Werner Bischof

Al llarg d’aquesta sèrie hem pogut comprovar com un fotògraf introdueix a l’altre i en aquest cas ha estat Ernst Haas qui ens ha donat l’oportunitat de conèixer al fotògraf d’avui.

Res a veure amb Haas, el d’avui va començar adherint-se al moviment de la Nova Objectivitat però va acabar fent les fotografies que sentia, passant per una magnífica etapa com a reporter gràfic. Viatger incansable, va haver de sortir del seu país de conte de fades per trobar-se amb un món que poc s’imaginava. Una realitat però que va saber captar de forma molt especial. Amics avui ens visita: 66. Werner Bischof

Neix a Zuric, Suïssa, el 26 d’abril de 1916 en una llar de classe mitjana acomodada. El seu pare era director en una empresa farmacèutica i tenia clar que Werner havia de cursar estudis superiors, no així Werner. La seva infantesa va estar marcada per la mort de la seva mare i quan tenia 15 anys ja tenia clar que volia estudiar pintura, però el seu pare el que volia és que tingués un ofici. Però la batalla la guanyà Werner i al 1932 s’inscriu a l’Escola d’Arts i Oficis de Zuric, la Kunstgewerschule, on va estudiar art i fotografia, graduant-se quan tenia només 20 anys.

A la Kunstgewerschule trobarà per al seu aprenentatge a dos veritables mestres: Alfred Willimann, un dels professors més reconeguts de l’Escola de Zuric, que li ensenyar tot el que es pot aprendre sobre dibuix, pintura, arts plàstiques i grafisme. I Hans Finsler, del qui va aprendre tot el que es pot aprendre sobre l’ofici de fotògraf, les tècniques d’enfocament, els procediments de reproducció, la compaginació, l’art del muntatge…

Hans Finsler (1891-1972), era el director d’aquest curs especialitzat, a més d’un artista extraordinari, un pedagog que propugnava un nou llenguatge visual de la fotografia. La seva estada a Alemanya havia significat per a ell una trobada decisiva amb el moviment de la Nova Objectivitat, avantguarda artística i cultural del moment. En el camp de la fotografia, el seu lema era. “Heus aquí el nou fotògraf“. L’artista havia d’atenir-se als seus mitjans expressius específics, clarament encaminats a reproduir les coses, els objectes, en la seva inconfusible materialitat i en els seus aspectes externs.

El mateix Finsler explicava que Bischof dedicava el seu temps lliure a tasques aparentment sense interès que podrien ser jutjades com infantils, però que van formar la base dels seus treballs posteriors, estudiant materials, la llum i les seves constants variacions. Sovint se’l veia netejant durant hores petxines de caragols o petxines marines amb la finalitat d’obtenir la blancor i brillantor que necessitava per la seva fotografia. Sega desenes de gasteròpodes per estudiar l’arquitectura helicoïdal i les propietats de l’espiral.

”Únicament el treball realitzat a fons, amb total entrega i pel qual s’ha lluitat de tot cor, pot tenir algun valor.”

L’obra de Werner Bischof esta plena de fotografies d’extraordinària qualitat, tant formal com compromesa. El seu treball representa un dels màxims exponents de la problemàtica i l’evolució de la fotografia moderna. La seva maduresa i amplitud temàtica resulten encara més sorprenents i impressionants si es pensa que Bischof va morir jove. Tenia només trenta-vuit anys quan va perdre la vida, al 1954, en un accident als Andes, on estava realitzant un reportatge.

Els primers anys

Al acabar l’escola, al 1936, se’n va a treballar a Zuric, primer com a fotògraf independent entre els períodes militars als quals li obliga el sistema de ‘mili suïssa’, després treballa durant un any per a la gran revista Graphis. Com el seu amic, el pintor Hans Erni, el jove Bischof no és conscient dels negres núvols que es formen en el cel d’Europa. Però al principi de la seva carrera, encara indecís si optar per la pintura o per la fotografia, es deté per estudiar, contemplant la bellesa de l’harmonia de l’univers en l’infinitament petit.

Els primers treballs del jove Bischof mostren la seva passió per l’ordre i les simetries naturals, la geometria de la naturalesa, que es podria anomenar ‘l’abstracte del concret‘. A Suïssa i Alemanya, el grup de la Nova Objectivitat explica entre les seves paraules d’ordre la fórmula “El món és bell”. En aquells anys anteriors a la Segona Guerra Mundial Werner és totalment aliè als fets de la convulsa Europa, encara dubtant entre si ser pintor o fotògraf, l’únic que li preocupa es poder plasmar la bellesa de les coses. Entre els seus primers treballs es pot veure les influències germàniques, els estudis de ciències naturals fets pels pintors del Renaixement i l’obra de Goethe.

Les seves primeres fotografies son pura ‘Nova Objectivitat’ i és curiós com el camí emprés per Bischof és contrari al de molts fotògrafs. Ell parteix de l’esquelet de les coses, de la seva estructura, per arribar a la vida concreta. La seva obra posterior és justament tot el contrari dels seus primers treballs. Parteix de l’estudi pacient de la llum i la composició de la natura morta per aprendre a captar la vida.

Però en la mateixa època, continuant paral·lelament el seu projecte de pintor, acumula esbossos i dibuixos sovint plens de moviment i de ritme. El jove Bischof és un aprenent complet de la vida, disposat a arribar a ser un excel·lent fotògraf, probablement un pintor eminent, bon alpinista i bon esquiador. Però el desig de ser pintor no l’ha deixat mai, i durant l’estiu de 1936 marxa a París amb el projecte d’instal·lar-se en aquella ciutat i de pintar. La guerra esclata al setembre.

La guerra

Arnold Kübler (1890-1983) introdueix el periodisme gràfic a Suïssa, fet que influeix notablement en l’evolució de Bischof. Quan Kübler, escriptor i home de teatre, va tornar al 1929 a Suïssa, es va fer càrrec de la redacció del Zürcher Illustriete. Ràpidament aquest setmanari es va convertir en el mitjà d’expressió de la primera generació de periodistes gràfics suïssos, com Walter Bosshard, Hans Staub  o Paul Senn. Al 1939, Zürcher Illustriete va deixar de publicar-se i en el seu lloc hi va aparèixer la revista Du, dirigida també per Kübler. La periodicitat mensual va obligar a Du a adoptar un plantejament diferent en els seus reportatges, però mantenint sempre un lloc privilegiat per a la fotografia, ja es tractés d’il·lustracions aïllades, recopilacions, assajos o números especials (que és el que va succeir en el cas de Bischof).

Bischof torna a Suïssa, és cridat a files i continua mobilitzat durant gairebé quatre anys. En aquest període les fotografies de Bischof, especialment les d’objectes, paisatges, vegetals, plantes, arbres, animals…, apareixen nombroses vegades a la revista de Kübler, Du.  Les seves son fotografies de gran rigor tècnic, admirables en la seva composició, potser una mica fredes, però que ja constitueixen un primer desenvolupament dels treballs ‘abstractes’ dels anys 1932-1936.

Al 1945 va aparèixer el seu reportatge Pròfugs, sobre els italians refugiats a Suïssa, amb el qual Bischof va tenir ocasió d’oferir una nova imatge de si mateix. Va ser Kübler qui va donar a Bischof l’oportunitat de fer un nou tipus de fotografia. Els esdeveniments bèl·lics i el perill del feixisme van introduir consciència política en el jove Bischof: va descobrir que la càmera fotogràfica podia utilitzar-se com a mitjà de denúncia. L’instrument adquiria així la seva pròpia humanitat. Al reportatge de 1945 sobre els refugiats a Suïssa van seguir alguns viatges per l’Alemanya i l’Holanda de la postguerra. Per encàrrec de ‘Schweizer Spender‘, una organització de socors Suïssa, Bischof va realitzar també alguns reportatges a Itàlia i a Grècia. En 1947 va fer un nou viatge per Àustria, Hongria, Romania i Polònia. D’aquesta forma, va poder conèixer l’Europa destruïda per la guerra. Deixava la ‘Nova Objectivitat’ per descobrir el reportatge.

Al mateix any de 1945 Bischof va publicar una recopilació de vint-i-quatre fotografies, comentades pel crític d’art Manuel Gasser, que havia estat un atent observador de l’escena suïssa. El nucli central estava format per fotografies de caragols, muntatges, il·lustracions de modes, animals i paisatges, però la recopilació s’obria, de forma significativa, amb una Abstracció i es tancava amb un Fill de pròfugs, era l’adéu a una primera etapa vital i creativa i, al mateix temps, un programa per al futur.

La tensió i el conflicte representats en les fotografies d’aquest àlbum, van ser descrits cinc anys mes tard per Bischof, després d’una estada a Edimburg, amb les següents paraules “…molt ha canviat tot per a mi, pensava ahir mentre visitava una antiga i bellíssima capella. És molt maca, però ja no sóc capaç d’estar aquí lluitant hores i hores amb llums i trípodes per aquestes coses “mortes”. Estic molt més a gust al costat de l’estació, observant el moviment, l’anar i venir...”.

Bischof escrivia aquestes línies quan vivia a Anglaterra i acabava de casar-se. La seva dona, Rosellina, l’acompanyava en molts viatges i estades a l’estranger. Amb ell va anar també a Mèxic, abans que partís cap a Sudamèrica, d’on mai va tornar. Va ser a Anglaterra on Bischof es va establir per primera vegada de forma fixa. Allí va ser contractat com a col·laborador pel Picture Post i el Observer. Va ser el primer fotògraf suís que va aconseguir introduir-se al món del periodisme internacional. En aquest camp el seu primer treball va ser el reportatge encarregat per Life sobre les Olimpíades d’hivern de St. Moritz al 1948. Més tard va col·laborar en revistes internacionals publicant, successivament, a Paris-Match i Epoca, i a Life i Fortune.

L’opinió antielitista de Bischof i la seva tendència cap a unes perspectives humanes més àmplies van quedar confirmades pel fet de ser un dels primers a adherir-se a l’Agència Magnum, fundada a París al 1947 per Robert Capa, David Seymour, George Rodger i Henrí Cartier-Bresson.

La Magnum era una agència que intentava trencar amb els motlles tradicionals, donant als seus membres una llibertat plena a l’hora d’arxivar i publicar; la cohesió del grup venia determinada no només per l’interès professional, sinó, sobretot, per unes conviccions comunes. No és casual que el títol del primer gran treball col·lectiu dels fotògrafs de la Magnum fos People are people (La gent és gent): era una temàtica que encaixava perfectament amb Bischof, les concepcions artístiques de la qual s’havien transformat profundament.

Diversos dels membres de la Magnum van morir en l’exercici de la seva professió: Capa a Indoxina, Seymour durant la crisi de Suez i el propi Bischof als Andes. L’agència va voler honrar-los amb una exposició commemorativa que es va titular ‘The concerned Photographer‘ (El fotògraf compromès), títol que constituïa tot un reconeixement. Bischof es va convertir, doncs, en un fotògraf compromès; tot i així, la renúncia a fotografiar objectes no va significar l’oblit dels seus orígens: els objectes es deien ara Murs d’un temple inca o plaques de pissarra en un jardí japonès, però ja no eren més que parts concretes dins de conjunts temàtics més amplis. El que va quedar immutable va ser l’òptim nivell de la seva tècnica fotogràfica: una qualitat indiscutible que transcendia el mer domini de l’ofici.

Amb la seva col·laboració amb els de l’Agència Magnum es produeix un canvi important en la seva vida perquè començarà a produir assajos fotogràfics per les més importants revistes d’aquells temps.  El cert és que en un període breu de temps va desenvolupar una intensa carrera. Les seves fotografies, distribuïdes per Magnum, eren publicades en els més importants mitjans com les revistes Life i Paris-Match i diaris com The Observer, Picture Post i Illustrated.

De tots els seus viatges els més interessants va ser els de la Índia i Japó. Al 1951 realitza un assaig sobre la vida a la Índia i la pobresa a Bihar, on potser per primera vegada es comencen a mostrar les conseqüències del colonialisme als països del Tercer Món. Allà va fer la seva famosa fotografia de la jove ballarina (dalt a la dreta) per a Magnum. Impactat per la pobresa, va capturar imatges extraordinàries sense ser sensacionalistes.

“..el dilluns començo treballar en la història sobre la fam, no és una tasca fàcil ja que al govern indi no li agrada aquest tipus de reportatge. No crec que a la gent li passin desapercebudes aquestes imatges. No, definitivament no. I encara que quedi només una lleugera impressió, serà suficient per sentar les bases per crear una consciencia per distingir el que es bo del que és qüestionable…” Diari de Werner Bischof.

La imatge més famosa és la d’una mare que està demanant al carrer. Aquesta fotografia va provocar una carta d’enhorabona d’Edward Steichen, llavors director del Museu d’Art Modern de Nova York, qui li va assegurar que les seves fotos forçaran els polítics a actuar.

Després es traslladà al Japó, on s’hi va estar entre el 1951 i 1952. Bischof i la seva dona se’n van anar a viure durant aquest temps al país oriental. Aquest país va significar per a ell una “revelació fotogràfica”: paisatges i arquitectura, homes i costums de vida es presentaven davant la càmera fotogràfica com un conjunt perfectament homogeni, una realitat de trets ben definits que va trobar en Bischof un intèrpret extraordinari. Des del Japó, Bischof va visitar Corea i Indoxina, on prosseguien les destruccions i horrors que es pensava havien acabat amb la Segona Guerra Mundial. Era una realitat que res havia de ser amb les cerimònies del te a Japó. Allí va fer les imatges dels presoners de guerra o  les de la gent que vivia als carrers d’Hong Kong.

HONG-KONG. 1952. Port de Kowloon

Les seves fotografies del Japó mostren la transformació d’un país derrotat en el terreny militar que ha de cohabitar amb l’ocupació nord-americana. Les seves fotografies d’un night club on es fan xous de striptease és paradigmàtica: les joves japoneses comencen a deixar els seus hàbits de geishas i es despullen a la manera occidental davant un públic integrat per soldats americans. Aquest assaig va ser més tard publicat per Robert Delpire, el cèlebre editor francès que abans havia realitzat D’una Xina a l’Altra de Henri Cartier-Bresson i Jean Paul Sartre. Japó és una obra fonamental del reportatge humanista, on Bischof tracta de mostrar una societat que intenta la seva reconstrucció després dels patiments causats per una guerra en la que van participar els seus protagonistes. També representa l’altra cara del que havia dit dels japonesos en tota la propaganda de guerra per justificar les dues bombes atòmiques llançades al seu territori.

Bischof es converteix en un fotògraf transhumant, recorre ciutats com Nova York, bona part d’Europa i del Llunyà Orient.

De Suïssa al món…

En un viatge per l’Europa devastada per la Segona Guerra Mundial, Werner Bischof descobreix el caos del món. A les seves esquenes, 30 anys de vida a la neutra, segura i confortable Suïssa, lluny dels drames que s’estaven vivint a poc kilòmetres de distància, anys en que educa la seva mirada en el rigor de la composició formal, a la sensibilitat dels jocs de llum.

Però 1945 és una data històrica i Bischof surt del seu país per veure què està succeint fora..

‘Aquesta visió em va impulsar a tractar de comprendre el veritable rostre del món. les nostres pacífiques i fàcils existències ens havien tret la capacitat de veure les immenses i profundes necessitats existencials que es requerien immediatament darrera de les nostres fronteres’

El pati del temple Meiji, Tòquio, 1951

És un punt d’inflexió a la seva carrera. Sis anys de guerra han infectat el cos d’Europa i Bischof la creuarà d’un extrem a l’altre realitzant un gran retrat no només de les devastacions, sinó també de la seva reconstrucció. No deixarà de viatjar i de mostrar els esdeveniments, però a més fotografiarà els rostres i les històries a la perifèria dels fets.

En el seu camí s’hi estarà a la Índia i després al Japó, país que serà per ell una ‘revolució fotogràfica’. Allí hi viurà un any i allí la seva ànima pictòrica ressorgirà amb força reclamada per la delicada harmonia zen que tot ho envaeix. No li agrada definir-se com un reporter. si això significava tenir que sotmetre’s a la necessitat de fabricar històries sensacionals per al món editorial. Bischof es deixa fascinar pels aspectes tradicionals de la vida i cultura japonesa.

Ralentitza la mirada, s’atura a reflexionar per a reconquistar a diari la capacitat d’observar. Fotografia la vida als carrers, als actors del teatre kabuki, el treball als camps d’arròs, als lluitadors de sumo, la silenciosa espiritualitat del temples sintoistes, on els monjos caminen, lleugers, sobre la blanca neu.

A les seves imatges el caos del món troba el seu propi ordre formal, que no vol eludir la realitat, sinó crear un espai per a un sentiment d’humanitat i esperança. (Font: Foto:Box)

Dreta: Kyoto – Una de les ciutats més antigues del Japó. El que he vist aquests dies poden omplir tot un llibre, des del Temple del Pavelló de Plata, al llac imaginari de molsa, la cascada, el jardí de Buddha… i així mil meravelles.”

.

Al 1952 és enviat a Indoxina, on les forces colonialistes franceses s’enfronten al Viet-Minh (Lliga per a la independència de Vietnam). París-Match el telegrafia dient-li que vol un reportatge sobre el coratge dels soldats francesos i Bischof, que ja coneix la realitat del poble vietnamita, sent que el fotoperiodisme ha passat a ser una farsa i que a ell volen convertir-lo en un mercenari. Rep instruccions de fotografiar un viatge amb tren que és custodiat pels francesos però, en passar per una aldea, salta del vagó i es queda aquí per mostrar aquella altra realitat que oculta la premsa. El reportatge serà després publicat i el món podrà començar a comprendre l’agressió que eren víctimes els vietnamites.

En 1953 està de retorn a Zuric, exposa i publica les seves fotografies per després emprendre una nova aventura que hauria de portar-ho cap a Amèrica. A la tardor de 1953 Bischof va produir una àmplia sèrie de fotografies en dels Estats Units. Allí s’hi va estar quatre mesos documentant les noves autopistes en diversos estats. A l’any següent va viatjar a Mèxic i a Panamà, i després a una zona remota del Perú, on es va involucrar en la realització d’una pel·lícula.Un dels seus somnis era viatjar en jeep des de Nova York a la ‘Tierra de Fuego’.

És així que arriba al Perú, per desenvolupar un projecte fotogràfic destinat a mostrar la vida de les comunitats dels Andes. És el 1953 i el seu objectiu és produir un gran reportatge sobre Amèrica del Sud. El treball el comença al 1954 amb un reportatge a Lima i a Santiago de Xile, a l’abril d’aquest any visita el Machu Pichu.

En companyia del geòleg Ali de Szepessy, fa un viatge d’inspecció a la regió amazònica. Té 38 anys d’edat. Està en el moment més creatiu de la seva carrera, les seves imatges són contundents. Però a tota aquesta creativitat s’interposa una corba, el cotxe derrapa i cau en un precipici, morint a causa de les seves ferides.

Era el 16 de maig de 1954. Sis dies després el seu amic Robert Capa trepitja una mina a Indoxina i, als nou dies, la seva dona Rosellina dóna llum al seu segon fill, Daniel.

De camí a Cusco, Perú (1954)


Aquesta fotografia del petit flautista caminant des del poblat andí de Pisac cap a la ciutat de Cusco és l’obra més coneguda de Werner Bischof. Publicada al món sencer, va ser una de les darreres fotografies que va fer, ja que morí pocs dies després en un accident de cotxe als Andes.

La imatge posseeix una qualitat fotogràfica característica del fotògraf suis. Els primers anys, Werner es dedica per complert a realitzar fotografies d’objectes. Després descobreix a la gent del seu entorn, que li fa canviar per sempre la temàtica de la seva obra, i passa a fotografiar a l’home i el món on viu. La bellesa de la imatge constituí sempre la base de la visió de Bischof.

Bischof va arribar a sudamèrica sent estranger i com a tal la va fotografiar, sempre des d’una certa distància. Bischof va veure a l’indi i de manera espontània va saber reconèixer l’encant de l’escena. També aquest noi, com abans faria el fotògraf peruà Martín Chambi, s’integra en el paisatge, però dona la impressió de ser una aparició atractiva. El noi, al que les seves robes identifiquen com indi, representa la bellesa de l’ésser humà a la seva joventut.

Gràcies a la perfecció de la imatge, Bischof eleva a aquest indi a símbol de la joventut, al felicitat i, per què no, a l’esperança. precisament per les qualitats que irradia la fotografia de Bischof, els espectadors de tot el món han sabut apreciar-la.

La fotografia com vehicle de l’esperança, aquesta és una de les proclames de Bischof que fan de la seva obra quelcom únic. Bischof intentava crear una fotografia vàlida. Això ho va aconseguir, i no només amb aquesta fotografia.

(Font: Iconos de la fotografia, pàg 118, Ed. Electa)


.

Ara, al final d’aquest petit recorregut potser enteneu que l’obra de Bischof no és la resultant de cada una de les seves fotografies individuals, sinó el ‘tot’, la seva pròpia vida i el que sentia en tot moment gràcies a les seves fotografies. La capacitat del fotògraf trobava la seva màxima confirmació en la composició de les imatges, que no només era resultat de la perícia tècnica, sinó que responia a una actitud espiritual i a un sentiment humanitari. La seva obra expressa esperança, però també angoixa i melangia, especialment les seves darreres fotografies.

Bischof aconsegueix centrar-se en la seva pròpia realitat, deixant de costat, la idea de voler complaure amb una mirada habitual l’opinió del públic. Busca arribar on ningú ho ha aconseguit, representar el dolor en la imatge d’una manera subtil, sense importar les controvèrsies que es generin. Bischof desitja i aconsegueix trobar el seu propi públic, a través del camp social en el qual es desenvolupa.

Us deixo amb l’únic vídeo que he pogut trobar, de 4:04, ‘Werner Bischof’:

I la galeria més complerta, la de l’Agència Magnum, on m’he entretingut en separar-vos la seva obra en les diferents publicacions. Només cal que cliqueu a cada imatge per anar a la selecció. Us ho recomano.

O si ho preferiu podeu anar directament a la col·lecció de Magnum:

M’ha agradat també molt el recull que es fa al web de zonazero.com, de forma interactiva podeu escollir les col·leccions per països. Molt interessant:

I per acabar el ‘seu lloc oficial’, wernerbischof.com, també de forma interactiva podeu admirar la seva obra:

Fonts: Curiós, sembla que hi ha un extens article biogràfic sobre Bischof i desenes i desenes d’articles copiats, traduïts o adaptats. Jo no podia ser menys i davant la manca de informació he intentat com sempre fer un poupurri per donar certa línia argumental al intent d’article d’avui. Bé, no hi fa res, el que és important és que conegueu la seva obra.

http://estudiodefotografia-fotografoprofesional.es/grandes-maestros/fotografo-werner-bischof/gmx-niv122-con468.htm

http://www.elangelcaido.org/fotografos/wbischof/wbischof01.html

http://www.fortunecity.es/sopa/comida/496/fotografos/bischof/bischof.html

http://www.ft.com/cms/s/2/39d79e34-1e64-11de-830b-00144feabdc0.html#axzz1LnORprsT

http://news.minnesota.publicradio.org/features/2003/10/03_combsm_bischoff/

http://www.fotomundo.com/index.php/component/content/article/605-:werner-bischof-el-sueno-de-la-verdad.html

http://iconicphotos.wordpress.com/tag/werner-bischof/

i alguna font més…

.

He de reconèixer que l’obra de Bischof m’ha impressionat, és possible perquè va acompanyada d’una vida de novel·la amb final desgraciat, però trobo magnifica la seva evolució des d’una fotografia freda, però tècnicament impecable, a una d’humanista, on deixa de captar els objectes i les persones per captar sentiments. Bischof és un clàssic que potser Magnum no ha explotat per considerar que s’allunyava massa del reportatge comercial que sempre ha explotat l’agència. Bischof és un dels grans i no podia faltar a la nostra cita setmanal.

Espero que continueu amb el vostre estudi, entreu a les galeries que us he posat i visioneu més de la seva obra, veureu com quedareu meravellats. Doncs amics, això ha estat tot per avui, la setmana vinent ens veiem, d’acord?

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis