Taller de vacances: Fotografia a la natura (1)

Ja tenia pensat no abandonar-vos abans de l’agost però he esperat a pair el taller de natura que vaig tenir la sort d’assistir fa un parell de setmanes per poder-vos fer cinc cèntims i compartir amb vosaltres algunes de les lliçons apreses.

Un podria pensar que ja està tot dit sobre la fotografia a la natura, que ja ens en sortim prou bé, que què més es pot aprendre.. I això era una mica el que pensava jo… fins que vaig conèixer a l’Oriol Alamany…

La fotografia a la natura és extraordinàriament rica. Dels dos grans grups d’entendre al fotografia, el que pretén fer fotos visualment atractives i el que intenta documentar uns fets, la fotografia de natura pertany al primer grup, per bé que en els dos casos la fotografia és un mitjà d’expressió mitjançant un text visual. A la natura podrem treballar aquests grans grups i descobrirem que no son en absolut excloents i podrem fer fotografies visualment impressionants, que a més de documentar un lloc concret el nostre ull de fotògraf intentarà escriure un text visual. Aquest és un fet que es posa de manifest quan un grup de fotògrafs surten junts per fotografiar el mateix lloc, on tot i les diferències diguem-ne tècniques podrem veure clarament les intencions de cada un d’ells.

El taller de natura amb l’Oriol Alamany

L’Oriol és un extraordinari fotògraf, especialitzat en fotografia de natura. Va començar a fotografiar a la dècada dels 70’s. Els seus estudis en Disseny Gràfic l’han ajudat a crear un estil propi, basat en una exquisida estètica, i que queda reflectit a la seva extensa obra que ha anat creant viatjant per mig món.

Des del 1984 ha estat viatjant per Àfrica: Botswana, Egipte, Kenya, Marroc, Namíbia, l’illa de Socotra, Sud-àfrica i Zimbabwe. A Austràlia s’hi ha estat sis mesos, repartits en dos viatges i també ha estat a l’Argentina, Àustria, Canadà, Xile (tres viatges a l’illa de Pasqua), les illes Malvines o Falkland, França, Índia, Islàndia, Itàlia, Jordània, Nepal, Noruega, Regne Unit, Suècia, Suïssa, Turquia, Estats Units, Alaska, Iemen i alguns llocs més. El seu web ho diu tot amb les seves imatges: www.alamany.com.

Algunes revistes on ha publicat són National Geographic, BBC Wildlife Magazine, Viatges NG, Història NG, Geo, Altaïr, Lonely Planet, Terre Sauvage, NaturFoto, Rutes del Món, Condé Nast Traveler, Defenders of Wildlife, Descobrir, Integral, Mediterranee Magazine, Pyrenees Magazine, etc. Entre altres llibres, és autor de “Itineraris pels Pirineus” (Amb Eulàlia Vicens per Lynx Edicions, 2007), “La pell de Catalunya” (amb Kim Manresa per a RBA-National Geographic, 2007), “Aran, natura i cultura” (Símbol Editors, 2006), “Parcs Nacionals d’Espanya, 26 itineraris per descobrir-los i conèixer-los” (Amb Eulàlia Vicens per Lynx Edicions, 2003), “Viatjar amb la teva càmera” (Península, 2001 i 2002), “Aigüestortes, una mirada al Parc Nacional…” (Símbol Editors, 2001 i 2002), “Fotografiar la Naturalesa” (Planeta, 1997, 1998, 2001) i “Fotògrafs de Naturalesa” (amb Fernando Bandín per a SEO/Birdlife, 1997). És un enamorat dels Pirineus.

Tot això em va portar a apuntar-me al taller de cap de setmana al Parc Nacional d’Aigüestortes, organitzat per l’Associació Fotogràfica Clickabrera. Un curs més per l’Oriol però que pels 9 que vam tenir la sort d’assistir va ser el gran esdeveniment de l’any, o de la nostra vida… fotogràficament parlant, clar. L’Oriol que vam conèixer no només era el gran fotògraf que ens imaginàvem, sinó un comunicador excel·lent, coneixedor de cada racó del parc, caminant incansable, atent i pacient amb tots nosaltres i que va aconseguir de llarg fer-nos entendre que per ser un bon fotògraf de natura cal, primer de tot, estimar-la.

Avui intentaré donar-vos alguns consells per a què els podeu aplicar aquests dies de vacances. Alguns seran ben obvis, d’altres no tant. Tot plegat un petit resum de les inmensas possibilitats d’aquest tipus de fotografia.

L’equip

El primer que et preguntes a l’hora de preparar la bossa és quins objectius ens emportem. De ben segur que heu anat reunint el vostre propi parc de lents i molts de vosaltres disposareu de grans angulars, lents multifocals, zooms o objectius de longitud focal fixa. Les primeres intencions son d’emportar-vos tot el parc ja que totes i cada una de les lents son ideals per situacions concretes. La meva recomanació, i després de comprovar l’equip que portava la gent i el propi Oriol, aniria per un gran angular, en el meu cas un Canon 16-35 mm, un objectiu primari tot terreny, el Canon 24-70 mm i un objectiu que acabaria completant el rang, el Canon 70-200 mm. Amb aquesta elecció cobria des dels 16 als 200 mm i m’assegurava un bon angle de visió per a les fotografies de grans paisatges, els paisatges de rang mig i la fotografia de prop per a poder captar les textures i formes que ens ofereix la natura.

Però la bossa, en el seu contingut essencial, no estava pas complerta. Havia de ser completament necessari un trípode. La llum és complexa en paratges com el Parc Nacional d’Aigüestortes i era probable que en un intent de captar la màxima profunditat de camp i a la vegada una alta nitidesa hagués de necessitar exposar a velocitats lentes on un mínim moviment de la càmera arruïnaria la nitidesa dels plans més llunyans. Així doncs, trípode cap a la bossa !. I què me’n dieu dels filtres? Amb sort hi hauria cels blaus i aigua, molta aigua.. el filtre polaritzador havia de ser de gran ajuda per a seleccionar la llum polaritzada i així convertir els cels en blaus elèctrics i desfer-nos dels reflexes que la superfície de l’aigua provocarien i que no ens deixarien veure el fons de llacs i rius. Però amb tanta aigua, qui no havia de tenir la temptació de fer aquelles clàssiques fotografies lentes que haurien de provocar l’efecte ‘seda’? Així que també els filtres de densitat neutra a la bossa… Un parell de mudes i el forro polar completarien l’equipatge.

El paisatge

Tècnicament la fotografia de paisatges no té massa secrets. Tot i així i tot i aplicar les tècniques més conegudes no sempre les fotografies surten com desitjaríem. A la natura ens trobarem tot tipus de paisatge, els oberts amb gran profunditat de camp, els més tancats, amb o sense primers plans.. i és una gran oportunitat per practicar tot tipus de fotografia. La natura serà el nostre gran estudi on practicar..

El paisatge obert és el més senzill de tots. Diguem-ne que el punt de vista del fotògraf és important però que les combinacions que es poden fer dels elements son limitades. En aquests casos la nostra pretensió és fer una fotografia maca, impactant, on l’observador capti la bellesa del lloc. I la millor forma de fer-ho és mitjançant una composició amb força i una nitidesa que permeti explorar cada una de les parts de la fotografia i on el fons és especialment important que estigui perfectament enfocat ja que forma part important de la nostra escena.

L’elecció de l’objectiu i de l’apertura determinarà la profunditat de camp de la fotografia, és a dir, la zona en que tots els objectes que ‘caiguin dintre’ quedaran perfectament enfocats. Si el que pretenem és obtenir la màxima profunditat de camp, no és massa bona idea enfocar a l’infinit, és a dir, en una clàssica escena amb muntanyes al fons, intentar enfocar a les muntanyes. Sí, ja se que és el que faríem normalment i és més, hem dit que el fons és important, però si ho fem així perdrem profunditat de camp. A la pàgina http://www.dofmaster.com/dofjs.html trobeu un dels molts recursos de la xarxa per poder calcular la profunditat de camp, variable que depèn de la distància focal escollida, de l’apertura i del tipus de càmera. Només cal que poseu aquestes dades al quadre que veieu a l’esquerra per obtenir les dades a la dreta. Si per exemple disparem amb una càmera Nikon, no full-frame, de factor de retall 1,5, amb una apertura de f/8 i una lent de 35mm i enfoquem a l’infinit, els primers 7,65 metres a partir de la nostra posició quedarien desenfocats.

Bé, això pot no ser cap problema si en aquests primers metres no hi ha cap objecte o el límit inferior del quadre que estem captant està més lluny degut a la inclinació que li donem a la càmera però pot ser un desastre si el nostre angle de visió inclou els primers metres de l’escena.

I aquí és on entra la famosa hiperfocal. Tot sabem a aquestes alçades el que és però difícilment ho posem en pràctica, pensant que enfocant a l’infinit tota l’escena quedarà enfocada. La distància hiperfocal és aquella a la que començaríem a veure els objectes enfocats si enfoquéssim a un put situat a l’infinit i que, escollida com a punt d’enfoc, ens donarà la màxima profunditat de camp. Aquesta profunditat de camp s’estendrà des de la meitat de la distància que ens separa del punt de la hiperfocal fins a l’infinit. Una frase per a recordar perquè ens ha de resoldre moltes situacions. Us posaré un exemple real:

Cas Pràctic: La fotografia de la dreta havia de ser una gran fotografia, però ha quedat totalment malmesa pel desenfocament del tronc que hi ha al primer pla. Estudiem el cas. La fotografia ha estat feta amb una apertura de f/4 i un objectiu de focal 24 mm. La hiperfocal amb aquestes dades i per una càmera ‘full frame’ és d’uns 5 metres. Enfocant a les muntanyes del fons la profunditat de camp s’estén des de pràcticament 5 metres a partir de la nostra posició fins a l’infinit. Però el tronc es troba a menys de 5 metres, pel que ha sortit desenfocat. I si enfoquem a la distància hiperfocal, és a dir a 5 m aleshores la profunditat de camp s’estendrà des de pràcticament els 2,5 m fins a l’infinit. En aquest cas el tronc hauria quedat perfectament enfocat. Son 2,5 metres de zona enfocada que guanyem simplement per no deixar-nos anar i enfocar inconscientment a l’infinit. Evidentment si haguéssim comés l’error d’enfocar al tronc aleshores hauria estat el fons el que hauria sortit desenfocat.

.

Llegenda urbana: Pels que no teniu una càmera reflex ‘full-frame’ ja sabeu que el camp de visió que produeix un objectiu d’una longitud focal concreta és la corresponent a una càmera ‘full frame’ si hi acobléssim un objectiu de distància focal x vegades superior, essent ‘x’ el factor de retall, 1,5 a les Nikon i 1,6 a les Canon de sensors APS-C. Sovint es diu que és aquest l’única conseqüència de fer servir un objectiu estàndard, de càmera de 35mm FF, en una càmera amb factor de retall.

Si un objectiu dissenyat per una càmera FF de 35 mm s’utilitza en una càmera de sensor més petit hi ha variacions no només en l’angle de visió captat, que serà més petit, sinó també en la profunditat de camp i en la hiperfocal.

En igualtat de condicions de posició, el mateix objectiu i número f, hi ha una reducció de la profunditat de camp a la càmera no-FF i per tant la hiperfocal és més gran. Només cal que feu l’exemple al web http://www.dofmaster.com/dofjs.html

.

Podeu fer-vos una xuleta en paper (calculada per una sèrie de valors per a la vostra càmera a partir de http://www.dofmaster.com/dofjs.html) o portar el vostre telèfon de darrera generació amb una aplicació que calcula la hiperfocal (per exemple http://itunes.apple.com/es/app/photocalc/id287811118?l=ca&mt=8), però també podeu tenir memoritzats una sèrie de valors que sempre feu servir. Per exemple en paisatges oberts, usant el 24 mm a una apertura de f/8 se que la hiperfocal de la meva càmera és 2,5 metres. L’us la hiperfocal és una qüestió de pràctica i resulta especialment interessant quan volem enfocar simultàniament un objecte al primer pla i el fons a l’infinit. A l’exemple que veieu a sota podeu veure els resultats d’enfocar a l’infinit (l’arbre del fons), al pla proper (la paret) i a la distància hiperfocal, que és un punt situat entre tots dos:

.

Llegenda urbana: La segona llegenda urbana és encara més sorprenent. Sovint haureu llegit o sentit que enfocant a un punt ens assegurem una profunditat de camp que s’estén 1/3 pel davant i 2/3 pel darrera del punt escollit. Més fals no pot ser i el cert és que no aconsegueixo saber en què s’han basat. I de nou la hiperfocal té un paper important. Enfocant a un punt més enllà de la hiperfocal ens assegurem tenir enfocat fins a l’infinit, per tant la regla ja no és correcta. I si enfoquem a un punt entre nosaltres i la hiperfocal, la porció de zona enfocada pel davant i pel darrera varia, obtenint una proporció d’un 25% pel davant i un 75% pel darrera si justament enfoquem a la meitat de la distància hiperfocal, és a dir la distància enfocada pel darrera és 3 vegades la distància pel davant. Si enfoquem encara més aprop de la meitat de la distància hiperfocal la proporció de zona enfocada pel davant tendirà a igualar-se a la zona pel darrera, cosa que només passaria si tinguéssim enganxat l’objecte al vidre de la nostra lent… (Més informació: http://en.wikipedia.org/wiki/Depth_of_field)

.

Ara entenem perquè a aquelles compactes que no permetien enfocar sempre les fotografies sortien enfocades, simplement perquè estaven dissenyades per enfocar de forma fixa a la hiperfocal, així s’asseguraven que pràcticament tot sortia enfocat..

Una altra d’aquelles afirmacions que corre per la xarxa i fins i tot s’explica en cursos de fotografia és que la màxima nitidesa de la nostra lent la produeix 2 punts o passos per sobre del mínim de la lent, és a dir, la màxima apertura. Al web de dpreview hi trobeu un fantàstic simulador que us representa la nitidesa d’un bon nombre d’objectius simulant un canvi d’apertura. Les conclusions son diverses i depenent molt de la construcció de la lent i aquí podreu trobar l’apertura òptima del vostre objectiu, valorant fins i tot la nitidesa del centre en comparació als extrems.  A la majoria de casos trobareu que apertures entre 5.6 i 8 donen la màxima nitidesa, a l’equilibrar els dos factors que més penalitzen la nitidesa, l’aberració i la difracció, el primer es produeix a apertures obertes i el segon a les molt tancades. Una apertura de compromís de 5,6 a 8 dona bons resultats a les fotografies de paisatge.

Si voleu fer fotografies aquestes vacances us recomano us doneu un volt per aquest web i estudieu el comportament del vostre objectiu. És tan important conèixer les possibilitats de la vostra càmera com dels objectius que utilitzeu.

És possible que resolts els problemes de la profunditat de camp i de la nitidesa volgueu embellir una mica més el vostre paisatge. Els filtres polaritzadors us permetran obtenir cels intensament blaus, per bé que avui, a la fotografia digital, tenim eines al revelat que poden perfectament simular aquest efecte.

Consell: Recordeu que aquests filtres obtenen els millors resultats en escenes separades 90º de la font de llum del sol.

.

La setmana vinent veurem una aplicació, ben diferent de la d’avui, dels filtres polaritzadors. O sigui, que de moment, no el traieu de la bossa..

O potser la meitat superior de la vostra escena, l’ocupada pel cel, té una lluminositat tan intensa que us és difícil salvar el rang dinàmic en respecte a la resta de l’escena. No, no em dieu que això és perfecte per fer un HDR… En aquest cas podem fer servir els filtres graduats, que ens permetran reduir la lluminositat d’una part de l’escena. Els filtres graduats son simples vidres tenyits de color gris de forma graduada i que col·locats alineats amb l’horitzó permetran que la llum que entra al sensor ho faci de forma selectiva. Això ens permetrà reduir la lluminositat de la part on la llum passa per la part grisa un nombre de passos. Per això es classifiquen pel nombre de passos, normalment en hi ha d’1, 2 i 3 passos (ND2, ND4 i ND8 respectivament), tot i el més utilitzat és el de 2 passos. També en podeu trobar de degradat suau i dur.

Un  filtre degradat de 2 passos per exemple, reduirà en 2 diafragmes la llum que entra per la part opaca del filtre, és a dir, deixarà passar només la meitat de la meitat de llum, dit d’una altra manera, reduirà en un factor 4 la lluminositat d’aquesta part de l’escena.

Consell: Pensem que en aquest cas la càmera, si la tenim en prioritat d’apertura, sobre-exposarà la fotografia al arribar-li menys llum i pensar que l’ha de seguir situant a la gamma mitja tal i com està programada de fàbrica.
Per això és recomanable primer mesurar, sense el filtre, el nombre de passos de diferència entre les dues parts de l’escena, mesurant primer la zona inferior i després el cel, per saber el tipus de filtre que necessitem. La recomanació és usar un filtre de menys passos que la diferència o igualarem la lluminositat de la part superior i inferior i pot quedar ‘raro’.
Una vegada escollit el filtre, si aquest és per exemple de 2 passos, simplement caldrà subexposar la fotografia 1 pas, si és que la zona de transició del filtre queda a la meitat de la fotografia. Però el més recomanable és fer la medició de la zona inferior de l’escena on no hi toca el graduat, sense el filtre posat, i disparar en manual ara enfocant a tota l’escena amb el filtre posat.

Els resultats en cels plens de núvols o en zones que abans haurien sortit cremades son espectaculars, recuperant de nou totes les textures.

Però també es poden fer servir justament pel contrari, és a dir per donar més lluminositat a la part inferior de la fotografia, potser perquè està en ombra. El procediment és el mateix però en aquest cas no cal subexposar la medició feta sense el filtre, la càmera se’n encarregarà de sobre-exposar la part transparent del graduat.
Els exemples a continuació han estat extrets de http://www.luminous-landscape.com/tutorials/understanding-grads.shtml: Malauradament no vaig tenir oportunitat de provar-ho a la sortida a Aigüestortes.

Així és com es feien els HDR abans… bé, i ara…

.

A l’exemple de sota podeu veure dues fotografies fetes al taller, la de l’esquerra amb polaritzador i la de la dreta amb un filtre graduat:

d

Les panoràmiques

Estant davant d’un paisatge obert no podem deixar de fer fotografies panoràmiques. Una fotografia panoràmica no és més que una forma concreta de presentar una escena, sempre de majors proporcions horitzontals que verticals, i que per tant presenta unes dimensions diferents de les clàssiques 3:2 o 4:3. Per bé que quan parlem de ‘pans’ o panorames ja estem pensant en més d’una fotografia que després enganxarem digitalment, el cert és que no sempre fa falta. Avui, amb les nostres digitals de milions de megapixels podem fer panorames a partir d’una única fotografia que més tard al revelat digital o amb programes d’edició retallarem fins trobar les dimensions adients.

Però si preferim fer més d’una fotografia per obtenir més detall, potser pensant en una impressió per penjar al menjador de casa, del que obtindríem amb una d’única el mètode és ben senzill. Simplement anem escombrant des d’un extrem a l’altre amb fotografies successives, això sí, intentant que al menys 1/3 d’una fotografia i la successiva coincideixin ja que així serà més fàcil construir el panorama amb eines com Photoshop.

Consells: El més aconsellable és fer una medició de llum prenent com a referència la fotografia central i amb les dades de diafragma i velocitat passar a la posició manual (M) de la càmera. A continuació apuntem a un dels extrems i comencem l’escombrat. Disparar la sèrie en automàtic o prioritat d’apertura o velocitat pot provocar les clàssiques separacions visibles entre fotografia i fotografia.
Enfoqueu a partir de la fotografia central, si pot ser fent servir els conceptes anteriors de màxima profunditat de camp, i bloquegeu l’enfoc de l’objectiu a ‘MF-Manual’ perquè no torni a enfocar a les altres fotografies ja que podríem tenir diferents distàncies de punt d’enfoc i per tant canviar la profunditat de camp.
Tampoc és bona idea utilitzar el polaritzador ja que podem provocar una diferència en color i lluminositat de la part del cel només en algunes fotografies.

Si fotografieu en RAW és important que totes les fotografies les reveleu amb els mateixos paràmetres. L’usual és revelar-ne una i copiar els paràmetres de revelat a les altres.

A Photoshop tenim a Archivo>Automatizar>Photomerge les diferents tècniques per a unir les diferents fotografies fetes. Cal que proveu la que més s’escau a la vostra perspectiva i ja tenim la panoràmica !

.

Un petit recull de les fotografies fetes pels assistentes al taller les podeu veure a:

i també al meu lloc de flickr: http://www.flickr.com/photos/mdaban/sets/72157627056198641/

Ara només queda una bona composició i escollir l’hora del dia amb la millor llum perquè la fotografia tracta d’això, de captar la llum.. però de moment per avui ja en hi ha prou. La setmana vinent treballarem alguns dels temes que podem trobar a la natura, les textures, les fotografies lentes, la fotografia nocturna i com no, els time-lapses.

Fins la setmana vinent. Bona setmana !

Sí, heu llegit bé, la setmana vinent la segona part…

(Avui i de forma excepcional aquest article es publica simultàniament a clickabrera.com)

Continua a: Taller de vacances: Fotografia a la natura (i 2)

.

Al setembre no et perdis la continuació de la sèrie:

tf-1
Anuncis