entre els seus membres. Es van unir per un curt període de temps el francès André Masson i Joan Miró. Tots dos pintors van ser membres del grup surrealista però, massa individualistes per sotmetre’s als dictats de André Breton, es van deslligar del mateix en 1925. Més tard, es va incorporar el pintor franc-nord-americà Yves Tanguy, així com el belga René Magritte i el suís Alberto Giacometti. El pintor català Salvador Dalí es va associar en 1930, però després seria relegat per la majoria dels artistes surrealistes, acusat d’estar més interessat en la comercialització del seu art que en les idees del moviment. Malgrat això, durant cert temps va ser l’artista més important del grup. La seva personal obra constitueix una de les mostres més representatives del surrealisme.

La pintura surrealista és molt variada en continguts i tècniques. Dalí, per exemple, transcriu els seus somnis d’una manera més o menys fotogràfica, inspirant-se en la primera etapa de la pintura de De Chirico. D’altra banda, Miró, membre formal del grup dur. Font(s): Enciclopedia Encarta

Tears, 1930,1932

La cara a la famosa fotografia de Man Ray, ‘Tears‘ no pertany a una dona real sinó a un maniquí, que plora llàgrimes de vidre, Ray va fer aquesta fotografia a Paris just a l’època al voltant de la ruptura amb la seva amant, Lee Miller, i les falses llàgrimes a la força han d’estar relacionades amb aquest esdeveniment a la seva vida. Aquesta fotografia forma part de la col·lecció de Randi i Bob Fisher i actualment està exposada a la Pier 24 Photography Gallery a San Francisco, Califòrnia.
Tot recordant una motiva expressió d’una actriu del cinema mut, les llàgrimes de vidre intenten evocar l’aflicció. Les llàgrimes falses son l’estètica que usa Ray per representar el sentiment que tindríem si observéssim veritables llàgrimes.

 

A la dècada dels 30’s Ray va continuar pintant, amb l’escultura i amb retrates dels surrealistes més cèlebres, Dalí (1929) o Miró (1933) en son exemples. Al 1934, l’artista surrealista suïssa Méret Oppenheim, coneguda per la seva extravagant obra ‘tassa de pell‘, va posar nua per Ray en una de les més conegudes series del fotògraf. Juntament amb Lee Miller, que va acabar sent la seva assistent i amant, Man Ray va reinventar la tècnica de la solarització, aquestes experiments i els rayogrames van ser descrits per Ray com ‘pur dadaisme’.
Ray també ho va intentar amb el cinema i dirigí un bon nombre de curts avantguardistes, coneguts com ‘Cinema Pur’. Le Retour à la Raison (2 mins, 1923); Emak-Bakia (16 mins, 1926); L’Étoile de Mer (15 mins, 1928); i Les Mystères du Château de Dé (20 mins, 1929) en son alguns exemples. També assistí a Marcel Duchamp en la seva pel·lícula Anemic Cinema (1926), i personalment s’encarregà de la càmera a la película de Fernand Léger, Ballet Mécanique (1924). També va aparèixer a la pel·lícula ‘Entr’acte (1924)’, de René Clair, en una escena jugant a escacs amb Duchamp.

Però quan estava més immers a la vida artística de París va esclatar la Segona Guerra Mundial i Ray va haver de deixar França en destí a Hollywood.

A Los Angeles s’hi va estar del 1940 al 1951. Allí va conèixer a Juliet Browner, de la primera generació de jueus romanesos que fugien de la guerra a Europa. Juliet era ballarina i model i immediatament van viure junts i es van casar al 1946, en una cerimònia on també es va casar el seu amic Max Ernst amb Dorothea Tanning. Ernst és un dels més grans artistes, juntament amb Ray, que van abraçar el dadaisme i el surrealisme.  A Hollywood, on es retrobà amb molts artistes repatriats o fugint de la guerra, es dedicà a la fotografia de moda, com a única sortida a la seva creativitat per bé que no s’hi havia dedicat mai.

Ray però no podia viure sense Paris i se n’hi va tornar al 1951. Paris era la ciutat que l’havia vist créixer com artista i el que va viure a Amèrica no li va agradar. A Paris va passar la resta dels 25 anys de vida i va continuar creant pintures, escultures, pel·lícules i per descomptat, fotografies. Al 1963 publicava la seva autobiografia, Self-Portrait. Fotografio el que no desitjo pintar i pinto el que no puc fotografiar (Man Ray)

Ray mor el 18 de novembre de 1976 a l’edat de 86 anys. Enterrat al ‘Cimetière du Montparnasse‘, a la seva tomba es pot llegir el famós epitafi:

‘unconcerned, but not indifferent’

(despreocupat però no indiferent). Quan Juliet Browner morí al 1991 es va enterrar a la mateixa tomba. El seu epitafi: ‘Junts de nou’.

 

 

Us deixo amb un interessant documental de Jean-Paul Fargier sobre l’obra de Man Ray. El teniu dividit en 7 parts:

Man Ray part 1
Man Ray part 2 Man Ray part 3 Man Ray part 4
Man Ray part 5
Man Ray part 6
Man Ray part 7

.

Un vídeo de 5:00 min, on podreu fer un repàs a bona part de la seva obra:

Un altre que comença amb les imatges de la tomba al cementeri de Montparnasse:

i el darrer, que m’ha semblat interessant pel treball de composició a partir de les fotografies de Ray, per bé que més val que baixeu el volum del so….

 

En quant a les galeries, a la primera que us presento hi podeu trobar un bon nombre de fotografies.

I aquesta segona o a més de les seves fotografies podeu trobar interessants articles sobre el surrealisme:

Encara més, voleu veure les seves pintures i dibuixos?

I ja no sé si aguantareu les seves pel·lícules….

 

Fonts: Hi ha molta informació de Ray a internet i alguns bons articles, per bé que de nou sembla que tots traiem la informació del mateix lloc i hi ha relatius pocs anàlisis de la seva obra. Algunes de les fonts consultades:
 

http://www.elangelcaido.org/fotografos/manray/manray.html

http://www.fotografias.net/11-01-2007/fotografos-celebres/el-paso-onirico-de-man-ray

http://www.banrepcultural.org/man-ray/textos5.html

http://www.pbs.org/wnet/americanmasters/episodes/man-ray/prophet-of-the-avant-garde/510/

http://www.arthistoryarchive.com/arthistory/surrealism/Man-Ray.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Man_Ray

http://www.moma.org/collection/artist.php?artist_id=3716

http://www.getty.edu/art/gettyguide/artObjectDetails?artobj=44253

http://www.ubu.com/film/ray.html

i alguna font més…

 

Pocs fotògrafs m’han impactat tant en aquest curt període en que faig la immersió. La seva obra la considero fascinant, la seva creativitat impressionant. Us deia al començar que Man Ray és molt més que un fotògraf, ni tan sols és la fotografia per ell una forma de veure les coses. Domina tant el medi, l’importa tan poc el ‘com’ i el ‘perquè’ que tracta la fotografia com una joguina per poder expressar el que vol. És art, no hi ha cap mena de dubte, allò que ens fa emocionar davant d’una de les seves obres. Pintor, poeta, assagista o filòsof, Man Ray és tota una llegenda, tot un mestre que ens ha ensenyat el poder de la fotografia.

Bé amics, teniu treball per fer… Bona setmana i fins el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

.

tf-1
Anuncis