Martin Parr

És probable que afirmant que el fotògraf d’avui m’encanta corri el risc de que em digueu que no estic bé o que simplement utilitzo la provocació pròpia de l’esnobisme per captar la vostra atenció.

Sí, tot l’anterior és cert, inclòs que el que avui us presento és un artista, un altre d’aquells que ens diu que ‘tot el que hem après’ en fotografia no val massa, les regles estan per saltar-se-les i si ho fem a més farem bones fotografies. He tardat un cert temps en poder-lo ‘pair’ però avui ja crec que estic en condicions de presentar-vos al gran: 72. Martin Parr

Neix a Epsom, Anglaterra, el 23 de maig de 1952. El seu interès per la fotografia va despertar quan només era un nen, influenciat pel seu avi, George Parr, que era un fotògraf amateur. Va estudiar fotografia a l’Escola Politècnica de Manchester (Manchester Polytechnic) de 1970 a 1973 i a principis dels 80’s, el seu treball, que reflectia l’estil de vida de la gent corrent a Gran Bretanya, era ja un referent, expressant el deterior social i els problemes de la classe treballadora durant el govern de Margaret Thatcher.

El sentit de l’humor és molt important en la seva obra. Per Parr, és la manera de salvar-se del ridícul i la decadència en la nostra vida diària. La banalitat, l’avorriment i la falta de sentit de la vida moderna la plasma en treballs com a “Parelles avorrides” i “Sentit Comú”. És membre de l’Agència Magnum des de 1994 i al 2004 va ser nomenat professor de fotografia a la Universitat de Gal·les. Al 2006 rep el premi Erich Salomon i un parell d’anys després, al 2008, rep el Premi PHotoEspaña Baume et Mercier.

Martin Parr és un cronista de la nostra època. Les seves imatges han estat publicades en diversos mitjans i ens han donat l’oportunitat de veure el món des d’una perspectiva única. A primer cop d’ull les seves fotografies poden semblar exagerades i fins i tot grotesques. Els motius que escull poden semblar estranys, els colors cridaners i les seves perspectives i punts de vista gens convencionals. Podríem pensar, si no fos per la forta càrrega de text visual que comporta, que son fotografies fetes per un aficionat que en prou feines ha entès encara els principis bàsics de la composició i enfocament.

Parr considera que el bombardeig d’imatges que pateix la societat és una mena de ‘propaganda’ i les seves imatges volen ser justament una manera de contrarestar l’oficialisme visual, així s’ha d’entendre la seva fotografia, com una contra-propaganda, un anar-se’n al pol oposat per contrarestar la contaminació de missatges visuals que estem patint. I és des d’aquest punt de vista on la seva fotografia és considerada una de les més importants i influents dels darrers temps. Parr utilitza l’humor, el sarcasme i a vegades la seducció de les seves imatges per mostrar-nos un món ben diferent del que ens fan creure els oficialismes, no sempre polítics, sinó també de consumisme, de comportament social o simplement d’estil de vida.

Els seus treballs sobre l’estil de vida de la classe mitjana, primer a Gran Bretanya i després a Estats Units i a Europa, no només han donat la volta al món, sinó que també han influït en la forma de fotografiar de generacions posteriors. La seva mirada satírica i excèntrica, al costat dels seus projectes editorials i cinematogràfics han convertit a aquest seductor de la imatge en un dels fotògrafs més destacats de la segona meitat del segle XX.

Sempre hi ha gent que s’oposa a ser fotografiat, i quan això passa és el meu moment…

A la frase anterior queda ben clara la seva actitud i podríem passar-nos al resta de l’article criticant-la. El cert és que Parr busca robar les imatges, respectant uns certs límits de privacitat clar, on lo l’interessa la presència de la càmera en allò que percep l’observador. Para molts és un geni que ha aconseguit documentar les mil cares del nostre temps, mentre que per a uns altres només és un hàbil retratista de la cara més grotesca de la societat actual. En qualsevol cas, Parr és un fotògraf que no deixa indiferent i molt menys al seu país, el Regne Unit, on en darrerament s’han inaugurat exposicions entorn de la seva obra i on la crítica segueix dividida entre si lo seu és genialitat documental o vulgaritat.

Quan Brian Griffin, un dels més importants fotògrafs anglesos, va conèixer Parr en el curs de fotografia a la Politècnica de Manchester al 1970, va sentir que havia conegut algú amb una fotografia semblant a la que feia ell, igual d’ambiciós per a tenir èxit i amb un sentit similar de l’humor. Griffin i Parr buscaven els aspectes tradicionals de la classe treballadora anglesa amb un esperit líric, aquell esperit de la fotografia realista de la dècada dels 30’s, i el van buscar al nord d’Anglaterra i com aquells fotògrafs ho van fer exclusivament en blanc i negre.  ‘Martin no és precisament l’exemple que posaria d’un tecnicament adepte. Però té un increïble ull perceptiu. Quan camines pel carrer amb ell, ho capta tot‘.

A la Manchester School of Arts com a projecte de final de carrera va realitzà una maqueta d’una típica sala d’estar anglesa amb el seu paper de paret de flors, un fil musical estrident i una olor a perfum barat. Des d’aquest moment ja mostra el que serà el seu tema recurrent, la seva relació d’apropament i repugnància de la classe mitjana anglesa, el seu sentit del treball, de la família i de l’humor, es comporta com un etnògraf, cosa pel que ha estat criticat, però sense perdre l’apropament amb la realitat social. Els seus primers treballs en blanc i negre van ser fets amb una Leica M3 i un objectiu de 35mm. Després de graduar-se se’n va anar a viure a Hebden Bridge, una decadent ciutat al comtat de Yorkshire, on va fotografiar la vida a la ciutat, la gent gran i les congregacions metodistes. Va estar movent-se per les ciutats angleses per captar la vida dels immigrants de classe mitja. Va anar també a Dublín al 1980 per a captar la societat irlandesa i poc a poc es va anar fent amb una certa reputació. Publica ‘Bad Weather‘ (1982) and ‘A Fair Day‘ (1984).

Què és la fotografia?

Una forma de connectar-me amb el món. És com justifico el que faig: viatjo, trec fotografies tractant que mostrin la meva manera d’interpretar-ho, col·lecciono llibres, faig altres projectes, edito, escric. És una gran opció per mostrar a les persones els descobriments de les meves pròpies fotografies i també els dels altres, a través dels seus llibres i imatges.  En quant al meu treball és molt intuïtiu. Faig molts projectes i cadascun és com una peça d’un gran trencaclosques, que cal construir. És el treball d’una vida que acabarà just abans de copejar les portes del cel.

Parr qualifica el seu treball de compromès i preocupat amb els problemes que preocupen al món actual. “Encara que em considero un fotògraf tradicional, utilitzo el llenguatge del màrqueting i la publicitat, ple de color i perspectives curioses, per apropar temes com l’americanització o la globalització“.

Les seves primeres fotografies en color son del 1983, a la costa de New Brighton, lloc de vacances de la classe mitjana anglesa en decadència després de tres anys de govern de Margaret Thatcher. Deixant de costat la tradició o mes bé els costums dels darrers cinquanta anys de fotografia costumista anglesa en blanc i negre, Parr ofereix imatges saturades de color i impactants que no deixen lloc a la idealització, fetes amb una càmera de format mig amb flaix. Famílies obeses, cremades com gambes pel sol, nens banyant-se al costat de les deixalles, sorres brutes. Parr no fa cap concessió, les seves imatges són crues i brutalment honestes amb una societat que és la seva.

Quan aquestes fotografies van ser publicades, i també exposades a la Serpentine Gallery de Londres al 1986 sota el titol de ‘The Last Resort‘, Parr va ser considerat un despiadat i cruel amb la política de la Thatcher, oferint al públic les seves víctimes, com es va comentar en aquell moment ‘un blanc fàcil per a una audiència sofisticada‘.

Les seves imatges, de colors vius i brillants, reflecteixen el món del kitsch i del turisme massificat i estan protagonitzades per la classe mitjana britànica. Es mou com a peix en l’aigua en platges, hotels, parcs temàtics, tendes de souvenirs, cafeteries… escenaris que retrata amb brillantor i fi humor britànic. També ha fet treballs per al món de la moda. En els últims anys ha incorporat tècniques com el flaix de complement o la càmera de 35mm. És autor de nombrosos llibres de fotografies, així com de diversos documentals per al cinema, i un per a la televisió, Think of England.

Weymouth, Dorset, de la sèrie Think of England (1996-2000)

I quan és una bona fotografia? Quan t’atreu i conta una història i que a més té certa ambigüitat o contradicció..

Al 1986 es publica el llibre de l’exposició The Last Resort, el llibre divideix al públic entre els que consideraven la seva obra una intromissió cruel i elitista del món de l’oci de la gent senzilla i els qui li agraeixen que mostri sense embuts allò en el que la cultura anglesa s’ha convertit. Al final de la dècada dels 80’s duu a terme diverses sèries, sempre en relació amb la idea del consumisme, especialment al voltant de la idea de com es defineix la gent mitjançant el que compra, a The Cost of  Living treballa amb el director Nicholas Barker per documentar-se sobre el gust dels consumidors.

Amb el temps desenvolupa un estil propi, totalment allunyat d’aquell amb el que va començar en blanc i negre. La seva fotografia es reconeix influenciada del que s’estava fent en aquells moments a Amèrica, bàsicament de la mà de fotògrafs com Stephen Shore o William Eggleston. Parr es converteix en el representat anglès d’aquests nous moviments ‘coloristes’, amb un text més critic que els seus colegues americans. La fotografia de Parr s’ha d’entendre com una forma de denuncia social. Era un indignat a l’època de ‘thatcherisme’. Parr decideix que aquesta és la seva forma d’entendre el documentalisme, mentre que bona part del fotoperiodisme està més concentrat en descriure el tercer món. Per Parr el tercer món és la pròpia Anglaterra. Aquesta forma de pensar li va portar molts problemes al llarg de la seva carrera.

L’enginy ‘Parr’

L’enginy no és precisament el primer que ens ve al cap quan contemplem la fotografia contemporània. Aquesta esbojarrada carrera per fer ‘obres d’art’ ha passat de llarg la parada de l’enginy. Sembla que els artistes d’avui han perdut el sentit de l’humor. Però existeix Martin Parr.

Mentre que alguns dels seus col·legues sembla es volen prendre les coses seriosament, Parr és capaç de riure’s tant de si mateix com de la pròpia fotografia. La seva forma tan britànica de sarcasme produeix fotografies que poden ser considerades de mal gust i a més, l’ús extrem del color, de xavacanes. Sovint l’ús del color donen vida a escenes completament banals fent-les ridícules i xocants als ulls de l’observador.

Sedlescombe (Think of England – 1996-2000)

Hem vist que primer ho va intentar amb el blanc i negre però el nou nacionalisme britànic, impulsat per la ‘Dama de ferro’, Margaret Thatcher, va fer canviar d’opinió a Parr i va voler captar la realitat del que els polítics anomenaven ‘nova renaixença britànica’.

Les seves fotografies parlen de la gent ordinària i dels nou rics, però sempre al voltant de les seves activitats i amb l’ull crític que provoca la segona lectura pròpia del sarcasme. Situacions increïbles, ridícules i impròpies del gran poble britànic. És la realitat social, les vacances, les festes, l’esbarjo. També arrancà la màscara social centrant la seva atenció en els hàbits alimentaris, desplaçant-se als buffets, supermercats o restaurants de menjar ràpid.

Al 1995, i a diferència de tota la resta de fotògrafs, es passa del format mig al format petit, el 35 mm i a més ho fa amb aquelles tècniques que son més pròpies de principiants, usant el flash a ple dia. La raó? Enfosquir l’entorn, centrar els seus subjectes sense cap ombra. Exagerà el color i fins i tot va produir còpies barates per obtenir un nou llenguatge, el color.

Irreverent, penja una bandera britànica com si fos una cortina tapant la cara d’una dona asseguda. Parr no distingeix cap dels elements, la gesta, la bandera, el vestit… tots formen part d’un mateix mosaic de color. De nou una d’aquelles avorrides situacions que fascinen a Parr.

(Font: Iconos de la Fotografia -Ed Electa)

.

Després de The Last Resort, es va fixar amb els beneficiats del ‘thatcherisme’, la classe mitjana. Al 1987 se’n va anar a Bristol, segons ell perquè no aguantava la vida a Londres i la seva perfecta classe mitjana. Els primers fruits no van tardar en arribar i al 1989 publicava The Cost of Living, una extraordinària obra on radiografia la confortable classe social anglesa. Parr comentava que en aquell temps estava més ocupat en examinar la seva pròpia posició com a classe mitjana que l’havia fet famós en un ambient polític amb el que sempre havia estat en contra. Al 1988 publica One Day Trip, una obra que dinamita els fonaments defensats pels foto-periodistes ‘políticament correctes’, una mena de diari dels anglesos que creuen el canal per anar a Calais i comprar al supermercat. ‘La seva vulnerabilitat és justament el que busco en el meu treball ja que és l’antídot a la propaganda. Vulnerabilitat i propaganda no s’avenen‘.

Quan el model et mira i no és una foto robada, gairebé mai funciona. De vegades sí, però no és el normal. El més gran de la fotografia és que totes les regles que la defineixen solen ser correctes, encara que de vegades puguin trencar-se. I llavors, la fotografia que has fet de vegades funciona, però un no sap molt bé per què, o no funciona, i tampoc saps per què. Gràcies a Déu que és així, perquè sinó qui voldria ser fotògraf? Jo creo tenir més o menys idea de com es fa una bona foto però, per descomptat, estic sempre venut perquè sempre apareixeran fotografies del no-res, sense cap tema en particular, que funcionen sense que un sàpiga molt bé per què. Aquesta és la raó per la qual segueixo fent fotos, per intentar comprendre-les, per intentar comprendre aquest esperit. La fotografia és el mitjà més simple i alhora el més complicat, i això és el que la fa interessant“. Extracte del llibre “Martin Parr per Martin Parr”, La Fábrica, 2010.

Parr s’havia convertit ja en el fotògraf políticament incorrecte amb un foto-periodisme de denuncia social que era aclamat a Europa, especialment a Alemanya, però que en prou feines tenia el seu lloc a la seva Anglaterra. Magnum es va interessar en ell… Al 1992 publicava Signs of the Times: A Portrait of the Nation’s Tastes.

Quan va ingressar a Magnum va tenir alguns problemes, però després com va ser la relació amb els seus col·legues? Generalment molt bona. L’única persona que mai em va perdonar haver entrat a Magnum va ser Philip Jones Griffiths que va morir l’any passat. Gaudia molt la seva companyia i era un gran fotògraf però mai va acceptar que jo estigués a Magnum.

Cartier-Bresson va dir que vostè era un “fotògraf d’un altre planeta”… Si i em va semblar fantàstic. Fixa’t que va ser fa més de 15 anys i encara seguim parlant d’això. Ell era d’una altra època, d’una societat més humanista, una societat que va canviar dramàticament. Tot i així, a mi em sembla d’un altre planeta però de la mateixa galàxia, perquè els dos fotografien la societat com la veuen, clar que amb una mirada diferent concorde al canvi dels temps.

Al 1994, Parr va obtenir el 66% exacte de vots necessaris per poder ser membre de Magnum. Com deia ell, ‘això en política hagués estat considerat una manipulació electoral, però bé al final hi vaig entrar, tot i la dura oposició del front anti-parr liderat per Philip Jones Griffits…’. La fama de Parr es va estendre per tot el món i bona part del seu treball per l’agència va ser fora d’Anglaterra, a Dubai, Sud-àfrica, Austràlia i sud-Amèrica. Tot i la seva aclamada exposició ‘Parrworld‘ a la Haus der Kunst de Munich, la resta d’exposicions que va fer a casa seva en prou feines aconseguien una petita referència als diaris i revistes especialitzades. Cap de les grans galeries angleses van exposar l’obra de Parr. La majoria de crítiques es referien a l’actitud de Parr cap els subjectes fotografiats i el seu aire de condescendència. Aquesta va ser la raó principal de passar més de sis anys de discussions entre els membres de Magnum per admetre’l o no, per bé que Cartier-Bresson hi estava a favor. Philip Jones Griffiths, famós pel seu llibre del 1971 ‘Vietnam Inc‘, va exercir tota la seva influència però va perdre només per un vot.

Els clixés de Martin Parr

En el número 65 de la revista Source hi ha un interessant article que parla sobre els clixés a la fotografia. Es pregunta a una sèrie de fotògrafs, galeristes, editors i comissaris d’exposicions, quines fotografies els agradaria veure; dit d’una altra manera, a què cal fer-li fotos per ser original en els temps que corren. Les respostes són variades, unes més interessants que unes altres, però avui reproduirem especialment la resposta de Martin Parr. El polèmic fotògraf li dóna la volta a la pregunta i la posa del revés. Acostumat a assistir a visionats de portfolis i amb una perspectiva molt crítica sobre la fotografia, decideix enumerar 15 clixés que desfilen davant els seus ulls sense descans, i que porten anys fent-ho. No ens diu què fotografiar sinó el que, en la seva opinió, ja està molt trillat. Almenys, en aquest exercici d’anàlisi -una mica cruel- s’inclou a si mateix.

La llista:
1. La foto feta des de dalt a una multitud.
2. El fanal tort.
3. El diari personal.
4. La mirada nostàlgica de llocs/persones que desapareixeran.
5. L’escenari peculiar i de forta càrrega visual (circs, etc.)
6. El carrer.
7. La foto en blanc i negre amb molt gra.
8. Els nous rics.
9. Fotos “poètiques”.
10. La tipologia moderna (catàlegs de la vida urbana actual).
11. El melodrama escenificat.
12. El retrat formal.
13. El paisatge panoràmic.
14. Les imatges amb forta manipulació digital.
15. Ruïnes.
Parr deixa clar que no pretén ser cínic amb això, sinó que vol posar de manifest la necessitat de plantejar-se amb major rigor l’objecte de les nostres fotografies. “Voler emular l’impacte que altres imatges han tingut en nosaltres pot ser més restrictiu que alliberador”, adverteix el fotògraf.

Jo n’hagués inclòs alguns més, les postes de sol, les fotografies nocturnes pintades de llum, els retrats ‘artístics’, els contrallum, els HDR,…. No vull dir amb això que no siguin bones fotografies, simplement que son temes que es repeteixen contínuament, molt sovint volent emular fotografies famoses, que han tingut gran impacte o que simplement representen la nova estètica als nostres dies. La necessitat de buscar el propi text visual és evident si volem continuar avançant amb això que en diem ‘fotografia’.

(Font: http://www.juandejimenez.com/400/2011/03/los-cliches-de-martin-parr/)

.

Parr ha utilitzat amplament el ‘flash anular’, fins a les seves darreres càmeres digitals. ‘Provoca ombres als dos costats de l’objectiu i això és com tenir un estudi portàtil‘. Ha disparat sempre sense preparar les seves escenes i només dispara una vegada, no vol que aparegui la predictibilitat, el seu objectiu és ser el més espontani possible. Parr tracta sempre d’entendre fin on la seva imatge mental correspon amb la realitat, on el que és corrent i a l’observador li sembla una escena ordinària no és insignificant. Descobreix en la banalitat del que és quotidià un nucli d’incongruències, fent servir el flash o lents macros per apropar-se ridículament al subjecte. El detall a les seves fotografies es converteix en grotesc i el grotesc sovint en horrible. Parr registra els mals socials, el consumisme, la fira de les banalitats. Se sent atret pel territori que porta els signes dels canvis que ha patit, de les idioteses i del turisme massiu. La seva personal perspectiva vesteix el que és familiar amb un vestit inèdit, combina l’anàlisi dels signes visibles de la globalització amb inusuals experiències visuals, mostrant-nos la realitat que ens envolta, com ens presentem als demés, en què creem. Els reporters gràfics van pel món sovint buscant creuades a les que adherir-se, guerres, pobresa, dolor. Martin Parr, en canvi, surt de casa i se’n va al supermercat o a un lloc turístic perquè el seu front.

La fotografia de dalt, de ‘The Last Resort’ del 1986, és una de les seves millors fotografies i una de les meves preferides. Una molt discutida fotografia en els cursos d’anàlisi fotogràfic. De què va la fotografia? És la seva composició o els colors el que estranyament i sense saber com en enganxa i ens deixa aturats observant l’escena? És el context important? Totes aquestes reflexions us les deixo per a vosaltres, però l’únic que és important és que la fotografia us ha d’enganxar a primera vista. Si és així, el procés d’observació continua i us ha de portar a alguna conclusió. L’escena, el nucli cromàtic format pel banyador de la nena i el cubell i la pala son determinants?

A Small World, publicat al 1995, Parr es centra en el turisme de masses internacional. Viatja per tot el món, ‘Simplement viatjo per treball amb la meva càmera, i a vegades, amb la meva dona‘. La seva missió és de nou combatre la ‘propaganda’. El turisme es la més gran industria del món i no la podem ignorar. Li agrada explorar la diferència entre el mite i la realitat d’un lloc concret. ‘L’objectiu de majoria de les fotografies de viatges es cridar l’atenció sobre els llocs visitats, això no m’interessa en absolut‘.

A sota en teniu un bon exemple del que Parr entén per ‘fotografies de viatges’:

Parrworld (inaugurada en el Gateshead Baltic Center of Contemporary Art) reuneix el seu últim projecte, Luxury, en el qual el fotògraf ha invertit quatre anys de treball enfocant els detalls dels racons més opulents del planeta, Parrbooks (inaugurada a la Rocket Gallery de Londres) està dedicada als seus llibres, que conformen una extensa bibliografia que arrenca de 1974 i es tanca amb la citada Luxury.

“Tothom fotografia als pobres, així que jo vaig decidir que volia fotografiar als rics”. “És una cosa que inspira poca confiança. És clar que fotografiar una guerra dóna més prestigi, no hi ha discussió, però seguir el rastre de la classe mitjana o, ara, dels nous rics no desperta massa interès”.

Des d’una presentació de joies a Dubai en la qual tot és d’un color rosa xiclet o les festes i desfilades de moda a Moscou, Parr ha passat de les platges amb olor a oli de coco del turisme de masses als salons del consum més cars i aberrants.

L’aproximació però de Parr a la fotografia documental és antropològica i satírica. Usa flash anular i pel·lícules de color d’alta saturació i darrerament càmeres digitals com les eines que li permeten posar els seus subjectes sota el seu microscopi, sempre en el seu entorn, sempre donant-los la llibertat necessària perquè s’expressin en el seu ambient, de ben segur sense saber que ser fotografiats per Parr no es un acte documental i que passaran a formar part de la seva particular forma de ridiculitzar justament l’ambient al que pertanyen.

“Jo no jutjo amb la meva càmera, no busco el que està be i el que està malament, això ho deixo a l’espectador”

Parr també va fer els seves petites incursions en el món del cinema i la televisió. El seu primer treball va ser la col·laboració amb Nick Barker del 1990 al 1992, fent fotografies que acompanyarien a la pel·lícula de Barker, ‘Signs of the Times‘. Al 1997, Parr va produir la seva pròpia sèrie de documentals per a la televisió amb Mosaic Film. Va fer també de càmera a la pel·lícula ‘It’s Nice Up North‘ amb Graham Fellows. La pel·lícula és un documental còmic filmat a les illes Shetland i estrenat al 2006. Però sense cap mena de dubte Parr ha estat catapultat per la sèrie de la BBC ‘Modern Times‘ que li dedica al 1999 un dels seus documentals, Think of England (1999), documentant els més de 30 anys de carrera del fotògraf, exposant les excentricitats i la intolerància extrema de la ‘moral’ britànica. Un any després Parr publicava el llibre del mateix nom ‘Think of England‘.

Per a Parr, la fotografia encara és al Regne Unit un art considerat menor. “Per descomptat no és el cas d’Espanya o França, encara que a poc a poc la cosa va canviant. La fotografia és un art molt flexible i democràtic, cadascun pot inventar-se a si mateix, això és precisament el que més m’agrada d’ella, encara que potser això és el que desperta més sospites contra ella“.

A més de fotògraf, Parr ha estat un obsessiu col·leccionista de postals i fotografies que han estat usades sovint en les seves pròpies publicacions. Des dels 70’s Parr ha col·leccionat les postals fetes per John Hinde i el seu equip de fotògraf les dècades dels 50’s als 70s’. Aquestes imatges fetes per Hinde i el seu equip son de gran influència en la fotografia de color de Parr.

Avui, la seva obra forma part d’importants col·leccions com: Arts Council of Great Britain, Victoria and Albert Museum (Londres), George Eastman House (Rochester, EEUU), Bibliotheque Nationale (Paris), Museum of Modern Art (Nova York) i Museum of Modern Art (Tòquio). Al 2008 el van fer Doctor Honoris Causa d’Art a la Manchester Metropolitan University en reconeixement per la seva aportació a la fotografia i al Manchester Metropolitan University’s School of Art.

El primer és un curt vídeo d’un petit muntatge de les fotografies de Parr:

Aquest segon un interessat documental de ‘Tate Channel‘:

I en aquest tercer Parr ens explica com va fer les fotografies dels ‘nous rics’ russos:

Us deixo a continuació el documental ‘Think of England‘, dirigit i filmat per Martin Parr (1999)

Think of England
1
2
3
4
5
6

I per acabar un interessant documental dividit en dues parts:

Martin Parr [part 1]
Martin Parr [part 2]

Us deixo amb la galeria de Parr a Magnum, malauradament pràcticament només inclou la seva obra en blanc i negre:

I la segona galeria, la del seu lloc web: http://www.martinparr.com, un lloc imprescindible per conèixer la seva obra. A l’entrar al seu web aneu a ‘books‘, a la part de sota, i podreu veure una selecció interessant de fotografies de cada una de les seves publicacions:


Fonts: Hi ha de tot sobre Parr a la xarxa i com a fotògraf contemporani i britànic hi ha un bon nombre d’interessants articles en anglès. A continuació les fonts més interessants que he fet servir:

  1. http://www.martinparr.com/MartinParrCV.pdf
  2. http://imagesfound.blogspot.com/2009/05/martin-parr.html
  3. http://martaqs.blogspot.com/2009/12/martin-parr.html
  4. http://marianaberstenclasesdefotografia.blogspot.com/2011/06/foto-mundo-el-celebre-fotografo-ingles.html
  5. http://en.wikipedia.org/wiki/Martin_Parr
  6. http://lukegraydiscourse.wordpress.com/2009/12/14/martin-parr/
  7. http://www.elpais.com/articulo/cultura/Martin/Parr/abre/escaparate/lujo/obsceno/elpepucul/20091110elpepicul_5/Tes
  8. http://www.picassomio.es/martin-parr.html
  9. http://entertainment.timesonline.co.uk/tol/arts_and_entertainment/visual_arts/article3751217.ece
  10. http://www.independent.co.uk/arts-entertainment/art/features/martin-parr-objects-of-their-affection-2281960.html

i alguna font més…

.

Sí, ja sé que per molts de vosaltres us haurà sobtat la fotografia de Parr, especialment si era la primera vegada que us hi enfrontàveu. Parr és un comunicador, un ull privilegiat que construeix extraordinaris texts visuals sense cap pretensió de ser artista, sense adherir-se a cap de les normes de bellesa fotogràfica. Parr fa fotografies per narrar no per fer fotografies maques. La seva estètica però, que recorda a la d’Eggleston, és utilitzada hàbilment per a la construcció de la fotografia. Un dels fotògrafs més controvertits i a la vegada un dels més potents influenciador de la fotografia contemporània. tan de bo hi haguessin als nostres dies més Martin Parr.

Bé amics, això es va acabant. La setmana vinent treballarem un altre fotògraf extraordinari… de moment, bona setmana ! I pensem que les vacances cada vegada estan més a prop. Fins el proper dilluns !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

També pots veure tota la sèrie a:

tf-1
Anuncis