Mario Giacomelli

Ara fa ja un parell de setmanes que vaig tenir la sort d’assistir al taller d’Eduardo Momeñe i us ben asseguro que encara li dono voltes a algunes de les coses que vaig aprendre. Una d’elles, potser la principal, és que una fotografia la compres o no, sí aixi de fàcil, només amb un cop d’ull. T’atrapa o no.

El fotògraf d’avui és molt probablement el més gran fotògraf italià del segle passat i ho és tot i la seva fotografia gens convencional. Però t’atrapa. Primer llegim el text que acompanya a la seva obra visual i després intentem fer-nos la pregunta del perquè de la seva fotografia. Amics, avui ens visita: 61. Mario Giacomelli

Neix l’1 d’agost de 1925 a Senigallia, Itàlia. Des de 1938 va estar treballant en una empresa de tipografia i dedicava els seus caps de setmana a la pintura de paisatges. Encara que l’empresa va ser destruïda durant la segona guerra mundial la va restaurar i es va convertir en el seu propietari. Al 1953 es va comprar la seva primera càmera fotogràfica, una Comet Bencini.

Mario Giacomelli està considerat com el més important fotógraf italià, però la seva trajectòria artística s’allunya notablement de les estètiques més clàssiques sigui per la seva vida com pel seu estil ‘anàrquic’.

Des dels tretze anys fins als seus darrers dies la ‘Tipografía Marchigiana‘ de Senigallia és el lloc on passa almenys vuit hores diàries, de dilluns a dissabte. Avui la Tipografía sembla mes un basar árab ple d’objectes i quincalles penjades per tots els racons, però va haver-hi un temps, abans de l’arribada de l’ordinador, en el que tenia una desena de dependents i imprimia tot tipus d’impresos per tota la regíó de Las Marcas, al centre d’Itàlia.
Potser aquest amor per la tinta de la impremta sigui l’origen dels signes violents que caracteritzen les seves imatges, els negres profunds com a ferides i els blancs cremats fins al inversemblant, amb total llibertat. El seu estil no fa concessions a les normes o als límits, es serveix de tots els recursos formals i tècnics, sobre-exposa, emmascara, força la llum amb manipulacions que dobleguen la matèria a la intenció.

“Totes les meves fotografies són com autoretrats. Sempre he fotografiat els meus pensaments i amb això vull dir les meves idees, les meves passions, les meves pors”.

Mario Giacomelli va més enllà de qualsevol ordre preestablert. La seva profunda relació amb la fotografia ha evolucionat donant llibertat a la seva intuïció en una època on la Itàlia “fotogràfica” estava dividida sectariament entre tendències estètiques i tendències realistes, en clara oposició, Giacomelli, no es va quedar al marge d’aquest debat (de fet, va estar relacionat amb els ambients culturals mes actius del seu temps) però la seva investigació s’ha quedat lluny de les polèmiques i la seva mirada lliure dels canons establerts.

 

Fill d’una família molt pobre, durant la seva infantesa Mario seguiria la seva mare a l’hospici de la ciutat on va treballar rentant la roba. Als 13 anys, va començar a treballar per l’empresa d’impressió, fascinat per les possibilitats de crear i associar paraules i imatges. En aquells dies també va començar a pintar, va participar en curses de cotxes i sense que ho sabés ningú va començar a escriure poesia. Al 1954 va comprar la seva primera càmera i entre el 1954 i el 1957 va presentar-se a nombrosos concursos fotogràfics per tota Itàlia.

Malgrat que es va iniciar tard i el seu estil ‘poc convencional’ amb aproximacions ingènues, Giacomelli és ara considerat un dels artistes fotogràfics més originals del segle passat. La combinació dels seus mètodes experimentals, amb aquests contrastos tan exagerats, i  la imatgeria de vegades brutal dels seus temes crea una molt personal exploració poètica de la regió en la que va viure tota la seva vida.

Les influencies de Giacomelli s’han de buscar en les pel·lícules neo-realistes de la post-guerra a Itàlia. Rossellini i De Sica en son els seus referents però també la seva experimentació en els revelats enèrgics i molt granulats, que imprimeixen encara més realisme a la seva fotografia. A la dècada dels 50’s va continuar treballant el seu propi estil, compaginant el seu treball amb la fotografia i així ho va fer pràcticament fins els darrers dies de la seva vida. Per sobre de tot Giacomelli es veia a ell mateix com un poeta amb càmera. La seva passió per la poesia, l’escrita naturalment, va ser una de les fonts més importants a la seva educació i això li va despertar aquesta força per expressar la seva pròpia poesia visualment.

‘La fotografia no és difícil, mentre tinguis alguna cosa a dir’

Giacomelli, amb independència del que diu visualment ens agradi més o menys, és el perfecte exemple de ‘fotògraf ideal’ que ens ensenyen als tallers de visió fotogràfica. No copia, experimenta el seu propi estil i ens conta histories darrere de cada fotografia que al cap i a la fi l’estan definint a ell mateix. La frase atribuïda a ell i que acabem de llegir mostra implícitament la seva repulsa per les tècniques fotogràfiques, els convencionalismes compositius i l’estètica seguida pels fotògrafs de l’època. La seva aproximació al subjecte, al quadre escènic, es podria considerar fins i tot primitiva, amb els errors que intenta evitar qualsevol principiant però el seu resultat és terrible. Una fotografia amb una força brutal que aconseguia a la cambra fosca oblidant totes les tècniques més convencionals de revelat. Les fotografies de Giacomelli es reconeixen no pel que conta sinó per la forma en que ho fa. Mirant les seves fotografies es mirar a Giacomelli. És la seva visió fotogràfica.

Va començar aprenent ell mateix la tècnica necessària però quan va conèixer a Giuseppe Cavalli va poder perfeccionar els seus coneixements i a més li va suposar entrar al món de la fotografia artística, primer com a membre del grup fotogràfic MISA, en la qual estaven fotògrafs com Piergiorgio Branzi, Alfredo Camisa o Silvio Pellegrini amb els que va poder aprendre del seu treball i després es va integrar en el grup La Bussola que representava a Itàlia la innovació igual que a Espanya ho feia el grup fotogràfic AFAL.

La fotografia necessita de la realitat, d’alguna cosa que estigui davant de l’objectiu, un contingut, però també el llenguatge és important. Jo vull documentar, però vull que les imatges atrapin a l’espectador i quedin impreses en la seva memòria i això s’aconsegueix a través de la forma, de la sintaxi que utilitzes per construir les fotografies. Per això treballo molt les fotografies  fins i tot després de disparar.

El seu primer gran projecte el feia a l’ hospici de Senigallia, ‘Verrà la morte e avrà i tuoi occhi (1954 – 1956)’, on anys abans acompanyaria a la seva mare.  El treball a la regió de Puglia al 1957 és un dels més coneguts i admirats de la seva obra. Més tard escrivia: ‘Observar aquestes imatges és sentir la textura de la superfície de les plantes, conèixer el treball de la terra, els sons de les celebracions, els jocs dels nens a fora de l’església, tocar els murs exposats al sol, l’amistat, la relaxació de les gents, els esdeveniments, la vida religiosa, l’orgull i vitalitat visibles de la societat….‘ Les fotografies descriuen de manera gairebé idealista el que avui imaginem eren els pobles italians. Giacomelli usa el fort contrast per eliminar els grisos i tenir una imatge, en sentit literal, en blanc i negre.

Va se a la primera fullejada de la fantàstica obra ‘Looking at photographs’ de John Szarkowski, que em vaig parar a la pàgina 184. La fotografia que veieu a la dreta, Scanno, 1963, per alguna raó em fa ver aturar per observar-la atentament. Una fotografia ens agrada o no. Ens agrada perquè potser ens mostra el que no coneixem o perquè ens mostra d’una manera diferent el que pensàvem coneixíem. Però d’altres, per algun estranya raó simplement queden atrapades a la nostra memòria sense gran esforç intel·lectual. La fotografia de Giacomelli no sabem de què tracta, simplement veiem un noi atrapat en un triangle de figures fosques, en mig d’un halo que el situa estranyament al centre de la fotografia, amb un equilibri dinàmic perfecte. Però aquest anàlisi fotogràfic és del tot irrellevant més enllà de conèixer com ha estat construïda la fotografia i molt probablement va ser impossible que Giacomelli pogués controlar el petit espai de temps en que la fotografia era possible. No importa si va tenir aquesta visió o la fotografia és producte d’una elecció d’un full de contacte. És la seva fotografia. És un Giacomelli.

En el fons Giacomelli utilitza la càmera com un llenç, una tela blanca sobre la que pot fer tot allò que vulgui. Absolutament allunyat de l’educació clàssica visual que podem tenir, a les seves fotografies hi podem trobar imatges borroses, en moviment, deliberadament imprecises. Fotografies que serien les primeres en esborrar en descarregar les nostres imatges digitals al nostre ordinador. Tan s’hi val. Per què serveixen els convencionalismes? El seu lèxic personal, la seva pròpia concepció de la sintaxi de la imatge no hi cap en els convencionalismes. No fotografia la fotografia. No documenta el que està passant pel davant seu. No atura el món per fotografiar-lo. Capta les imatges de la realitat i les converteix en paraules de frases que construeix amb la seva pròpia sintaxi.

Obsessionat pel desig d’analitzar la seva pròpia identitat narrativa, Giacomelli va començar a viatjar, més petits viatges d’alguns dies que grans estades en els llocs que va visitar, que d’alguna manera li recordaven l’exclusió social de la seva infantesa. Va anar viatjant per tota Itàlia i era al 1957 que arribava a la ciutat de Scanno, al centre d’Itàlia, i que ja abans havia fascinat a Cartier-Bresson, que Giacomelli produïa una de les seves més famoses fotografies, la del noi de Scanno.
Al naixement del seu fill, tràgicament nascut amb minusvalidesa, la família va visitar França per un curt període. Van viatjar a Lourdes, on Giacomelli produïa algunes de les fotografies amb més força emocional de la seva obra. A la dècada dels 60’s va treballar en el projecte dels seminaristes, conegut per les series “Pretini” series, fetes al seminari de Senigallia i que més tard s’exposarien a l’exposició Photokina de Colònia al 1963. En aquell mateix any, John Szarkowski, el director del Department of Photography del MoMA de Nova York, va adquirir algunes de les seves fotografies de “Scanno”, i va publicar, com ja hem explicat, la seva famosa fotografia del ‘noi de Scanno’ al seu també famós llibre “Looking at Photographs: 100 Pictures from the collection of the Museum of Modern Art“.

Lo non ho mani che mi accarezzino il volto (1961-1963)

 

Aquest és un d’aquells fotògrafs que, com artistes, es retiren modestament darrera de la seva obra. La serie entre 1961 i 1963 de joves seminaristes jugant i ballant titulada ‘No tinc mans que m’acaronin la cara‘ li va valer el reconeixement internacional, però la fama no li va afectar ni personal ni artísticament. L’obra de Giacomelli gira entorn a un bon nombre de temes : el paisatge italià, sobretot la regió muntanyosa on va néixer i viure, Senigallia, així com la gent que vivia i treballava als camps, grangers i jornalers, nens, gitanos i interns dels hospicis.

 

Si oblidem per un moment l’èmfasi de Giacomelli en les persones, es fa evident que el veritable tema de la seva fotografia és la visió del cicle del naixement i la mort, el treball, les celebracions i la malaltia. Ni tan sols el paisatge li interessa com natura intacta sinó per sobre de tot com paisatge que mostra les empremtes de l’obstinació humana. La terra i la gent de Senigallia, basades fortament en les tradicions, li oferien un bon nombre d’imatges de la lluita diària per l’existència.

Per a processar les seves fotografies, Giacomelli prefereix el paper dur que suprimeix els tons mitjos i accentua els contrasts del blanc i negre. Li importa la línia i aproxima la fotografia al dibuix i l’art gràfic. No tem corregir negatius ni realitzar dobles exposicions per aconseguir portar a la pràctica les seves idees. Així crea fotografies de paisatges que, per damunt del treball visual, manifesta qualitats conceptuals que es corresponen amb les pròpies del Land Art. A més, aquesta associació entre interès realista i estètica formal genera imatges, com les dels seminaristes, que pels seus ritmes ingràvids de formes abstractes ens recorden les figures de Henri Matisse.

Les seves fotografies aconsegueixen transmetre simultàniament distància i proximitat, el commovedor i el metafòric, compromís i formació pictòrica gràfica, emoció i concepte. El seu realisme, el seu simbolisme de llarg abast i la perceptible implicació humana converteixen a Giacomelli en una personalitat destacada entre la gran família de fotògrafs.

(Font: Iconos de la fotografia, pàg 132, Ed. Electa)

.

Encoratjat pel seu recent èxit de les sèries “Pretini” i de ser convidat a exposar al Metropolitan Museum of Art de Nova York i també a Brussel·les al 1967, Giacomelli va començar a treballar el tema dels paisatges. Com ho havia fet abans, la seva visió abstracta és característica d’aquest projecte, que va millorar a la dècada dels 70’s amb les seves primeres fotografies aèries i la tímida incursió en el color, però ell deia que no el dominava i el va acabar abandonant. Va ser a partir dels 70’s que les seves composicions van comportar un lligam més fort entre fotografia i poesia i va iniciar el seu darrer període de investigació i revisió de la seva activitat artística, produint nous treballs que sovint eren assemblatges i composicions a partir de les seves fotografies anteriors. Va exposar a la Biblioteca Nacional de Paris (1972), al Victoria & Albert Museum de Londres (1975), al Visual Studies Workshop de Rochester (1979) i a Venècia, Parma, Moscou, Arles, Amsterdam, Tolouse, Bologna, Roma…

Jo no puc fer les fotos que fan a l’agència Magnum perquè no em moc del meu poble. Per això documento la meva sensibilitat, les coses que em suggereix l’ànima.

El neorealisme italià: El nou realisme fotogràfic dels 50’s a Itàlia es va basar en el neorealisme cinematogràfic, que de fet va ser el punt de partida per a les noves generacions que ja no estaven interessades en la fotografia clàssica o de saló i reivindicaven un estil menys formal i tendent a expressar els continguts en front de l’estètica de la imatge.  De fet hi va haver tantes formes d’entendre el neorealisme com fotògrafs van aparèixer i molt sovint ‘neorealista’ era tota aquella obra que mostrava la pobresa, sense importar què era el que s’estava documentant. El moviment neorealista no es pot considerar, com moltes vegades se l’ha atribuït, un moviment documentalista al estil de la Farm Security Administration, sinó en el fons una forma d’estètica ja que estava basat en el subjecte. Giacomelli no és un fotògraf neorealista, per bé, que la seva obra es produeix en el mateix moment i de l’observació d’alguna de les seves peces, especialment la de Scanno, s’en pugui treure aquesta conclusió. Giacomelli és un poeta visual i el subjecte és només un actor més en l’escena que capta pel seu visor.

En aquest període del neorealisme italià van aparèixer moltes formes d’expressió però no totes van ser innovadores. Molts fotògrafs buscaven certa estètica, més semblant a la pictoralista de finals del segle XIX, a partir de les situacions de pobresa que es vivia a l’Itàlia de la postguerra. Altres un fot impacte a partir de composicions dramàtiques, sense oblidar als foto-periodistes que estaven més al servei de les revistes que els contractaven que de la seva pròpia intuïció fotogràfica.

Giacomelli pertanyia a un restringit grup de fotògrafs que es consideraven aficionats i que no depenien de cap encàrrec de revistes ni publicacions. Eren lliures de fer les fotografies que volien, de retratar situacions que vivien directament, coneixent i estimant als propis subjectes que fotografiaven. Giacomelli produïa fotografies que com a molt arribaven a ser exposades en concursos i cal entendre la seva obra a partir del ‘tot’ i no d’una imatge en particular. Entendre la seva fotografia és entendre’l a ell i el concepte que perseguia darrera de cada imatge. Aquest intent d’expressar-se a través de la fotografia era part del debat cultural de la Itàlia dels anys 50’s i 60’s.

Potser es la ‘forma’ el concepte morfològic que més està present a les seves fotografies. ‘La forma és la que modifica les coses i les fa romandre en la memòria. Jo vull documentar, però no ho faig només per a mi. Penso en els que vindran després de mi, vull fotografiar alguna cosa que es quedi a la ment, i això s’obté a través de l’enquadrament de la fotografia, de com dispares, de com la reveles. L’autèntic realista diria que t’has equivocat, que has de presentar la realitat tal com és. Un dels grans fotógrafs, Henri Cartier-Bresson, diu que no retalla les fotos, que el retall el fa abans de disparar, però són bajanades dites per un gran home, però bajanades‘…

Mai he comprat llibres de fotografia, però m’envien contínuament catàlegs de galeries i de museus en els quals alguna vegada he exposat. Allí he vist les imatges que m’agraden; són fotografies d’Edouard Boubat, Henri Cartier-Bresson, André Kertesz, Bill Brandt i  altres que no m’agraden gens i són gairebé sempre fotógrafs en color, coses horribles… La veritat és que no han entès gens el color. Jo, per no complicar-me la vida, no les faig. Bé… (Mario Giacomelli – “Il mio canto libero” TEXTO: ENRICA VIGANO)

Apartat voluntàriament de la vida metropolitana (vivia en un petit poble turístic de la costa adriàtica), s’ha mantingut atent a les evolucions de l’art contemporani freqüentant els cercles de l’avantguarda del seu país.
És sense cap dubte el fotògraf italià més admirat a tot el món. La seva manera d’aproximar-se a la realitat no té referents en la història de la fotografia. El seu estil independent, anàrquic i valent li ha permès transitar els més diversos temes deixant sempre la seva poderosa empremta personal en les imatges. De fet, algunes de les seves fotografies s’han convertit amb el pas dels anys en veritables icones de la societat rural italiana.

En el 2000 realitza la sèrie ‘La meva vida sencera’, inspirat en l’obra de Jorge Luis Borges i el seu últim treball és ‘Aquest record tornaria a explicar-ho’.

Mario Giacomelli mor a la seva ciutat que el va veure néixer, Senigallia, al novembre del 2000.

 

 

Us deixo un primer vídeo de la serie ‘Lo non ho mani che mi accarezzino il volto’:

I encara un segon amb el seu portfoli ‘Verrà la morte e avrà i tuoi occhi” (1966-1968)’:

La primera galeria que us presento és la més interessant i hi podeu trobar bona part de la seva obra ordenada per èpoques i dintre de cada una d’elles pels seus projectes més rellevants:

O bé aquesta amb una selecció:

i finalment un resum potser de les seves millors fotografies:

 

Fonts: És evident que a la que et surts dels clàssics fotògrafs el nombre d’articles decreix substancialment i en el cas de Giacomelli únicament he pogut trobar algunes pàgines en italià o traduïdes que m’han permès construir el fil conductor de l’article d’avui. Alguns llocs interessants: 

http://digilander.libero.it/marcphoto/giacomelli/

http://gallery19th21st.free.fr/20_page4.html

http://www.virtualgallery.it/virtual_gallery/opere/masters/giacomelli_mario/biographies/ing.htm

http://www.flickr.com/groups/cafelahumedad/discuss/72157602235286842/

http://www.horvatland.com/pages/entrevues/03-giacomelli-en_en.htm

http://foto36.com/wp-content/uploads/2010/03/Mario-Giacomelli-entrevista.pdf

http://www.elementos.buap.mx/num27-28/pdf/79.pdf

http://blogs.deia.com/momentodecisivo/tag/mario-giacomelli/

http://www.photoicon.com/news/338/

i alguna font més…

 

L’obra de Giacomelli no ens ha de deixar indiferents i cal una acurada observació del seu portfoli per entendre una de les seves fotografies. Per bé que pot resultar una obra complexa els patrons que el caracteritzen son ben simples, a vegades però la seva fotografia es troba entre l’estètica i el realisme o documentalisme, però és només una impressió a simple vista. la seva obra està basada en la forma i d’aquí s’entén com en els seus revelats busca els extrems tonals. No li interessa el detall, sinó la idea darrera de cada imatge. Un artista que ha suposat el gran referent de molts fotògrafs posteriors, un fotògraf que cal coneixe’l abans de valorar la seva obra, per això us recomano molt especialment llegir l’entrevista que us deixo en aquest link.

‘Fotografies’ al Canal 33 

Aquest divendres s’ha emès el primer capítol de la sèrie ‘Fotografies’ al Canal 33 de Televisió de Catalunya.

Al llarg de 13 episodis, de la mà del presentador de la sèrie, Antoni Tortajada, acompanyem diversos fotògrafs actuals per descobrir com treballen els diversos gèneres fotogràfics (la fotografia de natura, els esports, el fotoperiodisme, el retrat, la fotografia de moda, de viatges, de famosos, etc.) El resultat és un viatge fascinant que ens descobreix com ens mirem el món i a nosaltres mateixos. A més, cada capítol dóna cabuda a la participació de fotògrafs aficionats, dóna consells tècnics i presenta algunes curiositats de la Història de la Fotografia.

Només havent vist el primer capítol és potser prematur emetre un judici però personalment crec que el plantejament és força correcte. Les pretensions del programa és divulgar la fotografia i ensenyar al gran públic una forma de mirar el món. El format és variat, presentant una temàtica fotogràfica concreta i fent una petita incursió a la fotografia analògica i les seves tècniques de revelat. Amb la informació de la seva pàgina web (http://www.tv3.cat/fotografies) el material audiovisual és força complert, amb links i vídeos que ha aparegut al programa. Insisteixo que és un programa pel gran públic i que molt probablement decebrà al que espera una classe de tècniques fotogràfiques.

L’hora d’emissió és els divendres a les 21:45 i la durada és d’uns 30′. Si us el perdeu no hi fa res, teniu el programa complert a la TV a la carta.

Al menú de la pàgina web hi podeu trobar enllaços interessants, des de fotògrafs, a vídeos, passant pel ‘material extra’ on podem trobar un petit glossari de temes que poden ser del nostre interès.

Bé, a veure com va transcorrent la sèrie…

Avui vull acabar l’article com he començat, amb un tros d’entrevista a Eduardo Momeñe:

La fotografía es el producto de un pensamiento visual (es un pensamiento complejo), y que será más potente si se desarrolla cultural e intelectualmente. En todo caso, son dos pasos, el primero sería comprender, saber leer fotografías, y a continuación, y sólo después, intentar hacerlas. Hay muchas personas que saben y comprenden muy bien el lenguaje fotográfico pero que serían incapaces de hacer una obra fotográfica. De alguna manera son dos profesiones diferentes.

Bona setmana i fins el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

.

tf-1
Anuncis