Ernst Haas

Avui us presentaré un fotògraf realment excepcional. El primer que us sorprendrà és que tot i néixer al 1921 la seva obra podria estar perfectament produïda als nostres dies. Una obra eminentment visual, d’una gran bellesa i d’una poesia que captarem fàcilment.

L’artista d’avui és un exemple de la constant evolució i recerca per noves propostes visuals que acabarà produint una extensa obra i que el situarà entre els millors fotògrafs del segle passat. Les fotografies que veureu a continuació marquen seqüencialment la seva evolució i no us han de deixar indiferents. Amics, avui ens visita: 64. Ernst Haas

Neix el 2 de març de 1921 a Viena, Austria. El segon fill de Frederika i Ernst Haas, un alt càrrec del govern austríac. La seva mare, amb grans coneixements d’art, el va educar de ben petit a que s’expressés artísticament. Al llarg de la seva vida sempre va mantenir correspondència amb ella, tractant molt sovint aspectes de la seva carrera.

Al 1935 inicia els seus estudis superiors al LEH Grinzing de Viena però al 1938 l’institut es tanca degut a la invasió d’Austria pels alemanys. Rep la seva graduació al 1939 al Rainier Gymnasium de Viena. Un any més tard ja comença a practicar el revelat a partir dels negatius que troba a casa. Comença a estudiar medicina però se li prohibeix degut als seus antepassats jueus.

Al 1943 inicia els seus estudis a la Graphische Lehr und Versuchsanstalt (Institut d’Arts gràfiques) de fotografia però ho deixa al acabar el semestre. Comença a fer la seves primeres fotografies pel Reinhardt Film Seminar de Berlín. Els anys següents, ja en plena Segona Guerra Mundial, treballa intermitentment en un estudi fotogràfic a Viena i comença a produir les seves primeres fotografies abstractes. El descobriment a la biblioteca de casa seva del llibre de Bryan Holme, ‘The Poet’s Camera‘, és de gran influència en la que definirà com la poesia de la fotografia. En aquest llibre descobreix les fotografies d’Edward Weston, on la seva habilitat de transformar un objecte de lo real o lo surrealista l’afecta profundament.

Al 1962, John Szarkowski, director del Departament de Fotografia del Museu d’Art Modern de Nova York, va escriure sobre Ernst Haas: “Cap fotògraf ha expressat millor que ell el pur plaer físic de veure“. Haas entra a la historia de la fotografia per ser un dels pioners de la fotografia en color i un dels més grans poetes visuals de tots els temps, creant un nou llenguatge visual, diferent del que es coneixia a partir del blanc i negre.

La càmera no es tan important. Totes elles poden poden fer fotografies del que estem veient. Però cal saber veure…

I quanta raó tenia. Avui, més obsessionats pels megapixels i el post-procés digital oblidem el més important, la visió fotogràfica. Més tard, el seu assaig fotogràfic dels presoners de guerra en el seu retorn a Viena li va fer guanyar grans aclamacions i una oferta per unir-se a l’agència Magnum Fotos de Robert Capa. Haas i Werner Bischof van ser els primers fotògrafs convidats a unir-se a Magnum pels seus fundadors, Capa, David ‘Chim‘ Seymour, Henri Cartier-Bresson, George Rodger i Bill Vandivert.

L’inici de la seva carrera

Aviat adquireix la seva primera càmera, una Rolleiflex, al mercat negre, després de bescanviar 10 kilos de mantega que havia rebut pel seu 25è aniversari. Viatja a Suïssa, on coneix a Alfred Kubler, editor de la revista ‘Du’ i també a Werner Bischof, fotògraf suis i un dels exponents del moviment de la Nova Objectivitat. Més tard, Haas i Bischof es farien grans amics i serien tot dos convidats a formar part de la prestigiosa Agència Magnum.

Haas es va fer famós per les seves fotografies en blanc i negre, que de fet era l’únic que podia fer com a periodista gràfic de postguerra, però la seva forma de ‘mirar’ va suposar tota una revolució en el periodisme gràfic. El primer gran èxit de la carrera de Haas va tenir lloc al 1949.

Aquell mateix 1949 comença a treballar per ‘Heute’ amb la gran fotògrafa austríaca Inge Morath. Y el seu gran èxit li arribava pel reportatge dels presoners vienesos que tornaven a casa. El reportatge va ser publicat per Heute i immediatament a la revista Life, que al veure el treball Wilson Hicks, l’editor de la revista, li va oferir formar part del grup de fotògrafs en nòmina de la revista però Haas el va rebutjar. Però a la invitació de Robert Capa a unir-se a l’Agència Magnum no s’hi va poder resistir i va entrar a formar part de la prestigiosa agència fotogràfica, fins i tot com a soci fundador. Durant aquesta època va tenir gran relació amb Capa, Bischof, i Henri Cartier-Bresson. Capa no va parar d’encoratjar-lo a que trobés la seva pròpia visió, el seu estil i va començar a utilitzar la Leica, experimentant les seves primeres fotografies en color.

Presoners de tornada a casa. Viena (1947)


Haas va estudiar pintura de jove a Viena, després es va passar a la fotografia, que va esdevenir la seva professió després de l’alliberament de Viena al 1945. Una de les primers obres que publicà va ser l’emocionalment complexa ‘Presoners de tornada a casa, Viena‘, que conté una fotografia dintre d’una altra fotografia, el retrat d’un soldat no identificat sostingut per la seva mare angoixada amb l’esperança de que algun company el reconeixés i li aporti alguna noticia sobre ell.

Es tracta d’un acte que s’ha convertit en emblemàtic del segle passat, en que la guerra i la repressió civil destrossaren tantes famílies. des dels supervivents de l’holocaust fins a les famílies dels desapareguts a l’Argentina i Xile, la gent a buscat als seus parents com aquesta menuda i decidida dona, amb fotografies, que serveixen a la vegada de símbol d’esperança i prova visual. Per tant és aquesta una fotografia sobre una fotografia, on ningú a la imatge de Haas, ni el veterà repatriat, ni els transeünts, ni tan sols la mare del jove, presten atenció al retrat de l’home desaparegut. L’únic que es fixa en ell és l’espectador.

Els extensos reportatges de Haas sobre els traumes de la postguerra vienesa i el drama dels presoners que tornaven a casa, publicats en bona part a la revista Life, li van servir per obtenir una reputació tant a Europa com als Estats Units. Va acabar fart de la seva terra natal durant la guerra i se’n va anar..

‘A Viena m’hagués tornat un gandul.. així que me’n vaig anar a Nova York, la ciutat que et fa treballar i t’exprimeix fins treure-t’ho tot.. Nova York, una autèntica metròpoli, un món dintre d’un món, una solució dintre d’una solució, creixent, decadent..’

Així trobem que moltes de les seves imatges son de la ciutat, com les fotografies del gratacels, que acabarien convertint-se en representació del Manhattan de mitjans de segle.

Gràcies potser a la seva primerenca formació artística, Haas va experimentar en el mitjà de la seva elecció i així acabà per abandonar el blanc i negre per passar-se al color, amb el que es convertí en uns dels primers en apropar la fotografia en color al regne de lo poètic

(Font: Iconos de la fotografia, pàg 98, Ed. Electa)

.

L’intent de treballar el color va tenir lloc de manera molt natural, gairebé sense proposar-s’ho… ‘Ho estava desitjant i estava preparat, a més acabava de sortir la pel·lícula Kodachrome 1 de 12 ASA..‘. La Kodachrome 1/12ASA era una pel·lícula per a càmeres de 35 mm extraordinàriament lenta, amb unes característiques molt peculiars de color i que a més la seva requerida lentitud provocava efectes borrosos que més tard haurien de ser tan característics de l’obra de Haas. Des del punt de vista creatiu, en aquella època la fotografia en color, estava donant els primers passos. Les limitacions tècniques dels primers procediments disponibles representaven un seriós obstacle als pioners de la fotografia en color.

Haas explicava així el seu canvi:  “Recordo els anys de la guerra, tots els anys que va durar el conflicte, inclosos, almenys, cinc anys molt durs de postguerra, en blanc i negre o, millor, anys en gris. Vull dir que, d’alguna manera, potser simbòlicament, el món i la vida havien canviat, com si tot, de sobte, aparegués pintat de nou. Els temps grisos havien acabat, com si estigués naixent una primavera nova, volia celebrar amb el color la renovació dels temps, plens de noves esperances”.

Al 1951 es casa amb la comtessa Wenckheim i visita els Estats Units per primera vegada per un treball que li encomana Robert Capa. En aquells dies el fan vice-president d’operacions de l’Agència Magnum. Amb un simbolisme anàleg al que l’havia empès a la fotografia en color, el seu primer treball fotogràfic important va ser una exaltació de la seva nova ciutat, Nova York. Dos anys més tard Life va publicar imatges d’una ciutat màgica, un reportatge dividit en dues parts que configuraven un total de vint-i-quatre pàgines, l’article fotogràfic més extens en color que el setmanari havia publicat mai, es tractava de ‘Images of a Magic City (New York)’.

En aquests dies de l’inici de la dècada dels 50’s viatja per Nou Mèxic en el reportatge de Life, ‘Land of Enchantment‘, inspirat per la fascinació que sentia de petit pels indis americans. Un any més tard cobreix la guerra de Vietnam i les seves fotografies es publiquen a Life, Look, Vogue i Holiday. Al 1954 Robert Capa i Werner Bischof troben la mort, el primer cobrint un reportatge a Indoxina i el segon en un accident de cotxe quan viatjava pels Andes. Haas passa a formar part del comitè de direcció de Magnum.

Al 1956 la revista Life publica diversos assaigs amb les seves peces més conegudes, ‘Land of Tranquility‘ (Sud-àfrica, 1954); ‘The Glow of Paris‘ (1955) i ‘Mirror of Venice’ (1956). També se li publica les seves fotografies de rodatge de les pel·lícules ‘Land of the Pharaohs (1954), Moby Dick (1956) i The Pride and the Passion (1956)‘.

Haas aconsegueix els seus efectes impressionistes i difuminats de diverses maneres. De vegades, obté l’efecte de remolí amb una llarga exposició sobre un subjecte en moviment i subjectant fermament la càmera. En unes altres, mou deliberadament la càmera, barrejant els colors del subjecte amb els de el fons. Les seves imatges estan difuminades amb tal destresa que el subjecte és reconegut i els colors s’estenen sense confondre’s. Treballa amb una càmera de visor directe que, a diferència de les rèflex, permet seguir l’acció durant la presa.

L’any 1957 ve a Espanya a fotografiar les curses de braus i sorprèn a tothom amb una explosió de color i originalitat. Life va publicar el reportatge del les curses de braus al juliol del 1957 amb el títol ‘Beauty in a Brutal Art‘ (Bellesa en un Art brutal), després demanaria a Haas que utilitzés la mateixa tècnica per fotografiar diverses activitats esportives nord-americanes. Un any després Haas apareixia com protagonista a l’article de la revista Popular Photography, ‘The World’s 10 Greatest Photographers‘, i Life li publicava ‘The Magic of Color in Motion‘, un assaig que explorava les possibilitats de barrejar colors a partir de fotografies lentes. Va ser descrit com ‘pintar amb la càmera’ pels crítics. Avui les nostres càmeres son massa ràpides i normalment es ‘pinta amb llum’ a les fotografies nocturnes.

No es tractava de treballar segons una fórmula establerta, ja que cada esport comporta una dificultat específica. De vegades els moviments eren el bastant fluids i previsibles, com en l’esquí aquàtic, però altres vegades eren inesperats, com en els rodeos. Haas s’ha distingit sempre per posseir una actitud massa aventurada, que li obliga a rebutjar les solucions senzilles, ell mateix ho reconeixia: ‘Una fórmula és la mort de tot. Sempre ha d’haver-hi cert secret, certa sorpresa. I el més estrany en estètica, és que, quan es té la impressió d’haver trobat la fórmula, l’extrem oposat resulta ser també vàlid‘.

El seu ‘secret’ era la pel·lícula de 35 mm excepcionalment lenta i una càmera de visor directe, que a diferència de les reflex, li permetia seguir el moviment una vegada obert el obturador. Tot això dóna lloc a l’estil tan peculiar, en el qual se’ns mostra perfectament les “intencions” del subjecte.

Al 1959 es elegit president de l’Agencia Magnum. Haas està al més alt de la seva carrera.

‘Paris’ by Ernst Haas, 1954

Però a principis dels 60’s Haas pren una altra gran decisió, deixar Magnum. L’agencia li suposava una ruïna econòmica i de continuar hagués estat carregat de deutes tota la seva vida. Tot i així, les seves relacions amb la Magnum van seguir sent cordials i es va deixar convèncer per perllongar la seva col·laboració. Però alguna cosa no va sortir bé i Haas va deixar definitivament l’agència. Al 1962 va escriure i dirigir quatre programes de mitja hora cadascun sobre ‘L’art de veure‘ per a la televisió nord-americana i, en els anys posteriors, va començar a donar conferències i seminaris. Aquell mateix 1962 realitza una exposició de les seves fotografies en color en el Museu d’Art Modern de Nova York i un any després publicava el seu primer llibre: ‘Elements‘. Continua viatjant, a Grècia, Anglaterra i Argentina. I al 1963 és amb Henri Cartier-Bresson amb qui viatja a Mèxic per a cobrir un treball encarregat pel departament de turisme del govern mexicà. També participa en una campanya per a la firma Volkswagen.

L’estil Haas

Haas tenia clar que posseïa una disposició especial per al color, un gust personal pels efectes delicats més que per a la vistositat. Lluny de sentir-se inhibit per la lentitud de la Kodachrome, experimentava amb gran entusiasme les més difícils condicions de llum. Per obtenir una imatge nítida en condicions desfavorables de llum necessitava un temps d’exposició considerable, la qual cosa implicava l’ús d’un trípode o la necessitat de recolzar fermament la càmera sobre un suport qualsevol.

Cap d’aquests mètodes era l’indicat per qui volgués disposar de llibertat de moviments i anar d’aquí cap enllà amb un equip reduït a fi d’aprofitar totes les oportunitats de realitzar fotografies. Encara existia un altre problema: l’emulsió podria registrar només una gamma limitada d’intensitats lluminoses. En altres paraules: hi havia gran diferència entre l’exposició que requerien les zones molt il·luminades i les zones en ombra, mesurant l’exposició a les zones a l’ombra es veia que existia una pèrdua en els detalls que estaven exposats a una llum forta i viceversa. Potser per instint o potser després d’una raonada decisió, Haas recorria en una certa manera a la silueta per pal·liar ambdues dificultats. Ometent els detalls de les zones ombrejades, tractava de subratllar models elegants contra un fons de colors tènues; aquesta va ser la tècnica de la qual es va servir a Venècia per destacar els perfils de les góndoles i dels gondolers contra el cel crepuscular. El contrast, lluny de representar un problema, es va convertir en una afirmació estètica i, atès que l’exposició es mesurava mitjançant les llums fortes, es podien usar temps molt més ràpids. L’adopció de mètodes semblants va produir molt bons resultats en els seus treballs sobre Nova York, Londres, França i Espanya.

La seva curiositat creativa li va empènyer, així mateix, a desenvolupar un estil propi per fotografiar el moviment que avui està indeleblement associat al seu nom: la imatge “moguda” a propòsit.

En lloc de “detenir” el moviment del subjecte amb un temps breu d’exposició Haas utilitzava un temps més lent de forma tal que el model continués movent-se i, per tant, la imatge resultés moguda. Va aprendre a controlar la intensitat i els matisos d’aquest efecte triant el temps d’exposició i el moviment de la càmera en funció dels canvis de lloc del subjecte. Les imatges que va obtenir evoquen admirablement el sentit de moviment i el color les fa molt atractives. A principis dels anys cinquanta, mentre fotografiava una cursa de braus a Espanya, Haas es va trobar, a mesura que queia la tarda, prenent imatges que cada vegada apareixien més envaïdes per les ombres. Donada l’escassa rapidesa de la Kodachrome, es va veure obligat a recórrer a temps d’exposició de 115 o, fins i tot, de 112 segons.

Les imatges mogudes van suscitar la seva curiositat i el van encoratjar a realitzar nous experiments. En analitzar les fotografies va descobrir que la vista buscava sempre un punt nítid de referència a la zona “moguda” de la foto. En teoria, es va dir, aquell punt devia ser la part més important de la imatge.

Va descobrir que el millor mètode per obtenir un efecte semblant consistia a prendre una “panoràmica” amb la càmera, o sigui, moure-la en la mateixa direcció i aproximadament a la mateixa velocitat que el subjecte principal de manera que aquest estigués en la mateixa posició en el visor durant tot el temps que durés l’exposició. Per tant, el fons apareixeria més desenfocat que el subjecte que, a certes zones, sortiria sorprenentment nítid. Amb el pas del temps va adquirir la pràctica necessària per sincronitzar el temps d’exposició amb l’acció.

Life va publicar el reportatge de la cursa de braus al juliol de 1957 amb el títol ‘Bellesa en un art brutal‘, després del que va demanar a Haas que utilitzés la mateixa tècnica per fotografiar diverses activitats esportives nord-americanes.

L’encàrrec va tenir un gran èxit, i Life, a l’any següent, va publicar el treball en dos capítols sota el títol ‘El moviment a l’esport‘. En aquesta ocasió Haas va aconseguir explicar adequadament la filosofia en la qual se sustentava la seva obra:

La idea principal era alliberar-me del vell concepte del moment estàtic per aconseguir una imatge que comuniqués a l’espectador la bellesa d’una quarta dimensió que es podia descobrir a través de diversos moments molt millor que en un d’únic. Quan pensem en una determinada música no recordem un to concret, sinó una melodia, un tema o un moviment. Així, en la dansa no es busca mai un moment; també en aquest cas es tracta de la bellesa d’un moviment en el temps i en l’espai“.

(Font: http://estudiodefotografia-fotografoprofesional.es/grandes-maestros/fotografo-ernst-haas/gmx-niv122-con444.htm)

.

Al 1964, el gran director de cinema John Huston el va contractar per supervisar la creació de les seqüencies de la pel·lícula ‘La Biblia‘. Aquest treball l’havia d’inspirar i al 1970 inicia un dels seus projectes més importants, viatja a Kenya per preparar el que serà el seu llibre de fotografies ‘The Creation‘. Un any després la primera edició amb més de 350.000 exemplars veu la llum i es poden veure les seves fotografies a bona part de les revistes. ‘La Creació’ és una extraordinària col·lecció de paratges. Els tres capítols en que està dividit el llibre son: Els elements, Les estacions i Les criatures. El llibre es va imprimir a Suïssa per la C.J. Bucher Ltd. amb una cura i habilitat exemplars. El resultat va confirmar, encara que ja no era necessari el dictamen emès per Szarkowski gairebé deu anys abans. La creativitat i l’elevada qualitat de l’obra van estar a l’altura de tan ambiciós projecte, un homenatge exuberant i optimista al món en què vivim. També les seves escapades per territori americà donen els seus fruits i les fotografies del Gran Canyon i del sud-oest americà es publiquen a Time-Life Book.

Quan se li va preguntar a Haas en què posava la seva atenció en fotografiar un paisatge, Haas va respondre: ‘En realitat no em fixo en res concret; un paisatge per a mi és sempre una sorpresa perquè l’efecte depèn de la llum de la relació dels colors i de les formes en l’espai. A més és necessari disposar d’un marc que destaqui una zona o una altra. Aquesta és una de les principals diferències entre ser pintor o fotògraf: el pintor comença la seva obra en una tela nua, mentre que nosaltres treballem en una teta ja pintada. Per tant, cal que dotem al conjunt d’un marc apropiat per ordenar el que ja existeix. No definiria tot això com una tècnica; veure està unit a pensar i a sentir, i sentir no és una tècnica’.

L’habilitat d’arribar a l’essencial és un clàssic exemple del seu gust per la simplicitat. En la introducció del volum ‘In Amèrica’, Haas va escriure: ‘L’angle de visió de la càmera és la disciplina del fotògraf. Pot incloure o rebutjar, dividir o ajuntar imatges que enriqueixen o empobreixen determinat tema. En ell, les línies, els colors, la forma i el contingut han d’estar en relació recíproca d’una manera molt especial. Cada matís és molt important per reforçar o treure importància a una composició. Existeix una manera visual i un altra literària de pensar i de veure; durant segles, el literari ha dominat al visual i els nostres ulls es veuen obligats a percebre les coses en termes verbals. Desitjaria que, en la mesura del possible, les imatges parlessin amb el seu propi llenguatge’.

A la dècada dels 70’s rep els primers encàrrecs de la famosa companyia de tabac Marlboro, una relació que s’estendria en els següents 12 anys. Al 1972 viatja a Rajasthan (Índia) per la revista alemanya Stern i a Sikkim i Darjeeling, paratges dels que puc donar fe, per bé que crec que no em va sortir una fotografia decent. El Smithsonian Institute esponsoritzà el viatge a Bhutan per cobrir la Coronació (1974). Al 1975 fotografia Venècia per les sèries de ‘Time-Life Books’ anomenades ‘The Great Cities‘. Publica el seu llibre ‘In America’ i viatja a Ladakh per la revista Geo.

En 1976, al costat d’altres dos fotògrafs, Jay Maisel i Pete Turner, va inaugurar la ‘Galeria Space’ en la qual es va dedicar a vendre i exposar fotografies en color. Però el mercat de la fotografia en blanc i negre s’estava expandint en aquella època i els col·leccionistes eren poc inclinats al color i va acabar tancant la galeria.

Era Edward Steichen qui va dir de Haas:  ‘En la meva opinió, Haas marca una etapa fonamental en la història de la fotografia. És un esperit lliure al que no frenen les tradicions i la teoria; ha buscat i trobat una bellesa sense precedents en la fotografia‘.

Al final de la dècada dels 70’s publica ‘Himalayan Pilgrimage‘ amb texts de Gisela Minke i participa a la mostra ‘Venezia ’79, La Fotografia‘. Al 1980 es torna a publicat ‘La Creació’, una edició limitada amb impressió per transferència de color. En aquesta època produeix diverses audiovisuals, com ‘To Dream With Open Eyes’, ‘Expanding Photographic Vision: The Sight and Insight of Ernst Haas‘ i ‘Flower Show‘. Publica ‘Flowers‘, la seva segona edició limitada de fotografies impreses per transferència de color.

Al llarg de la seva vida va rebre diversos premis, entre els quals es troben el Premi de cultura de l’Associació Alemanya de fotografia, rebut al 1972 i el Premi internacional de la Fundació Hasselblad al 1986.

Ernst Haas entra a la història de la fotografia pel seu imaginatiu i evocador us del color i sobretot, per com l’element visual de la fotografia és important per ell mateix, no hi ha missatge amagat, no hi ha historia que contar, és la imatge per la imatge.

Moria a Nova York el 12 de setembre de 1986.

Us deixo amb un primer vídeo de 5:20, ‘Ernst Haas’:

un segon amb la seva fotografia més abstracta:

I encara un darrer, una mica més ‘hortera’ però amb una bona selecció:

En quant a les galeries, aquí va la primera i la més important, la ‘Ernst Haas Estate‘. Dalt al menú teniu ‘Color’ i ‘B&W’ amb una selecció de la seva obra que en bona part he fet servir per les fotografies que us presento a l’article:

A la Photographers Gallery també hi trobem una curta però interessant selecció, amb detall de cada fotografia:

I per acabar la serie ‘Color Correction‘:

Fonts: Haas és un d’aquells fotògrafs amb una tan extensa, i comercial, obra que la podeu trobar arreu d’internet. No hi ha però articles massa interessants i he hagut de tirar de la seva pròpia cronologia, publicada al seu lloc http://www.ernst-haas.com/, amanida amb complements d’articles aïllats:

http://www.ernst-haas.com/http://es.wikipedia.org/wiki/Ernst_Haas

http://www.afterimagegallery.com/haas.htm

http://estudiodefotografia-fotografoprofesional.es/grandes-maestros/fotografo-ernst-haas/gmx-niv122-con444.htm

http://www.fortunecity.es/sopa/comida/496/fotografos/haas/haas.html

http://www.fotorevista.com.ar/Maestros/index.php?select=Haas

http://misojosven.blogspot.com/2008/09/ernst-haas-grandes-fotgrafos-great.html

http://www.pedroalhambra.net/?category_name=ernst-haas-maestros-de-la-fotografia-fotografia

i alguna font més…

.

Haas, per a molts el fotògraf colorista més gran de tots el temps. Un d’aquells fotògrafs que pertany al selecte grup que han entès el que pot donar la fotografia en blanc i negre i s’han arriscat a canviar el llenguatge fotogràfic experimentant el color, amb una poesia visual que no pretén contar-nos cap historia, només donar-nos el plaer de contemplar la meravella compositiva que es pot fer a partir dels colors. Un artista d’una obra magnífica en la seva primera etapa en b/n i extraordinària en la seva etapa de color.Un artista que havíem de conèixer.

Bé amics, espero que us hagi impactat l’obra del fotògraf d’avui i us encoratjo a cercar més de la seva obra, veureu que anireu descobrint veritables joies fotogràfiques. Passeu bona setmana i ens veiem el proper dilluns…

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Advertisements