Disc de la setmana: Mose Allison “Gimcracks and Gewgaws”

Sense adonar-me, últimament m’estic especialitzant en veu masculines; Mark Murphy, Paul Oscher, Denzal Sinclaire… amb la recent intromissió de Dena DeRose. Dons avui tornarem a escoltar un vocalista de jazz/blues, ell és Mose Allison (1927).

El titul de complicada pronunciació, pel menys per a mi és “Gimcracks and Gewgaws” (1997). Allison és un reconegut pianista que es belluga pel boogie woogie, be bop o la tendències més innovadores del blues i el hard bop. I dic això perquè el que escoltarem en aquest disc és l’estil del piano de Bud Powell i la seva forma de cantar el blues rural. Evidentment actualitzat amb arranjaments i producció del moment.

La veu continua sent nítida i la seva ment clara. Totes les composicions son seves, filosofa amb les lletres, de forma aguda i reflexiva, ironitza del materialisme, la tecnologia, l’envelliment, la mort fins i tot del seu nom en “MJA. Jr”,

Un bon grapat de lletres intel·ligents embolicades amb un flux lineal del piano, un incessant vaivé que el redueix a la seva essència.

Artista

Mose Allison

Àlbum Gimcracks ang Gewgaws
Cançó que escoltes Mja. Jr.

.

El grup que li acompanya, molt bé triat; Mark Shim al saxo tenor, especialment m’agrada la guitarra d’en Rusell Malone i si faltava ritme afegim a Paul Motian a la bateria i Ratz Harris al contrabaix, i ens adonem de la qualitat musical que afegeixen aquest músics.

Un disc que té la immediatesa i la calor d’escoltar una hora de bon jazz vocal amb son gairebé hipnòtics. Mose Allison continua sorprenent-me, sona exactament igual que com ho feia fa quaranta anys, només el so és molt millor, cosa de la tècnica.

.
‘Podeu escoltar un extracte de tots els temes del disc i si us agrada comparar-lo a:’

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

.

tf-1
Anuncis