Eve Arnold

Avui ens torna a visitar una gran fotògrafa. Una gran dona que va haver de lluitar en un món d’homes, aconseguint ser la primera en ser admesa a la famosa agència fotogràfica Magnum.

Una artista que probablement es va veure eclipsada pel personatge que va disseccionar, fent-la mundialment famosa però restant-li potser la perspectiva complerta de la seva gran obra. Avui intentarem conèixer-la una mica més i tornar-la al lloc d’on mai havia d’haver sortit, el lloc a la gran història de la fotografia del segle passat. Amics, avui amb nosaltres:  67. Eve Arnold

Neix el 21 d’abril de 1912 a Filadèlfia, als Estats Units. Un dels nou fills d’una pobre família emigrant russa. Els seus pares William (Velvel Sklarski) i Bessie Cohen (Bosya Laschiner) la van educar com a resta dels seus germans en la tradició jueva ortodoxa, branca de la religió jueva que prohibeix d’adoració d’imatges i ídols.

Estudia Medicina als 40’s i és en aquesta època que el xicot amb el que surt li regala la seva primera càmera fotogràfica. Aquí comença una altra relació d’amor, la fotografia. Treballa en una empresa de processat fotogràfic al 1946 i un parell d’anys més tard comença les seves classes amb Alexei Brodovitch a la New School for Social Research a la ciutat de Nova York City al 1952. Brodovitch era un fotògraf d’origen rus, famós per la seva direcció artística a la revista de moda Harper’s Bazaar, del 1938 al 1958.

De fet Arnold es llança de ple a la fotografia amb el projecte de la classe de Brodovitch, es tracta d’un treball espontani i gens convencional, un estudi de la moda a Harlem.

Aquesta curta experiència acadèmica n’és suficient perquè l’Arnold entri de ple a la fotografia i de fet la resta de la seva carrera ha estat una complerta autodidacta. Lluitadora incansable Eve Arnold ha estat la primera dona americana en ser acceptada a l’Agència Magnum, la cooperativa fotogràfica que als 50’s va suposar un impuls per a molts fotògrafs que van poder exposar i publicar els seus treballs. D’alguna manera Magnum va significar el gran descobriment d’extraordinaris artistes i l’Arnold era un d’ells. Inspirada pel treball dels dos del més memorables membres de l’agència, Robert Capa i Henri Cartier-Bresson, Arnold es va catapultar amb treballs per la majoria de revistes gràfiques, com ara Life.

El seu projecte a Xina, la dona, les figures polítiques, com ara el Senador Joseph McCarthy o Malcolm X, i els estudis de les grans estrelles com Joan Crawford i Marilyn Monroe son la seva carta de presentació al gran llibre de la història de la fotografia. Arnold però, és coneguda per les seves íntimes i més personals fotografies de Marilyn Monroe en el rodatge de la seva darrera pel·lícula ‘The Misfits‘ (Vides Rebels), al 1961. Les seves imatges de Monroe des de 1951, moltes de les quals mai havien estat vistes anteriorment, han recorregut a la darrera dècada la majoria de museus i grans galeries de tot el món.

Si el fotògraf està interessat amb la persona que té al davant i és indulgent, té molt guanyat. L’instrument no és la càmera sinó el fotògraf.

Arnold accepta que, en els seus primers anys, el fet de ser dona va ser tant una ajuda com un obstacle. Els homes la deixaven posar-se al capdavant del grup de fotògrafs “perquè no creien que jo sabés el que estava fent”, diu ella. En tot cas, des de les seves primeres excursions a Harlem, fins als seus darrers assajos a Xina, el Regne Unit, Afganistan i els Estats Units, Eve Arnold ha creat una obra d’admirable distinció, un moment de respir en una època de bombardeig continu d’imatges agressives.

Els primers anys

Amb el seu marit i el seu fill Frank (nascut el 1948), Arnold se’n va a viure a Long Island, on comença un estudi fotogràfic de 10 anys d’una família de Brookhaven Township. Després de patir un avortament, va combatre la depressió fotografiant naixements. Durant els 50’s, va cobrir una convenció Republicana i els discursos del senador McCarthy.

Arnold va fotografiar algunes de les estrelles del Hollywood de la post-guerra: Joan Crawford, Marilyn Monroe i Marlene Dietrich. Va ser la la primera fotògrafa en captar les estrelles del cinema i els rodatges en forma de reportatge, així com el retrat en ple rodatge, més que l’habitual fotografia de retrat d’estudi, el que li va permetre captar la veritable personalitat de les estrelles del cinema. Va capturar aquells moments en que el rostre de l’estrella està desprotegit, revelant la seva veritable personalitat, o com a mínim això ens fa creure. Ser una dona era una de les poques avantatges, Arnold va ser capaç de penetrar en la intimitat del seus personatges, introduint-se als camerinos i a les sessions de maquillatge on ser un home li hagués posat les coses més dificils. Sembla que les grans actrius estiguessin desitjant despullar-se en front de l’Arnold.

En 1951 es va adherir a l’agència Magnum Photos, i es va convertir al 1955, en la primera dona nord-americana en formar part d’aquesta agència. És durant aquest període en el qual realitza la majoria de les seves fotografies més famoses, entre les quals s’inclou l’àmplia col·lecció de fotografies de Marilyn Monroe, el Senador Joseph McCarthy, Malcom X, Joan Crawford, el General Eisenhower, Richard Burton, Elizabeth Taylor i Paul Newman.

Quan va fotografiar a la Crawford per primera vegada, l’actriu arribava amb els seus dos adorables gossets. Els hi va passar al seu secretari, va fer un petó cada gos a la boca i llavors va fer un petó a Arnold a la boca. Es va despullar i va insistir que l’Arnold la fotografiés despullada. Conscient de que la Crawford havia estat bevent, Arnold de mala gana va fer les fotografies, tot i sabent que la Crawford, que ja passava dels 50, no seria feliç quan veies les imatges del seu cos. Més tard, Arnold va retornar els negatius a la Crawford i mai van ser vists. Amb Arnold, les seves lents podien ser intuïtives i reveladores però mai cruels, tot i que si ho podien ser els seus comentaris. Potser gelosa de la bellesa, joventut i celebritat de la Monroe va arribar a dir:  ‘No portava mai faixa i el seu cul li penjava. És una vergonya per la industria cinematogràfica‘…

Parlem de la teva carrera amb Magnum. Com vas aconseguir formar-hi part?

Magnum havia començat a Paris i tot just havien obert una sucursal a Nova York, crec que al 1948 o 1950. Jo havia començat a fer fotografies i per suposat no em podia imaginar que en algun moment hi podria formar part. Els fundadors,  Cartier-Bresson, Robert Capa, George Rudd o David Seymour, eren unes celebritats en el món de la fotografia i vaig pensar que els havia de conèixer. Vaig aconseguir una entrevista amb Maria Eisner, foto-periodista de l’agència Alliance Photo i que havia estat amb tots ells a Paris, i ara es feia càrrec de l’oficina de Nova York. Vaig mostrar el meu treball dels treballadors de Long Island i del projecte de Harlem i per sorpresa es va publicar a Anglaterra.  Em van fer col·laboradora durant 3 anys i al 1954 em van fer membre de ple dret.

El fotògraf Elliott Erwitt la va conèixer aquests primers anys. “Crec que va ser molt dur per a ell però jo mai l’he considerat una dona fotògrafa. Tenia una habilitat especial de fer-se amb la gent, ja fos amb gent important o modesta, d’una manera extraordinària“. Els fotògrafs sovint deixen una certa distància amb els subjectes, ella no. Definitivament va formar part de les vides de les persones que va fotografiar. Potser la seva petita estatura va tenir alguna cosa a veure, era petita, gens agressiva, d’aquella mena de persona amb la que t’agrada parlar.. però això era només la superfície.. Arnold estava feta d’acer, amb una integritat pel treball ètic admirable.

Marilyn Monroe

L’amistat entre totes dues s’estén al llarg d’una dècada, quan al 1952 Eve Arnold i Marilyn Monroe es van conèixer durant un reportatge per a la revista ‘Esquire’. El treball d’Eve Arnold amb Marilyn Monroe es plasma en el llibre ‘Marilyn Monroe-An Appreciation‘, amb 48 imatges inèdites i els comentaris de la pròpia fotògrafa, aquesta és una obra imprescindible per a qualsevol amant de la dona més sexy d’Hollywood. Sovint s’ha dit que a la Monroe li encantava la càmera, però és menys evident que es deixés fer aquestes fotografies més intimes, on mostra la seva gran compenetració amb la fotògrafa. És l’altra cara de la Monroe que coneixem.

Si el subjecte està disposat a donar, el fotògraf està disposat a fotografiar. Aquest lema d’Arnold el va experimentar amb la Monroe, era una dona extraordinària, en paraules de l’Arnold. Podia estar esgotada després de mesos de rodatge de ‘Vides Rebels’, s’havia acabat de divorciar d’Arthur Miller, però continuava revisant les fotografies que se li havia fet. Tenia un control absolut de la seva imatge en tot moment, es com si conegués a la càmera millor que el propi fotògraf. Tenia un instint especial.

Marilyn Monroe personificava el glamour de Hollywood amb la seva radiant felicitat i energia, que acabaria enamorant al món. Amb la seva seductora bellesa i corbes voluptuoses, Marilyn era més que una deessa sexy dels 50’s. Dominava el món del cinema i sense cap mena de dubta acabaria sent la dona més famosa del segle XX.

Marilyn havia nascut com Norma Jeane Mortenson l’ 1 de juny de 1926 a Los Angeles, Califòrnia. Al 1944, Norma Jeane va començar a treballar a una línia d’assemblatge a la fàbrica Radio Plane Munitions i va ser el fotògraf David Conover, en un reportatge de les dones que contribuïen amb el seu esforç a la guerra, que la va descobrir. Va treballar com a model per a les més populars revistes i va començar a estudiar art dramàtic. Norma Jeane signava el seu primer contracte amb la Twentieth Century Fox el 26 d’agost de 1946. Poc després es va tenyir de rossa i es va canviar el nom a Marilyn Monroe. La resta és ja història.. ‘Niagara’, ‘Ells les prefereixen rosses’ o ‘Com casar-se amb un milionari’ la van catapultar fins que al 1953 la revista Photoplay la considerà la millor actiu de l’any.

Al 1954 es casa amb el jugador de beisbol Joe DiMaggio, divorciant-se nou mesos després. Es tornava a casar el 1956 amb el dramaturg i guionista Arthur Miller, qui li va escriure el paper a mida per la pel·lícula ‘Vides Rebels‘ (The Misfits, 1961, de John Huston i guió d’Arthur Miller), amb Clark Gable i Montgomery Clift. Es van acabar divorciant al 1961. Un any després però, Marilyn moria als 36 anys d’edat. Era ja una icona.

Marilyn va confiar amb Arnold molt més que en cap altre fotògraf i això es va traduir en una relació de la qual ha quedat constància de manera no només gràfica, on es pot veure en el resultat de les fotos que gaudeixen d’una química especial, sinó també en l’àmbit personal ja que van arribar a ser grans amigues. A causa d’aquest caràcter protector d’Arnold, l’aproximació i l’empatia que comunicava amb els seus models la fa capaç de captar una proximitat que no està a l’abast de qualsevol altre fotògraf.

Marilyn Monroe, Hollywood, 1960


Una de les llegendes de Magnum Photos explica que Robert Capa, al veure les fotografies d’Eve Arnold, va parlar ‘d’alguna a mig camí entre les cames de Marlene Dietrich i la dura vida dels recol·lectors de patates‘. Arnold va ser la primera corresponsal femenina de la cèlebre agència foto-periodística i la seva forta i determinada personalitat li va permetre moure’s entre els extrems, aparentment irreconciliables, de la documentació social i el món de les estrelles de Hollywood.

Marilyn Monroe, 1960 ©Eve Arnold/Magnum Photos

Eve Arnold es troba sovint als paltós per poder tenir llargues trobades amb els divos del cinema, i amb cadascun d’ells manté un contacte intens amb la intenció de desvetllar el costat humà de cada un d’ells.

La trobada amb Marilyn Monroe es produeix ja a començaments dels anys 50’s durant una festa. Eve acabava de publicar algunes fotografies de la Dietrich, Marilyn s’apropa i li diu ‘Si has aconseguit fer un treball tan maco amb ella, ‘t’imagines que podries fer amb mi?’. Amb el pas dels anys treballen juntes en varies ocasions, fins el reportatge en el plató de ‘Vides rebels’, de John Houston, al 1961. Recorda Eve Arnold:

‘Adorava la càmera fotogràfica i li agradava posar a l’estudi. A mi aquest tipus de fotografia no m’agradava, però volia complaure-la i tenia curiositat per entendre quines fantasies tenia d’ella mateixa. ‘Com t’agrada aparèixer?`Li vaig preguntar. Qui t’agradaria ser?’ La Venus de Botticelli’, va respondre..’

El seu era un joc còmplice de retrats i seducció. La grandesa d’Eve Arnold va ser saber anar més enllà de l’aparença del mite frívol encarnat per l’estrella per captar la seva personalitat i les seves torbacions de dona.

(Font: Foto:Box)

.

A diferència d’altres col·legues de professió que portaven sempre càmera a sobre pel que pogués aparèixer, pràcticament la totalitat dels seus treballs han estat fruit del que realment volia fer. Pot ser que el seu treball als inicis com a supervisora a les fàbriques de processat hagi influït en la temàtica de les seves fotografies en les quals sovint immortalitzava a la gent en ple treball, ja que sempre va buscar la sensació de realitat en tots els seus projectes. No va treballar en estudi, no va il·luminar artificialment i així va trobar una forma de fer que li resultés agradable i al mateix temps no intimidés als personatges de les seves fotografies. La intenció que un té a l’hora de prendre instantànies és el més important. El que li agradava fotografiar anava més enllà de la simple ‘carcassa’ que tenen els seus subjectes. Eve Arnold és capaç de plasmar allò invisible, allò que queda desapercebut per qualsevol altre.

El rodatge de ‘Vides Rebels’ ha arribat a ser tan important com la mateixa película. Tres grans estrelles del cinema, Marilyn Monroe, Clark Gable i Montgomery Clift, un realitzador no menys important, John Huston, i la millor agència de fotografia del món, Magnum. Tots junts en un rodatge, “Vides rebels”. El resultat es pot veure  en un llibre amb 200 fantàstiques fotos, ‘The Misfits. Story of a shoot’ (‘Vides rebels. Història d’un rodatge’). Henri Cartier-Bresson, Eve Arnold, Bruce Davidson, Elliott Erwitt, Ernst Haas, Cornell Capa, Inge Morath, Erich Hartmann i Dennis Stock es van encarregar de la cobertura gràfica d’un rodatge que va estar ple de problemes derivats tant dels escenaris triats per Huston com de les situacions personals dels seus intèrprets. (interessant article a La Vanguardia)

Arnold es va fer famosa per les seves fotografies de les grans estrelles de Hollywood però també en el seu intent de capturar el veritable rostre dels polítics. Va convèncer a Capa perquè la deixés fotografiar al senador McCarthy. Era el 1954, durant el famós Comitè d’Activitats anti-Americanes. El va descriure com un home repel·lent i que va intentar capturar les terribles activitats del maccarthisme a partir del rostre del seu representant. No va estar fàcil, no conté la visió demostrada a les seves fotografies de Hollywood però no deixa de ser en aquest cas un document històric.

Una altra de les persones que tampoc l’Arnold mai va intentar congeniar va ser George Lincoln Rockwell, que era cap del Partit Nazi americà al 1961. Ja se les van tenir a la National Convention of Black Muslims a Washington. Rockwell escoltava el discurs de Malcolm X, ja que sorprenentment els Nazis i els Black Muslims havien format una aliança, i aquesta era la raó del perquè Arnold estava allí. Havia estat seguint a Malcolm X durant un any i aquell dia s’ho havia muntat perquè Malcolm X la convidés a sopar a Harlem després del meeting.

Les seves fotografies de Malcom X defineixen la seva personalitat. Treta anys després, un jove fotògraf negre li va comentar a l’Arnold: ‘Thank you for making him look like a dude.”, que traduït seria alguna cosa com ‘gràcies per fer-lo semblar com un tio’, ‘dude’ en americà és l’expressió per ‘tio’, ‘col·lega’,.. (Podeu rellegir l’article de Gordon Parks si voleu recordar qui era Malcolm X)

Al 1961 se’n va anar cap a Londres, i durant els anys següents va viatjar com a periodista per l’antiga Unió Soviètica, Afganistan, Mongòlia, Egipte i Xina. En la dècada dels anys cinquanta, Eve Arnold va realitzar als Estats Units diversos reportatges fotogràfics sobre dones dels més diversos sectors socials, i de les quals pretenia oferir una imatge ‘sense retocs’. En aquest context van néixer les seves anteriors sèries de fotos de Marlene Dietrich i Marilyn Monroe.” Ella no idealitzava a aquestes estrelles, sinó que les captava en actituds molt més normals.

Arnold continua fotografiant amb compromís social, però continua la seva part comercial fent fotografies de rodatge de pel·lícules, bàsicament per guanyar-se la vida i poder mantenir al seu fill. A la dècada dels 70’s comença a produir els seus llibres, The Unretouched Woman (1976), Flashback: The Fifties (1978), In America (1983), Private View: Inside Baryshnikov’s American Ballet Theatre (1988), All in a Day’s Work (1989), In Britain (1990), The Great British (1994), Film Stars: Photographs of Magnum Photos (1998), Magna Brava: Magnum’s Women Photographers (1999), Eve Arnold: Film Journal (2002) i Handbook with Footnotes (2004).

A partir d’aquesta data, el seu treball es torna encara més reconegut, i es converteix en membre de la Royal Photographic Society, on és elegida ‘Master Photographer‘, que és un dels nomenaments més prestigiosos al món fotogràfic. En els anys següents rebria més reconeixements, sent l’últim un dels mes importants al llarg de tota la seva carrera, es tractava del nomenament honorífic de l’Ordre de l’Imperi Britànic per part del Govern Britànic al 2003. Va treballar durant anys per a l’edició del Sunday Times, l’única revista en color de l’època. Va cobrir dotzenes de rodatges de pel·lícules i va viatjar per tot el món (especialment Xina, Sud-àfrica, Rússia i Afganistan) retratant a la gent ja fos aquesta famosa o corrent, mostrant-la tal com és. En el Brooklyn Museum de la ciutat de Nova York va tenir lloc la primera exposició constituïda íntegrament pels seus treballs realitzats a Xina, al 1980. També va realitzar una sèrie de retrats de les dones de presidents americans.

Després del seu viatge a la Xina arriba efectivament la primera gran exhibició del seu treball, dedicat precisament a les seves fotografies de Xina, en el Museu de Brooklyn al 1980. I és en aquest mateix any en el qual rep els seus primers reconeixements: el National Book Award pel seu llibre de Xina i el Lifetime Achievement Award per la American Society of Magazine Photographers. El seu treball del 1980 a Xina es nominat com Notable Book per la American Library Association. Aquest llibre i Marilyn Monroe: An Appreciation (1987) van ser elegits com la selecció del Book-of-the-Month Club. Arnold va rebre al 1996 el Kraszna-Krausz Book Award pel llibre Eve Arnold: In Retrospect (1995).

A l’actualitat, Eve Arnold és una de les últimes representants del fotoperiodisme de l’època daurada del cinema  de Hollywood, característic per la possibilitat que se li donava als fotògrafs d’explorar a fons al subjecte fotografiat amb la finalitat de capturar la seva veritable essència.

Avui, als seus 99 anys, viu a Londres, en un asil d’ancians. Fa un parell d’anys se li va preguntar per la fotografia i va dir: ‘Això es va acabar. No puc sostenir ja la càmera‘ i que ara passava la major part del seu temps llegint a escriptors com Dostoievski, Thomas Mann i Tolstoi. En una recent entrevista per a la BBC, va confessar que havia fotografiat ja tot allò que sentia necessitat de plasmar en els negatius, havia arribat el moment d’exercitar altres activitats com l’escriptura, a través de la qual ha descobert una nova forma d’expressió. La necessitat d’expressar ha estat el que sempre l’ha perseguit durant tota la seva vida.

Us deixo amb un interessant viatge: ‘Marilyn Monroe – Photos (Eve Arnold)’

i ara el vídeo a propòsit del ‘Lifetime Achievement Award at the Sony World Photography Awards 2010 ‘, el premi que se li va concedir l’any passat:

i acabem amb un interessant documental, d’uns 30 min, ‘Eve & Marilyn‘:

Eve & Marilyn – part 1 Eve & Marilyn – part 2 Eve & Marilyn – part 3

.

La galeria més complerta és la de Magnum, i la manera millor de veure la seva obra és a partir dels diferents llibres publicats. Us he preparat les 7 imatges de sota on només clicant anireu a parar a la galeria fotogràfica de Magnum:

O si ho preferiu podeu anar directament a la col·lecció de Magnum:


Fonts: Eve Arnold està per tot arreu, molt sovint amagada, d’incògnit, desapercebuda per la gran Marilyn. Però he pogut recollir alguns webs interessants:

http://www.bbc.co.uk/radio3/johntusainterview/arnold_transcript.shtml

http://www.bsolutphoto.com/?p=924

http://www.castlegalleries.com/artists/eve_arnold/profile.asp

http://jwa.org/encyclopedia/article/arnold-eve

http://www.picsearch.com/index.cgi?start=73&size=1p&width=1393&q=Eve%20Arnold

http://www.independent.co.uk/arts-entertainment/art/features/magnums-eve-arnold-its-all-about-eve-917070.html

http://www.photoicon.com/modern_masters/42/

http://www.sala11.com/la-revista/salacoteca/463-eve-arnold-las-imagenes-una-mujer-inmortal

i alguna font més…

.

El ‘making off’ d’aquests articles és sempre el mateix, 8-10 articles seleccionat de internet i un parell de llibres de fotografia acaben conformant el fil biogràfic del fotògraf-a, procurant tocar aquells aspectes més importants de la seva carrera i seleccionant alguna de les seves frases més cèlebres, en un intent de resumir en poques paraules el que ha representat l’obra de l’artista. No intento donar la meva opinió, per la seva poca vàlua, i prefereixo que sigui un recull d’opinions d’experts per poder tenir suficient material per que cada un de nosaltres valorem l’obra del fotògraf. En el cas d’aquesta setmana ha estat curiós com de les meves continues relectures de l’article, en un intent sempre de donar-li coherència, m’anava aturant a les fotografies de la Monroe i cada vegada les veia diferents, cada passada descobria alguna cosa, cada nou visionat m’anava atrapant.

Espero que hagueu experimentat el mateix i acabeu la lectura amb un clar reconeixement de l’obra d’aquesta magnífica fotògrafa. Ha estat tot per avui, us deixo en pau fins el proper dilluns.

Bona setmana i que sigueu feliços !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis