Ramon Masats

Avui continuarem treballant la fotografia de la postguerra a Espanya amb un dels seus més grans representants. El fotògraf d’avui va pertànyer a aquell selecte grup que van dinamitar la fotografia decimonònica que es feia en aquells dies amb una fotografia directa que ens ensenya una realitat ben allunyada de la bellesa pictorialista.

La bellesa de la seva obra és ben diferent, amb projectes ja emblemàtics, basats en els tòpics d’aquella Espanya que més van atreure als primers turistes i que en els ulls del fotògraf que avui ens presenta es converteixen en veritables projectes documentalistes. Amics, avui coneixerem a un gran fotògraf: 65. Ramon Masats

Nascut a Caldes de Montbui al 1931, Ramon Masats ha exercit gran influència entre els fotògrafs de la seva generació, convertint-se en un dels protagonistes de la renovació del reportatge documental dels anys 60’s. Des de les seves primeres imatges va mostrar un poderós instint fotogràfic i una excepcional intuïció per captar l’espectacle de la vida, evitant sempre envair la realitat i, menys encara, maquillar-la o manipular-la.

Als anys 50’s va sorgir un grup d’artistes joves que van començar a trencar amb els cànons establerts: Ramon Masats va estar entre ells, presentant una nova forma d’entendre la fotografia i influint de manera molt important en el rumb que aquest art prendria des de llavors a Espanya. En l’actualitat el valor de la seva obra és reconegut internacionalment i s’ha convertit en una de les figures clau de l’art fotogràfic espanyol de la segona meitat del segle XX.

Masats va començar a fer fotos a la mili. Sobre aquest fet s’ha publicat repetides vegades una anècdota, que Masats ha desmentit a les seves entrevistes, segons la qual el començament de la seva carrera es deu al fet que li va tocar la seva primera càmera en una tómbola.

Masats ha estat sempre un gran lector i a la mili va caure a les seves mans un exemplar de la revista ‘Arte fotográfico‘ i va pensar que una forma de passar l’avorriment d’aquells dies podia ser fent fotografies. Es va comprar una càmera i va començar a fer fotografies. després d’acabar la mili i tornar a casa es va apropar al Casino del Comerç de Terrassa, on hi havia la seu d’un grup de fotografia.. i així va començar la seva afició per la fotografia…

«Pocs fotògrafs m’han deixat una impressió tan profunda com Ramon Masats. No creo equivocar-me si dic que amb ell es renova, actualitza i modernitza el reportatge a Espanya. És un dels grans fotògrafs d’aquest segle. I no exagero». Carlos Saura

Premi nacional de fotografia 2004, Ramon Masats és un dels grans cronistes de postguerra. Les seves reconegudes fotografies en blanc i negre són com ell diu ‘molt instantànies i poc reflexives‘, en totes elles però predomina una composició harmoniosa que l’artista és capaç de captar intuïtivament. El mateix succeïx amb les seves obres en color, camp en el qual també s’ha aventurat a irrompre desmarcant-se de possibles encasellaments.

L’inici de la seva carrera

Va participar, juntament amb Miserachs, Terré i Maspons, en la renovació de la fotografia, que passaria de la seva mà a integrar-se en el context cultural d’un país encara en plena dictadura. L’exili havia deixat a Espanya sense molts artistes i els que quedaven van haver de cenyir-se a les exigències de la censura. Però als anys cinquanta va sorgir un grup d’artistes que van presentar una nova forma d’entendre la fotografia a Espanya trencant d’alguna forma amb les normes existents fins al moment al món fotogràfic.. Amb l’exemple de Català-Roca, aquells joves, que van compartir l’esperit d’insurrecció amb el grup AFAL d’Almeria, es van proposar documentar la realitat del temps i del país en què vivien. Són els anys en els quals des de Catalunya es re-interpreten per a la resta d’Espanya els nous aires que emanen de la fotografia documental francesa. Els anys de la recerca de nous discursos i plantejaments que dotin a les imatges d’un llenguatge nou i d’acord amb la realitat dels temps. Els anys de la confrontació i el discurs radical davant el conformisme de la fotografia domesticada pel règim.

Al 1953 va iniciar un extens reportatge sobre Les Rambles de Barcelona: un treball que revelava una obsessió immediata per la puresa, sense preocupar-se per la composició ni l’estètica. El jove Masats feia fotos directes que capturaven la vida tal com ve, amb frescor, amb instint, amb intuïció de documentalista. Admirava l’obra de Henri Cartier-Bresson i la de William Klein, noms als quals aniria sumant els de Arnold Newman, Richard Avedon i Elliott Erwitt. Un any més tard ingressa en la Reial Societat Fotogràfica de Catalunya al 1955, a Ramon Masats no li va passar inadvertida una gran exposició: “The family of Man”, al MOMA, la gran exposició que havia concebut Edward Steichen. S’inicia en la fotografia al costat de fotògrafs com Xavier Miserachs i Ricard Terré, amb els quals exposaria per primera vegada dos anys més tard. Al 1956 rep el premi ‘Luis Navarro de Fotografia d’Avantguarda‘ i un any després s’instal·la a Madrid i comença a treballar com a reporter a la revista ‘Gaceta Ilustrada‘, que el porta a viatjar per tota Espanya.

Mostra el seu treball a la Reial Societat Fotogràfica, on causa un gran impacte entre fotògrafs com Gabriel Cualladó, Gerardo Vielba o Paco Gómez. Al costat d’ells, Masats crea l’efímer grup ‘La Palangana‘, al que després s’incorporen Juan Dolcet, Rafael Romero i Gonzalo Juanes, representants del que, més tard, es denominaria la ‘Escuela de Madrid’. Després col·labora en la publicació de l’Anuari de la fotografia espanyola. Aquest projecte pretenia ser un petit homenatge a anuaris com els de ‘Popular Photography’, els ‘USAnnual’, els anuaris alemanys i els de la FIAP (Fédération Internationale de l’Art Photographique) que havien aportat noves formes d’entendre i capturar el món. Comença a prendre imatges del que després seria el seu llibre ‘Los Sanfermines‘.

“El primer que vaig fer de debò va ser anar-me a Pamplona a fer una espècie de reportatge sobre els ‘Sanfermines’, per veure què tal se’m donava, i se’m va donar bé… Ho vaig ensenyar als meus amics i els hi va agradar. I com se’m donava bé i a més tenia diferències amb el meu pare, vaig decidir anar a Madrid a ser professional.”

Al 1956 entra a formar part del Grup Afal, editors de la revista del mateix nom, creada a Almeria, en els anys 1956-1963, i comença a col·laborar en els diaris ‘Ya’ i ‘Arriba’, així com en la revista ‘Mundo Hispánico’. En aquells anys d’aquella Espanya gloriosa rep el ‘Premi Negtor de Fotografia’ i es comença a endinsar en un altre dels tòpics d’aquella època, la boxa. Publica ‘Neutral Corner‘, a la col·lecció ‘Palabra e Imagen’ de l’editorial Lumen, un llibre de fotografies que reflecteix el sòrdid univers de la boxa, que inclou texts d’Ignacio Aldecoa. Rep un premi internacional a Anglaterra a la millor foto d’un rodatge cinematogràfic per les seves instantànies de ‘El Cid, La Caiguda de l’Imperi Romà i 55 dies a Pequín‘. Finalment, amb el recull dels seus viatges a Pamplona, publica ‘Los Sanfermines‘, l’assaig fotogràfic que inicia al 1955. Aquest projecte és una obra bàsica en la seva carrera, que s’allunya del llenguatge tradicional, trencant convencionalismes a l’ús i mostrant una gran capacitat creadora.

Als inicis dels 60’s, Ramon Masats va revolucionar l’avorrit panorama de la fotografia espanyola amb una manera radicalment diferent de construir imatges. Es tractava de suprimir els esteticismes clàssics d’una fotografia domesticada per un nou discurs fotogràfic ple d’enginy i sobrietat. Aquest nou llenguatge va suposar la majoria d’edat del reportatge que per vegada primera va semblar descobrir una sintaxi pròpia, definitivament desenganxada d’influències academicistes. Amb aquesta decisió creadora Masats va fer un retrat lúcid i precís de l’Espanya que li va tocar viure i va aconseguir per al reportatge la categoria d’autor.

Seminario (Madrid) 1960


La foto més coneguda de Masats, sense cap mena de dubte. La més vista. La pirueta que s’escapa a la retina. Activitat física en el seminari per espantar els mals esperits i canalitzar la ment pel bon camí. Els dits freguen la pilota per duplicat. El jove aprenent a sacerdot es desdoblega un segon abans que el seu cos i la seva ombra combreguin sobre la sorra. Queda en suspens el final del xut. Creuarà la porteria? L’energia del company que xuta està fora de dubtes. Amb tant d’ímpetu segur que aconsegueix el cel. (El Mundo)


“Estic del seminarista fins al capdamunt! Tothom que em demana una foto, em demana aquesta, sembla que no hagi fet res més!”

La foto forma part d’un reportatge sobre un seminari de Madrid que vaig fer per encàrrec de la revista ‘La Gaceta Ilustrada’ l’any 1959, i allí en el seminari estaven els capellans jugant al futbol i va sortir aquesta foto, una foto que odio: estic tan fart d’ella…

Per cert, que fa pocs anys em va passar una anècdota divertida. Em crida un capellà i em diu: «jo sóc el que para la pilota a la foto aquesta que tens». Fixeu-vos, després de tants anys, l’home em va localitzar. I llavors es va muntar un bon enrenou, perquè jo sóc molt amic de Chema Conesa, el sotsdirector de fotografia del suplement dominical d’El Mundo, i el sacerdot per localitzar-me havia trucat al diari i havia aconseguit parlar amb Chema. Però no va quedar aquí la cosa, perquè el capellà també va localitzar al que xutava la pilota a la foto, i aquest havia penjat ja els hàbits… Resumint, ens en vam anar tots al seminari, que segueix en el mateix lloc on estava i està exactament igual –l’única diferència és que els xavals ja no porten sotana i que gairebé tots són negres o sud-americans– i Chema va fer unes fotos i va fer un reportatge que es va publicar a El Mundo.

La foto és del 1959 i ha estat quaranta anys oblidada… Un dia que estava tranquil·lament a casa un amic va trucar als de La Fábrica i els va convèncer que vinguessin a veure les meves fotos. Les hi vaig ensenyar, i van agradar, em van fer un reportatge a la revista ‘Matador’ i a partir d’aquí ja vaig començar a ser una mica conegut com a fotògraf, encara que jo no he posat gens de la meva part. I no és que jo rebutgi la fama o que no m’agradi, és alguna cosa que sempre t’afalaga, i benvinguda sigui, però la veritat és que jo no he fet gens per ser conegut. Font: Entrevista a Masats a Fotografía Dominicana

Segurament és una de les més reproduïdes en les antologies de la fotografia espanyola dels anys seixanta. I no és per casualitat. Les virtuts d’aquesta imatge són extraordinàries. La seva simplicitat, pocs elements però tots ells carregats de significat; la plàstica, la singularitat del tema i l’oportunitat de l’instant captat.

En una Espanya de capellans i soldats, un grup de seminaristes -entre classe i classe- juguen al futbol. Vestits amb la incòmoda sotana, la càmera capta l’instant màgic: la pilota a punt d’entrar en la porteria, mentre el porter-seminarista, en espectacular estirada, sembla fregar la pilota. Parada o gol? La fotografia no desvetlla el misteri i deixa a l’espectador amb la incògnita. La bellesa del moviment del porter, el seu vestit assemblant una capa i per sobre de tot, l’ombra que es projecta sobre el terreny, li donen una sensació especial d’ingravidesa. (Font: Taller de ediciones)

.

Al 1964 publica una altra de les seves obres emblemàtiques, ‘Viejas historias de Castilla la Vieja‘, que inclou texts de Miguel Delibes. Progressivament s’allunya de la fotografia durant divuit anys per dedicar-se a la realització de Documentals per TVE, on la temàtica general solen ser els pobles d’Espanya i els seus costums, amb sèries com ‘Conozca Ud. España, La Víspera de Nuestro Tiempo, Los Ríos, Si Las Piedras Hablaran..‘. Aquesta etapa culmina amb un llargmetratge que, com no podia ser d’una altra manera, porta com a títol ‘Topical Spanish‘, amb un guió propi i de l’humorista Chumy Chúmez, i protagonitzada pel grup musical Los Iberos, Guillermina Motta, Victor Petit i José Sazatornil.

Les ‘Viejas historias de Castilla la Vieja’ retrata el món rural del que prové el protagonista, Isidoro, un món del que no aconsegueix desvincular-se quan emigra a la ciutat. Isidoro ‘té el poble en la cara’. Els seus modals i pensaments camperols dificultaran la seva dilució entre les multituds anònimes de la ciutat i, al mateix temps, permetran que la seva memòria rescati l’univers del que prové. El relat de Miguel Delibes, de natural i rica prosa, denota el seu profund coneixement de l’entorn geogràfic que configuren els petits pobles de la meseta. Els 60’s se’ls passa viatjant per Espanya, amb extraordinàries fotografies de Castella-La Nova, Andalusia i Madrid.

A la dreta podem veure Frigiliano (Málaga) 1964: ‘La joia de la corona en aquesta casa de la comarca de l’Axarquía és comestible. El seu aroma recorda als seus habitants que no els falta què portar-se a l’estómac. Espanya es recuperava de la gana de postguerra. La classe mitjana ampliava el contingent i aquest poble esquitxat de flors, de cistelles de vímet i espart, de ceràmica i mel de canya, no era una excepció. El bodegó resumeix un progrés a mig fer i una tènue llum en l’horitzó.‘ (Font: El Mundo)

“És cert que algunes de les fotografies dels meus primers anys poden recordar al neorealisme italià, però jo no pretenia imitar a ningú. Va ser alguna cosa que va sorgir de forma espontània”

Masats basa la seva obra en tres llibres de culte: Neutral Corner, Los Sanfermines i Viejas historias de Castilla la Vieja, publicats en els inicis dels 60’s, i en els quals està l’essència de la seva visió. A través de ritus i festes on es concentra la vida, el fotògraf obté imatges sòbries, absents d’artifici, que constitueixen un retrat precís, desproveït de voluntat discursiva en els continguts. Així ho van entendre i van apreciar els museus i col·leccions de fotografies que van incloure l’obra d’aquest autor. Entre l’anecdòtic cal destacar que la seva famosa foto dels seminaristes jugant al futbol va ser la primera fotografia espanyola que va adquirir el Museu d’Art Modern de New York.

Per opinar, per construir discursos, Masats va abandonar la fotografia per la realització de cinema i televisió. Aquesta comesa li aparta de la fotografia durant més d’una dècada, una etapa fecunda en documentals, sèries i fins i tot un llargmetratge. Als 70’s inicia el rodatge de la sèrie ‘Raíces‘, per a Televisión Española i realitza els documentals ‘La España de los contrastes, Invierno en España i Un paraíso surgido de las aguas: Canarias‘. En aquesta dècada exposa a nombroses mostres individuals i col·lectives i en bona part de les publicacions de l’època.

L’obra de Masats sempre ha tingut un fidel aliat en la geometria. De forma intuïtiva ha construït les seves fotografies amb pes matemàtic. Mai ho va fer com a exercici voluntari, com a recepta apresa, sinó com la conseqüència coherent d’aplicar el principi que avui s’ensenya a tota escola de fotografia : El menys és més.

Aquesta coherència és la que aporta un pes específic, la seguretat d’una mirada interessada per sobre de tot en l’excel·lència del llenguatge fotogràfic, en què la càmera parli en silenci, imposi les seves normes dialèctiques al pla bidimensional de cada imatge i que aquesta suggereixi en la percepció de cadascú la seva interpretació particular. En la seva primera època, fins a mitjans dels anys seixanta, recollia en les seves imatges en blanc i negre tot allò que li cridava l’atenció als pobles i ciutats d’Espanya, com la “dona pintant el terra“: “Això m’ho vaig trobar passejant per un carrer de ‘La Mancha’. No sé quin és el motiu d’això. No és alguna cosa que m’hagi inventat jo, és alguna cosa que existia. Recordo que hi havia diverses cases pintades així.

Tomelloso (Ciudad Real) 1960

Al 1981 retorna al món de la fotografia i des de llavors ha publicat diversos llibres, realitzat treballs per a empreses i institucions, inclosos diversos documentals per a l’Exposició Universal de Sevilla de 1992. Ha realitzat múltiples conferències i exposicions, tant retrospectives com dels seus treballs més recents, en sales com el Círculo de Bellas Artes, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía o la Real Fábrica de Tapices a Madrid, el Palau de La Virreina a Barcelona, el Palacio de la Magdalena a Santander, la Galería Marlborough de Madrid o les seus de l’Institut Cervantes en diverses ciutats del món. En aquest retorn utilitza majoritàriament el color.

Es distancia de la narració de tòpics, la figura humana perd protagonisme i utilitza el cromatisme i els seus valors volumètrics per construir un discurs colorista ple d’agudesa gràfica i de sensació geomètrica. Les seves fotografies, amb una nova i depurada mirada, han quedat reflectides en llibres com Andalucía, amb textos de José Manuel Caballero Bonald, Al-Andalus, El Islam en España (tots dos de 1986), Desde el cielo a España (Lunwerg, 1988), o Toro (1998).

Masats s’enfronta al problema amb la sensatesa pròpia de la seva pròpia forma de ser. Es tracta, una vegada més, de restar. El color afegeix milions de matisos a l’ull que abans es resumien en una escala de grisos. Aplicant l’economia de mitjans que va fer eficaç la seva mirada quan va obtenir aquell retrat de l’Espanya del desenvolupament, utilitza el color per ressaltar les qualitats inherents al cromatisme. La figura humana perd ara importància en favor de textures i geometries coloristes, el missatge està inherent en les formes més que en els continguts, el suggeriment s’obre a l’abstracció cromàtica. D’aquesta nova concepció es nodreix tota la seva producció en forma de llibres que des de 1981 publica Lunwerg. Aquesta decisió no és casual, no és només un invent d’adaptació al nou suport.

Al 1999 es publica ‘Ramón Masats. Fotografías‘, amb motiu de l’exposició retrospectiva al Círculo de Bellas Artes de Madrid, dintre del Festival Internacional de Fotografía PHotoEspaña 99. Les seves fotografies ha estat publicades en diversos llibres i catàlegs col·lectius, com La familia europea (1959), Fotógrafos de la Escuela de Madrid (1988), Cuatro direcciones (1991), 75 años de fotografía Leica (1991) o Grupo Afal (1991).

Al 2004 es presenta l’exposició ‘Contactos‘, una exposició concebuda inicialment per a PHotoEspaña i que des d’aleshores ha recorregut mig país. La mostra inclou díptics en els quals el fotògraf enfronta els seus treballs en blanc i negre amb els seus projectes més actuals en color. L’exposició representa la coherència existent en el desenvolupament artístic de Masats. ‘Contactos’ recull dos moments de la trajectòria del fotògraf: els seus treballs inicials en blanc i negre, amb els quals va renovar el panorama fotogràfic espanyol, i els realitzats en una segona etapa, en la qual dóna el salt al color.

Compta amb exposicions permanents en el Museu Espanyol d’Art Contemporani, Centre Nacional d’Art Reina Sofia, Patronat de Cultura de Alcobendas, Col·lecció Comunitat de Madrid, Centre d’Art Contemporani Dos de Maig (Móstoles), Fundació Fotocolectania, Real Acadèmia de San Fernando, Centre Andalús d’Art Contemporani i el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

“Les últimes fotos les hi vaig fer als gats jugant fa uns mesos i són les úniques que he fet en els últims tres o quatre anys”. Ho diu sense nostàlgia. No ha de tenir-la qui té una obra tan impressionant al darrera. “És curiós que jo estic igual, i no retrato mes que als meus gats”

Els guardons més recents han estat el Premio Bartolomé Ros a la ‘Mejor Trayectoria Profesional’ (2001. Festival Photoespaña), Premio de Cultura de la Comunidad de Madrid (2002) i Premio Nacional de Fotografía (2004).

“Ara estic en altres coses: la cuina, els llibres, els meus gats… Prefereixo estar a casa, no sóc de sortir molt. Però de vegades m’emboliquen…”.

Acabem avui amb un petit resum de les frases que recollides a l’article de Masats a ‘El Cultural’ de ‘El Mundo’ en quant a la fotografia… Tòpics sí però és interessant veure’ls tots junts: (L’article complert el teniu aquí)

  • Expressar-se de forma confusa és molt fàcil.
  • El que una imatge val més que mil paraules, és una estupidesa.
  • Alguns fotògrafs produeixen imatges que, com els electrodomèstics, precisen d’un Manual d’Instruccions per a la seva comprensió.
  • La pintura és un procés additiu. La fotografia és substractiu.
  • En fotografia cal treure el que sobra.
  • La càmera no opina, el fotògraf sí.
  • Per aprendre fotografia: amics, carrer i biblioteca.
  • L’única cosa important són les petites coses.
  • Cal triar entre solitud o vulgaritat.
  • Mai intentis ser un artista. Simplement fes bé el teu treball i si aquest és honest, es convertirà en art.
  • No cal fiar-se dels humils, ja que el més probable és que tinguin raons per ser-ho.
  • Per ser fotògraf fan falta quatre coses, per aquest ordre: Imaginació, ulls, peus i una càmera. Encara que els peus haurien d’anar abans.
  • No oblidis que Coppola va rodar El Padrino per pagar els seus deutes.
  • La felicitat consisteix a tenir bona salut i mala memòria.
  • La Intuïció és una forma superior d’intel·ligència.

…..

.

Interessant, oi?


Us deixo amb un primer vídeo, es tracta del capítol 3 de la sèrie de TVE ‘La mirada fotográfica‘, al clicar a la imatge de sota us portarà directament a la pàgina de ‘televisió a la carta’ de rtve.es, un documental que no us hauríeu de perdre:

El segon és un interessant reportatge sobre els ‘Sanfermines de Masats‘, llibre amb les fotografies que Ramon Masats va fer al llarg d’anys als ‘Sanfermines’, acompanyades d’una selecció de texts de Ernest Hemmingway i Chema Conesa.

A continuació, us recomano l’entrevista a Masats que se li va fer per PhotoEspaña. La trobareu al web de ‘La Fábrica‘, una de les empreses més importants al voltant de la fotografia al nostre país. Malauradament tenen un web obsolet tecnològicament, fet amb l’eina ‘flash’, que no em permet adreçar-vos directament als vídeos. Al final he decidit re-gravar-los de nou i ajuntar les tres parts en un nou vídeo en exclusiva per vosaltres. Espero que als de ‘La Fabrica’ no els hi faci res…

I ara sí, ja per acabar, els dos capítols de la sèrie Silencio, se lee P38 – Hablando con… Ramón Masats:

Silencio, se lee P38 – Hablando con… Ramón Masats – 01

Silencio, se lee P38 – Hablando con… Ramón Masats – 02

En quant a les galeries, aquí va la primera, una selecció de les més emblemàtiques publicades a ‘El Mundo’:

Alguna més de ‘photogaleria.com’:

i per acabar la més complerta, la de la galeria de Blanca Berlín, on en teniu un bon grapat, ordenades en blanc i negre i color:

Fonts: Masats està ben present a la xarxa, però bàsicament molts articles amb entrevistes i relativament pocs articles analitzant la seva obra, amb una biografia molt minimalista m’ho he anat muntant per construir el fil de l’article d’avui:

http://www.39ymas.com/temas/cultura/Ramon-Masats/

http://cvc.cervantes.es/artes/fotografia/masats/biografia.htm

http://www.fotografiadominicana.com/2008/06/23/de-vocacion-fotografo-entrevista-con-ramon-masats/#awp::2008/06/23/de-vocacion-fotografo-entrevista-con-ramon-masats/

http://www.soitu.es/soitu/2009/06/24/fotografia/1245834515_660460.html

http://jmsuarez.es/fotografia/galeria/ramon-masats/

http://es.wikipedia.org/wiki/Ramón_Masats

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/06/01/ocio/1275410515.html

http://www.babab.com/no06/ramon_masats.htm

http://antoncastro.blogia.com/2008/040701-ramon-masats-perfil-de-un-fotografo-.php

i alguna font més…

.

Masats és un fotògraf ‘pur’ de reportatge, un fotògraf de carrer i d’amics. Gran observador, ha estat capaç de captar no només imatges costumistes que son un incalculable document d’una època que ja no existeix, sinó un ‘suggeridor’ més que un reporter. Conèixer la seva obra mitjançant les seves entrevistes i articles és molt més enriquidor que l’observació nua de la seva obra. Obra que encara ningú s’ha preocupat per la seva conservació. Un fotògraf que ens deixa un llegat impressionant de l’Espanya d’aquells temps, mirada amb intel·ligència i amb la ironia que el caracteritza. Masats és sense cap mena de dubte un dels més grans fotògrafs del nostre país.

Bé amics, espero que per alguns de vosaltres hagi estat una sorpresa conèixer l’obra d’aquest gran fotògraf i us encoratjo a treballar amb tota la informació que us he passat. Per a mi ha estat una gran experiència la immersió setmanal en l’obra de Masats.

Però hem de continuar…. això ja serà el proper dilluns. Bona setmana !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Advertisements