WINTERREISE / Rückblick – Irrlicht

WINTERREISE – SCHUBERT

Rückblick – Irrlicht

Una vegada més seguirem amb aquest genial i llarguíssim cicle. Tot ell, amb els 24 lieder, ocupa un concert sencer!

Recordem que parla de l’adéu definitiu a la primavera (metàfora del món intern i emocional de Schubert): ara és hivern i tot està trist glaçat i cobert de neu. Tot el cicle a excepció d’alguns parèntesis que contrasten, exigeix una foscor i manca de llum. Per tot això, és un cicle tan íntim i personal que quasi seria més propi d’una audició en solitari que no pas en sala de concert multitudinària.

El cicle ens porta a l’absolut pessimisme:  símbols alegres, com el penell, es transformen en quelcom terrible, la traïció. Les llàgrimes, es gelen de manera espantosa. El gel dialoga amb el passat de les flors. El riu, contrari al que hauria de ser: és immòbil. La monotonia es converteix en una obsessió. Sols en alguns moments es trenca i s’anima per accentuar, si es pot més, la vivacitat i el dolor del record.

En el lied d’avui, Rückblick ens trobem en una d’aquestes excepcions. Trobem un gran contrast entre el present i el passat que la música ens mostrarà de manera impressionant.

El lied està en to menor, per tant ja ens avisa de que el caminant està en un estat d’ànim fosc. A més, la introducció del piano ens evoca desesperació amb quatre frases vertiginoses, accelerades que quasi no ens deixen respirar pel neguit, ràpides i in crescendo. Després de la quarta frase n’hi ha una cinquena que repeteix l’anterior però ja calmant-se per deixar entrar la veu del caminant que ens explica mitjançant la música com fuig desesperat de la ciutat i camina a través de la neu i del gel, extenuat i sense alè. Així serà les dues primeres estrofes fins quan de cop, en la tercera, la música canvia radicalment. Deixem el to menor i apareix el to major, la llum de cop ens cobreix l’ànima i ens deixa respirar de nou. Ara ens parla dels seus records: quan la ciutat el va acollir, evoca la primavera d’aquells dies i els ulls d’una noia, la seva estimada. El cantant aquí quasi sospira –Und ach, zwei Mädchenaugen glühten (-i, ai! els ulls d’una noia resplendien)- al recordar aquells ulls que a la fi van ser la seva perdició. Ara la música canvia de cop. Torna el to menor altre vegada però per poca estona. El caminant es troba en contradicció, i s’encalla en el record, en la felicitat del passat i el lied ens deixarà en aquest estat de record feliç tornant al final de nou al to major.

El següent Lied (Irrlicht), torna a ser en to menor. Lent i profund.

Aquest és un lied que parla del foc follet, primer explicaré què és, doncs és un fenòmen estrany i no sempre ens és familiar. Saber-ho ens pot ajudar a entendre el lied una mica millor. Segons viquipèdia: Un foc follet (en llatí ignis fatuus) és un fenomen consistent en llums pàl·lides que poden veure’s de nit o al capvespre flotant en l’aire sobre cementiris i terrenys humits o pantanosos. Es pensa que els focs follets retrocedeixen quan t’hi aproximes. Una possible explicació naturalista i científica pel fenomen és que la oxidació de la fosfina i els gasos de metà produïts per la descomposició de matèries orgàniques poden produir l’aparició de llums que brillen a l’aire.

Explicant el seu significat i tornant a llegir el poema una sensació glaçada recorre tot el cos… quan a més s’hi afegeix la música, realment el sentiment és terrible. Si el foc follet està creat per la putrefacció de matèries orgàniques, està clarament relacionat amb la mort. El foc follet a més, és encisador i atraient, per tant la mort ens atrau i ens crida. El caminant ara es sent cridat per la mort, però d’una manera màgica i seductora.

Comença la introducció del piano, lent quasi com una marxa fúnebre de nou, com en un anterior lied del cicle.

El Lied parla de  penya-segats profunds, així com en les profunditats de l’ànima. Schubert ens canta aquestes paraules amb unes notes absolutament greus que ens fan sentir la profunditat sonora. S’ha perdut i no sap com trobar la sortida. Això a ell però no el preocupa.

Passem a la següent estrofa i entre mig de les estrofes el piano interpreta unes delicades notes com si el foc ballés màgicament entre les terribles paraules.

Ja a la segona estrofa explica el motiu per no preocupar-se. Tot és com un miratge i tot acaba de la mateixa manera, com el foc follet: encisador, però que prové de la mort i acaba en mort, “Alles eines Irrlichts Spiel! – tot és com un joc de focs follets” . El cantant ho canta amb un to com juganer, divertit, i ho repeteix per reforçar la metàfora del joc quasi macabra.

A la tercera i última estrofa, el caminant està resignat a la seva sort, es deixa anar i davalla cap a les profunditats abismals sense cap resistència. Torna a cantar la paraula davallar amb notes tan greus que ens colpegen de nou dins nostre. Té clar que tot això el porta a una única solució: la tomba. I resignat hi va.

El piano acaba com a l’inici, lent com una marxa fúnebre.

Escoltarem les audicions per Matthias Goerne i al piano Alfred Brendel

 

.

<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1

Anuncis