Joel Sternfeld

Mai cap fotògraf m’havia fet trontollar tan fortament les meves dèbils bases fotogràfiques fins pràcticament esfondrar-les per tornar-les a construir amb una altra concepció. El fotògraf d’avui no és qüestió de que ens agradi visualment o no, el tema és, de què parlen i perquè ens atrauen? Què tenen d’especial?

Coneixia a Sternfeld i per a ser honest va haver de ser Eduardo Momeñe qui em va ensenyar a observar la seva fotografia. Avui el veig d’una manera totalment diferent i per bé que he tingut els meus dubtes d’introduir-lo ara i no d’aquí uns mesos, no puc concebre continuar amb aquesta sèrie sense donar-vos l’oportunitat, per molts de vosaltres, de conèixer-lo. Amics, prepareu-vos per donar la benvinguda a : 68. Joel Sternfeld

Neix el 30 de juny de 1944 a la ciutat de Nova York. Al 1965 es gradua en Art a la Universitat de Dartmouth i es dedica a donar classes de fotografia al Sarah Lawrence College de Nova York. Uns anys després, a la dècada ja dels 70’s i després d’aprendre la teoria del color de Johannes Itten i Josef Albers comença a fer fotografies en color.

Avui Sternfeld és un dels més aclamats i reconeguts fotògrafs, conegut per les seves fotografies documentalistes de gran format i riques en color, que representen veritables texts visuals. Té exposades fotografies de forma permanent al MoMa de Nova York i al Getty Museum de Los Angeles i ha estat un dels més importants influenciadors en les noves generacions de fotògrafs. Avui parlar de Sternfeld és parlar d’un dels més grans fotògrafs de la fotografia contemporània.

En els primers anys, a la dècada dels 70’s, va començar amb fotografia del carrer amb càmeres de 35 mm i de format mig, de pel·lícula o sensor digital superior al clàssic 36×24 mm però inferior a les 4″ x 5″ (10 x 12,7 cm) que son considerades ja de gran format. Als inicis dels 80’s i fins la publicació el 1987 de la seva obra de referència,  American Prospects, treballa amb el gran format, 8″ x 10″ (20 x 25 cm), el que li permet aconseguir unes imatges amb un detall impressionat.

Aquest impressionant detall de les seves fotografies així com la tan especial concepció espacial, fruit naturalment del seu tan particular punt de vista però també de la geometria tan quadricular, amb absència de la marcada distorsió geomètrica característica de les càmeres de 35 mm, que aporten les càmeres de gran format i que és una constant i recognoscible característica de l’obra d’Sternfeld, que probablement unit al seu també tan especial tractament del color fan d’aquest una obra absolutament única en la fotografia dels darrers 40 anys.

Les fotografies han estat sempre mentides convincents – Joel Sternfeld

Joel Sternfeld és conegut també per la seva temàtica, aquesta gairebé obsessió per buscar els efectes de la relació de l’home amb el seu entorn, trobant en el paisatge i vida americana tot el que busca, una fotografia de característiques visuals inconfusible i d’un text irònic, documentant la identitat americana i la seva gent ordinària, com abans ho havia fet ja el gran Walker Evans a la dècada dels anys 30’s. Una de les diferències essencials que trobem en l’obra de Sternfed, comparant-la amb la d’Evans, és la sofisticada elecció del color en el seu text visual, connectant els diferents elements. Sternfeld treballa el color donant-li una importància més enllà del que podem simplement percebre visualment, és part del seu text visual.

Son molts els fotògrafs que han utilitzat i utilitzen en els nostres dies càmeres de gran format. Les càmeres gran format, siguin de pel·lícula fotogràfica o les sofisticades i terriblement cares digitals, utilitzen un sensor o pel·lícula generalment a partir de 10 x 13 cm i encara més grans. Les més comuns son les 8″ x 10″ (polzades) en format americà, per nosaltres 20 x 25 cm. Sternfeld comença treballant al 1970 amb pel·lícula a color, amb una càmera de 8″ x 10″, treballa en gran format amb figures humanes situades en paisatges americans tant urbans com rurals i aquestes solen ser relativament petites en comparació de l’espai que les envolten. Els colors que predominen en les seves imatges són els tons pastissos o colors apagats, per bé que queden saturats pel revelat o per la llum que utilitza, per la qual cosa sol treballar amb la llum del matí o de la tarda. Les fotografies de Joel inclouen elements enigmàtics i estranys (altres fotògrafs americans que juguen amb aquests elements són Gregory Crewdson i Jeff Wall), una expressió, un gest, una mirada, una disposició a l’espai o una casualitat efímera són els ingredients de les seves fotografies.

American Prospects (1987) és el projecte més conegut de Sternfeld. L’obra explora magistralment la ironia del paisatge americà alterat per l’home. Cada una de les fotografies que composen el llibre son una petita obra d’art. Cal mirar-les per primera vegada per quedar encisats per l’especial composició, com hi juguen els elements i el color, però cal una segona i un tercera per acabar de llegir el text visual, la historia que explica i com l’explica, l’observador no es pot quedar en la superfície, en la part purament morfològica de la imatge. Per fer el llibre, Sternfeld fotografia coses aparentment ordinàries, esdeveniments, desgracies o simples situacions amb una molt especial forma de mirar-les.

American Prospects acaba sent un llibre de signes, amb situacions a vegades ridícules i desgracies que duren molt més que el moment en que s’han produït. Res a veure amb l’instant decisiu, és l’anti-instant decisiu, és la pel·lícula dels fets, tota una història, òbviament explicada amb simples pistes per que la composició la fem nosaltres, en una sola imatge. No son aquelles grans i honestes emocions que sentim en un moment determinat, no, son aquelles emocions que es creen poc a poc quan observem algun fet durant una estona. No és l’emoció que sentim al escoltar ‘Nessum Dorna’, és la que sentim quan es baixa el teló de ‘Turandot’.

Preguntant-li sobre American Prospects, Sternfeld ens explica:

«Quan era petit, un dels meus escriptors favorits era Edwin Way Teale, un naturalista que havia seguit l’arribada de la primavera al llarg de tota la costa Est d’Estats Units, començant a Florida. Jo somiava amb imitar-ho i seguir les estacions en el seu recorregut pel país. Però al 1978 havia viatjat prou com per saber que l’Amèrica de les meves fantasies infantils –aquella Amèrica en la qual el Sud era una extensió inabastable de terra vermellosa, el Sud-oest un paisatge de cactus i capvespres color turquesa i el Mitjà Oest un mar de camps de blat de moro en mig de la boirina– ja no existia; que el que hi havia era una Amèrica nova feta d’autopistes, blocs d’apartaments i noves tecnologies, i que calia posar al dia aquelles visions romàntiques de la meva infantesa si no volia que el meu treball caigués en la pura nostàlgia. Vaig emprendre, doncs, el meu camí disposat a trobar bellesa i harmonia en aquella nova Amèrica. Així va ser com vaig iniciar el meu treball American Prospects».

I continua…  «Una de les meves fonts d’inspiració en iniciar American Prospects va ser Walker Evans: vaig arribar a la conclusió que la seva obra descrivia una Amèrica, la dels anys trenta, que s’esfondrava físicament però en la qual l’esperit humà es mantenia indemne. I vaig descobrir que l’Amèrica que jo tenia davant meu era justament l’antítesi d’aquella: al final dels 70’s estava emergint tota una nova realitat física enlluernadora, però la gent estava molt torbada espiritualment. Vaig decidir que volia que les meves fotos expressessin aquesta idea. No podia imaginar-me que m’anava a trobar, per exemple, amb una casa en flames enfront de la qual un bomber escollia tranquil·lament una carabassa, però quan vaig veure aquella escena vaig saber que responia a la perfecció al que jo tenia en el cap».

Elefant fugitiu i exhaust, Woodland, Washington, juny del 1979. Potser un cop de sort, normalment els elefants no solen deambular per les carreteres secundaries fora d’Àfrica. Potser es va esgotar degut al sol, cosa que explicaria que la carretera estigués mullada, en un intent de refrescar-lo tirant-li aigua. El Sheriff havia d’estar present per supervisar l’esdeveniment. Per què ha escollit Sternfeld aquest angle? No podia apropar-se una mica més per veure els detalls de la pobre bestiola? Sí, és el que hauríem fet nosaltres, però Sternfeld s’estima més presentar-nos tota una narrativa a partir de pistes que hem d’anar trobant. La fotografia ens explica una història, oferint-nos els elements que té al seu abast, donant-li fins i tot una dimensió temporal que ens permet imaginar-nos el que va passar abans de que l’animal jagués al terra. La entrada a escena del cotxe del Sheriff és una peça important en tot aquest context.

McLean, Virginia, 1978

Aquesta és una de les fotografies més impressionats que recordo. No és una fotografia que respongui a una reacció normal de qualsevol fotògraf. Davant els esdeveniments, una casa cremant, haguéssim molt probablement apuntat amb els nostres zooms a la casa, fins i tot haguéssim intentat apropar-nos per captar els detalls del succés. Però no, Sternfeld té una visió única, es manté en la distància i capta tota una nova escena.

Potser s’ha de tenir sort per trobar-se amb una imatge com aquesta. Amb una càmera normal de 35 mm Sternfeld hagués hagut d’escollir entre la casa del fons o la tenda de carbasses, i li hagués costat captar les dues a la vegada, encara que hagués fet servir un objectiu gran angular. La casa està cremant i el bomber del primer pla està preocupat en escollir la millor carbassa. No era un incident prou greu? La seva jaqueta fa joc amb les flames de la taulada de la casa i amb les carbasses disseminades del primer pla.

(Font: Cómo leer la fotografia, pàg 368-369, Ed. Electa)

A la pàgina 112 del llibre de capçalera ‘La Visión Fotográfica’ de Eduardo Momeñe podem llegir:

Veamos unos ejemplso de opiniones, de gestos, de vocabularios… ¿Nos identificamos con alguno de ellos?

Fotografias de Joel Sternfeld: Cámara de gran formato con trípode, expresión del color (luz en color) proporción de la imagen 3/4, podrían ser placas de 9×12 (formato americano de 4″x5″), menos alargado que el 35mm, muy diferente de lo que se ve, lo que se aprecia en ambos formatos,… ¿Cual es el tema de las fotografías de Joel Sternfeld? ¿Cual es el tema de una de sus fotografías, la titulada McLean, Virginia 1978, que ya conocemos y en la que podemos ver un puesto de calabazas en un campo, mientras una casa arde al fondo? Si comprendemos esta fotografia, si sabemos mirarla, estaremos ya seriamente hablando de fotografia….

.

No és habitual incidents amb un càmera de gran format, bàsicament perquè aquests no esperen a ser fotografiats de manera tan deliberada. Tant en el cas de la fotografia de la casa cremant com en el cas de l’elefant, Sternfeld s’ha trobar amb situacions perllongades que semblen coreografiades. Un elefant exhaust, un Sheriff i un grapat d’observadors no és quelcom que es pugui organitzar per un home que es desplaça en furgoneta. Amb tot, els dos incidents donen la sensació de formar part d’un retaule, i tots dos semblen precursors dels docudrames que van interessar a alguns fotògrafs a les dècades dels 80’s i 90’s. La virtut d’aquesta classe de fotografies en relació al reportatge habitual radica en que proporcionen molt espai per a la especulació. És cert que retraten fets reals, però tan ralentitzats que semblen pertànyer a un altre fus horari, alleugerats per una paradoxa: l’incendi poc important d’una casa, per exemple.

L’estètica de Sternfeld, en certa manera generada per la seva pròpia organització, suggereix un món en declivi i subjecte a certa indiferència oficial, exemplificada pel bomber ociós i la relaxació policial en el cas de l’elefant. Sternfeld pertany al moviment conegut per ‘New Topographics‘. Aquest moviment neix al final de la dècada dels 70’s. El plantejament és totalment oposat al clàssic, no és una mirada ‘idealizadora’, simbolista, sinó més bé de tipus documental on no hi ha una idea de naturalesa verge, sinó els efectes de la acció de l’home sobre la naturalesa. Sorgeix l’anomenada filosofia del paisatge: reflexió sobre els resultats de la relació entre home i entorn. Es tracta de registrar, no de construir bellesa. Joel Sternfeld, Robert Adams, Lewis Baltz, Frank Gohlke, Axel Hutte o Edward Burtynsky, en son exemples d’aquesta nova mirada.

.

Stranger Passing és l’altra de les seves grans col·leccions. En aquest cas utilitza un molt gran format (40″ x 50″) per les seves fotografies de color, fetes al llarg de més de quinze anys. Es tracta d’elegants composicions i retrats, preferiblement fet a exteriors, amb paisatges naturals o urbans de fons. En cada cas juga amb el paper que atorga al subjecte en front el paisatge que té al darrera. ‘Passing Stranger’ son les primeres paraules d’un poema de Walt Whitman, “To a Stranger”, que forma part de la seva obra “Hojas de hierba” (Leaves of Grass) publicat al 1860 i que d’alguna manera Sternfeld adopta pel seu text visual. Sternfeld fa seu el concepte de les breus trobades de Whitman:

Sternfeld, com Whitman, troba en aquestes trobades fortuïtes amb estranys una oportunitat d’interactuar amb ells i el seu entorn. No es tracta de trobades càndides ni de grans moments decisius. Son texts de gran bellesa visual i de formidables composicions, el subjecte i el seu entorn, no d’estudi sinó el que li pertany de forma natural. No son fotografies ni inapropiades ni tan sols forçades, el subjecte, tot i la preparació evident de l’escena sembla sentir-se a gust. Sternfeld no és dels qui manipula la fotografia, no menteix ni té cap intenció d’enganyar a l’observador. Si veu situacions que li resulten estranyes simplement les capta per a nosaltres. És curiós observar com totes les fotografies estan fetes més o menys a la mateixa distància i el pes del subjecte en respecte a l’entorn és relativament constant.

La High Line

La línia fèrria anomenada “High Line” és una via abandonada que travessa la part occidental de Nova York. Construïda entre 1924 i 1934. Recorre un tram d’uns dos quilòmetres i mig. Fa temps era una de les principals artèries urbanes, a través de la qual s’accedia al centre industrial i comercial de la ciutat mercaderies procedents de tota Amèrica. Un grup de veïns interessats en la seva conservació s’han unit per formar “Friends of the Highline” , una associació dedicada al manteniment i restauració d’aquesta zona. Joel Sternfeld dedica un dels seus projectes a fotografiar els llocs per on passa la via durant més de 8 mesos. Capturant la interacció entre el paisatge i la ciutat.

Font: http://www.taringa.net/posts/imagenes/8480640/Fotografias-De-Joel-Sternfeld.html

The High Line va ser creada en 1930 com a part d’un pla, que veia a la línia elevada com la solució de les congestions en el districte industrial de Manhattan. Ja al 1980, el canvi en les activitats industrials de la illa van fer la High Line obsoleta. En els anys 90’s es va vendre aquesta infraestructura al metro de la ciutat, on igual que dècades anteriors torna a caure en desús producte dels alts costos de manteniment i operació, sense deixar de costat el soroll que el tramvia generava causant baixes en els preus de sòl, a més de falles estructurals en les edificacions adjacents. Des de llavors “La gran Via” dels anys 30, icona del procés d’industrialització de la ciutat, es va transformaren un gran espai en desús dins de la ciutat, un símbol social i d’identitat d’els qui habiten l’oest de Manhattan.

Amb l’impuls d’una organització ciutadana, Friends of the High Line, es va aconseguir recuperar aquest antiga infraestructura, evitant la seva demolició, transformant-la en un projecte insigne de recuperació urbana a través d’un concurs d’idees en 2004, destacant el primer lloc de Field Operations and Diller Scofidio + Renfro. Les ultimes novetats sobre aquest magne projecte de recuperació urbana, és el començament d’obres el 24 de juny de 2006. Sens dubte un excel·lent exemple de recuperació d’infraestructures per espais públics.

.

Sternfeld ‘exigeix’ a l’espectador que es fixi en els petits detalls, que entrem en la imatge i dialoguem amb ella. L’impacte de les seves fotografies resideix  en aquests petits detalls sinistres i familiars a la vegada, d’aquí el seu treball amb el gran format. Busca l’anomenat ‘tableaux’ que es practicava en el teatre francès del segle XVIII, la idea del ‘instant perfecte’ en la qual els actors en escena formaven una imatge clarament composada, moment en el qual es quedaven congelats i mantenien la postura fins a la baixada del teló. Les escenes que ens ofereix Joel ens transmeten la sensació de que passen coses, coses que ja han passat o són a punt de passar, interessant-se per aquells entorns “a meitat de”, és a dir, ciutats de l’Amèrica profunda.

Després de American Prospects va arribar a la conclusió de que volia dedicar el seu treball a a l’enfrontament entre utopia i realitat, el que es defineix per ‘distopía’. Una distopía és aquella societat que es considera indesitjable, per algun motiu determinat. El terme va ser introduït com a antònim de utopia. Al 1982 va anar a veure a Scott Nearing, un economista radical americà, educador, escriptor i activista polític i que va exercir molta influència sobre els moviments hippies dels anys seixanta. Tenia 99 anys i vivia al camp, a Maine.  Li va ensenyar les fotografies que més tard formarien part de American Prospects pensant que li agradarien, perquè eren crítiques amb els Estats Units. Però no li van agradar gens; li van semblar massa crítiques i li va suggerir que imaginés un món ideal i després el fotografiés.

I així vaig fer, diu Sternfeld..  i es va dedicar a fotografiar comunes i col·lectius que havien nascut a partir d’una idea utòpica.

De l’obra d’Sternfeld ens arriba una imatge majestuosa, inusualment clara i enfocada des de el primer pla fins el fons però sovint melancòlica, poden ser els colors, poden ser els seus personatges, el cert és que el visionat ens porta alguns minuts, com si cada fotografia que ens presenta no fos un acte visual sinó un acte d’observació i construcció mental.  Si hi apareix algun subjecte mai el trobem una actitud exaltant, ni d’orgull, ni encoratjadora. La seva estètica mostra una relació, la del subjecte amb l’entorn, mai el subjecte per ell mateix. No es preocupa en absolut d’aplicar l’estètica al subjecte, ni d’arreglar-lo perquè quedi bé, no, no és el cas. No se si es tracta de cert cinisme o de que realment no li interessa especialment cap part de l’escena sinó l’escena com un tot.

Sternfeld apart de American Prospects ha publicat altres llibres, com On This Site: Landscape in Memoriam (1997), sobre la violència a Amèrica. També ha fotografiat on ha tingut lloc alguna tragèdia. En aquest cas Sternfeld acompanya la fotografia amb un curt text explicatiu.

Yetta M. Adams va morir congelada mentre estava asseguda en aquesta parada d’autobús, just enfront del Ministeri de l’Habitatge i Desenvolupament Urbà dels Estats Units, a Washington D. de C., el 29 de novembre de 1993. Tenia 43 anys i era mare de tres fills ja adults. La nit anterior havia estat rebutjada en una casa d’acolliment.

Casualitat, sort o acurada elecció. El cert és que la seva selecció d’imatges és extraordinària. La construcció de les seves fotografies és tal que ens obliga a mirar i mirar, a explorar cada un dels racons de la fotografia buscant peces que ens ajudin a la nostra pròpia reconstrucció del que Sternfeld ha tingut al cap en el moment de disparar. Sovint fuig del sensacionalisme i situa l’element més visual, el que aporta més informació del text visual amagat o simplement formant part del paisatge, és el cas del cotxe a la fotografia de les inundacions que fins i tot pot quedar desapercebut a primera vista o el ja esmentat cas de l’elefant on li treu el protagonisme situant-lo com un element més de la historia que vol contar. Res queda desenfocat, el que provoca una veritable imatge en dues dimensions, obligant-nos a explorar visualment tota la fotografia per anar situant cada un dels elements, aquest procés, el d’exploració visual, és el que acaba construint mentalment la historia. Una extraordinària experiència que perdrem si observem les seves foto9grafies, com a l’article, en formats de petites dimensions. Cal veure les seves fotografies amb les màximes dimensions possibles.

Del 1991 al 1994 treballa amb Melinda Hunt per documentar el cementiri public de la ciutat de Nova York a Hart Island. El llibre, “Hart Island” va ser publicat al 1998. Ha publicat llibres sobre les classes socials i estereotipus a Amèrica  (Stranger Passing, 2001), la línia de tren abandonada a Nova York (Walking the High Line, 2002), i el llibre Sweet Earth: Experimental Utopias in America, 2006.

Sternfeld ha rebut dos Guggenheim Memorial Foundation Fellowships (1978 i 1982), el National Endowment for the Arts Photographers Fellowship (1980) i el Prix de Rome (1990-91). Ha tingut exposicions al Art Institute of Chicago, San Francisco Museum of Modern Art i el Museum of Fine Arts, Houston, entre altres. Les seves fotografies formen part de les col·leccions del Museum of Modern Art, Nova York; Maison Européenne de la Photographie, Paris; Seattle Art Museum i el Whitney Museum of American Art, Nova York.

Sternfeld continua ensenyant fotografia al Sarah Lawrence College de Nova York des del 1985.

La lectura del magnífic article de Pep Mínguez, una de les ànimes d’espaifotogràfic.cat, i que ha estat en bona part inspirador de l’article d’avui, m’ha fet tornar a pensar amb unes interessants paraules de Eduardo Momeñe:

Hi ha algun moment de la teva vida fotogràfica que sigui clau perquè t’adonessis del desig d’escriure i teoritzar sobre la fotografia?
La meva formació diguem fotogràfica és posterior a la meva formació literària, jo era abans lector de llibres que de fotografies. Sí, veia moltes fotografies, les gaudia, però encara no les llegia. Tot això va començar molt ràpid, el meu interès, la meva afició, quan estava en el col·legi, el meu pare era un bon afeccionat. Però m’interessa el llenguatge. Els meus “fotògrafs” favorits en la seva major part no són fotògrafs, però són els que m’ajuden a fer les meves fotografies, a gaudir fent-les i finalment a pensar sobre això. Em refereixo a tot el que pot formar-nos culturalment, cinema, literatura, pintura, música… el que vulguem.

Per descomptat, certes fotografies de Joel Sternfeld i d’uns altres per a mi són definitives. M’interessa el joc que és el llenguatge, investigar-ho, tractar de desemmascarar-ho, i el fotogràfic és un autèntic caramel per embullar. Cal tenir en compte que es tracta de parlar sense obrir la boca. Tot un repte. Com a fotògraf, no puc evitar pensar sobretot això.

 .

La fotografia de Sternfeld em porta al ja clàssic debat de si el fotògraf ha d’inventar la fotografia o descobrir-la. Cal tancar-se en un estudi, en un sentit figuratiu ja que ben bé podria ser un exterior, per poder controlar més fàcilment el tipus de composició, assignar els elements fins que el que té el cap es converteixi en realitat o cal que surti al carrer, càmera en mà, per atrapar el món en moviment? Re-creació o reflex de la realitat? Ficció o fets? De quin tipus és Sternfeld? I vosaltres?

Potser quan coneguem a Gregory Crewdson tindrem la resposta…

Us deixo amb un primer vídeo, Joel Sternfeld / PHO 123, molt lent però us servirà per conèixer algunes fotografies més de Joel Sternfeld:

Aquest segon interessant vídeo ens explica l’obra de Sternfeld a la High Line, New York Voices: Joel Sternfeld, un petit recorregut sobre aquesta línia de ferrocarril abandonada:

I per acabar un petit viatge pel seu llibre ‘American Prospects‘. Suficient per fer-nos venir ganes de deixar de llegir i sortir a comprar-lo… Pels més sensibles us recomano baixar el volum de l’horrible música…

Us recomano questa primera galeria, Photography-now, on podreu veure amb bona definició alguna de les més conegudes fotografies:

La que la galeria Luhring Augustine ens ofereix és un bon recull de la seva obra, on podreu a més seleccionar les imatges per algunes de les seves publicacions:

I ja per acabar la col·lecció del MoMA:

Fonts: Quan et trobes amb un fotògraf contemporani internet n’està ple de fotografies però pocs articles d’anàlisi. En aquest cas he fet servir els texts dels llibre Foto:box de Lunwerg i La Visión Fotográfica d’Eduardo Momeñe, a més alguns llocs d’interès:

http://www.nytimes.com/2004/01/18/arts/design/18WOOD.html?pagewanted=1

http://contiemposraros.blogspot.com/2009/02/joel-sternfeld.html

http://www.elangelcaido.org/fotomes/200610/200610jsternfeld99.html

http://enthusiasms.org/post/378335656http://zero1blog.com/?p=15952

http://en.wikipedia.org/wiki/Joel_Sternfeldhttp://www.getty.edu/art/gettyguide/artMakerDetails?maker=3902

http://www.circulobellasartes.com/ag_ediciones-minerva-LeerMinervaCompleto.php?art=99

http://documentaryworks.org/punctum/onthissite.htm

http://www.culturevulture.net/ArtandArch/Sternfeld.htm

http://www.espaifotografic.cat/2010/08/28/joel-sterfeld-el-gust-pels-detalls/

i alguna font més…

.

Tants anys adoptant les màximes de ‘a prop més a prop’ i els ‘instants decisius’ de Capa i Cartier-Bresson com per què ara vingui Sternfeld i dinamiti els pilars més sagrats de la fotografia. Així començava l’article d’avui, amb aquest fotògraf que ens havia fet trontollar els pilars de la fotografia i ara enteneu el perquè. Sternfeld suposa una de les grans influències de la fotografia dels nostres dies, amb una fotografia que queda atrapada a les dues dimensions del pla fotogràfic al que pertany, plena de detalls, de pistes i missatges que cal trobar i connectar no només espacialment sinó també temporalment, situant els esdeveniments no en un punt concret en el temps sinó en un període que s’estén des del passat al futur. No puc amagar la meva admiració pel seu extraordinari treball.

I això és tot per avui, espero que us hagi agradat, sorprès, menyspreat o rebutjat. Sigui el que sigui l’exercici d’avui no serà en va i potser a partir d’ara tingueu noves eines per observar la fotografia.

Què ho passeu bé i ens tornem a veure la setmana vinent. Bona setmana !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis