Die Post / Der greise Kopf

Die Post/Der greise Kopf

Seguim després de la pausa amb el Viatge d’Hivern de F. Schubert.

Comencem la segona part del cicle amb el Lied Die Post– El correu, en tonalitat major, amb un caràcter diferent del que havíem sentit fins ara, alegre i animat. La música imita el trot dels cavalls de la diligència del correu que potser arriba de la ciutat.   De tota manera, l’alegria dura poca estona, doncs l’enyorança i la nostàlgia de l’estimada retornen per aplacar aquest caràcter massa optimista.

El Lied està format per quatre estrofes. La primera i la tercera tenen un ritme alegre i joiós. En la primera estrofa tan alegre i decidida, el caminant creu que pot rebre notícies de la ciutat i per tant de la seva estimada. Totes les estrofes repeteixen l’últim vers per a donar més èmfasi a l’esperit final del Lied. En aquesta estrofa quan repeteix “Was hat es, daß es so hoch aufspringt, Mein Herz?- que neguiteja tan estranyament el meu cor?” la veu del caminant ja comença a afluixar per deixar-nos entreveure que alguna cosa torna a aparèixer en el seu interior. De nou repeteix  “Mein Herz?- el meu cor?”  en un to encara joiós.

Entre la primera i segona estrofa hi ha un enllaç del piano on la música canvia radicalment i aquell to alegre canvia cap a un color més fosc i intimista. El ritme alegre del trot dels cavalls desapareix per sentir un ritme de caminar tranquil. La veu també canvia a un caràcter més nostàlgic. Ell sap que no rebrà cap notícia, i es pregunta  per quin motiu es neguiteja. Canta tota l’estrofa primer una vegada sense cap emoció desmesurada, tranquil·la i resignadament, després, repetirà de nou tota l’estrofa però afegint Mein Herz? cada final de vers però aquesta vegada amb un fil de ràbia i de desesperació, acabant l’últim Mein Herz? Com un lament. L’alegria no és real.

Tercera i quarta estrofa repeteixen la mateixa estructura. A la tercera torna el caràcter alegre i major del Lied, la diligència porta notícies d’allà on ell tenia la seva estimada, i el seu cor es posa a bategar al ritme fantàstic del trot dels cavalls que porten notícies, però per acabar, en una quarta estrofa, el trot dels cavalls igual que el cor del caminant canvien de ritme i de color, per baixar a una crua realitat que el desespera: vol anar a saber notícies que no rebrà i que no seran les que ell espera? Acaba amb un nou Mein Herz? mig lament, mig rabiós. El trot del cavall sembla voler animar-se, però com el seu cor, queda apagat i trist.

El segon Lied de la segona part del cicle, Der greise Kopf– Cabells blancs, torna a tenir un caràcter absolutament depressiu i tenebrós. Tot el Lied és cantat com un lament a mitja una veu, com si la veu davant de la desesperació no acabés de sortir. El ritme ara del caminant és fatigós, lent i feixuc. La seva ànima està abatuda i el seu cor sols pensa en el final.

Després del Lied anterior, el caminant veu que la seva estimada ja queda molt lluny i que tota esperança queda ja perduda per sempre. El fred i la neu han cobert els seus cabells de gebre i es reconeix com un home vell… això l’alegra. Sentir que ja es vell l’acosta a la fi del seu patiment i es recrea en aquest sentiment. El Lied comença com un recitatiu, explicant com es troben els seus cabells i seguidament la música es torna com un xiuxiueig alleugerit de tant de pes al veure’s ja com un home vell.

En la segona estrofa, terrible, es sorprèn, quan el gebre es fon, i apareix la seva joventut. La joventut l’espanta. Falta encara tant per arribar a la tomba i així, a la fi de tant patiment!  La música es torna seriosa i severa, inclús enfadada i plena de geni, fins arribar quan diu “Daß mir’s vor meiner Jugend graut- la meva joventut m’espanta” on la música és entretallada per l’angoixa com si amb l’emoció faltés l’aire. Aquí, just abans de dir l’últim vers d’aquesta estrofa, s’atura la música i deixa uns instants de silenci com si el temps s’aturés i apareixen greument les paraules inevitables: “Wie weit noch bis zur Bahre!- resta tant encara per arribar a la tomba! “ que repeteix altre vegada amb la mateixa gravetat, fent-nos recorre pel cos un fred glaçat que ens atura la respiració… El so s’apaga sentint les notes que ressonen i torna a sonar un acord greu i tens que s’ apagarà de nou per si sol com la vida mateixa… Aquest efecte fa que aquest instant sembli un abisme vertiginós.

L’última estrofa del lied és trista, amb una desolació nua, sense cap retòrica ni amplificació, penetrant psicològicament a través de l’expressió extrema.

El caminant es queixa de que amb tot aquest llarg viatge, ell segueix igual, lluny encara del final. L’abatiment del viatger és absolut, la veu és com un fil que surt sense cap energia ni passió, sols l’últim vers repetit, expressa una ràbia súbita, que el piano, en la frase final del Lied, farà minvar, fins a deixar-nos en un estat d’ofeg. La música ens deixa amb una conclusió poc clara, sembla que la música quedi penjada i sentim com l’aire que hem agafat al sentir la frase, ens queda a dins sense la possibilitat de deixar-lo anar, quedant presos de l’emoció del Lied.

L’audició serà per M. Goerne: baríton  A. Brendel: piano. Trobem l’anterior Lied al principi. Si voleu anar directament als dos Lieder comentats, us deixo el minutatge: Die Post 2’44’’  Der greise Kopf 5’05’’

.

<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1

Anuncis