WINTERREISE – Rast – Frühlingstraum – Einsamkeit

WINTERREISERast – Frühlingstraum – Einsamkeit

 

Avui presentaré els tres últims lieder de la primera part del cicle.

Schubert va descobrir primer els dotze primers poemes. Quan els va trobar  es va posar a treballar amb entusiasme, sentint que aquests poemes li arribaven en el moment exacte de la seva necessitat creativa. A l’estiu del 1827, quan va acabar de compondre les dotze primeres cançons, Schubert va trobar la versió complerta del cicle de Müller i va acabar la seva gran obra.

Comencem per Rast (repòs). Lied d’una bellesa fosca i terrible, de nou en to menor.

El caminant s’atura i se n’adona de com n’està de cansat. La música és lenta i pesada, amb un ritme de nou de caminar, a un ritme constant sense cap tipus de rubato expressant el dolor resignat, fred i quasi inexpressiu. El caminant sap que el tràfec de les penes i patiments turmentosos quasi no li han deixat temps de reconèixer el seu dolor més profund. Però el dolor i el desesper final de l’anterior lied el porten a parar i ara sent la magnitud del pes que porta. Fins ara el dolor l’ha anestesiat i seguia com per inèrcia endavant. Ara però amb la pausa sent amb tota la seva profunditat com es troba, ferit d’ànima profundament.

Els tres lieder els escoltarem amb la versió de Matthias Goerne-baríton i Alfred Brendel-piano:

Seguim amb el següent lied, per mi un dels més bells que s’han escrit. “Frühlingstraum”(somni de primavera). Tan delicat i bell després de tanta foscor, després de tanta deseperança, un brot de llum que ens omple l’esperit.

En el repòs el caminant pensa i somnia quan el dolor ja no el deixa ni respirar. Somnia amb l’amor i la primavera, la melodia és en to major, com un raig de llum que entra per la finestra.

De cop el gall canta i el fa tornar a la crua realitat, segueix l’hivern, el sofriment i el dolor. La música de cop retorna al seu to menor fosc.

A la tercera estrofa torna a tancar els ulls i s’imagina que tot i el dolor i l’hivern apareixen brots imaginaris i miratges de primavera que l’intenten consolar… així torna a somniar encara si es pot amb una bellesa més fràgil i delicada que abans en la seva estimada i la felicitat.

El gall el torna de nou a la realitat. Es reconeix sol i ho accepta però busca ara ja desesperat el consol, encara que falç, i torna a tancar els ulls. Necessita que tot canviï, sent encara tanta escalfor dins seu… enyor, nostàlgia…

La música acaba en menor, aquesta és la seva resposta: foscor.

No puc deixar de posar la versió de Quasthoff, per mi absolutament perfecta i magistral. Canta amb una bellesa tan impressionant, amb una fragilitat tan absoluta que sembla que la melodia es faci trencadissa de tan delicada i subtil. Amb tot, hi ha una pena profunda doncs el mateix caminant sap que és un somni i res més que això, i per això el ser trencadís, com un bell somni que desapareix en despertar-nos. Hi ha cantants que aquest lied el canten amb, per mi, massa emoció. Quasthoff manté totes les emocions contingudes i ens talla la respiració de saber-nos a punt de caure en el precipici de la depressió i la soledat més cruel. L’esperança és continguda per la por del despertar, la desesperança és continguda pel voler tancar els ulls i seguir somniant… tot contingut deixant-nos el cor en suspens.

Al youtube veurem i sentirem a Thomas Quasthoff i al piano Daniel Barenboim:

Arribem a l’últim lied de la primera part. Einsamkeit (Solitud). Tornem al to menor.

Després de la falsa il·lusió i la falsa esperança, el caminant deixa el seu repòs, i segueix caminant. La música és lenta i feixuga, sobretot en la primera i segona estrofes, torna a tenir ritme de caminant, però ara el caminar és més pesarós i costós. Es sent com un núvol solitari enmig d’un cel blau i serè, ara és quan més malament se sent. Quan hi havia tempesta, tot era fosc i depressiu, ara davant de la tranquil·litat i la bonança exterior és quan més dol el seu estat. La música expressa més que mai la seva solitud. En els dos primers versos de la tercera estrofa, la música tremola  quan el caminant veu la tranquil·litat que es respira al seu voltant sacsejant la seva penosa i crua realitat. Segueix la bravura del quasi enyor del mal temps d’abans, per acabar amb un resignat final. Ha de seguir caminant, arrossegant els peus, seguint el viatge per aquest hivern fred, solitari i terrible.

Aquest Lied té caràcter de punt final, aquest és l’últim del primer grup de poemes i Schubert encara en desconeixia la resta.

 

.

<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1

Advertisements