Edouard Boubat

He de reconèixer que he començat a conèixer l’obra del fotògraf d’avui gràcies a un fragment de l’entrevista amb el nostre ja amic Mario Giacomelli. És molt probable però, que amb la ràpida visita que alguns feu a aquest lloc per mirar les fotografies n’hagueu reconegut alguna i fins i tot hagueu pensat que d’alguna manera us era familiar…

Certament la seva col·lecció és increïble, visualment extraordinària i de catalogar-lo, l’artista d’avui l’haurem de situar entre els fotògrafs humanistes francesos més reconeguts de l’etapa de la post-guerra. El visionat de la seva obra és un plaer visual que no us heu de perdre. No, no ens complicarà la vida amb un text complexe ni haurem de llegir entre-línies per poder dir a primera vista que la seva fotografia és capaç d’atrapar-nos i no deixar-nos anar fins conèixer molt més de la seva obra. Amics, avui el regal és diu: 62. Edouard Boubat

Neix el 13 de setembre de 1923 al barri parisenc de Montmartre i va estar estudiant fotogravat a l’Escola Superior d’Arts i Indústries Gràfiques de París entre el 1938 i 1942. Al finalitzar la segona guerra mundial comença a interessar-se per la fotografia i al obté el premi Kodak en el Saló Internacional de Fotografia celebrat a París, poc després comença a treballar com a reporter gràfic per a la revista mensual Realités, sent el seu primer treball un reportatge sobre la peregrinació a Santiago de Compostel·la.

Va créixer a la Rue Cyrano de Bergerac a Montmartre. Fill de militar, bé d’un cuiner de l’exercit per ser exactes, va escoltar moltes històries del seu pare de la Gran Guerra, que va estar al front fent de chef, sent ferit almenys tres vegades. Al 1938, Boubat va assistir a l’École Estienne, on va estudiar per fotogravador, i al 1943, en plena guerra, el van cridar a servir dos anys de treball obligatori en una fàbrica de Leipzig, Alemanya.

Al seu retorn a París al 1946, Boubat va vendre el seu diccionari de sis volums per finançar la compra de la seva primera càmera, un 6×6 Rolleicord. Aquells anys de postguerra treballa en una fàbrica i i comença a convertir-se en un fotògraf de diumenges, amb això ens semblem…. Les seves primeres fotografies com ‘La petite fille aux feuilles mortes‘ i ‘Première neige‘ van esdevenir veritables referencies pel que hauria de ser la seva obra. Al 1947, coneix a Lella, una amiga de la seva germana,  amb qui realitzarà algunes de les seves fotografies més belles. Al convertir-se en fotògraf independent al 1967 va treballar per a l’Agència Rapho, entre altres. Va recórrer com fotògraf mig món, Espanya, Itàlia, Alemanya, Noruega, Estats Units, Canada, Mèxic, Brasil, Egipte, Marroc, Japó, Corea i el Carib.

Al començament dels anys 50 coneix a Albert Gilou, director artístic del mensual “Réalités” que l’encoratja perquè faci de foto-reporter. Allà comencen els seus viatges per nombrosos països. Boubat, marcat per els atrocitats de la guerra, aporta una mirada poètica i elegant. Una fotografia que no només documenta el que està veient sinó que busca una estètica d’una gran bellesa. Una forma de mirar un món desfet. Jacques Prévert, el gran porta, autor teatral i guionista cinematogràfic, dirà d’ell “És un corresponsal de la pau“.

“Perquè conec la guerra… Perquè conec l’horror, no vull parlar d’ell… Després de la guerra, sentíem la necessitat de viure la vida, i per mi la fotografia era el mitjà per aconseguir-ho.”

D’alguna manera aquestes paraules marquen l’obra fotogràfica de Boubat. Un fotògraf entre fotògraf de belles escenes i fotògraf de documents. Potser aquesta ambigüitat no l’hagi permès ser tan conegut com altres fotògrafs francesos com Cartier-Bresson, Brassai o Doisneau.

Al contemplar per primera vegada la fotografia ‘Primera nevada, Jardins de Luxemburg-1955‘ (just dalt a l’esquerra) Jacques Prévert va exclamar: ‘Ah! un Bruegel !’. L’associació resulta obvia. És cert que falta el fons rústic dels quadres del pintor flamenc, però els nens sobre la neu, porten a la memòria les escenes hivernals de Bruegel. Les cadires apilades del jardí actuen com barrera entre el fotògraf i els nens, l’únic contacte visual s’estableix amb el nen que està dempeus al fons a l’esquerra. Darrera, el joc infantil es desplega en un pla estrictament horitzontal bordejat per la zona arborada, Es dedueix que la fotografia va ser resultat d’una pacient espera. Només quan tot va estar al seu lloc, com si s’hagués establert una harmonia natural,va fer la fotografia que va congelar el moment.

Els jardins de Luxemburg del barri universitari de Paris eren una de les localitzacions preferides de Boubat. Li agradava donar-hi voltes per places i parcs on mai passaven coses excepcionals i gràcies a una acurada observació, exposa el surrealisme que s’amaga darrera la normalitat aparent. (Font: Iconos de la fotografia, pàg 130, Ed. Electa)

Remi écoutant la mer – 1995

Boubat pertany a aquella generació de fotògrafs que va començar a treballar professionalment després de la Segona Guerra Mundial. La ‘fotografia humanista’ de la seva generació, que a França va tenir el seu màxim esplendor, havia abandonat el foto-periodisme formal dels anys de la pre-guerra amb les seves narratives pictorialistes desenvolupades en sèries.

Però en aquells temps els fotògrafs treballaven per condensar la vida en una única fotografia decisiva. En aquestes imatges es formulaven grans sentiments amb gran eloqüència, al igual que moments de calma i contemplació. Els fotògrafs parisencs van gaudir de l’ocasió de presentar una obra que anava més enllà del fotoperiodisme sensacionalista a les principals revistes i també, cada cop més, a galeries. En part per la seva formació com artista gràfic, Boubat sempre s’ha interessat més en la formulació visual d’una imatge que en les seves qualitats narratives. Així ho resumia en una entrevista:

Ho vulguis o no, una fotografia sempre reprodueix una atmosfera

La fotografia de dalt és una de les seves darreres, és del deu net Remi i la fer només tres anys abans de morir. És d’una bellesa visual indiscutible.

(Font: Iconos de la fotografia, pàg 130, Ed. Electa)

Aquells darrers anys de la dècada dels 40’s la fotografia de Lella, del 1947, és una de les més impressionats i conegudes de la seva obra. Lella acabarà sent Madame Boubat i una de les seves grans musses. Aquell mateix any rep el premi Kodak per l’Exposició del Saló Internacional de la Fotografia, conjuntament amb el fotògraf francès Robert Doisneau i la cèlebre revista ‘Caméra‘ publica ‘L’arbre et la poule‘, una altra de les seves grans fotografies emblemàtiques.

Al 1950, l’obra de Boubat era publicada per la revista suïssa ‘Caméra‘ i poc després era la revista francesa ‘Realités’ la que s’interessava pel seu treball. Des d’aleshores, Boubat va viatjar incansablement per mig món i bona part dels seus encàrrecs inclouen les zones més pobres i devastades del planeta, però contràriament al que hauria fet un foto-periodista clàssic, les imatges captades per Boubat estan plenes de bellesa. El seu do com a foto-periodista era el saber trobar un patró que connectava de manera màgica a la persona amb la seva activitat diària. Per a Boubat la fotografia era captar la humanitat i les seves imatges expressen la relació que acabava tenint amb els seus subjectes.. ‘Som fotografies vivents… La fotografia revela en imatges el que som..’

Al 1951 exposa a la Llibrería Hune, a Montparnasse al costat de Brassaï i Doisneau i comença el seu projecte sobre els artesans de Paris. Després viatjarà a Espanya, amb un reportatge sobre la peregrinació a Santiago de Compostela. Acaba fent de corresponsal i se’n va als Estats Units per a quatre mesos. De 1952 a 1968, acaba fent fotografies als cinc continents. El seu talent li permet adquirir ràpidament una gran notorietat.

Al 1955 va ser seleccionat per participar a l’exposició The family of man al MOMA, la ja coneguda exposició organitzada per Edward Steichen i que n’hem parlat més d’una vegada. En 1971 va rebre la medalla David Octavius Hill de la Societat alemanya de fotografia, al 1984 el gran Premi Nacional de fotografia de Paris i a més en 1988 va rebre el premi internacional de la Fundació Hasselblad.

“Les meves fotografies parlen per mi. El silenci sempre preval quan ets a punt de treure una fotografia. Quan érem nens ens deien: “No et moguis! Mira l’ocellet…” I un instant després, l’ocellet es deixava anar i els nens volarien: una fotografia és tan lliure com la persona que l’està mirant.”

Coneix a Robert Frank i es compra la seva primera Leica, just abans de fer-se fotògraf independent al 1967. Col·labora amb l’Agència de Premsa Top Rapho, continua els seus viatges, i publica i exposa a les millors galeries de tot el món.

Aquí el fotògraf nascut a Montmartre ens mostra el costat íntim de la ciutat, els seus habitants i especialment les parelles enamorades a tots els racons de Paris. Cada ciutat mostra el seu cor en el rostre de les seves gents. París en l’ull de Boubat no hauria de ser l’excepció. La totalitat del seu recorregut fotogràfic ens obra les portes a la difícil i de vegades inaccessible intimitat de les seves gents. Boubat sempre li ha agradat treballar a l’aire lliure i els eu treball acaba fins i tot sent més profund. Entre els seus treballs trobem l’evocativa sèrie dels pescadors de la costa portuguesa i per descomptat les seves extraordinàries fotografies de la Índia. El seu estil, el ‘de que van les seves fotos‘ és clarament d’observador de la vida, de testimoni del món. La seva inspiració li ve de la vida mateixa.

(dalt a la dreta: Portugal, 1956)

Per entendre qui i com era Edouard Boubat us recomano l’entrevista que l’extraordinari fotògraf Frank Horvat li va fer: en anglès o en francès.

Frank Horvat : Ara la gent adquireix cada cop millors càmeres, amb millors lents, zooms i tot tipus d’automatismes que els permeten fer una foto darrera altra i sovint es pot sentir allò de ‘primer fes la foto i després mira…’. Era en Winogrand que deia ‘fotografio per veure com quedarà a la fotografia.’ Una frase que sempre em va molestar, però donant-li voltes vaig acabar per entendre què significava. Però torno a la meva qüestió:  fotografiar implica que has de rebutjar? Saps què rebutges? Ho podries descriure?

Edouard Boubat : Jo no aconsegueixo més de dos o tres fotos bones a l’any. Però hi ha alguns moments meravellosos. Recordo un matí magnífic, a Brasil: arribo a una plaça vella, i sé de seguida que haig de fer fotos, que alguna cosa allà m’està esperant per què la fotografii. Naturalment vaig fer més fotos durant la resta d’aquell viatge, però sense realment massa interès. Hi ha dies sense aconseguir una sola fotografia, sense res que tingui interès. Aquí és on rebutjo. Però hi ha altres dies en que les fotografies son com un oferiment, com un regal que no puc rebutjar. Arribo, passejo al voltant d’una ciutat, i tot està disposat per fer la fotografia. Clic. És com la història del regal màgic, que es troba a la cultura sufí. Però per tal d’agafar aquell regal, un ha d’estar preparat. Si ho estic, i si la meva càmera és allà al moment correcte, clic, tot el que he de fer és acceptar-lo.

Una interessant resposta que ens ha de donar moltes pistes de l’actitud fotogràfica de Boubat. Si som fotògrafs que sortiu a atrapar el món, que no sou exactament dels que li demaneu permís perquè s’aturi un moment, hem d’estar preparats pels regals que contínuament ens oferirà. Òbviament estar preparats no és únicament tenir la càmera a punt, és tenir la nostra visió fotogràfica a punt…

En el París de Boubat i Doisneau, les parelles es feien petons al carrer, jardins i cafeteries, les persones miraven cap el futur més que recordar el passat. Paris era profundament humiliat i amb la sensació de culpabilitat, políticament i socialment amb problemes, però Boubat i els seus col·legues de l’època van dirigir les seves càmeres cap a la renovació de la vida parisenca, el reafirmament d’una identitat nacional. Aquí el fotògraf nascut a Montmartre ens mostra el costat íntim de la ciutat, els seus habitants i especialment les parelles enamorades a tots els racons de Paris. Cada ciutat mostra el seu cor en el rostre de les seves gents. París en l’ull de Boubat no hauria de ser l’excepció. La totalitat del seu recorregut fotogràfic ens obra les portes a la difícil i de vegades inaccessible intimitat de les seves gents. És el Paris de Boubat. Fora interessant que tiréssiu uns capítols enrere i el comparéssim amb el Paris de Brassai.

L’arbre et la Poule, 1950

En una de les entrevistes a Mario Giacomelli se li pregunta:  ¿Quina és la fotografia que més l’ha impressionat?

Sempre que em pregunten això dic que hi ha una fotografia de Boubat on hi ha un arbre, una gallina i un mur vell, gens important, però per a mi és la fotografia més bella. La vaig veure publicada quan començava a fotografiar i sempre que la trobo em paro a mirar-la. A més, si m’apures, no hi ha guerra, no hi ha nus, tan sols una gallina que sembla feta de pedra, un arbre modestíssim i un mur que fa les vegades de teló. Per a mi aquesta foto està plena de poesia… Boubat es va assabentar i me la va regalar. Jo, a canvi, li vaig donar la dels seminaristes….  (font)

L’arbre et la poule, França 1950

Aquesta és una de les fotografies que John Szarkowski va escollir per la seva obra ‘Looking at photographs‘, i això ja vol dir alguna cosa.. El seu llibre, que crec haver-vos recomanat més d’una vegada, és tot un curs de visió fotogràfica a través de 100 fotografies del MoMA. No cal dir-vos que fullejar les seves pàgines és un plaer indescriptible, i més ara que coneixereu bona part de les fotografies, però encara és més interessant llegir el text que Szarkowski escriu analitzant cada una de les 100 fotografies.

És a la pàgina 152 del llibre on a la part dreta aquesta extraordinària fotografia ompla la pàgina.

Una fotografia té vida pròpia, més enllà de les nostres pròpies interpretacions. Interpretacions que podem tenir equivocadament d’una incorrecta observació o pel desconeixement de la pròpia fotografia. Això és el que ens explica John Szarkowski, que durant anys va pensar en la bellesa d’un arbre i una gallina amb un bell paisatge de fons. Però no, no és tal paisatge, es tracta d’una pared, i això podria comportar una nova interpretació.. però no, la fotografia continua sent la mateixa i el que sentim, percebem de la seva observació roman invariable. El fet de no projectar l’ombra al mur enganya al nostre cervell i la nostra percepció és la d’un paisatge. Una fotografia no ha de reflectir la realitat, és que que sembla ser.

Molt probablement la fotografia es va fer a certa distancia i amb una lent d’alta distància focal, que comprimeix les distàncies relatives de l’arbre amb el mur, posant-les en aparença, pràcticament a la mateixa distància de la lent. Aquestes explicacions però, no li importen massa al nostre ull…

.

Al 1972 publicava el seu famós llibre ‘Femmes‘. Les galeries però van anar diversificant el tipus d’obra que s’exposava i l’interès de la fotografia humanista i documentalista de post-guerra va decréixer. Boubat es va quedar sol en el seu món, un món elegant, bell.. que ja no encaixava amb els nous moviments. Les seves fotografies les podem veure en tota mena de reproduccions, revistes i pòsters, però molt probablement sense el nom del seu creador. La seva obra acaba diluïda en un populisme estètic. La seva obra és estèticament meravellosa però sense el tipus de text que es llegeix aleshores.

La survivance” és el seu llibre publicat al 1976, amb el que obté el gran premi dels Rencontres d’Arles al 1977. També li serà atorgat el Grand Prix National de la Photographie i va continuar amb les seves grans exposicions, com la del Museu d’Art Modern de de San Francisco al 1984 al 1984. Al 1988 obté el Prix de la Fondation Hasselblad. Al 1994 produeix un fantàstic llibre de fotografies dedicat a Lella en 1994, titulat “Comme avec une femme” i produeix el seu gran reportatge al Carib l’any següent. “Donne moi quelque chose qui ne meurt pas” i “La vie est belle” seran els seus darrers llibres.


Tot i que les fotografies de Boubat les fotografies van ser conegudes en nombroses publicacions i exposicions per tota Europa i els Estats Units,  mai va aconseguir la fama dels grans documentalistes francesos, com ara Henri Cartier-Bresson, Brassai o Doisneau. Per a la nova generació de fotògrafs el romanticisme no hi tenia cabuda i molt probablement la fotografia de de Boubat era massa amable, càndida, bella i pictòrica fins i tot. És evident que no té la intenció de les imatges de Cartier-Bresson o Brassai, més alineada amb els temps que es vivien a la dècada dels 60’s a França. Les seves fotografies de dones no van encaixar amb l’estètica de la dècada dels 60’s, però Boubat va continuar tenint el seu public i la seva obra s’exposava a la Bibliotheque Nationale de Paris al 1973, Al MoMA al 1980 i a la prestigiosa Galeria Witkin de Nova York al 1982.

Robert Doisneau dirà de Boubat: ‘D’aquest món desfet, Edouard Boubat ens revela els sorprenents instants de plenitud‘, extracte de ‘Boubat de Boubat de Éditions Belfond’. En aquesta obra hi trobem els retrats d’Isabelle Huppert, de Jean Marais, Sydney Bechet, Jacques Prévert, Georges Simenon o Françoise Sagan, entre altres.

Però tan se val, avui l’obra de Boubat continua sent admirada per la seva elegant forma de captar la vida. La fotografia de dalt, ‘Village indien‘, és una de les fotografies més belles que mai he vist i ha de ser espectacular poder-la veure de veritat, no per internet. Ell mateix escrivia: “Aquell mati en un poble indi, la gent m’havia acollit i en van convidar a seure a terra, quan se cop em vaig aixecar i vaig fer la fotografia, amb la gent, la vaca, les gallines, amb una llum extraordinària. No vaig haver de rebutjar res, la foto la tenia al davant, simplement vaig prémer el disparador. En vaig fer dos o tres i va ser una llàstima no haver.-ne fet cinquanta. Aquests moments no els pots rebutjar“.

Boubat personifica l’axioma d’aquells d’els qui pot dir-se posseeixen una ànima fotogràfica. En el seu treball hi ha un esperit creatiu expressat en la fluïdesa i la textura de les seves composicions, en la riquesa de la seva representació del gènere humà. Rostres de tot tipus ens miren des de l’altre costat de la imatge. La visió de Boubat, la seva missió mateixa com a artista, ens porta a passejar per una àmplia varietat d’espais, Brasil, Índia, Nepal, Japó, Egipte, Xina…, la llista és llarga.

Les seves fotografies son d’una bellesa indescriptible, sempre evocant la bondat, la melancolia potser, amb aquest toc d’atemporalitat. No intenten documentar una vida o una situació en particular sinó volen extreure el millor de la condició humana. La seva lírica supera a la narració. Fixeu-vos amb les fotografies de dalt, no les posaríem al menjador de casa?

El seu llenguatge visual és pròdig en quadres que ens descobreixen distants civilitzacions i costums. Boubat coneix el secret de com capturar allò que la llum revela i el seu instint d’artista l’indueix a elaborar les seves imatges amb la precisió d’un artesà. Les seves fotografies son tranquil·les, perfectament equilibrades i honestes, sense més intenció que la pròpia imatge. Son imatges transparents, que no fa falta cap gram reflexió intel·lectual captar la seva bellesa, per entendre el tema, més enllà de la temàtica.

Al 1968, Boubat deixava la revista Realités, però continua treballant com a fotògraf independent. Considerat hereu de la fotografia del moment decisiu d’Henri Cartier-Bresson, Boubat va tenir el talent de capturar aquells màgics moments que només l’ull d’un mestre pot capturar. La seva obra ha estat publicada en nombrosos llibres i ha realitzat nombroses exposicions tant individuals com a col·lectives sobretot a França, Itàlia i Estats Units. No obstant això, el seu treball no ha estat gairebé exposat a Espanya encara que en 2007 va participar en l’exposició col·lectiva organitzada per la Fundació Foto Colectania a Barcelona titulada ‘Dona, etcètera. Moda i dona a les col·leccions’.

Al 1988 el seu fill Bernard (www.edouard-boubat.fr) el comença a ajudar com a assistent, abans de fer-se ell mateix fotògraf. Edouard Boubat moria el 30 de juny de 1999 de leucèmia a l’edat de 75 anys, a Montrouge, França. Està enterrat al cementiri de Montparnasse de Paris

Us deixo amb l’únic vídeo que he pogut trobar ‘Eduoard Boubat’. El vídeo es especialment interessant, en anglès però, perquè mostra la seva tècnica de fulls de contacte fins trobar la seva fotografia, un mètode que ja havíem vist en el cas de Diane Arbus. No us el perdeu.

I no us penseu tampoc que hi ha moltes galeries amb la seva obra.. Us en deixo les més interessants:

Aquesta tracta d’un dels recents llibres publicats. Haureu, una vegada cliqueu la pàgina de sota, esperar una mica i clicar de nou el link de ‘Photos intérieures‘:

i finalment un resum potser de les seves millors fotografies:

Fonts: Trobar dos articles de Boubat ha estat complicat, i el pitjor és que no hi ha cap referència biogràfica seria, que unit a la manca de galeries amb la seva obra de manera ordenada, ens porta a que escriure les quatre línies d’avui ha estat un patiment de resultat mediocre i que mereixeria més temps d’investigació.. però potser això és el que podeu fer vosaltres. De moment us deixo els webs que he fet servir:

http://coopimage.com/histoire/boubat.html

http://www.duncanmillergallery.com/boubat/thumb/boubat-bio.html

http://www.agathegaillard.com/Edouard%20Boubat.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Édouard_Boubat

http://arts.fluctuat.net/edouard-boubat.html

http://www.agallery.com/pages/photographers/boubat.html

http://www.elangelcaido.org/fotografos/eboubat/eboubat01.html

http://www.fill-in.fr/2009/06/08/exposition-edouard-boubat-a-la-galerie-agathe-gaillard/

http://www.horvatland.com/pages/entrevues/01-boubat-fr_en.htm

http://www.espacioluke.com/2008/Abril2008/borja.html

http://www.duncanmillergallery.com/boubat/thumb/boubat-bio.html

i alguna font més…

.

Edouard Boubat és una fotògraf desconcertant i el seu tema queda clar al llarg de la seva obra però amb una temàtica tan dispar que costa visualment tenir un patró de la seva obra. El seu París, les fotografies de la Índia i Nepal, les de Portugal, les seves ‘dones’ o la fotografia de l’arbre i la gallina poden semblar fotografies de diferents fotògrafs però òbviament totes elles tenen en comú la visió fotogràfica de Boubat. Una obra de la que el propi Boubat no opina, simplement ens mostra perquè nosaltres en traiem les nostres pròpies interpretacions, de la mà d’una estètica clara, s’una fotografia tranquil·la, aparentment documentalista però de la que Boubat no pretén dir-nos res de la temàtica fotografiada.  Una obra per a ser revisada i que com he llegit, mai estarà de moda però sempre ens semblarà bella. Una fotografia que calia conèixer.

Passeu bons dies de Setmana Santa i ens emplacem per d’aquí a un parell de dilluns, el proper, si encara estic a temps, us intentaré mostrar algunes fotografies d’aquests dies o sinó serà el dimarts, tot dependrà de Spanair o d’Aena…. i si aquest moment màgic se m’ha aparegut o no…

Què ho passeu bé i que feu moltes fotografies !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Advertisements