Yevgeny Khaldei

Avui us presento un fotògraf que en prou feines podrem pronunciar el seu nom, obligat a viure en l’anonimat pel règim del seu país, és però el d’avui, un dels més grans documentalistes russos de la segona guerra mundial.

És certament un desconegut però no la seva fotografia, vull dir ‘la fotografia’, una de les més famoses de la història i que immediatament reconeixereu, però tornaria a ser injust si només valoréssim al fotògraf d’avui per la seva gran fotografia, imatge que ha estat una icona política. El que ens visita avui és l’autor d’un dels més importants arxius històrics del final de la Segona Guerra Mundial, especialment la caiguda de Berlín, el judici de Nuremberg i ‘fotografia oficialista’ de la nova societat soviètica. Amics, avui ens visita 58. Yevgeny Khaldei

Neix el 10 de març del 1917 a Donbass, Ucraïna. Fill de família jueva, era el més petit de sis germans. Va perdre a la seva mare quan just tenia un any, a la guerra civil del 1918, un any després d’haver començat la revolució russa. Una bala va fregar Yevgeny impactant a la seva mare que la va matar.

Khaldei descobria que s’havia de dedicar a la fotografia mentre treballava a una factoria netejant motors de vapor i ell mateix va construir la seva primera càmera amb les ulleres de la seva avia, experimentant amb primeres fotografies de les seves germanes. Quan tenia només 15 anys les seves fotografies ja apareixien en un diari local, el Socialist Donbass. Yevgeny Khaldei s’inicià amb retrats de miners i treballadors de l’acer, eren els pioners de la nova gran utopia soviètica.

Als 18 anys, al 1936, Khaldei entrava a formar part com fotògraf de la famosa agència de noticies soviètica TASS. Entre les seves fotografies de la pre-guerra s’inclouen les de la inauguració del metro de Moscou, algunes d’elles publicades en primera pàgina del diari Pravda. L’antisemitisme però ha estat una constant a la vida de Khaldei. Primer al 1948 va se acomiadat de l’agència TASS per ser jueu i al 1972 el diari Pravda l’acomiadava per la mateixa raó.

Les imatges que Khaldei recollí de la Segona Guerra Mundial suposen un dels arxius més importants de l’exercit soviètic, primer amb els documents de la invasió alemanya a Rússia i després amb la batalla final de Berlín, on els soviètics prenien el Reichstag. La seva obra quedaria recollida a From Murmansk to Berlin, una extensa crònica de la implicació soviètica a la guerra. Al inici de la Segona Guerra Mundial va ser enviat a la ciutat àrtica de Murmansk, on va estar amb pilots britànics que havien estat enviats per garantir la seguretat dels convois àrtics.

La seva gran oportunitat com fotògraf arribava a la Segona Guerra mundial, quan les tropes alemanyes invadien Rússia. A Khaldei el feien tinent de l’armada soviètica i va ser enviat al front. Únicament amb una càmera, una motxilla amb productes químics per revelar les fotografies i un abric de pell negre era tot el que li va proporcionar l’agència TASS per a documentar aquells terribles 1481 dies de guerra entre Alemanya i Rússia.  Bona part de les seves fotografies es van publicar al diari Pravda. Les seves, i las dels seus col·legues, eren fotografies  amb un objectiu clar: estimular els sentiments de la gent, fomentar l’esperit de lluita entre les tropes, afegir solemnitat a la mort en combat i finalment, demostrar la superioritat del sistema.

 

El primer dia de la Guerra.

El 21 de juny era el dia que tradicionalment es celebrava a tota la Unió Soviètica el darrer dia dels estudiants de batxillerat a l’escola. Els carrers s’omplien de jovenalla feliç i d’acomiadaments entre els companys i professors que probablement no es tornarien a veure. Aquell dia van dir adéu a l’adolescència i a la vida pacífica.. ja que el dia següent, el diumenge 22 de juny de 1941 a les 4 de la tarda, hora de Moscou, començava la guerra amb Alemanya.

Aquell diumenge al matí Yevgeny Khaldei va tornar d’una petita expedició encarregada per la redacció d’un diari moscovita. En arribar a casa Khaldei es va sorprendre en veure molta gent i molts cotxes a la porta de l’ambaixada alemanya. Poc després el van cridar de la TASS (l’Agència de Telègrafs de la Unió Soviètica) i li van demanar que anés urgentment a la seva seu principal amb la càmera. A les 12:00 Molotov, el Ministre d’Afers Estrangers de la Unió Soviètica, va anunciar per la ràdio que la URSS havia estat atacada per l’Alemanya Nazi sense declarar la guerra oficialment. Khaldei va sortir corrent al carrer. A la porta de la TASS hi havia un grup de gent escoltant el discurs de Molotov. Cares preocupades i desconcentrades. Ningú podia creure-ho. Khaldei va fer diverses fotos. Una d’elles amb el títol “El primer dia de la Guerra” es va fer mundialment famosa (a la dreta).

Amb la fama van arribar dubtes sobre l’autenticitat de la fotografia (juntament amb d’altres treballs del fotògraf). Ningú volia creure que el 22 de juny de 1941 a Moscou feia tant fred que la gent vestia abrics i capells. Però en fer una consulta en un centre meteorològic es va poder comprovar que efectivament aquell dia feia molt fred.

Durant la guerra, els alemanys va matar al seu pare i a les seves tres germanes.

Entre les seves fotografies de la Segona Guerra Mundial trobem una de les millors fotografies de Khladei. La fotografia del ren que podeu veure just a sota a la dreta n’és una d’elles. Es tracta d’una espectacular imatge del ren durant el bombardeig de l’aviació alemanya a la ciutat russa de Murmansk, al nord de la península escandinava, al 1942. Un animal inofensiu i indefens atrapat al mig d’una brutal guerra. El propi Khaldei explicava:

“Durant els bombardejos, un ren va sortir de la tundra. Volia estar amb la gent. Li van construir un lloc per viure, i li van donar un nom, Yasha. Cada vegada que sonava l’alarma corria al costat dels soldats (no volia estar sol). Durant un dels atacs aeris vaig prendre aquesta fotografia. Al 1944, quan la batalla de Murmansk va acabar, els soldats no sabien què fer amb ell. El van carregar en un camió i el van portar de nou a la tundra, pensant que s’uniria a altres rens. Però l’animal no podia entendre el que estava succeint. Va córrer després del camió, tot el temps que va poder”.

 

He agafat aquesta fotografia per introduir avui el concepte de ‘manipulació’ a la fotografia. Sí amics, no cal referir-se al que va fer el diari ‘As’ esborrant un jugador per demostrar que hi havia fora de joc com el gran invent de la manipulació fotogràfica. Khaldei és conegut pel seu treball de post producció, a vegades amb finalitats estètiques, com en el cas del Ren, però d’altres clarament amb finalitats polítiques i mediàtiques, no sempre amb la seva aprovació… Per començar la bomba que sembla explotar al darrera del ren és un ‘copiar i enganxar’ a partir d’una altra fotografia i òbviament els avions no passaven en aquell moment, per dir més, és que els avions ni tan sols son alemanys, es tracta de la formació dels Hawker Hurricanes britànics. Murmansk era el port de destinació dels convois de l’àrtic, la principal entrada de subministraments que els aliats enviaven a la Unió Soviètica i els avions de la RAF estaven allí per donar cobertura aèria als mercants britànics, no per bombardejar rens. Però es diu que el resultat és el que compta i certament Khalkdei composa una escena memorable. Casualment  la ofensiva alemanya contra Murmansk havia rebut en nom d’Operació Renntier (Ren en alemany).

A l’ abril del 1945, els russos van entrar a Berlín. Khaldei volia fotografiar la captura de la ciutat ja que havia de ser el símbol del final del nazisme. A Moscou es va tornar boig per trobar una bandera soviètica que finalment no va trobar en cap tenda. Al final va comprar panys vermells de roba quer va portar al seu oncle, sastre de professió, que es va passar tota la nit per cosir-hi el martell, la falç i l’estrella groga sobre el fons vermell. A la dreta una de les seves impactants series a la ciutat de Nuremberg.

 

Reichstag (1945)

 

Resulta paradoxal que la imatge que millor va simbolitzar la derrota del nazisme fos la de la captura del Reichstag, el parlament alemany, una institució que havia estat desposseïda de tot poder per Hitler quan va ser nomenat canceller. Però això va ser el que va aconseguir Khaldei gràcies a una fotografia que ha passat a la història, en la qual es recollia el moment en el qual la bandera de la falç i el martell era hissada sobre la cúpula del Reichstag per certificar la victòria soviètica a Berlín.

Khaldei va fer tota una serie de fotografies i va ser aquesta darrera l’escollida. Era la forma de representar la victòria soviètica a la guerra. Però aquesta és una fotografia històrica amb historia…

La magnífica fotografia que veiem a dalt no va sortir d’un simple revelat… Sembla ser que la primera modificació de la fotografia la va fer el propi Khaldei, i va consistir simplement a afegir fum de fons per donar-li més dramatisme a l’escena.
Però encara va haver-hi una modificació posterior. En ella es va afegir més fum i es va augmentar el contrast de la imatge, para gairebé aconseguir la impressió d’un Berlín en flames.

A la dreta podeu anar seguint aquestes modificacions…

Però encara s’havia de retocar més… A les anteriors fotografies es veu a l’home amb gorra de plat (el que ajuda a pujar al soldat amb la bandera) amb un rellotge de mà a cada canell. En aquesta darrera fotografia el rellotge de la mà dreta ha desaparegut. Pel que sembla es va eliminar perquè les autoritats soviètiques van pensar que un soldat amb dos rellotges era una prova dels saquejos comesos per les tropes soviètiques a Alemanya.

Aquests van ser els únics retocs, però hi ha qui no es creu que la falsificació acabés aquí. Des que es va donar a conèixer la foto s’ha dit de tot de les suposades manipulacions que se li van fer: que la bandera no és l’original i es va modificar la imatge perquè es veiés ben estesa, que els homes que apareixen eren figurants i ni tan sols eren soldats… I és que la història de l’hissat de la bandera en el Reichstag és molt confusa. Es poden trobar versions per a tots els gustos sobre el moment en el qual es va fer la fotografia, la identitat dels soldats que apareixen en ella, o l’origen de la bandera. És el que passa quan s’ajunten la propaganda soviètica i la propaganda antisoviètica.

Segons la història oficial, la bandera va ser hissada pels atacants del Reichstag el 30 d’abril. En aquest moment encara es combatia a l’interior de l’edifici, els homes que van pujar a col·locar la bandera van haver d’obrir-se pas a tirs i una vegada aconseguida el terrat van estar tot el temps sota el foc de franctiradors situats en edificis propers. Així ho recull Zhukov en les seves memòries:

A les 18:00 hores es va reprendre l’assalt al Reichstag. Unitats de les divisions 171ª i 150ª netejaven d’enemics un pis darrere l’altre. A les 21:50 del 30 d’abril, el sergent M. A. Yegorov i el caporal primer M. V. Kantaria van hissar la bandera de la victòria sobre la cúpula principal del Reichstag“.

Aquesta va ser la versió oficial durant dècades, que la imatge presa per Khaldei recollia l’heroic moment en el qual les tropes soviètiques van conquistar el Reichstag. Els dos homes que esmenta Zhukov, el caporal Meliton Kantaria i el sergent Mikhail Yegorov, van ser identificats després d’una investigació oficial i van rebre per la seva acció la distinció d’Herois de la Unió Soviètica.

Però en altres versions de la història apareixen noms diferents: Hi ha qui defensa que el soldat que va hissar la bandera es deia Alexei Kovalyov i que oficialment va ser “substituït” per Kantaria en deferència a Stalin i com a símbol d’unió dels pobles soviètics, ja que tots dos (Kantaria i Stalin) eren georgians. Hi ha un altre soldat que va reclamar haver estat el que va hissar la bandera vermella sobre el Reichstag, anomenat Mikhail Minin. En algunes fonts es parla també d’un espanyol, el soldat Francisco Repoll, que suposadament seria el tercer home que apareix en les fotografies. Quant a l’origen de la bandera, també hi ha discrepàncies. Es va dir que era la de la 150ª Divisió de fusellers, però segons Khaldei va ser una bandera que ell mateix va fer fer al seu oncle amb panys de roba vermella.

I aquí entra ja la llegenda urbana…

Hi ha una explicació per a tanta confusió: igual que va passar amb la fotografia de Joe Rosenthal a Iwo Jima és molt probable que la bandera fotografiada per Khaldei no fos la primera que va onejar sobre el Reichstag. Segurament ja va haver-hi alguna el mateix dia 30 d’abril (pot ser que hissada per Mikhail Minin, que es va convertir en un heroi anònim mentre uns altres es van portar els honors), i és possible que es substituís més tard per la bandera oficial de la 150ª Divisió de Fusellers. I finalment, ja el dia 2 de maig, va arribar Khaldei amb la seva per recrear novament l’acció.

Khaldei va assegurar que la seva fotografia va ser presa el 30 d’abril, i que per tant recollia el moment autèntic en el qual va ser conquistat el Reichstag, però no hi ha més que fixar-se en les persones que es veuen als carrers per posar-ho en dubte. No és probable que se’ls veiés allí al descobert tan tranquils si estiguessin enmig d’una batalla. Avui pocs dubten que la foto va ser presa el 2 de maig, quan la lluita pel Reichstag havia acabat ja, i que Khaldei es va limitar a escenificar una imatge que servís com a símbol de la victòria.

La fotografia es va fer amb una Leica, una càmera de fabricació alemanya…


En aquest vídeo podeu veure a Khaldei donant les explicacions del que va passar amb el rellotge:

.

Al final de la guerra Khaldei va estar present a la Conferència de Potsdam per fotografiar als líders victoriosos i més tard va ser enviat a Manxúria pels documentar els darrers dies de l’exercit soviètic contra els japonesos. 

La conferència de Potsdam va ser una reunió duta a terme a la ciutat de Potsdam, Alemanya (prop de Berlín) entre el 17 de juliol i el 2 d’agost de 1945. Els participants es van reunir al Palau Cecilienhof i van ser la Unió Soviètica, el Regne Unit i Estats Units, els més poderosos dels aliats que van derrotar a les potències de l’Eix a la Segona Guerra Mundial. Els caps de govern d’aquestes tres nacions eren el secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Iósif Stalin, el primer ministre Winston Churchill (posteriorment Clement Attlee) i el president Harry S. Truman, respectivament.
Stalin, Churchill i Truman (així com Clement Attlee, que va succeir a Churchill després de guanyar les eleccions de 1945) havien acordat decidir com administrarien Alemanya, que s’havia rendit incondicionalment nou setmanes abans, el 8 de maig. Els objectius de la conferència també incloïen l’establiment d’un ordre de postguerra, assumptes relacionats amb tractats de pau i l’estudi dels efectes de la guerra.

El Judici de Nuremberg

Entre el 20 de Novembre i l’1 d’Agost de 1946 es va dur a terme al Palau de Justícia de Nuremberg un dels judicis més importants de la història ja que es jutjava als principals culpables de crims que atemptaven contra la humanitat, la pau i, sobretot, crims de guerra. En aquest judici es tractava de jutjar a la cúpula nazi. Aquest fet no arribà a produir-se a causa que la cúpula militar de l’Alemanya nazi es van suïcidar abans del judici (alguns exemples són Himmler, Goebbels i el mateix Hitler).

L’únic que va arribar viu al judici de Nuremberg va ser Hermann Wilhelm Goering, Mariscal del Reich. Aquest judici va passar a la història com la fi de la barbàrie humana i el començament d’una forta pau futura basada en un ordre internacional que no permetés la repetició dels fets viscuts durant la segona guerra mundial.
Siegfried Ramler, intèrpret de Hermann Göring i uns altres jerarques nazis en l’històric Judici de Nuremberg, afirmava que els acusats d’aquest procés no van donar mostra alguna de penediment, cosa que s’atribueix, entre altres factors, a un antisemitisme que els impedia veure a les seves víctimes com a éssers humans.

El judici es va basar en una llista de 24 d’on els únics alts càrrecs presents eren Göring (marcat pel tribunal com “lider d’una guerra d’agressió i creador del programa de persecució contra els jueus”) i Rudolph Hess (Hess va intentar aparentar una bogeria per no ser imputat). Va basar la seva bogeria en somriures i gestos sense justificació però quan era a punt d’acabar el judici va mostrar seny en referir-se a Hitler com l’home més important que havia nascut a Alemanya en els darrers 1000 anys i del com no se’n penedia haver-li servit. A la històrica fotografia de Khaldei (dalt) es pot veure la banqueta dels acusats, Göring amb ulleres fosques a l’esquerra i just al costat Hess.

La fotografia de la dreta correspon al judici de Nuremberg. És summament interessant, ja que en ella s’observa a Yevgeny Khaldei. La càmera que sosté és una Speed Graphic que li va regalar Robert Capa. Khaldei es mostra orgullós amb el seu uniforme naval davant de Göring poc abans que es dictessin les sentències. Khaldei, a qui els nazis havien aniquilat a tota la seva família, volia tenir una foto del últim moment de la derrota, amb l’instrument amb el qual havia col·laborat a la derrota del nazisme, al costat del seu màxim representant viu. Li va dir a un col·lega nord-americà que li fes la foto, però Göring, en veure-li, es va tapar la cara. No obstant això, s’observa clarament l’expressió de solemnitat en la cara de Khaldei.

Mentre Hess basava la seva defensa en la bogeria, Göring defensava la memòria d’Hitler ja que considerava que era digna d’admiració. A Nuremberg tots els membres del nacionalsocialisme imputats culpaven a Hitler com la persona que manava les ordres que tots devian executar. Davant d’aquest acte de covardia Goering es va aixecar indignat amb els seus compatriotes i va dir “com m’hagués agradat que els alemanys aquí presentis haguessin limitat la seva defensa a tres paraules: Llepeu-me el cul”. Göring va demostrar la major de les fidelitats cap a Hitler fins i tot en una situació límit com era aquella. Göring mai va mostrar penediment algun ja que estava convençut que els seus actes eren pel bé de la humanitat.
Ramler ho recorda com un home “sobretot orgullós i vanitós”, que sí es va sentir afectat quan li van retreure el seu estil luxós de vida, però no va mostrar emoció alguna davant l’acusació d’haver llançat una guerra. “Göring es veia com el líder del banc dels acusats. Escrivia notes a tots els defensors dient-los a qui havien de citar com a testimonis. Cosa que després se li va prohibir fer”, comenta.
L’únic moment on va mostrar una mica de cor va ser quan al mostrar-li les atrocitats tires pels nazis en els camps de concentració va optar per baixar la mirada davant la duresa de les imatges. Condemnat a la pena de mort, Göring es va suïcidar amb una càpsula de cianur de potassi per, segons Ramler, evitar la forca, una forma d’execució que els militars nazis consideraven deshonrosa.

 

La primera gran retrospectiva dedicada al fotògraf rus es va fer al Martin-Gropius-Bau de Berlín el 9 de maig de 2008. Khaldei, ja anomenat el Robert Capa rus, va proporcionar la més extensa cobertura fotogràfica de la Segona Guerra Mundial i la guerra entre Alemanya i la Unió soviètica. Alguns de les seves imatges ja son icones de la història de fotografia. Cert que Khaldei és conegut principalment per les seves fotos documentals espectaculars de la Segona Guerra Mundial, per la mítica fotografia del Reichstag al 1945 i per les fotografies de la Conferència de Potsdam, però Khaldei és més que això. El seu portfoli és increïblement extens i en ell podem veure, tant abans als 30’s com després de la guerra, extraordinàries fotografies de la vida a la Unió Soviètica. Aquestes darreres, que ens arribaven a Espanya als 70’s i 80s, ens feien pensar a més d’un de la idíl·lica vida socialista i dels grans avenços tecnològics soviètics.

 

Però malauradament Khaldei també va ser una víctima del règim que tant havia ajudat amb les seves fotografies. Al 1949, l’anti-semitisme creixent a la Unió Soviètica el va fer perdre el seu treball a l’agència estatal TASS i la seva activitat fotogràfica es va centrar en la nova joventut soviètica. A la dècada dels 50’s el seu treball es centrà en treballadors, polítics i artistes, com les seves memorables retrats de Mstislav Rostropovich i Dmitri Shostakovich, a l’esquerra.

Però al 1959, als temps de Khrushchev, el van acceptar al diari oficial Pravda, per bé que hauria de perdre de nou el seu treball per la seva condició de jueu al 1970. És possible però que aquestes informacions siguin incertes i tendencioses. Les mateixes fonts biografies parlen del seu gran compromís amb el règim, amb tot el que li van far.., i mai va estar un dissident. La carrera de Khaldei és un bon exemple de jueu soviètic. Mentre no mostressin la seva condició el règim va confiar amb la seva lleialtat i els va donar càrrecs de confiança. I així les confessions jueves de Khaldei no van veure mai la llum, com les cèlebres fotografies del jueus de Budapest.

Va haver d’esperar 50 anys acabada la guerra per tenir la seva primera exposició a Europa, rebent la Medalla del Ministeri Francès de Cultura. Al 1995, la retrospectiva a la Colgate University va ser seguida pels Museus Jueus de Nova York i San Francisco i per la Galeria Leica de Nova York.

Yevgeny moria al 1997 a Moscou, a l’edat de 80 anys.

 

 

Us deixo amb un interessant vídeo de 4:40 recopilatori de la seva vida i obra:

A continuació un documental de 7:19 sobre la caiguda de Berlín: ‘Lucha por el Reichstag en la Batalla de Berlín – 1945, Segunda Guerra Mundial’

 

I en quant a les galeries, la primera és un petit resum de les seves obres més significatives:

Però a aquesta segona hi podreu trobar les ‘altres’ fotografies de Khaldei:

 

Fonts: Hi ha desenes, centenars.. d’entrades parlant de la mítica fotografia del Reichstag però molts pocs articles analitzant la seva obra. Aquí en teniu alguns:
http://www.mundosgm.com/smf/index.php?topic=4887.0 

http://syncstaff.es/manana-fue-la-guerra/#more-3369

http://nonsei2gm.blogspot.com/2011/02/la-bandera-sovietica-sobre-el-reichstag.html

http://nonsei2gm.blogspot.com/2011/02/yevgeny-khaldei-en-berlin.html

http://www.taringa.net/posts/arte/9047500/Yevgeni-Khaldei—Fotografo-Artistico.html

http://www.fotomaf.com/blog/18/07/2008/yevgeni-khaldei-bandera-sovietica-sobre-el-reichstag/

http://www.moma.org/collection/artist.php?artist_id=3716

http://nonsei2gm.blogspot.com/2010/11/el-reno-y-la-foto.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Yevgeny_Khaldei

http://lumieregallery.net/wp/1694/yevgeny-khaldei-biography/

i alguna font més…

 

Khaldei ha patit les conseqüències de la seva pròpia fotografia. Produir una icona té el seu preu i aquest ha estat el d’estar amagat 50 anys. Al descobrir a Khaldei descobrim una obra esplèndida, un extraordinari fotògraf de la composició i l’enquadrament, un documentalista amb una obra més extensa i rica que la pròpia de Capa, i amb una darrera etapa, la de la postguerra, amb extraordinàries fotografies, estèticament impecables de la nova vida soviètica. Manipulador fotogràfic o víctima del missatge mediàtic soviètic, el cert és que Khaldai es mereix un més alt reconeixement que el que ha tingut fins ara. M’ha encantat trobar-me amb la seva obra i espero que vosaltres també hi gaudiu.

Bona setmana i fins el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

.

tf-1
Anuncis