Lucien Clergue

Quan sembla que ja has vist tots els fotògrafs possibles, sempre en hi ha algun que per alguna raó et ve el cap i es converteix en el protagonista de la setmana.

L’obra del que avui ens visita, a mesura que l’he anat treballant, he de reconèixer que m’ha encisat. El seu treball està composat de projectes extraordinaris. El seu treball documental sobre els gitanos, els seus extraordinaris i sensuals nus i, tot i que n’estic ben en contra, les seves meravelloses fotografies de les curses de braus conformen l’obra d’aquest extraordinari fotògraf que ens deixa peces memorables. Una de les llegendes vives de la fotografia del segle passat, el personatge d’avui no us deixarà indiferents. Avui amb nosaltres: 59. Lucien Clergue

Neix el 14 d’agost de 1934 a Arles, al sud de França. A l’edat de 7 anys comença a tocar el violí i alguns anys després, a l’escola, el seus professor li revelava que que no tenia ja res que ensenyar-li. Fill d’una família de botiguers, no va poder continuar els seus estudis de música al conservatori i al 1949, només amb 15 anys, va començar a aprendre les nocions bàsiques de fotografia.

Quatre anys més tard, en una cursa de braus a Arles, ensenyava les seves fotografies a Pablo Picasso qui, tot i que poc sorprès pel que va veure, li va demanà veure’n més. En l’any i mig següent, Clergue, com obsessionat, no va parar de treballar per enviar fotografies a Picasso. En aquest període treballà en les seves famoses series de firaires, acrobàtics i arlequins, que recopilava a l’obra ‘Saltimbanques‘. També ho va fer en sèries d’animals morts.

A la història de la fotografia, Clergue, està considerat com un extraordinari fotògraf, a més de docent i cinematògraf. La seva obra ha estat associada amb els més grans artistes francesos, intel·lectuals i musics, incloent-hi Jean Cocteau, Pablo Picasso, Roland Barthes, i els Gypsy Kings. Les fotografies de Clergue han estat publicades en nombroses revistes i objecte d’exposicions memorables.

‘Hi ha tres temes que son del meu interès, la mort, la vida i la terra de ningú que està al mig. La mort dels braus a les curses, els nus femenins, els paisatges, les marines i les platges son essencials per la meva permanent recerca per trobar els orígens del nostre món i de nosaltres mateixos’

Lucien Clergue descobria el poder de la càmera a la seva dura adolescència. Va ser testimoni de la destrucció de la seva casa per efecte de les bombes a la Segona Guerra Mundial i va patir la perllongada malaltia i mort de la seva mare. Aquests fets marcarien l’obra de Clergue, on trobem constants referències a a la mort, la decadència i la pèrdua. Els seus treballs més coneguts però son les extraordinàries fotografies dels cossos femenins a les dècades que van dels 50’s als 70’s i les seves expressives fotografies de les curses de braus a la plaça d’Arles, on trobaria en Picasso un dels seus més importants valedors dels seus primers treballs.

Els inicis

Clergue feia les seves primeres fotografies al 1944 i va iniciar-se professionalment als inicis dels 50’s. Mentre la plaça de braus d’Arles i Picasso eren l’associació que l’havien d’iniciar en la seva carrera com fotògraf, el conèixer a Jean Cocteau l’havia també d’influir en la ferma decisió de que s’havia de dedicar a la fotografia. Tots dos artistes, Cocteau i Picasso l’havien d’animar en continuar amb la fotografia i la finalment la publicació de l’obra de poemes de Paul Éluard, poeta francès que havia de ser conegut per abraçar el dadaisme i el surrealisme, amb una introducció de Cocteau, amb la portada de Picasso i les seves fotografies a l’interior havia de suposar la primera fita del seu particular camí cap a la fama.

Però el seu primer llibre de fotografia va ser ‘Saltimbanques‘, un assaig al voltant dels firaires de circ i actors teatrals que any rere any passaven per Arles. Durant més de nou mesos al 1955, Clergue aconseguia fer una perfecta radiografia de les costums i caràcter d’aquelles gents, sovint en els paratges derruïts d’Arles on havien caigut les bomber a la segona guerra Mundial.

Marianne Fulton, a la seva introducció del llibre Lucien Clergue: Eros and Thanatos, publicació feta a propòsit de la més gran retrospectiva de Clergue al International Museum of Photography de la George Eastman House, escrivia: “Com els personatges del circ i la comèdia, ells no actuen, no riuen, no ballen. Son deambulants en un món devastat, actors sense audiència‘. Fulton relaciona aquestes primeres fotografies de Clergue amb les que més endavant faria de maniquins i els centenars de fotografies d’animals morts que Clergue va fer entre el 1955 i el 1956.

Fulton conclou ‘L’obra dels seus primers anys, com un tot, és una exploració de la mort de la vida, de les runes d’una ciutat antiga i vital, els actors sense sostre amb una infantesa i societat destruïda. Els llocs de la mort semblen vius, amb les fantasmagòriques figures sortint de les seves tombes’.

A la dècada dels 50’s Clergue va començar el seu treball de fotografiar la vida i costums del gitanos europeus. Presents a la cultura d’Arles els gitanos eren víctimes d’una societat que els tractava despectivament i amb els mateixos prejudicis que encara estan presents als nostres dies. De nen havia estat educat, com molts de nosaltres, a observar-los amb por però el seu interès per la seva música el va fer superar aquests prejudicis i va començar a apropar-se a ells. Clergue va fer amistat amb ells, especialment amb el guitarrista ‘Manitas de Plata‘, nascut al sud de França i incondicional de les trobades musicals a Saintes-Maries-de-la-Mer a la regió de la Camargue. Clergue va arribar a ser el seu manager i li va fer d’intèrpret quan el guitarrista va fer el seu tour pels Estats Units on va accedir tocar pel públic 10 anys després de la mort de Django Reinhardt, considerat el rei dels guitarristes gitanos.

Les fotografies de Clergue son un document únic de la vida dels gitanos però en cap moment preten ser un estudi ètnic. El seu interès està més en lo quotidià que no pas en lo extraordinari. La seva fotografia ‘On forme le cercle … , Saintes-Maries-de-la-Mer, 1958‘, a sota, és una vista d’ocell de dos balladors i la seva audiència.

Los gitanos son part de la meva vida. Quan era nen la meva mare em deia ‘si no ests un bon noi les gitanos t’emportaran amb ells’. N’hi havia molts a la ciutat al mes de maig, peregrinaven el dia 14 per celebrar a Sarah, la seva deessa.

A finals de la Segona Guerra Mundial, la meva casa va ser destruïda i ens vam mudar a un barri de gitanos, on vaig créixer entre els pares d’un dels que va formar els Gipsy Kings. Estava fascinat amb la organització social que tenien, vivint en cases a l’hivern i en carretes a la resta de l’any, sense representació dels seus morts, sense passat ni futur.

Anava cada any a la peregrinació i em vaig fer amic de diversos clans, que em van permetre fotografiar-los en la seva intimitat. Un dia vaig conèixer a una família del Nord, molt “flamencs”, com si haguessin sortit d’una pintura de Jeronimus Busch, no ho podia creure. En aquests temps jo era pobre, per la qual cosa col·locava la pel·lícula en la meva càmera si el que anava a fotografiar era molt interessant. De sobte el que havia obtingut va resultar increïble, i ells ara estan a les últimes pàgines del meu llibre. Així vaig descobrir a Manitas de Plata. Tenia fotografies d’ell en una exposició en la qual em va convidar a participar Edward Steichen al Museu d’Art Modern a Nova York al 1961. El gerent d’una companyia discogràfica, visitant de l’exposició em va preguntar “Està Manitas de Plata?, Si, aquí i allà, i de nou en aquesta fotografia” “Molt bé, vull gravar-ho, em podria ajudar?”. I així és com em vaig tornar el representant d’una de les estrelles dels anys 60’s, fent presentacions a Nacions Unides, 14 vegades al Carnegie Hall i gravant diversos discos. (Font: http://www.zonezero.com/exposiciones/fotografos/lucien/default2.html)

Cliqueu a sota si voleu veure el portfoli de ‘Gitanos’:


El poeta Jean Cocteau que estava pintant una capella a Villefranche-sur-Mer, prop de Niça, després de veure les fotografies de Clergue va decidir usar-es per alguns dels frescos de Sant Pere. Cocteau va escriure el pròleg del llibre que s’anava a publicar però el llibre no es va arribar a publicar. Clergue va haver d’esperar 40 anys per la seva publicació. Ara els gitanos son acceptats i el meu llibre els hi dona l’oportunitat de veure com eren els seus avantpassats.

Clergue comença a experimentar a partir del 1959 amb el paisatge, per bé que en un inici no busca cap representació simbòlica. Però poc a poc la seva experiència artística l’empeny a la cerca de formes que de d’alguna manera utilitza com una forma molt especial d’expressar la seva preocupació per entendre l’origen de les coses. La continua obsessió per la mort present en els seus primers treballs es converteix ara en una experimentació en les formes que li presenta la natura com l’ordre invisible que l’ha de permetre entendre la realitat a partir del que queda del passat.

A la fotografia d’Edward Weston podem observar ‘l’ordre sobre el caos, la claredat i simplicitat sobre el desordre’, és una constant que mostra que l’essencial, ‘la cosa en sí’, no és lo natural, perfecte o bell sinó l’estètic acte d’organització i descripció que mostra el potencial humà i la construcció cultural. Tot i que no es pot negar la influència de Weston a la fotografia de Clergue, aquest difereix en l’ús que en fa de les formes de la natura. Per a Clergue els seus paisatges es un tornar als orígens, als signes deixats pels deus i deesses. ‘..

 

Nu amb estels, La Garde Freinet (1971)

 

Els Nus de la mer, nus acaronats per les onades de les platges de la Camarga que van donar fama al fotògraf francès, en origen formaven part d’una serie de fotografies sobre les deixalles al mar. Sobre freds bancs de sorra i entre munts de fustes que escup la marea, fotografia les restes esquelètiques de gats i peixos, flamencs i altres aus.

Entre els residus i la sorra incrustada de sal va trobar un món d’estranyes textures i estructures que la fotografia no havia explorat. Clergue va retratar la costa de la Provença com un cementiri bordejat pel mar on les formes quedaven exposades als elements i al procés de descomposició.

Al 1960 van aparèixer en un dels seus primers llibres de fotografia, Poésie photographique, els Nus de la mer entre imatges d’animals morts i tombes tallades a la roca de l’abadia de Montmajour, prop d’Arles,

Aquestes fotografies guardaven relació amb la serie ‘Saltimbanques’, imatges impactants de joves acròbates i actors de teatre fetes a les ruïnes de l’Arles devastat per la guerra, façanes de cases derruïdes, deixalleries i escenes de la vida dels gitanos. El seu melancòlic món en blanc i negre que tant recorda al neorealisme italià reflexa sense cap mena de dubte la tristesa de la vida personal de Clergue a aquella època, quan treballava en una fàbrica i cuidava de la seva mare, malalta terminal.

Els nus de dones tombades a les aigües espumoses no corresponien a sensuals deesses del mar ni afrodites, sinó a figures que, desafiants, sobrevivien al món de la mort. Aquest ombrall es superà amb freqüència a les seves fotografies de curses de braus.

En aquells dies Clergue havia entrat a formar part del cercle de Picasso i Jean Cocteau i, animat i inspirat pels seus amics artistes, va encarar la fotografia amb rigorositat. L’existencialisme lúgubre de les seves primeres fotografies va donar pas a apassionats nus, un camp en el que es convertia en una influent figura.

Les seves fotografies de dones de sobte van adquirir esplendor, una bellesa i erotisme nous. La seva concessió a la legislació francesa va consistí en protegir l’anonimat de les models ocultant sempre el seu rostre. Gràcies a la seva concentració, resultant en la mera presència física, les nereides de Clergue esdevingueren metàfores de luxe et volupté, del goig a la frontera entre el món aquàtic i la terra.

(Font: Iconos de la fotografia, Ed. Electa)

.

En el seu treball de nus femenins, Clergue posa en pràctica totes les corrents artístiques experimentades en els seus treballs precedents. El seu primer llibre de nus el titula ‘Aphrodite‘, 1963. Recordant la mitologia clàssica, els primers nus de Clergue son al·lusions a les deesses greges i com a la majoria de les estàtues que sobreviuen de la Grècia clàssica, els cossos de Clergue també estan truncats. En el seu llibre ‘Nude Workshop‘ (1982) mostra la continua experimentació amb les dimensions del cos humà, com si volgués entendre aquelles dimensions perfectes que van inspirar als artistes grecs i del Renaixement italià.

Com faria amb els seus ‘saltimbanquis’, els nus de Clergue fugen del caràcter individual a favor de la representació universal. A la seva obra ‘Els Gegants‘, Camargue, 1978 ofereix la repetició de les formes. Aquí múltiples cossos prenen l’aparença de paisatges. A ‘Sea Nude’, Carmargue, 1958, els cossos femenins semblen torce’s sobre ells mateixos des de les profunditats dels oceans.

Les afrodites de Clergue, sovint creades des de l’escuma son les seves deesses de l’amor i la sexualitat. Fulton observava que ‘Els nus semblem estar en moviment, girant-se entre l’escuma i torçant-se al voltant d’ells mateixos. Tot i distorsionats pel moviment, cames i natges queden perfectament compensades per pit i pits. La forma de l’abdomen representa en dimensions més petites la forma de les natges‘.

Més tard Clergue experimenta amb els cosos il·luminats per persianes, explorant els nus d’una forma arquetípica, com patrons de les formes perfectes que vol representar. Picasso va veure en aquestes complexes formes una forma de representació cubista, però de fet Clergue no estava gens interessant en les noves formes modernistes de visió i l’únic que perseguia era representar la seva pròpia obsessió per les formes de manera intuïtiva.  La brillant visió dels nus el van portar a exposar a nombrosos museus i era Edward Steichen qui l’acabaria convidant a una exclusiva exposició al Museum of Modern Art de Nova York al 1961. El seu treball es va exposar l’any següent, al 1962, al Pavelló de Marsan, Palais du Louvre, Paris.

Les fotografies de Clergue de les curses de braus son molt més dures que el que suposaria un simple ‘tableau’ teatral. A ‘El Cordobés, Nîmes, 1965’, els espectadors son el rerefons de l’escena principal. ‘Els punts de vista que Clergue utilitza mostren la mestria de El Cordobés, les dimensions de l’animal i el lloc: el circ romà ple d’espectadors’. Deixant el segon pla de la imatge fora de focus, els espectadors perden tot el protagonisme, quedant-se fora de la historia, immortalitzant home i animal’.

La violència i el teatre, o potser n’hauríem de dir ‘art’, de les curses de braus queden formalitzades com rituals i danses, la composició i l’emplaçament de les figures donen una nova dimensió al ritual, deixant-lo fora del temps, fent-lo immortal, com si si es tractés d’ancestral mitologia.

No es violenta a la veritat si es dona expressió a la suposició de que els sarcòfags de Alyscamps haurien inspirat a Clergue el leivmotiv de la seva fotografia, que s’anomena ‘Mort’… Clergue ha atacat el tema ‘Mort’ des de tots els angles, cada nova confrontació amb ell ha fet la seva mirada més afilada i més capaç de reconèixer-la en totes les metamorfosis. La suma d’aquestes trobades és també la suma de la seva obra. Doncs tot el que ell representa es troba sota el denominador comú ‘Mort’. Manuel Gasser (font: Hans-Michael Koetzle-Diccionario de fotógrafos del siglo XX)

Lucien Clergue va dirigir també prop de 20 curts. va rebre el Premi Louis Lumière al 1966 per «Drame du taureau». Ha estat seleccionat al 1968 al Festival de Cannes i als Òscars de Hollywood per «Delta de Sel».

Al 1968, funda amb el seu amic i escriptor Michel Tournier el Festival de fotografia de Rencontres d’Arles, que es celebra cada any a Arles al mes de Juliol. Ha convidat a Arles als fotògrafs més celebres americans (Ansel Adams, André Kertesz, Robert Mapplethorpe…), del Japó (Eikoh Hosoe)… Clergue ha lluitat tota la seva vida pel reconeixement de la fotografia com un art, a la mateixa alçada de la pintura o l’escultura.

Al 1979 l’investeixen Doctor a la Universitat de Provence, Marsella (França), ha estat la primera persona en presentar una tesi només amb imatges. Al 1982 contribueix al naixement de la National School of Photography a Arles. Serà professor fins el 1999 i en tot aquest període ha estat convidat a ponències a les universitats americanes i japoneses. Ha exposat al MoMA (Nova York), Art Institute Museum, Chicago, University of Maryland (Baltimore), Metropolitan Museum, Nova York, Mèxic, Ottawa, Israel Museum, Jerusalem, MEP, Paris (França), Centre Pompidou, Paris (França), Bibliothèque Nationale, Paris (França), FNAC, Paris (França), Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris, Musée Réattu d’Arles, MONUM. Al 2000, és el fotògraf de l’any a Benevento (Italy), rep el Lucie Award «Outstanding Life Achievement in Fine Art Photography» a Nova York al 2005.
És condecorat com Chevalier de l’Ordre National du Mérite, Chevalier de la Légion d’Honneur, Commandeur des Arts et Lettres, i Académicien des Beaux Arts.

Al 2007, la ciutat d’Arles honora Lucien Clergue i li dedica una exposició retrospectiva amb 360 de les seves fotografies del 1953 al 2007.

Avui viu a Arles.

 

 

Us deixo amb un curt vídeo de Clergue: ‘Féria de Pâques Arles 2009 : Exposition Clergue‘:

I ara un segui de galeries perquè podeu admirar amb tranquil·litat la seva obra:

.

Aquesta darrera d’Anne Clergue és potser la més ordenada i la que he fet servir en alguns fragments de l’article d’avui:

 

Fonts: A mesura que anem avançant en la serie més difícil és trobar documentació que valgui la pena. Al final la xarxa, el flickr i tot el que el envolta aquest món friki no està interessat per aquest tipus de fotografia. En hi ha però alguns llocs que valen la pena:
 

http://fr.wikipedia.org/wiki/Lucien_Clergue

http://www.anneclergue.com/artists/lucien_clergue/biography

http://www.zonezero.com/exposiciones/fotografos/lucien/default2.html

http://thebaruchfoundation.org/clergue

http://fotobibliografica.ca/archives/cat_clerguelucien.html

i alguna font més…

 

Què voleu que us digui.. doncs que l’he trobat fascinant. Les fotografies de Clergue no estan situades en el temps. No guarden cap relació amb llocs ni fets. Els seus treballs sobre els gitanos, la natura, els nus i les curses de braus son complerts assajos, que sobrepassen els canons clàssic i m’atreviria a dir que moderns, de la fotografia. Son intencions manifestes de la seva particular recerca per la universalitat de formes, subjectes i llocs. Un artista que potser necessitem encara uns anys per considerar-lo un dels més exquisits poetes visuals de la segona meitat del segle XX. Una obra per gaudir fotografia a fotografia.

Bona setmana i fins el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

.

tf-1
Advertisements