Chema Madoz

Per si ens quedava algun dels nostres fonaments fotogràfics dempeus després de conèixer a Sternfeld, amb el fotògraf d’avui aconseguirem directament dinamitar-los. El d’avui és un geni, un fotògraf excepcional i un dels millors fotògrafs espanyols contemporanis.

Encara no és un clàssic però el convidem a la nostra serie no pas per les influències en noves generacions sinó per com ha interpretat la dels grans fotògrafs de la primera meitat del segle passat. Hereu de la fotografia surrealista i de la nova objectivitat, l’artista d’avui acaba oferint-nos una fotografia conceptual que no és més que pura poesia visual. Benvingut ! : 69. Chema Madoz

Neix a Madrid al 1958. Entre els anys 1980 i 1983 estudia Història de l’Art a la Universitat Complutense de Madrid, que compagina amb els estudis de fotografia al Centro de Enseñanza de la Imagen. La Real Sociedad Fotográfica de Madrid exposa la primera mostra individual de l’autor l’any 1985. Al 1988 la Sala Minerva del Círculo de Bellas Artes (Madrid) inaugura la seva programació de fotografia amb una exposició dels seus treballs. Dos anys després, en 1990, comença a desenvolupar el concepte d’objectes, tema constant en la seva fotografia fins avui.

Tot i que que en algunes de les seves primeres obres apareixien éssers humans, des de la dècada dels 90’s Chema Madoz ha centrat el seu treball en la fotografia d’objectes els quals modifica o accentua alguna qualitat convertint les imatges en autèntics poemes visuals. Madoz es considerat un escultor d’objectes que treballa des del punt de vista d’un fotògraf i utilitza la fotografia com a registre de la memòria. Potser l’atractiu de l’obra de Madoz sigui a la vegada la seva major dificultat: aconseguir imatges tan poderoses a partir d’objectes quotidians que, sotmesos a diverses transformacions, produeixen un efecte sorprenent.

L’obra de Madoz està influenciada per les avantguardes, amb elements del dadaisme i surrealisme així com d’art conceptual. És notable la seva relació amb l’obra de Joan Brossa, per bé que el fotògraf va conèixer a l’autor i la seva obra quan ja caminava per camins comuns.

Des d’un punt de vista purament morfològic el seu treball recorda però els fotògrafs de la Nova Objectivitat, com Albert Renger-Patzsch o les primeres obres de Werner Bischof, una estètica de fons neutres, blanc i negre, fotografia frontal i absoluta llegibilitat, que atorguen a l’objecte tot el protagonisme de la imatge. A diferencia però dels fotògrafs de la Nova Objectivitat, Madoz converteix el fantàstic en real a partir d’un registre fotogràfic assentat en unes claus d’objectivitat i claredat. Aquest catàleg d’objectes quotidians transformats, separats del món que els defineix i convertits en escultures efímeres, que constitueix el millor de la seva obra, ens els presenta en tota la seva simplicitat. És fàcil així transvasar una mica de la nostra experiència personal a aquests objectes amb els quals mantenim una estreta relació quotidiana.

Hi ha una relació clara de la fotografia amb la literatura…

Chema Madoz comença a relacionar-se amb la literatura a principis dels anys 80’s. Ell mateix afirma que va ser tot un descobriment trobar-se amb la possibilitat de treballar amb allò amb el que realment gaudeix, que li permet explicar històries i li brinda la possibilitat de crear una realitat diferent. Porta prop de 30 anys dedicant-se a aquest tipus de llenguatge visual i el resultat és simplement extraordinari. Al 1991 el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia mostra l’exposició “Cuatro direcciones: fotografía contemporánea española” que exhibirà per diversos països. Aquest mateix any rep el Premi Kodak.

Per a Katherin Coleman, comissaria de la seva darrera exposició al Museu Nacional Reina Sofia de Madrid, l’obra de Madoz es pot classificar de tres maneres, segons el tractament de l’objecte que fotografia, l’objecte trobat, l’objecte manipulat i l’objecte inventat. Aquesta distribució ens pot ajudar a observar i resoldre la perplexitat de les seves imatges.

En el primer cas Madoz fotografia el que ja existeix. L’objecte és real però es qüestiona la seva funció original. El fotògraf convida també a replantejar la naturalesa de l’objecte en sí. En el segon cas, Madoz distorsiona algun aspecte en particular d’aquest objecte o accentua aquestes mateixes qualitats per obtenir un efecte diferent. La tercera manera en què Madoz crea les seves metàfores visuals és inventant-se i construint ell mateix els seus objectes imaginats. Quant més llunyanes siguin les relacions entre les dues realitats que aproximem, més forta serà la imatge, més tindrà de patent emoció i de realitat poètica.

Madoz ens comenta: “Suposo que el treball reflecteix una forma de ser. I és cert que he seguit una línia clara, encara que amb el pas dels anys ha evolucionat la manera de trobar-me amb l’objecte. He passat de fotografiar el que ja existia a objectes que són creacions en si mateixos i que els apropen a l’escultura“. A Madoz les idees sorgeixen primer al seu cap, treballa amb esbossos per fer una primera aproximació visual, simplement per comprovar que la idea pot funcionar, després ve el procés de construcció, de buscar els elements necessaris. La fotografia no és més que el darrer pas d’aquest procés, una vegada l’objecte ja ha estat manipulat simplement ha de disparar. Fotògraf o escultor?

En aquest procés que fa d’inventor, d’escultor o d’artista plàstic treballa sol. ‘En ocasions he necessitat ajuda, per exemple, per forjar una reixa. Gairebé però sempre són manipulacions molt senzilles i aquí radica la seva força: veure de quina forma tan fàcil la realitat i el punt de vista canvien‘. Convertint, per exemple, una copa de còctel en el pubis d’una dona. Madoz mai manipula les fotografies. Considera que si ho fes, la seva obra tindria menys valor. El que el fa original és saber trobar el que és nou en els propis objectes. A les fotos de Madoz no hi ha trucs. Hi ha un treball previ d’imaginació i una minuciosa preparació formal, tant en la preparació de l’escena com en la forma de tractar de la llum.

Amb el pas dels anys, Madoz  ha anat eliminant tot l’accessori de les seves fotografies: el color, la contextualització, el fons, deixant l’objecte nu, com una escultura. “Però jo em sento fotògraf. És veritat que hi ha molts elements pel mig, poesia, disseny, escultura, però em costaria definir-me com a poeta o escultor“. I és que els objectes que crea no tenen entitat en si mateixos. La seva única finalitat és ser fotografiats i una vegada captats queden abandonats a l’estudi, o es desmunten i torna al seu lloc original.

Malgrat que la seva obra és consistent a si mateixa, Madoz considera que ha evolucionat amb els anys. Des dels seus primers treballs als 80’s, el salt, afirma, és molt evident. “Al principi l’objecte estava aquí i el treball era purament fotogràfic. Però amb el pas del temps vaig començar a fabricar objectes i les imatges adopten un caràcter més escultòric, la ‘instal·lació’ comença a formar part de l’obra. El registre és sempre fotogràfic, però em sembla que es va complicant“. La revolució digital no li preocupa. Ha utilitzat la nova tecnologia en contades ocasions perquè sempre li ha semblat ‘poc interessant’ manipular els objectes digitalment. Encara que li interessen les possibilitats que ofereix per seguir experimentant i no la rebutja perquè permet un tipus de manipulació que no es pot fer d’una altra manera: “És una qüestió de gustos i preferències“.

Madoz treballa sempre amb llum natural. És una tendència al minimalisme, a la senzillesa. Si una de les eines creatives del fotògraf és la imaginació, l’altre és la paciència. La llum natural cal esperar-la, com el caçador a la peça: ‘Ja que la imatge en principi és artificial, és fictícia, molt elaborada i construïda’. D’alguna manera Madoz tracta la llum per establir un vincle amb la realitat, que situa a l’objecte dins d’un espectre més real que utilitzant llum no natural. També aposta per la fotografia en blanc i negre. El blanc i negre present a la seva obra és un component de d’abstracció que no posseeix el color:

La fotografia és subtracció

Madoz ha anat eliminant tot allò que no aportés res a la imatge. Va arribar a la conclusió que l’ús que feia de les persones era molt formal, en la mesura que les utilitzava com a punt de suport per construir un joc de relacions vinculant-los al seu propi entorn, però en realitat aquestes imatges no transmetien gens del que estava passant amb aquestes persones.

L’element humà no tenia un gran pes dins de les seves fotografies i per això va començar a prescindir d’ell. Va haver-hi un moment en el qual el tall va ser radical i la mirada va començar a centrar-se en els objectes d’una forma intuïtiva. ‘Quan vaig començar a treballar amb els objectes no sabia que volia transmetre. No m’interessaven molt les naturaleses mortes ni els objectes freds, això ja estava fet al llarg de la història. En aquest sentit no veia que pogués aportar res diferent. Vaig trobar una forma de treballar amb l’objecte d’una forma diferent. Em produïa vertigen perquè era una cosa desconeguda per a mi però aquí es va crear una atracció que dura fins ara.’

Madoz ens explica la relació amb els objectes a la seva fotografia:

No tinc una relació especial o fetitxista amb els objectes. És una mica més complicat, és la meva relació amb la imatge la que em fa centrar-me en l’objecte i aquest és una espècie de mitjà que em permet explicar les meves pròpies emocions, les meves pròpies sensacions, idees… Però ha estat una cosa que he anat descobrint amb el pas dels anys.

Curiosament quan apareixien les persones a les meves fotografies va arribar un moment en què allò va deixar de tenir interès per a mi. Em vaig quedar amb la sensació de que podia fer centenars de fotos iguals i llavors va perdre el misteri, va deixar d’atreure’m.

En canvi el treball amb els objectes segueix exercint aquesta fascinació. La fotografia em permet treballar amb aquests objectes des d’aspectes molt diferents. Està l’aspecte purament fotogràfic, en altres casos té un caràcter més gràfic, unes altres que són gairebé escultures i unes altres que estan molt més properes a la instal·lació o muntatge. És un territori que em permet treballar en molts angles i direccions diferents. Fotografiant aquestes manifestacions tan diferents, doto al treball d’una certa homogeneïtat que en aquest cas ve donada per l’ús formal d’una mateixa tècnica.

.

Al 1993 rep la Bolsa de Creación Artística de la Fundación Cultural Banesto i un parell d’anys més tard, al 1995, la Editorial Art-Plus de Madrid edita la seva primera monografia:  “Chema Madoz (1985 – 1995)“. Tres anys més tard és la Editorial Mestizo, A. C., de Murcia qui li publica un tom a l’artista, el llibre “Mixtos – Chema Madoz“. Al 1999 el Centro Galego de Arte Contemporáneo de Santiago de Compostela mostra l’exposició individual de treballs realitzats entre el 1996 i 1997. A finals d’aquest any, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía li dedica l’exposició individual “Objetos 1990 – 1999“, que es configura com la primera mostra retrospectiva que aquest museu dedica a un fotògraf espanyol en vida.

Madoz és un mestre de la manipulació, però no de la fotografia sinó de la realitat. És potser per això que rebutja el seu pas a la tecnologia digital..‘He fet molt poca fotografia digital, quatre o cinc. Segueixo en analògic perquè m’ho reclama el propi treball; estableix un vincle amb la realitat que no aconsegueix la fotografia digital, que és una cosa totalment manipulable’. El que li interessa és fer aquests canvis a la realitat, manipular els objectes reals.

.

A l’any 2000 el fotògraf madrileny rep el Premio Nacional de Fotografía d’Espanya. Aquest mateix any la Biennal de Houston Fotofest li reconeix com ‘Autor Destacat‘. La seva obra sobrepassa les nostres fronteres arribant no només a la ciutat nord-americana sinó també fins al Chateau d´Eau de Toulouse (França). Aquell any va rebre el premi Higashikawa a Japó.

Quan faig una fotografia intento crear una imatge que aclareixi les meves pròpies idees, la meva pròpia forma de veure i d’entendre el món. Moltes vegades em quedo amb la impressió de que a l’hora de comunicar-me amb els altres en el dia a dia no acabo d’explicar-me especialment bé. D’alguna manera em costa molt més arribar a matisar quan m’expresso verbalment, mentre que amb un llenguatge visual tinc altres capacitats a l’hora de treballar. Puc ser més contundent, puc ser més subtil…

Tinc la sensació de que controlo millor els diferents plànols i les diferents possibilitats de lectura que si contemplo únicament l’aspecte verbal. Per a mi la fotografia sempre ha estat una espècie de suport. Sóc conscient, d’altra banda, que aquestes fotografies l’espectador les observa amb uns ulls diferents als meus. Les meves imatges són molt elementals, molt senzilles, però hi ha en elles una mica de mecanisme de rellotgeria, com si la imatge estigués dotada d’una espècie d’engranatge amb el que una cop que et poses davant d’ella arrenca. M’agrada pensar que aquestes imatges permeten diferents tipus de lectura. Quan tinc l’ocasió de parlar amb gent que ha vist una exposició o ha vist un llibre puc observar com ho interpreten de maneres radicalment diferents a partir d’un missatge molt elemental. És una cosa tan elemental que permet tot un ventall de lectures.

La tècnica Madoz

Madoz sempre utilitza el blanc i negre per crear els seus objectes artístics com un orfebre de la imatge. El seu lloc de treball s’assembla més al taller d’un artesà que a l’estudi d’un fotògraf contemporani, aliè, d’altra banda, a les noves tecnologies. Madoz confecciona imatges amb un ritual senzill i amb eines bàsiques del nostre abast.

També hi ha una raó perquè les seves fotografies siguin en blanc i negre. Primer va haver-hi motius tècnics, com el fet que era més fàcil per treballar en el laboratori que el color. Però després va ser el seu propi treball el que li va seguir demanant transitar entre els grisos: “Amb el color sempre pots situar en el temps una imatge, però el blanc i negre és més intemporal. A més, és una re-elaboració de la realitat. Al mancar-li el color, les imatges pertanyen a un territori diferent que té a veure més amb l’imaginari“. Res és el que sembla i res sembla el que és.

Font: http://www.babab.com/no30/chema_madoz.php

Des del meu punt de vista, el blanc i negre genera un tipus d’imatges que són més abstractes, que tenen a veure més amb la imaginació, amb la memòria, el que crec entronca molt bé amb el tipus d’imatges que jo creo. També el treball intenta jugar amb el mínim d’elements possibles, que a més en la majoria dels casos estan reduïts a la mínima expressió i, al mateix temps, l’equip que utilitzo és mínim: una càmera i punt. En aquest sentit, la utilització del blanc i negre, per descomptat amb tota la gamma que te, suposa una reducció de les possibilitats i sempre m’ha semblat atractiu, que dota al treball d’una certa màgia“.

Va començar a treballar amb una Reflex 35mm, una Olympus que va tenir durant 4 anys fins que es va comprar una Nikon F3. Després va adquirir una Bronica per iniciar-se en el format mig. Finalment va decidir-se a comprar una Hasselblad, que és la que fa servir els seus darrers deu anys.

Pràcticament totes les seves fotografies són fetes amb llum natural. Jo crec que va evolucionant l’ús que fas de la llum, encara que segueixi sent llum natural. Saps treure-li més partit. Només introdueixo una mica de llum artificial en els casos que he fotografiat una llum com a part de l’objecte o per donar-li un toc especial a algun detall.

En les seves primeres sèries treballava al carrer, després va començar a treballar més amb objectes i fotografiar-los en algun racó de casa seva amb llum natural de les finestres. Es veu una relació entre els mitjans que disposava i els tipus de fotos que construïa. Ara treballa a l’estudi, el que li permet avançar més ràpid i més còmode. Puc tenir diverses idees en marxa i anar-les depurant.

Madoz continua considerant-se fotògraf. La construcció de la majoria dels seus objectes està resolta de forma molt arcaica… Son objectes construïts per ser fotografiats. No hi ha un acabat com si fos una escultura que la pots mirar en totes les direccions, només cuida l’aspecte que ha de fotografiar. Alguna vegada també m’ha passat el contrari: un objecte que és molt atractiu i que no funciona en ser fotografiat. El normal és just el cas contrari.

.

La seva és una poesia visual però es troba formalment amb la poesia en el seu treball conjunt amb Joan Brossa. El llibre ‘Fotopoemario‘ és el reflex de dos grans artistes, el poeta Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) i Chema Madoz. A partir de la relació de 12 poemes i 12 fotoinstantànies, el llibre planteja una mirada critica sobre la realitat.

És un llibre de gran bellesa. Les obres de tots dos s’entrecreuen, la poesia i la fotografia transiten per camins plens de metàfores a partir d’objectes quotidians trets dels seus contextos habituals. Madoz assenyala que el projecte es va limitar només a 12 poemes i 12 fotografies, que va enviar a Brossa, per invertir el procés habitual de les il·lustracions a partir dels poemes escrits. El poeta enviava els seus textos al fotògraf de tant en tant, en l’última etapa de l’escriptor. El material es va quedar dipositat en la Fundació Brossa, i la seva vídua, Pepa Llopis, ha permès la seva publicació. A la dreta teniu el fotopoema ‘Ulleres‘: ‘Te les dic i no m’entens. Te les ensenyo i no les trobes‘ (Te las digo y no me entiendes. Te las enseño y no las encuentras). Més poemes.

El llibre inclou un pròleg de Glòria Bordons, de la Fundació Joan Brossa. La traducció dels poemes en català al castellà és de Carlos Vitale i a l’anglès és de John London. Té 90 pàgines i el format és de 14,5 x 22 cm.

Les fotografies de Chema Madoz es solen vincular als dadaistes i a la poesia visual de Brossa. “És un territori al que arribo d’una manera un pèl particular. Quan començo a relacionar la imatge a través de la fotografia, no hi havia una ampla cultura visual. Només més tard descobreixo que treballs de surrealistes i de Brossa giren entorn de l’objecte, i ho visc com un descobriment, no com part d’un coneixement previ. Amb Brossa hi ha una relació espiritual, amb coses que ens separen i ens uneixen, en la forma de concebre el treball i en la forma de resoldre els problemes.”

En les ocasions en les quals he resolt alguna cosa des d’un punt de vista digital queda igualment a la vista. Això permet que convisquin amb les altres imatges perquè es segueix treballant amb les mateixes claus, però et permet treballar amb objectes que sense retoc digital seria impossible. Per exemple: jo no puc modelar un núvol i posar-lo dins d’una gàbia. Precisament aquesta evidència fa que d’alguna forma les fotografies amb retoc digital es relacionin amb fotografies que es produeixen d’una forma molt més artesanal. M’interessa manipular la realitat dins del seu propi territori, d’una manera més artesanal, però la conclusió és que les dues tècniques poden conviure.

Em crida l’atenció que en ocasions quan els nens veuen les meves fotos diuen: “Ah, ja he vist el truc”. Per a ells és evident que hi ha una manipulació, que hi ha “alguna cosa” que fa canviar la mirada o la comprensió d’aquesta imatge.

Amb el seu treball obre espais insospitats, formes de gran força; i tot això ho aconsegueix, perquè ens recorda sempre a alguna cosa i ens empeny a reflexions sense límits. A través de les seves fotografies avancem a comprendre l’estrany dels atributs en les formes. Des de l’herència de la funcionalitat artística dels objectes surrealistes, on la provocació racional unida a l’atzar, provocava un efecte poètic, molts han estat els artistes que han continuat amb aquest ànim conspirador, com Granell i Brossa.

Per bé que necessita objectes per a la realització de les seves imatges, aquests desapareixen en la pròpia imatge. Les seves obres tenen un caràcter proper a les fotografies surrealistes de Man Ray, amb freqüents canvis d’escala, on el poder evocador i poètic resulta de la conjunció ordenada d’elements senzills, sense amb prou feines manipulació, i de l’aparent immediatesa amb la qual s’ha disposat l’escenari per a l’acció.

Madoz utilitza els objectes i la seva representació gràfica com si fossin paraules d’un vocabulari nítid. Individualitza i desordena, confronta i manipula fins a aconseguir mostrar un nou ordre, una cara oculta del sentit, una nova veritat simbòlica que ressalta per impacte el desordre de la lògica. Les coses, els objectes, situats en un nou lloc, nus de l’entorn natural on realitzen la seva funció, estan davant la càmera emetent altres senyals diferents. Convertits en signes estan ara literalment parlant. O millor, són imatges que estan literàriament parlant.

Les seves composicions s’apropen al poema minimalista i a la contraposició d’imatges poètiques que produeix una explosió metafòrica que evoquen als haikus orientals. Les seves fotografies m’han sorprès, ja no només per aquella primera sensació de ‘on és el truc?’ sinó per com les noves relacions entre objectes provoquen un fort missatge, com si de la fotografia sortís un fort soroll que acaba convertint-se en música. Madoz és un mag, un artista únic que domina les propietats físiques dels objectes, alterant la seva funció i significat original en una una funció dintre d’un nou text visual, un poema visual.

Us deixo amb un primer recull de la seva obra, amb la banda sonora de la pel·lícula Saw, segons ens indica el seu autor, passeu el vídeo ampliat a tota la pantalla, tanqueu els llums i deixeu-vos anar..

En aquest segon interessant vídeo podeu veure a Chema Madoz explicant-nos la seva pròpia obra: ‘Mi nombre es Chema Madoz soy fotógrafo – Historias de una actitud

I per acabar un tercer vídeo, més extens que els anteriors, amb un bon text que ens introdueix en la seva obra:

El millor que que entrem a la seva pròpia pàgina: http://www.chemamadoz.com, aquí podreu veure aquelles obres que l’artista ha escollit, les podem ampliar clicant a sobre de cada una d’elles:

En un dels articles del web de fotografia xatakafoto podem trobar també un recull de la seva obra:

I quan ja m’anava a acomiadar-me de vosaltres fins a la setmana vinent he trobat aquest vídeo a Notodotv.comChema Madoz: El hombre que vive en un espejo‘, amb una selecció una mica diferent de la seva obra:

Fonts: la xarxa n’està plena de Madoz. És un artista viu i del nostre país, així que no falten les entrevistes i articles de la seva obra. Bons texts, que ni se m’ha passat pel cap competir amb ells, que he anat recollint i traduint per vosaltres per confeccionar l’entrada d’avui. Bona part de l’article ha estat confeccionat amb el text de l’article ‘CHEMA MADOZ. Un lenguaje artístico entre la vanguardia y el concepto de Begoña Fdez Cabaleiro‘: http://www.margencero.com/articulos/chema_madoz.pdf

http://www.elpais.com/articulo/arte/Atrapados/ingenio/elpepuculbab/20060304elpbabart_7/Tes

http://www.babab.com/no30/chema_madoz.phphttp://es.wikipedia.org/wiki/Chema_Madoz

http://vagabundia.bolsanegra.net/index.php/2010/02/01/chema-madoz/

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/05/26/ocio/1274873985.html

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Chema/Madoz/especialista/engano/elpepicul/20090922elpepicul_5/Tes

http://www.ilusionario.es/CONTEMPOR/madoz.htm

http://www.phedigital.com/index.php?sec=noticia&id=265

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Poemas/ineditos/Joan/Brossa/partir/fotos/Chema/Madoz/elpepicul/20030619elpepicul_9/Tes

alguna font més…

.

Sempre havia estat d’acord amb aquella màxima de que hi ha dos tipus de fotògrafs, el que surt a enxampar el món en el seu moviment i el que li demana que s’aturi un moment que ha de fer una foto… Però amics, està clar que Madoz és l’inventor del tercer tipus, aquell que crea un nou món real. Un món simple però a la vegada sorprenent, que obliga al nostre cervell a resoldre l’enigma, a buscar el truc de la imatge, perquè tal com ens la presenta Madoz no la comprenem, però és ja tard, la música de la seva composició ja ens ha penetrat i el nostre cervell ja està llegint la seva poesia visual.

Espero que per aquells que no coneixien a l’artista d’avui hagi estat una sorpresa.. al menys ‘diferent’ del que hem vist fins ara. Per aquells que avui és dia festiu no dubteu en agafar la vostra càmera i aneu a enxampar al món… o creeu-lo vosaltres mateixos.. Ens tornem a veure la setmana vinent. Bona setmana !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis