Minor White

Vinga ànims, un parell de setmanes més i ens anirem de vacances fins al setembre, vull dir la sèrie… Avui he escollit un dels fotògrafs més influents de la segona meitat del segle passat, però gens fàcil…

Un fotògraf complexe que ens tornarà a fer oblidar les fonaments clàssics per presentar-nos una obra metafísica, i que ens obligarà a mirar-la posant-t’hi tots els sentits, fins i tot és possible que en una primera mirada no l’entenem. El gran fotògraf de les textures i que juntament amb Robert Mapplethorpe, Ansel Adams o Walker Evans és la gran referència de la fotografia contemporània. Amics, avui us demano un petit esforç per rebre l’obra de: 71. Minor White

Neix el 9 de juliol de 1908 a Minneapolis. Fill de Charles Henry White, comptable de professió i de Florence Martin White, modista. Només tenia 10 anys que es va començar a interessar per la fotografia quan el seu avi, un fotògraf amateur, li va regalar una càmera Brownie. Dos anys més tard, quan el seu avi morí, White es va fer càrrec de tot el material que el seu avi li va deixar. Tenia només 12 anys i estava ja preparat per començar la seva carrera fotogràfica.

Es graduà a l’escola superior al 1927 i va accedir a la Universitat de Minnesota, on descobria que la seva orientació sexual havia de ser una font de problemes i un gran turment per a ell, especialment des del dia que va parlar amb els seus pares del tema. A la universitat va aprendre les bases de la fotografia, va escriure poesia i després d’un parèntesi en els seus estudis obtenia la llicenciatura en Botànica al 1934 i el seu grau en ‘minor in English‘, una mena d’estudis addicionals de llengua anglesa.

Va treballar diversos anys en diverses ocupacions abans de dedicar-se plenament a la fotografia de la qual sempre es va sentir atret. Va ser completament autodidacta i partidari d’un enfocament directe i documental en els seus primers treballs. Fins a 1938 va treballar en un hotel de Portland, a Oregon, al mateix temps que ensenyava, fotografiava i exposava en el Oregon Camera Club.

De 1938 a 1939 va treballar com a fotògraf per al Federal Works Progress Administration (WPA), la predecessora de la coneguda Farm Security Administration de Walker Evans, Dorothea Lange o Gordon Parks, a Oregon com a fotògraf, fent fotos portuàries i d’edificis de façanes de ferro. “Una imatge és capàs d’expressar valors intangibles, i el que produeix al que la mira és tan important com el que l’artista tenia en la ment“. Les fotografies de White s’han mostrat en dotzenes d’exhibicions, tant col·lectives com a individuals, i s’han publicat amb gran profusió. En els començaments de la dècada del 40’s va començar a dirigir el Centre d’Art ‘La Grande’ a l’est d’Oregon.

Jo fotografio no allò com és, sinó allò com sóc…

Una i altra frase condensen prou bé el tipus de fotografia que veurem de White. Barreja de la visió artística d’Adams i del text visual d’Evans, White ha estat un dels fotògrafs més influents de la segona meitat del segle passat. Un dels grans teòrics de la gran generació de fotògrafs americans.

La primera època

Tot just graduar-se dels seus estudis de batxillerat i comprar-se la seva primera càmera de 35 mm, una Argus amb la que va viatjar per tota la costa oest dels Estats Units. Va ser a l’Hotel Beverly de Portland, Oregon, on el seu primer treball com a recepcionista de nit li va permetre tenir el temps lliure per començar a fer fotografies. A Portland, White va viure a la YMCA (Young Men’s Christian Association), que potser a molts ens ha fet venir al cap la cançó de Village People.

Ja treballant per la Federal Works Progress Administration (WPA), va tenir encàrrecs diversos però el més interessant va ser el projecte al Port de Portland i els edificis del segle XIX de la ciutat, ja que havien de ser enderrocats. En aquesta època va tenir dues exposicions per la WPA, la temàtica va ser sobre els primers edificis de Portland i la façana marítima de la ciutat. Al 1940 la WPA va enviar a White a ensenyar fotografia en el seu centre d’art situat a la ciutat de ‘La Grande’ a l’estat d’Oregon, prop de la frontera amb l’estat d’Idaho. Més tard acabaria dirigint el centre i es convertí en un dels més populars crítics d’art. La WPA anomenava a White el ‘fotògraf creatiu‘.

White tornava a Portland al 1941 amb la clara intenció de dedicar-se professionalment a la fotografia. Aquell mateix any participava a la ‘Image of Freedom‘, una exposició organitzada pel Museu d’Art Modern de Nova York. Reconeguda l’extraordinària qualitat del treball de White, el museu va adquirir alguna de les seves imatges per la seva col·lecció permanent. Que el MoMA adquirís alguna de les seves fotografies ja marcava de fet la carrera de White…

La seva primera exposició en exclusiva va ser al Museu d’Art de Portland al 1942. Allí hi va exposar el seu segon gran projecte, les fotografies fetes a l’est de l’estat d’Oregon. Aquest portfoli es va publicar també a ‘Fair Is Our Land‘, editat per Samuel Chamberlain aquell mateix any. Addicionalment el Museu d’Art de Portland va encarregar a White per a fotografiar les cases ‘Dolph i Lindley‘, dues de les històriques residències de la ciutat. Bona part de l’obra d’aquesta època la podeu trobar en aquest magnífic document: Volum 24 de la revista ‘Calapooya’ (2004). Si ja us he despertat un cert interès en l’obra de White no us podeu perdre aquesta publicació.

White en aquesta època dominava el panorama fotogràfic americà, clar successor de l’obra d’Ansel Adams, les seves obres dels edificis i port de Portland i la seva magnífica sèrie de paisatges de l’est de l’estat d’Oregon així ho suggerien. Però no, White no sembla voler ser cap successor de ningú, simplement estava preparant-se per abordar la seva gran obra, aquella que el descriuria a ell mateix.

“Sempre estic fotografiant-ho tot mentalment per practicar”

Des del 1942 i fins al 1945 White va servir al Servei d’Intel·ligència de l’Armada americana i va participar en la batalla de les Filipines on li va ser atorgada una estrella de bronze. Va fer alguns retrats de soldats de la seva unitat quan estava a Hawai i va tenir prou temps per escriure el  llibre ‘Vuit lliçons de fotografia‘, un exercici que s’anticipava a la que més tard havia de ser la seva carrera com a docent. Al 1943 va publicà un article en el American Photography titulat ‘Quan és creativa la fotografia?‘.

Abans d’entrar a l’exercit White ja havia tingut les seves discussions a ‘La Grande’ sobre la fe en el catolicisme i estant a l’exercit, al 1943, es va fer batejar. Aquest va ser un important pas en la seva cerca constant de l’espiritualitat que va tenir tota la seva vida, que l’hauria de portar més tard al budisme i el misticisme. Però no va ser fins que va acabar la II Guerra Mundial que les fotografies de White van començar a reflectir temes espirituals sota la influència dels seus estudis sobre l’Església catòlica, el budisme Zen, la psicologia Gestalt i el misticisme.

White creia que enfocar i prendre una fotografia eren actes espirituals i intel·lectuals. Es va traslladar a Nova York a estudiar Història de la Estètica a la Universitat de Columbia. A Nova York, va conèixer Beaumont Newhall, director de fotografia al Museu d’Art Modern (MoMA) i a la seva dona, Nancy. Els Newhall el van introduir a fotògrafs com Alfred Stieglitz, Berenice Abbott, Henry Callahan, Edward Steichen, Paul Bri i Edward Weston, entre altres.

Va ser en una de les trobades amb Alfred Stieglitz, al 1946, que van començar a parlar de la coneguda teoria dels ‘Equivalents‘ de Stieglitz. Això va ser definitiu en l’obra de White i ja no va abandonar aquesta teoria en tota la seva obra, especialment després de veure una de les retrospectives de l’obra d’Edward Weston. La idea de ‘Equivalent’ va més enllà del simple simbolisme o relació entre imatges o objectes, tracta de dos moments i llocs diferents, quan es fa i quan s’observa la fotografia. La creació de la fotografia involucra només al fotògraf i l’escena i continua en el procés de revelat i la producció física de la còpia. Però l’observador a més té un rol actiu en el procés si el concepte d’equivalent funciona..

Quan Stieglitz fotografiava núvols, no estava gens interessat en la meteorologia. la forma dels núvols és certament important, però no es tracta de veure figures als núvols. Es tracta que aquestes formes desperten en l’observador estats mentals i sentiments concrets i aquests han de ser poder ser captats o com a mínim possibilitat pel fotògraf, amb tons, composicions i fins i tot revelats concrets. Al final, si ha funcionat, l’observador sentirà a l’observar la fotografia el mateix que el fotògraf ha pretès, experimentant les mateixes emocions. El treball del fotògraf és brutal, ja que ha de controlar totes les eines que el mitjà fotogràfic posa al seu abast.

El llenguatge ‘White’

Els “equivalents” de White podien ser fotografies de cases, portes, finestres, aigua, el cel o una simple pintura a la paret. Coses que es consideraven mundanes i que fins i tot a la vista de l’observador podia representar una fotografia simple, sense cap valor.

Una de les seves més populars fotografies és ‘Frost on Window‘, una estranya imatge que de fet és una fotografia de prop d’una finestra glaçada, però en la teoria de l’equivalent no importen els elements, ni pel fotògraf ni per l’observador. Tot el contrari, el que importa és el sentiment capturat i com aquesta captura simbòlica la percep l’observador. Mireu ampliada la fotografia i observeu-la uns segons.

Aquest sentiment o emoció que l’observador capta a partir d’elements formals provoca un ‘reconeixement’, una mena de mirall d’alguna cosa interna de l’observador. A l’assaig “Equivalence: The Perennial Trend“, White descriu al fotògraf que és capaç de fer aquestes fotografies com algú que sap reconèixer un  objecte o una sèrie de formes que, una vegada fotografiades, dota a la imatge d’un poder especial, capaç de suggerir a l’observador un específic i reconegut sentiment o estat d’ànim.

‘Si no podem descriure la seva aparença (el equivalent), sí que podem definir la seva funció. Quan una fotografia funciona com un equivalent podem afirmar que en aquell moment i per aquell observador, la fotografia actua com un símbol o juga el rol d’una metàfora d’alguna cosa que està més enllà del que s’està fotografiant’

‘Les imatges existeixen a les nostres ments, no a les còpies, llibres o monitors. Les meves fotografies es poden penjar a les parets però les imatges existeixes per tot arreu’.

.

Al 1946 White accepta una invitació d’Ansel Adams per convertir-se en el seu ajudant a la California School of Fine Arts de San Francisco. Es va quedar a l’escola fins el 1953. Durant aquells sis anys, White va descobrir que ell i Adams compartien la mateixa aproximació a estètica i tècnica fotogràfica. Van acabar sent bons amics i sovint es reunien amb Edward Weston per parlar de fotografia. Un any després s’havia ja establert com a fotògraf i al 1947 començava a experimentar amb les ‘seqüencies‘ que el farien famós.

Un petit grup fotògrafs, com els Newhall, Dorothea Lange, i Barbara Morgan, es van reunir a casa d’Ansel Adams, on van decidir fundar una revista de fotografia que publicaria i es discutiria sobre fotografia seriosament. White seria l’editor de la nova revista trimestral, Aperture, al 1952. Volent ser la successora de la important publicació ‘Camerawork‘ de Stieglitz, ‘Aperture’ encara es publica en els nostres dies i està considerada la publicació que més ha aportat a la millora de la qualitat de les publicacions sobre fotografia en la segona meitat del segle passat. Aperture va ser una de les eines que va utilitzar White per estendre les seves idees sobre fotografia.


De 1952 a 1975 va exercir com a editor de la revista ‘Aperture’. Va escriure diversos llibres i de 1953 a 1957 va ser editor de la revista Image publicada per la George Eastman House. Al 1947 va succeir a Ansel Adams com a director del departament de fotografia del Califòrnia School of Fine Arts (actualment Sant Francisco Art Institute) i de 1965 a 1976 va exercir com a professor de fotografia en el Massachusetts Institute of Technology (MIT).

S’ha parlat molt sobre els mètodes poc convencionals d’ensenyar que tenia White, que van provocar les queixes de més d’un estudiant. Molts d’ells esperaven aprendre fotografia i el que es trobaven eren llargs exercicis de relaxació i meditació. Els que esperaven se’ls ensenyés les regles composició o els canons d’observació clàssics de la fotografia ho tenien clar. Res de tot això, els exercicis podien ser passar-se tota una tarda en una cantonada d’un carrer simplement observant. Els seus mètodes eren difícilment acceptables però la seva personalitat i la fama que ja arrossegava White el van acabar fent una mena de guru de la fotografia. Diuen que els que van aguantar els seus cursos van acabar admirant eles seus mètodes i a ell mateix.

Els ‘koan’ de White

Amb Alfred Stieglitz i Ansel Adams com a grans inspiradors, Minor White va ser un educador i un pedagog de la fotografia admirable. Durant els 60’s i 70’s la seva influència va dominar als Estats Units. A Minor White li interessava el significat de la fotografia més que qualsevol fotògraf anterior o posterior. Va escriure extensament sobre fotografia i feia servir la tradició zen, el koan, per fer pensar als seus alumnes. Un koan plantejat com una pregunta no devia generar cap resposta per part de l’alumne, per el feia perseverar en trobar-la de totes formes.

Les seves primeres imatges dels 40’s transmeten una idea fàcilment comprensible, o al menys és el que pensa l’observador. Però amb el interès de White pel ‘zen’, que desenvolupà a la dècada dels 50’s, col·locava les seves fotografies en una altra dimensió, molt més complexa per l’observador, amb descobriments constants de nous textos visuals que provoquen reaccions a l’observador més enllà de la que clàssiques resultants d’un tema concret, una composició o una estètica concreta.

Personalment em supera i crec que em queda molt per poder veure en l’obra de White alguna de les coses que he llegit.

Taules i ull, Parc Estatal Point Lobos, California – Agost 1951

Point Lobos havia estat un dels llocs favorits d’Edward Weston i a White també li agradava. Ideà una seqüencia de fotografies del lloc, la majoria d’elles fetes al juliol del 1949. El van atreure els motius sexuals de les roques, però va saber esperar el moment oportú per a disparar. El muntatge de dalt té reminiscències asteques i podria ser una serp enroscada o la boca d’una bèstia.

Un koan és, en la tradició zen, un problema que el mestre planteja al novici per comprovar els seus progressos. Moltes vegades el koan sembla un problema absurd, il·lògic o banal. Per resoldre-ho el novici ha de deslligar-se del pensament racional i augmentar el seu nivell de consciència per endevinar el que en realitat li està preguntant el mestre, que transcendeix al sentit literal de les paraules.

(Font Wiquipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/K%C5%8Dan)

.

La ment inconscient tenia els seus propis plans i un nombre il·limitat de records sublimats de temps passats. Les roques i l’ull podrien recordar temibles aparicions inculcades a la nostra ment. Aquestes fotografies gairebé poden explicar-se, tot i que aquesta no era la intenció de White qui adoptà de Stieglitz la idea de la equivalència, el que implicava una imatge amb alguna relació amb un estat mental recordat. Stieglitz feia servir els núvols com a vehicle, però les roques de White son més directes i a Point Lobos va voler narrar una història melodramàtica.

Cal reconèixer-li a White que estava obert a tota classe de cultures i religions. Al 1943, quan tenia 35 anys, es batejà per l’església catòlica i a partir de 1950 va ser un entusiasta seguidor del zen, que exigia una gran fe, molts dubtes i una notable perseverància. La càmera fotogràfica era l’instrument ideal gràcies a la seva natural indiferència: ‘El munt de fem, el grial, l’estrella, el loto son el mateix per a ella’. A la indiferència o desinterès de la càmera el fotògraf podia aportar el que White anomenà en un llarg poema ‘sagrada indiferència’, que és on el zen, amb la seva determinació de prendre’s les coses tal com son, resultava útil.

Després de la seva primera gran exposició al San Francisco Museum of Art al 1948, es van succeir nombroses exposicions ala dècada dels 50’s. Al 1953 va idear l’exposició ‘Com llegir la fotografia‘ pel San Francisco Museum of Art al 1953. Per aquesta exposició va utilitzar bàsicament obres seves i fonamentà el seu criteri estètic en el teòric Heinrich Wölfflin, especialment en ‘El sentit de la forma en el art‘, al 1931. Va ser assistent a director de fotografia a la George Eastman House, el museu de fotografia a Rochester, Nova York, el mateix any.

Entre les exposicions que va dirigir aquests anys es troben ‘Camera Consciousness‘ (1954), ‘The Pictorial Image‘ (1955), i ‘Lyrical and Accurate‘ (1956). L’exposició del seu propi treball, Sequence 13: Return to the Bud, es presentava al Eastman House al 1959.

Va continuar ensenyant fotografia al Rochester Institute of Technology al 1955. Un any després renunciava a la seva posició a la  George Eastman House per poder dedicar-se de ple a la seva feina de professor de fotografia a Rochester, posició que va mantenir fins el 1964. Durant tot aquest període White va impartir nombrosos seminaris per tot el país i en aquesta època com a ensenyant va influir en tota una nova generació de fotògrafs. A Rochester va continuar desenvolupant el seu interès pel misticisme, la filosofia oriental i els ensenyaments de Gurdieff. Més tard utilitzaria aquestes mateixes idees amb els seus alumnes. No sempre van ser ben rebudes. Al 1962 White va ser un dels membres fundadors de la Society for Photographic Education i tres anys després entrava com a professor al Departament d’Arquitectura del MIT. Aquell mateix any es publicava el primer monogràfic de la seva obra, Mirrors, Messages, and Manifestations: Photographs and Writings 1938-1968. La publicació del llibre es va acompanyar de nombrosos exposicions per tot el país, començant al 1970 pel Philadelphia Museum of Art. Aquell mateix any era guardonat amb el  Guggenheim Fellowship.

Durant la dècada dels 60’s i 70’s l’art estava en alça als Estats Units. La pintura, tal i com la practicaven els expressionistes posseïa una dimensió metafísica. En fotografia Stieglitz i Weston utilitzaven la seva intuïció per crear les seves obres i White s’hi va afegir, promovent aquesta postura en els seus escrits i exposicions. White va estar dedicat a l’ensenyament fins a la dècada dels 70’s. Tenia una visió, com Stieglitz i una estètica i compromís cap a la natura com Adams. A la dècada dels 70’s els nous ‘coloristes’ van rebutjar l’estètica de White i aquí es va acabar tot.

He deixat les seqüencies de nus de White pel final. Ell també ho va fer, ja que aquestes fotografies mai es van exposar en vida de White, es més, bona part d’aquestes seqüencies es van trobar després de la seva mort i sembla que la seva biografia es va reescriure completament. Sembla que el descobriment de la seva homosexualitat és ara part important de la seva obra. L’homofòbia que va patir, la persecució de l’homosexualitat en aquella Amèrica dels 50’s i 60’s, el patiment i la frustració per no haver sortit mai de l’armari… son per a molts les causes que marcaren la seva personalitat i l’empenyien a produir la seva obra. Molts son els crítics que comencen els seus articles sobre White amb un ‘ fotògraf i homosexual’.

Fos el que fos, el cert és que les seves ‘seqüencies’ de nus son exquisides i molt probablement Mapplethorpe va trobar en White el seu gran referent. Els seus estudis sobre el cos masculí és una de les millors obres conegudes però mai es van exhibir en públic fins al 1989, a propòsit de l’exposició: Minor White: The Eye That Shapes.

White va intentar explorar totes aquelles qüestions que el turmentaven, la seva sexualitat, el sentiment que podia tenir cap a altres homes i ho va expressar en seqüencies extraordinàries, algunes, les més interessants, en les que no revelava la persona fotografiada, amb decapitacions constants o enquadraments parcials dels cossos. Bona part d’aquestes peces no estan disponibles a la xarxa segons he pogut llegir.

Tota la seva vida va mantenir en secret la seva homosexualitat i sempre va refusar exhibir les seves fotografies de caire sexual. Alguns escrits sobre White parlen del inconvenient d’expressar públicament la seva condició d’homosexual en el seu període com a professor i la segura ruïna de la seva carrera si així hagués estat. Jutgeu vosaltres mateixos el text següent:

‘Tot i el peatge emocional que va haver de pagar per no sortir de l’armari, White va ser capaç de crear veritables obres d’art. White va fer del seu art part integral del seu viatge cap a l’espiritualitat. Un dels grans fotògrafs del segle XX, i un dels millors professors de fotografia’

Al 1966 va començar a tenir problemes cardíacs però va continuar tenint una vida extremadament activa. Ensenyant al MIT, continuava fotografiant, conduïa tallers i donava seminaris al llarg de tot el país. Al retirar-se del MIT al 1974 va reduir la seva activitat abandonant el treball d’editor de la revista Aperture però encara va organitzar un tour de la seva obra per tota Europa. va donar algunes classes a Anglaterra però va acabar patint un atac de cor que el va deixar hospitalitzat algunes setmanes.

Es recuperà i començà la seva col·laboració amb la revista Parabola Magazine, rebent el Doctor Honoris Causa en Fine Arts del San Francisco Art Institute.

Un segon atac de cor va acabar amb la seva vida un 24 de juny de 1976 a Boston.

Us deixo amb l’únic vídeo, interessant per cert, del programa televisiu f/22. Un vídeo curt però que condensa extraordinàriament el que estic pretenent jo amb el meu article ja fa una estona:

Us deixo amb la galeria del MoMA:

I amb una segona galeria, no n’he trobat gaires més, amb alguna de les seves fotografies més representatives:



Fonts: White és massa complexe com per fer un resum tan simple com el d’avui. Espero simplement que l’article us hagi despertat el vostre interès per White però us he de recomanar llegiu un bon nombre d’articles fantàstics que us han d’explicar més i millor sobre l’obra de White:

https://toies.files.wordpress.com/2011/06/minor_white_300_ps_small.pdf

http://bajoelsignodelibra.blogspot.com/2009/06/minor-white.html

http://www.dezignmatterz.com/2010/02/minor-white-poetic-photographer/

http://imagenes.fotosbuzz.com/2010/12/19/excelentes-fotografias-minor-white/comments/

http://www.glbtq.com/arts/white_m.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Minor_White

http://www.vasculata.com/minor_white.htm

http://www.vasculata.com/minor_white%201.htm

http://arts.jrank.org/pages/11650/Minor-White.html

http://compassrosebooks.blogspot.com/2009/12/minor-white-emptiness-of-transcendence.html

http://www.metmuseum.org/toah/hd/pmet/hd_pmet.htm

i especialment:

http://etereal.wordpress.com/2008/10/22/procesos-de-trabajo-en-la-fotografia-de-minor-white/

i alguna font més…

.

Mestre de mestres, White, va probablement néixer 50 anys abans del que li tocava. Mentre a la seva època s’explotava el documentalisme i la fotografia ‘realista’, White estava alguns esglaons per sobre. Potser no caldria ni catalogar-lo com a fotògraf, perquè White és un creador de imatges, un experimentador de sensacions i sentiments, un fotògraf que connecta directament amb l’observador. Quan va esgotar la seva primera etapa com a documentalista és convertí en ‘mentalista’. És la fotografia pel nostre cervell, no pels nostres ulls. Un absolut geni que no podia faltar a la nostra sèrie.

Bé amics, escollir a White en aquest lliurament abans que comencem a anar a la platja i marxem de vacances no és fortuït. És una invitació a que experimentem en nous conceptes de la fotografia, els ‘equivalents’.

Bona setmana i ens tornem a veure el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Advertisements