William Claxton

Avui amics parlarem de jazz, sí també de fotografia, de la fotografia del jazz. Avui ens visita un dels més grans fotògrafs de jazz de tots els temps, un artista que ens apropa al món del jazz, un món que probablement el percebríem incomplet sense aquestes imatges.

Un fotògraf que juntament amb Herman Leonard ens posa cara a aquest apassionant món, que ja el nostre amic Joan Carles, en el seu article de fa gairebé tres anys ens presentava des de la seva passió pel jazz. Avui us el presento des de la meva passió per la fotografia. Amics, avui ens torna a visitar: 70. William Claxton

Neix el 12 d’octubre de 1927 a Pasadena, Califòrnia. Claxton va ser el producte de la gran afició per la música que va viure a casa seva, la seva mare era una cantant semi-professional i el seu pare era un gran col·leccionista de discs de les big-bands. Tot i que de petit el van fer estudiar piano, no va tenir prou paciència per continuar i es va començar a sentir-se atret per la fotografia. Només tenia 12 anys quan agafava tot sol l’autobús que el portava al centre de Los Angeles per veure en directe actuacions de jazz al Orpheum Theatre, carregant la seva Brownie i vestint un abric del seu pare per fer veure que era més gran.

Claxton va començar-li a agafar-li el gust a la fotografia per pura diversió. Continuava freqüentant els clubs de jazz en els quals s’ho passava d’allò més immortalitzant a aquells músics emergents, com Duke Ellington o Charlie Parker, captant imatges que desentranyaven l’essència inherent a la creació de melodies, buscant l’enfocament que emulés aquesta improvisació i espontaneïtat pròpies d’una ‘jam session‘. No es va professionalitzar però fins que Richard Bock, que acabava de fundar la Pacific Jazz Records, li va oferir un contracte com a fotògraf. Claxton va signar una col·lecció memorable de portades per al segell discogràfic de Bock. Així es convertia en un altre artista de la Pacific Jazz Records, fent fotografies i dissenys de les memorables portades dels discs de vinil.

Claxton era un apassionat del jazz i va dedicar bona part de la seva carrera a captar la seva essència a través de l’objectiu. La seva intenció era captar l’ambient d’aquells locals plens de fum, aquelles melodies heretades del blues i la música popular. I ho va aconseguir. Claxton va demostrar que es poden fer fotos d’estudi i captar l’ànima d’un gènere musical. Però també va mostrar la part espontània del jazz. Els músics anònims de Califòrnia, els clubs de Harlem on un quartet feia les seves improvisacions i que potser l’endemà estaria tocant en una ciutat de províncies. El seu preferit sempre va ser Chet Baker, un artista jove i ben plantat, que representava el turment i la mala vida típic del músic de jazz.

Claxton passa de puntetes per la historia de la fotografia i aquesta mai ha estat prou justa amb aquest tipus de fotògrafs, considerant-los simplement foto-periodistes aficionats al jazz. Però l’obra de Claxton és força més que això, per a molts un dels més grans fotògrafs de la historia, un fotògraf que va ser captar l’essència del jazz, de posar-li cara a la veu i al so. Què seria del jazz sense aquelles portades memorables o sense les fotografies de les grans actuacions del grans jazzistes? Per a molts l’obra de Claxton forma part de la iconografia del jazz i aporta extraordinàries imatges visuals. El secret de Claxton va ser la gran compenetració amb el músic i la seva música. Cada músic és diferent i cada fotografia una historia diferent que contar.

Per a mi, la càmera és com el saxo per a un saxofonista; és una eina que voldries poder ignorar, però a través d’ella has de canalitzar els teus pensaments i tot allò que vulguis expressar. William Claxton.

En algun lloc he llegit que la fotografia es una forma de memòria. Émile Zola escrivia que no pots dir que ho has vist tot fins que no ho hagis fotografiat. Potser caldria dir que ‘no pots dir que te’n recordes de tot fins que no ho hagis vist en una fotografia‘. Una fotografia, aquesta peça física (o digital ara) que representa un moment en el temps és l’eina que tenim per a recordar el nostre món. L’obra de Claxton vista avui ens reconstrueix un món que ens hem imaginat a partir de l’obra dels fotografiats, un món extraordinari que no podem únicament mantenir viu amb la seva música. Necessitem reproduir el seu ambient, conèixer a l’ésser humà darrera de l’instrument, crear l’artista a partir del text visual que Claxton ens proporciona.

Herman Leonard, l’altre dels grans fotògrafs del jazz recordava: ‘Quan vam començar no hi havia pràcticament ningú que fes aquest tipus de fotografies, bàsicament perquè no hi havia diners per guanyar-se la vida. Vam començar per pura afició a la fotografia i per la nostra devoció al jazz‘.

Les seves primeres grans fotografies van ser de les icones de jazz, Duke Ellington i Charlie Parker, a aquest darrer fins i tot, quan encara Claxton vivia amb els seus pares, el va fotografiar quan el va convidar a esmorzar, després de la seva actuació, a casa dels seus pares. Després de llicenciar-se en psicologia per la Universitat de California, Los Angeles (UCLA), Claxton continuava amb les seves fotografies als locals de jazz quan al 1952, mentre fotografiava a Gerry Mulligan i Chet Baker al Haig Club, es va trobar amb Richard Bock. Durant l’època a la Pacific Jazz Records, Claxton va arribar a dissenyar una portada de LP de vinil per setmana, establint la identitat visual del que es coneixeria pel moviment de jazz de la costa oest. Mentre altres fotògrafs capturaven el seus subjectes enmig de la foscor i l’ambient de fum dels clubs de jazz, Claxton va capitalitzar una nova estètica, traient als seus subjectes a la llum del sol, captant-los fins i tot en actituds i posicions considerades poc ortodoxes i que en definitiva no feien més que mostrar a l’artista de jazz fora del seu ambient i mostrant amb les seves imatges la continua expansió i popularitat del món del jazz.

Una de les seves més famoses fotografies va ser la de la portada de l’àlbum de Sonny Rollins, ‘Way Out West‘ del 1957. Rollins posa al desert de Mojave portant un cinturó amb pistola i amb barret de cowboy, mentre sosté el seu saxo.

Aquests van ser els inicis d’una prolífica carrera, que va durar més de cinc dècades i en la qual llegendes com Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Duke Ellington, Billie Holiday, Art Pepper, Miles Davis, Sarah Vaughan, Memphis Slim, Cootie Williams, John Coltrane, Dinah Washington o Thelonius Monk van ser retratades sota la mirada mestra de Claxton. Però d’entre el firmament d’e grans estrelles que van posar per a ell, va haver-hi una que va brillar amb llum pròpia: Chet Baker. Entre trompetista i fotògraf es va forjar una estreta relació de la qual tots dos es van beneficiar: les fotos de Claxton feien créixer la fama de Baker, i a mesura que aquest es convertia en un dels millors intèrprets de l’època, els retrats de Claxton es revaloritzaven i adquirien categoria d’objectes de culte. Va acabar treballant per algunes de les majors editorials com les revistes Life, Paris Match i Vogue.

Editava sèries limitades d’algunes de les seves fotos, que es venien en aquell temps entre els 1.000 i els 1.700 dòlars per còpia: “Més del que em pagaven per un reportatge complet o la portada d’un LP“, deia. Per a la història, el van anomenar “el fotògraf del jazz de la Costa Oest“. Es treia mèrits: “Jo estava allà quan Califòrnia va destacar pel jazz, a principis dels anys 50’s. Estudiava psicologia i vaig intimar amb Chet Baker o Shorty Rogers, que eren una mica més grans que jo“. Va saber colar-se en el seu cercle, guanyant-se la tolerància de creadors desconfiats i altius, músics que se sabien diferents i responien amb indiferència a l’hostilitat de la societat convencional. Va evitar, això sí, enganxar-se a l’heroïna, droga de prestigi en aquells cercles.

Quin és el seu artista preferit?
– Charlie Bird Parker. El vaig conèixer a Los Angeles quan jo tenia 17 anys. L’anomenaven ‘Bird’ (osell) i quan el vaig escoltar per primera vegada va ser com una explosió al meu cap. Coneixia a Lester Young, Bert Webster, Coleman Hawkins i Johnny Hodges, però quan vaig escoltar a ‘Bird’ tot va canviar…

Chet Baker

Les fotografies de Chet Baker han estat considerades com un catalitzador del gran èxit que va obtenir el trompetista. Claxton comentava que la relació que Chet i la càmera van arribar a tenir li van ensenyar el veritable sentit de la paraula ‘fotogènic’.

‘Estava treballant tota la nit per revelar les seves fotografies i de cop apareixia el seu rostre a la safata del revelat’… ‘Una actitud ruda i un gran físic però amb una cara d’àngel amb rostre pàl·lid.. pensava que s’havia barallat amb algú. I vaig pensar, Deu meu, aquest és Chet Baker…’  (Extracte del llibre ‘Young Chet’)

Chesney Henry Baker Jr., Chet Baker neix a Yale un 23 de desembre de 1929. Es tracta d’un dels músics de jazz més populars de la història: imatge, biografia, llegenda i qualitats artístiques van conformar un artista summament atractiu per al gran públic, desbordant els habituals cercles restringits del jazz. La seva música, exponent de l’estil cool (el jazz de la costa oest dels anys cinquanta), és summament accessible i delicada, i gairebé sempre està vinculada a la balada intimista, lírica i delicada, tant en el seu vessant instrumental com a vocal. La trompeta de Chet Baker sona amb una suavitat i tranquil·litat similar a la de la seva veu.

-I Chet Baker?
-Ell i jo teníem la mateixa edat, ens vam conèixer quan tots dos teníem 20 anys.
Chet tocava amb Charlie Bird Parker, era l’únic blanc de la banda. Li vaig preguntar a Parker perquè el va escollir i est em va respondre: “toca pur, simple i directe, una mica a l’estil “Bix” (Bix Beiderbecke).
Després Baker es va unir a Gerry Mulligan i li vaig fer fotos per al seu primer disc titulat Pacific Jazz, i com el veia sovint ens vam fer molt amics.
-Com era intimament?
-No era un tipus fàcil. Era molt introvertit i no comptava amb molts amics. Estava com en un núvol, tant que només li importava ell mateix, ningú més.
Però era molt bona persona i tocava de meravella. Homes i dones l’admiraven per la seva sensibilitat i masculinitat. Per aquella època el comparaven amb James Dean. Tots dos eren autidestructius. Chet va començar amb les drogues i Dean es va matar al volant d’un Porsche a gran velocitat.
-Quan el va veure per darrera vegada?
-Bruce Webber estava fent un documental titulat ‘Let’s Get Loss’, al 1988, i ens va reunir. Chet estava devastat, no solament per les drogues sinó per una malaltia familiar que tenia a veure amb els gens. Tant la seva mare com el seu pare eren gent amb moltes arrugues i ell ho va heretar.

Chet Baker moria al 1989, en circumstàncies estranyes en un hotel al barri de drogoaddictes d’Amsterdam. (Biografia de Chet Baker a Wikipedia)

La fotografia més famosa de Claxton i que més atenció va captar del gran públic la teniu a la dreta. LA fotografia va suposar un augment de la popularitat de Baker, fent-lo una de les grans icones dels anys 50’s. Claxton va quedar parat de la bellesa física de Baker que com ell mateix explicava no se’n va adonar fins que van aparèixer al seu revelat:

“Deu meu, això és el que realment significa ‘fotogènic’…

.

Encara que van ser les fotos de músics de jazz les que van atorgar major prestigi a Claxton, aquest també va guanyar fama pel seu treball amb les ‘celebritats’ com Frank Sinatra, Barbra Streisand, Marlon Brando, Lena Horne, Shirley Maclaine, Ali McGraw, Spike Lee o Steve McQueen. També va retratar a artistes com Warhol, a escriptors com Huxley o Nabokov, a personalitats de Hollywood com Natalie Wood o John Cassavetes. Tots ells eren coneguts pels seus recels cap a la premsa i per les seves reticències a ser fotografiats, però Claxton no només es va guanyar la seva confiança, sinó que en el cas del protagonista de ‘La Gran Evasió‘ també va travar una sòlida amistat, cimentada en el seu comú interès pels cotxes esportius i les motocicletes.

Claxton i McQueen es van conèixer durant el rodatge de ‘Amor amb un estrany’ (1963). Tots dos compartien passió pels cotxes, i es van fer amics. Durant els dos anys següents Claxton va realitzar un considerable nombre de fotografies de la quotidianitat de McQueen (sent decisiu en la consolidació com a icona de McQueen). Després de que l’actor marxés a Xina per rodar ‘El Yangtsé en llamas‘ (1966), de Robert Wise, es van veure ja amb molta menys freqüència, encara que es va mantenir l’amistat.


.
– Vostè va publicar un llibre sobre Steve Mc Queen…? Què pot dir-nos d’ell?
-El vaig conèixer al 1961. Jo treballava per la revista Life i havia de fer unes fotos d’ell i de Natalie Wood, la seva companya de repartiment a la pel·lícula ‘Amor amb un extrany‘. Steve em va atrapar amb la seva imatge. Els seus ulls blaus tenien una profunditat extraordinària i quan el vaig veure per primera vegada se’m va quedar mirant i vaig sentir por, com si ell estigués en possessió de tot sobre mi, dels meus més profunds secrets. Després d’un temps ens vam fer molt amics. La meva dona i la seva dona van arribar a pensar que érem amants o que teníem alguna cosa forta en comú.
-Era un home trist, com a les seves películes?
-Si, crec que pel seu passat. Orfe de pare i amb una mare alcohòlica, criat al carrer per sobreviure. Era un home sense educació i sobrevivia com un noi llest, del carrer.
-Però va estar en el Actors Studio?
-Crec que les úniques classes que va seguir a la seva vida van ser allí, al costat de James Dean, Paul Newman i Ben Gazzara. Quan Steve va arribar a ser la gran estrella del cinema ni ell mateix s’ho creia, per això crec que el paper que més li encaixava era aquell de Papillon, la pel·lícula que va fer amb Dustin Hoffman sobre aquell home que va estar pres a la Illa del Diable. Steve era això, un rebel i un supervivent.
– Va conèixer a Ali Mc Graw?
-Si, però abans de que es cases amb Steve. Ella treballava per mi com a model a Nova York, molt abans de la seva extraordinària pel·lícula Love Story, feiem anuncis per la televisió.

Jazz Life

Al 1960, el musicòleg alemany Joachim Berendt i William Claxton van realitzar un viatge en un Chevrolet de tres mesos de durada pels Estats Units per documentar visual i sonorament les restes del passat i la realitat del present del jazz.

El llibre Jazz Life, un volum de més de set-centes pàgines i unes dimensions de 30 x 40 cm que, enquadernat en tapa dura i nodrit d’un paper exquisit, recull textos i imatges d’aquesta aventura. A més, una sèrie d’enregistraments recollits in situ per Berendt, i remasteritzades en CD per a l’ocasió, s’encarreguen d’aportar sonoritat a les fantàstiques instantànies. Jazz Life, seria el seu segon llibre editat (després de I Like What I Know) i el primer d’una llarga trajectoria de volums dedicats al món del jazz ( Jazz Postcards, Jazz Seen o Jazz West Coast)

[rockyou id=124939653&w=550&h=400]

(Muntatge de Joan Carles G. Retuerta)

El viatge ens porta des del fervor de les esglésies a l’espontaneïtat dels ballarins de carrer al pas de les brass bands, ens endinsa en clubs plens de fum o en estudis d’enregistrament. En una pàgina comparteix les reixes amb un bluesman d’una presó de Lousiana i en la següent els carrers de Harlem amb un grup de nens que improvisen els seus propis instruments de percussió. Abans que se’n adonin son companys de viatge, estan en un altre temps en un altre lloc i la seva passió ens fa formar part de tot allò.

A les ja clàssiques, i ben conegudes, fotos de Claxton: Art Pepper ascendint una empinada costa a Los Angeles en una crua metàfora referent a la seva recent sortida de la presó i a la seva lluita contra l’addicció a les drogues; Ray Charles rugint més enllà de l’obturador de la càmera o la mirada profunda i intensa de Ornette Coleman impactant directament en l’observador, se sumen ara noves i curioses fotos com les d’Armstrong, teloner aquell any de Marlene Dietrich a Las Vegas una incomprensible segons el propi fotògraf), Monk prenent un cocktail de xampany a Sant Francisco abans de la famosa foto del tramvia o Coltrane en el Guggenhein de Nova York.

El mateix Claxton comentava que una de les seves principals virtuts era la de guanyar-se la confiança dels músics, de vegades altius altres desconfiats, per retratar-los en el seu ambients més intimistes, gairebé familiars i això va donar com resultat un bon nombre de fotos úniques compostes per jam sessions en habitacions d’hotel, reunions de músics entorn d’una piscina o barbacoes campestres, que emanen gran humanitat.

Tot això dota al llibre de gran valor artístic i documental que es tradueix en un autèntic plaer per a l’aficionat… Jazz pels ulls.

El llibre s’ha convertit en un objecte de col·leccionista molt apreciat entre els amants del jazz i la fotografia. Al 2003, TASCHEN va començar a reunir aquesta important col·lecció de material, juntament amb moltes imatges en color mai vistes d’aquells viatges. Aquest volum actualitzat inclou un pròleg de William Claxton que descriu els seus viatges amb Berendt i la seva passió per la música de jazz. Qualsevol afeccionat estarà encantat de poder fer un viatge jazzístic a través del temps i percebre la música tal com la van veure Claxton i Berendt.

.

El seu treball és reconegut per capturar aquests complexes, a vegades combatius personatges en el seus moments privats, una relació que Claxton teixia amb els seus personatges amb la promesa de no posar-los mai sota llums poc afalagadores. Es remarca també del seu treball la seva precisió geomètrica de la perspectiva, amb composicions que eren capaces de reflectir el context ambiental. Claxton va seguir retratant a músics fins que li va frustrar veure ‘fotos bones reduïdes a miniatures de dimensions d’un CD‘. Ja no hi havia espontaneïtat: ‘Abans, quedàvem el músic i jo. Coneixia el seu treball i li demanava que es fiés dels meus instints. Ara haig de comptar amb el director d’art, el manager, l’advocat, el directiu de la discogràfica, el maquillador, l’estilista. Senzillament, va deixar de ser divertit‘.

Sempre havia pensat que ‘si Charlie Parker s’hi posa i toca així, jo també ho hauria de provar‘, però Claxton havia vist el que la presó havia fet amb Art Pepper i va viure l’enfonsament humà de Chet Baker. Amb tot, els ‘jazzmen’ es van habituar a la presència de Claxton, al que consideraven un company de viatge. Li van dedicar temes com Clickin’ with Clax (Shorty Rogers), Sound Claxton! (Al Cohn) o Claxography (Donen St. Marseille). Claxton deia fer “jazz pels ulls“. Amb la seva esposa, la model Peggy Moffitt, va endinsar-se a la fotografia de moda i va realitzar un memorable curtmetratge, Basic Black. Però ningú oblidava el seu treball previ: les seves sessions amb Chet van inspirar una famosa campanya publicitària de Bruce Webber per a Calvin Klein. El mateix Claxton va ser objecte de dos documentals, un encoratjat per un actor amb vocació de fotògraf, Dennis Hopper.

Cap a finals de la dècada dels 50, Claxton va començar una sèrie d’incursions puntuals en la fotografia de moda. Gràcies a això va conèixer a la seva dona, Peggy Moffitt, musa aleshores del dissenyador Rudi Gernreich. Les imatges que Claxton va prendre d’ella, vestint un banyador ‘topless’ creat pel modista vienès, van trencar motlles en l’època. ‘Va ser una decisió complicada’, confessava Claxton. ‘Anava a deixar que la meva dona ensenyés els pits en públic? Li vam donar moltes voltes i al final vam decidir que només jo podria fotografiar-la, tindríem el control sobre els negatius i Peggy mai desfilaria amb el vestit de bany en públic. I va funcionar bé‘.

Claxton se sentia orgullós d’aquella foto; considerava que no li faltava gust i que va suposar una fita històrica per a moltes dones, que per fi adquirien consciència de la seva llibertat per mostrar la bellesa dels seus pits. La importància de Claxton al món de la moda no es va esgotar amb aquelles fotos de la seva esposa ni amb les seves freqüents col·laboracions en publicacions de prestigi com Life, Vogue o Paris Match. ‘Basic Black‘, la pel·lícula que va dirigir en els 60 i que actualment s’exhibeix en el Museu d’Art Modern de Nova York, és considerada per molts com el primer vídeo de moda.

Al llarg de la seva carrera va tenir nombroses exposicions del seu treball, principalment degut a l’èxit creixent que les grans revistes per les que va treballar li van donar, Time, Life, Vogue, Paris Match i Interview. Tot i que Claxton se l’identifica amb Los Angeles, ha viscut i treballat a Nova York, Londres i Paris, al llarg de les seves més de sis dècades de carrera i al 2003 guanyava el premi Lucie al International Photography Awards. Va ser membre fundador de la ‘Recording Academy’, l’organització que cada any dona els Grammy Awards.

Claxton moria de complicacions cardíaques l’11 d’octubre de 2008 al Centro Mèdic Sinaí de Los Angeles, un dia abans de complir el seu 81è aniversari.

Us deixo amb un primer vídeo: ‘William Claxton 1927 – 2008 The Photographer as Artist’, amb interessants portades de dics i altre material, amb música de Gerry Mulligan, I Know, Don’t Know How:

Un  altre de ben interessant, un curt documental de Ovation TV sobre la vida de Claxton i on ell mateix ens explica alguns del moments importants de la seva carrera: Jazz Seen

I per acabar un petit recull d’algunes de les imatges del llibre ‘JazzLife’: Jazz Life by William Claxton

La primera galeria que us proposo es un petit viatge digital per ‘Jazz Life’

Aquesta segona galeria és l’oficial del fotògraf, malauradament usa una versió de flash que fa que no es pugui veure a tots els equips. Per entrar a la galeria, molt interessant per cert, només heu de clicar a ‘Portfolio’ (Si teniu problemes en veure la pàgina podeu clicar directament a: http://www.williamclaxton.com/root.swf)

I una darrera on podeu veure alguna de les seves fotografies més famoses (Young Gallery):


Fonts: Les fotografies de Claxton estan per tota la xarxa però ja és una mica més complicat trobar bons articles anàlisi. Entre les fonts consultades he escollit:

http://music.barnesandnoble.com/search/artistbio.asp?CTR=235524

http://www.faheykleingallery.com/photographers/claxton/personal/steve_mcqueen/claxton_pp_sm_24.htm

http://www.notodo.com/libros/fotografia/2176_jazz_life_william_claxton.html

http://www.soitu.es/soitu/2008/10/13/actualidad/1223910075_468015.html

http://www.cuadernosdejazz.com/index.php?option=com_content&view=article&id=1130

http://www.tomajazz.com/perfiles/fotografias/claxton_jazz-life.htm

http://digitaljournalist.org/issue0103/claxton_intro.htm

http://www.taringa.net/posts/imagenes/8362779/William-Claxton-_un-poco-de-jazz_.html

http://www.elpais.com/articulo/Necrologicas/William/Claxton/fotografo/estrellas/elpepinec/20081015elpepinec_2/Tes

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/10/13/obituarios/1223912153.html

http://www.nytimes.com/2008/10/14/arts/design/14claxton.html

alguna font més…

.

És evident que l’obra de Claxton està encasellada en l’anomenada fotografia del jazz, i per bé que ens presenta els portfolis de Baker i McQueen i una agosarada fotografia de moda, Claxton serà sempre conegut per les seves innovadores fotografies dels grans monstres del jazz, fins el punt de crear un arelació inseparable entre música i imatge. Només cal escoltar la música de Chet Baker perquè en vingui inmediatament a la memòria la ‘fotografia’ de Claxton. Claxton és un documentalista que va un pas més enllà del clàssic descripcionisme. Prenent les paraules del meu col·lega Felipe Muñoz, Claxton adequa l’intel·lecte al subjecte, la veritat de la seva fotografia resideix en el coneixement, sempre reflectint la realitat.

Espero que hagueu gaudit del fotògraf d’avui i com a mínim, si no us ha fet el pes la seva fotografia, hagueu conegut un bon nombre de jazzistes i tingueu ja pensat el proper regal que us han de fet, sens dubte el llibre ‘Jazz Life’.

Passeu una bona revetlla de Sant Joan i que sigueu molt feliços !. Fins el dilluns vinent.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Advertisements