WINTERREISE: Lieder 15-16

WINTERREISE: Lieder 15-16

És estiu i seguim amb el viatge d’hivern… molt contradictori tot plegat! Fa calor i estem més optimistes, som a un pas de les vacances i podrem, per fi, tenir uns dies per descansar,  retrobar-nos i trencar la tan avorrida rutina… Tot i així seguirem amb el viatge amb dos lieder terribles en sentiment i pensament… tot ens  fa pensar en la mort i el final. Potser hagués calgut fer un parèntesi i parlar de quelcom més lleugeret, però cal no trencar el fil per no perdre  l’argument. Seguirem doncs amb aquest viatge cap a les terribles profunditats humanes de Schubert…

Die Krähe (el corb), és un lied que comença amb una melodia al piano preciosa, melancòlica, imitant el vol de l’ocell al voltant del caminant, quedant encara més evident quan al començar la veu, la melodia del piano és molt més aguda com el vol alt de l’ocell.

Creu el caminant que el corb veu en ell el final i per això el segueix des de que va marxar de la ciutat. El caminant accepta la seva sort i li demana almenys fidelitat fins a la fi.

Aquest lied és absolutament ombrívol, el caminant canta amb una veu serena però com fora d’ell, al fons sentim ininterrompudament amb la música del piano el vol constant de l’ocell que ens mostra la mort al costat mateix.

Acaba el cantant amb la paraula Grabe (tomba) amb un interval descendent acabant amb una nota greu i fosca. A continuació el piano segueix amb la melodia inicial acabant amb profunds acords descendents, autèntica premonició de mort.

Escoltarem aquesta vegada a T. Quasthoff amb la seva passió una interpretació realment fantàstica.

Letzte Hoffnung és el següent lied. Aquesta cançó està dividida en dos parts: una encara amb un bri   d’esperança i la segona on torna la desesperança absoluta. El caminant troba encara alguna fulla de color en les branques  dels arbres i s’agafa a aquest moment per seguir endavant.

El piano sona  fràgil, amb els accents musicals fora de lloc expressament per transmetre aquesta fragilitat i poca seguretat. Clarament aquí el piano és la part emocional del lied, portant-nos a un estat neguitós. El caminant contempla la fulla i té por de veure com el vent hi juga i que la fulla pugui caure. Quan diu que ell tremola de por igual que tremola la fulla amb el vent hi ha una pausa de la veu per deixar sentir el piano que ens dibuixa amb el so el vent i la fulla bellugant-se i un silenci… per seguir amb el moviment irregular del piano però ara el so va creixent fins a haver-hi un canvi del piano més potent i rabiós.

Comença doncs la tercera estrofa on la por del caminant és absoluta i en un fort potent crida la por a perdre la fulla.

Aquesta estrofa juga amb les emocions del caminant reflectides en la música amb uns canvis bruscs d’intensitat i tempo: ara ràbia, ara por, ara inseguretat… Del creixent i el fort, torna el piano a decréixer per deixar al viatger dèbil i atemorit davant la possibilitat de perdre aquesta valuosa esperança i el so dèbil i el temps més lent declama com  també ell perdria l’esperança si això passés. De seguida en aquesta turmenta emocional  el so torna a créixer i a decréixer i uns intervals dolorosos ploren amb desolació i esperança perduda, desesperança que el portarà cap a la mort.

Torna a repetir wein’, wein’ (plorant, plorant), però ara la música fa encara un lament més profund al ser l’interval encara més ample, i quan ens les seves últimes paraules diu Hoffnung Grab (tomba de la meva esperança), torna Schubert com en l’anterior Lied, a utilitzar una nota greu per cantar la paraula Grab(tomba), per fer-ho encara més fosc i angoixant.

Acaba el piano amb la melodia irregular del principi, seguit del tremolar de les fulles i acabant amb uns acords foscos i un últim acord final desolat en pianíssimo.

Ens anem acostant poc a poc a la fi d’aquest cicle on Schubert penetra  profundament en el drama intern d’una persona arribant fins a l’avantsala de la pròpia mort.

.

<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1

Advertisements