Taller de vacances: Fotografia a la natura (i 2)

Ja estem a l’agost ! I nosaltres encara treballant.. però queda poc, molt poc…

La setmana passada vam introduir-nos a la fotografia del paisatge i vam treballar especialment la importància de la profunditat de camp i la utilització dels dos tipus de filtres bàsics per tractar el cel i la diferència de lluminositat que hi podem trobar als paisatges oberts. Avui acabarem de treballar algunes situacions més que ens podem trobar, acompanyant-ho d’algunes tècniques i consells per a què les vostres sortides aquests dies siguin complertes..

continuació del taller de vacances 1

El temps d’exposició

Hem parlat molt de la importància de l’apertura a la fotografia de paisatge i encara no hem dit res del temps d’exposició. En paisatges oberts intentarem donar prioritat a l’apertura i amb trípode poc ens ha d’importar la velocitat d’exposició que ens proposa la càmera.

Però en escenes tancades i especialment amb objectes en moviment l’efecte del temps d’exposició serà evidentment apreciable. Això és el que passa en un dels temes clàssica a la natura, les fotografies de l’aigua en moviment. Tècnicament aquestes fotografies no tenen cap secret i amb una mica de sort, és a dir en condicions de baixa lluminositat, les fotografies sortiran soles. Però si tot i els nostres intents de fer una fotografia lenta la càmera no es deixa, es tractarà simplement d’enganyar-la fent-li pensar que la lluminositat de l’escena és inferior a la real. Això s’aconsegueix simplement posat un filtre gris que redueix la intensitat de la llum sense afectar al matis del color. La càmera, en el seu intent de fer la fotografia ‘perfecta’ en lluminositat necessitarà obrir més el diafragma o augmentar el temps d’exposició, en el primer cas tindrem una reducció de la profunditat de camp i en el segon els objectes en moviment quedaran borrosos, que és del que es tracta.

Si el que volem es provocar aquest efecte borrós dels objectes en moviment, cas de l’aigua per exemple, aleshores intentarem fer les fotografies el més lentes possibles a costa de tancar molt el diafragma. En condicions de molta lluminositat ni tancant el diafragma a f/22 aconseguim un temps d’exposició prou lent per obtenir aquest efecte i aquí és on els filtres son de gran utilitat. A més ja sabem que tancant excessivament el diafragma apareix el fenomen de la difracció, restant nitidesa i perdent els detalls. Si volem seguir les recomanacions de la setmana passada i usar l’apertura de 5.6 o 8, que sabem que ens dona màxima nitidesa, el filtre ens permetrà augmentar el temps d’exposició sense haver de sacrificar l’apertura.

Els filtres neutres es classifiquen pel nombre de passos o diafragmes en que redueixen la lluminositat, el ND2, ND4 o el ND8 redueixen respectivament 1, 2 o 3 passos, i es poden superposar un a sobre de l’altre per anar afegint ‘passos’ a reduir. Com ja comentàvem la setmana passada, un filtre ND4 de 2 passos reduirà en un factor 4 la lluminositat que entra a la càmera per la part del degradat i lògicament un ND8 de 3 passos un factor 8 (la meitat de la meitat de la meitat = 2 elevat a 3)

Consells:
Sovint es pensa que l’ús d’aquests filtres serveixen únicament pels cassos clàssics de l’aigua en moviment. No, podem fer servir aquests filtres a tota hora, sempre que no estem massa interessats en congelar el moviment.

Podem fer-lo servir a plena llum del dia per aconseguir una reducció de la profunditat de camp o per no haver d’utilitzar apertures massa tancades per evitar la difracció. En fotografia urbana és fins i tot útil per fer desaparèixer la gent d’una plaça o carrer que volem fotografiar, en aquest cas provoqueu, amb trípode clar, una fotografia extremadament lenta, d’alguns segons si és possible, i la gent que s’està movent per una plaça o carrer haurà desaparegut de la vostra fotografia. Recordeu la regla dels 5 segons?

També resulta útil a les fotografies amb flash on la màxima velocitat de sincronització és de 1/250 segons. Si la vostra càmera us proposa una velocitat massa ràpida una manera de reduir la velocitat per ajustar-la a la de sincronització és l’ús dels filtres neutres.

Encara que sembli estrany es pot fer servir el filtre polaritzador, tot i no enfocar a una escena amb cel. El filtre redueix considerablement els reflexos de l’aigua i de les superfícies mullades dels objectes. Jo el vaig fer servir en aquesta sortida, especialment a les escenes d’aigua a bosc tancat.
.

En algunes de les escenes del parc hi havia tan poca llum que tancant el diafragma n’havia prou per provocar temps d’exposició de l’ordre del segon i es podien obtenir aquestes fotografies sense l’ús del filtre. En altres situacions hi havia tanta llum que era absolutament necessari.

A diferència dels degradats, en el cas del filtres neutres no cal fer medicions fora del comú, s’enrosca el filtre i es deixa que la càmera es pensi que l’escena que té al davant és més fosca del que és en realitat. Ella sola s’encarregarà d’augmentar l’exposició, ja sigui obrint més el diafragma o augmentant el temps d’exposició.

Podem també experimentar, sense abusar, el moviment dels objectes que provoquen els canvis de la longitud focal del nostre objectiu en temps d’exposició. Temps llargs ens permeten jugar amb el moviment del nostre objectiu, en el cas que que sigui multifocal, deixant expressar la nostra part més creativa. Amb l’ús d’objectius gran angulars podem fer fotografies zenitals obtenint interessants imatges que partint d’un punt de fuga centrat a la imatge semblen expandir-se cap a nosaltres. Simplement cal iniciar l’exposició i moure manualment la rodeta de la focal de l’objectiu en un moviment suau que recorri el rang focal de l’objectiu, aturant-nos, si cal, més estona en una posició concreta per què quedi més exposada. És el cas de la fotografia dels boscos que es poden trobar pujant al port de la Bonaigua.

Les textures

Però que voleu que us digui, la meva passió és captar les textures de la natura, els petits mons que formen part de la natura i que tenen vida pròpia. Tot i sent fotografia de natura res té a veure amb la fotografia d’un paisatge obert i tampoc amb la macrofotografia, és simplement captar, potser amb una visió molt especial, diferents formes i textures que la natura ens proporciona. Jo en aquest apartat sóc feliç, cert que les fotografies resultants no tenen la grandiositat de la gran panoràmica del llac de Sant Maurici però aquest micro-mons em permeten expressar coses que la fotografia de paisatge obert em té barrat.

Aquest tipus de fotografia és la que menys tècnica necessita. Captar les escenes no és gens complexe i simplement hem de mantenir-nos alerta amb les combinacions d’apertura i temps d’exposició que ens han de permetre controlar la profunditat de camp i el desenfoc, si és precís dels objectes en moviment.

Consells:
En els casos de fotografies especialment amb objectius d’alta longitud focal un petit moviment pot provocar que l’objecte surti mogut l’objecte. Per això és convenient evitar el moviment que provoquem a la càmera al prémer el disparador i fins i tot el que provoca el mirall al disparar.
Podem en aquests casos usar un disparador remot o un cable disparador però podem sortir del pas simplement usant el temporitzador a 2 o 10 segons.

Per evitar addicionalment el moviment del mirall podem fer servir en algunes càmeres la funció de bloqueig del mirall. Amb un disparador es prem una vegada i el mirall s’aixeca, esperem uns segons perquè les vibracions cessin i al prémer una segona
vegada es fa la fotografia i el mirall torna a baixar.

També podeu fer servir el LiveView. Amb aquesta funció, a la que he de dir m’he acostumat, sobretot en situacions de poca llum i disparant amb trípode, podem veure l’escena pel visor. Al prémer el LiveView el mirall s’aixeca i no es torna ja a tancar al fer la fotografia. Al sortir de la funció del LiveView sentirem com el mirall torna a baixar, situant-se a la seva posició normal. L’ús però excessiu d’aquesta funció acaba ràpidament amb les nostres bateries…
.

En aquells casos en que volem captar molt de prop un objecte i el nostre objectiu no ens ho permet degut a la seva elevada distància mínima d’enfoc l’ús de tubs d’extensió ens pot resoldre aquestes situacions. Els tubs d’extensió son això, simplement tubs buits que es col·loquen entre la càmera i l’objectiu. El seu treball és simplement separar el sistema de lents de la càmera i així provocar una distància mínima d’enfocament encara més petita. En hi ha de 12, 20 i 36mm i es poden posar en totes les combinacions possibles. El problema dels tubs d’extensió, que al cap i a la fi ens permeten apropar més a l’objecte, és que redueixen dràsticament la profunditat de camp i cal anar molt en compte amb el punt d’enfoc ja que només una petita zona pel davant i pel darrera d’aquest pla quedarà enfocada. Al poder-nos apropar més a l’objecte òbviament el factor de magnificació augmenta i així podem endinsar-nos a la macro-fotografia.

Resulta força interessant, especialment per les càmeres FF, tenir un ‘extender’ o ‘multiplicador’ de focal. Aquestes sofisticades peces permeten la multiplicació de la distància focal d’una lent per un cert factor. Crec que en hi ha de la marca Kenko que valen per Canon i Nikon però en el meu cas he preferit adquirir el Canon Extender 1.4x, especialment dissenyat pel 70-200mm, i que em permet arribar pràcticament fins els 300 mm. No cal dir que tot el que sigui augmentar la distància focal de la lent significa augmentar també, però exponencialment, el preu. Així que amb una inversió menor, he pogut passar de 200 a 300 mm, sense perdre qualitat. Augmentar la distància focal m’ha permès captar detalls des d’una certa distància i que potser haguessin passat desapercebuts o que més tard hagués hagut de retallar en el procés de revelat.

Però del que n’estic més satisfet és de l’invent d’acoblar el tub d’extensió i el ‘multiplicador’ a la vegada, entre la càmera i l’objectiu 70-200mm (primer el tub d’extensió, després el multiplicador i finalment l’objectiu). Sí, sembla una càmera Robocop i ja me’n cuidaré prou de no provar-ho al carrer perquè no em vegi ningú, però els resultats son interessants. El que aconsegueixo és per una banda augmentar la distància focal i a la vegada reduir considerablement la distància mínima d’enfoc. Els resultats son realment espectaculars. Encara que no tingueu el ‘multiplicador’ us convido a que proveu d’acoblar el vostre zoom  a un tub d’extensió perquè comproveu com es redueix la distància mínima d’enfoc. L’invent funciona com les meves ulleres de llegir de prop, ni se us acudeixi mirar de lluny… Simplement no enfocarà.

El balanç de blancs

Un dels problemes que ens podem trobar a la natura és la gran diferència de temperatura de color que ens podem trobar, depenent de la hora del dia, del cel, de les zones més tancades del bosc… La temperatura del color expressa la dominant del color d’una font de llum determinada. La temperatura del color a plena llum del dia és d’uns 5.500ºK (graus Kelvin) però pot variar molt per la refracció que els raigs del sol pateixen per la presència dels núvols.

La càmera ja sabem que no distingeix els colors. El color és una de les propietats que s’afegeixen al procés de revelat RAW i per tant en el moment de fer la fotografia la càmera no en té ni idea de la temperatura del color de l’escena que té al davant i construeix el seu mapa de lluminositats a partir del que considera ‘blanc’. El Balanç de Blancs no és més que el procés pel qual li diem a la càmera què és ‘blanc’ i un error en aquesta informació generarà tota la fotografia amb tonalitats que no s’ajusten a la realitat, tonalitats ‘fredes’ o ‘càlides’ que per bé que és cert que al procés de revelat podrem manipular, és possible que no aconseguim arribar al color real.

Per això és important dir-li a la càmera la temperatura del color que té al davant, ja que per defecte la càmera la té ajustada a 5.200ºK. Tenim l’opció, més utilitzada per altra banda, d’escollir el ‘Balanç de blancs automàtic, AWB’, però també tenim l’opció, amb les icones que ens proposa el menú de la càmera de dir-li el tipus de llum que tenim al davant. Els més experts poden fins hi tot posar directament la temperatura del color en graus Kelvin.

És qüestió simplement de pràctica. A l’exemple de sota podeu veure la diferència entre les opcions de balanç de blancs en ‘automàtic’ o forçat a temperatura freda, com per exemple la icona de ‘bombeta incandescent’. L’objectiu era produir una fotografia més freda, amb més dominància de blaus en lloc de vermells, especialment a les zones del bosc amb menys llum:

La fotografia nocturna

Sempre he estat una mica crític amb aquest tipus de fotografia però una cosa és fer fotografia de baixa lluminositat i l’altra és fer de ‘pintors amb llum’. La fotografia nocturna o de baixa lluminositat té una màgia especial ja que produeix imatges amb colors i distribucions de lluminositat irreals que poden ser ben maques estèticament. Per la nit, mentre eren les festes de la Guingueta d’Àneu, se’ns va acudir anar darrera de l’hotel on en prou feines es veia el pantà que teníem al davant. Devien ser prop de la mitjanit i l’escena estava únicament il·luminada per la lluna:

No, no és tan fàcil fer fotografies nocturnes. D’alguna manera has d’aplicar tot el que hem vist fins ara, sí, la hiperfocal també, amb el problema addicional que no hi veus res, ni pel visor ni lògicament pel LiveView, al ser una fotografia extremadament lenta.

Consells:
Mode de captura: La majoria de les càmeres tenen un màxim de 30 s de temps d’exposició. Així que és complexe usar els modes semi-automàtics de prioritat d’apertura i velocitat o el mode manual. Podem fer algunes proves preliminars per, fixada una apertura de compromís que ens doni una bona nitidesa, calcular el temps d’exposició i si aquest supera els 30 s haurem de disparar en mode ‘Bulb’, és a dir, haurem de prémer manualment dues vegades el disparador, la primera per obrir l’obturador i la segona per tancar-lo, mesurant manualment el temps d’exposició.

Personalment m’agrada fer les primeres proves a ISO’s altes i apertures el més obertes possibles, tot per poder obtenir un temps d’exposició menor de 30 segons. Si trobo la fotografia que busco aleshores simplement faig els meus càlculs, per la llei de reciprocitat, per saber per quant he de multiplicar el temps d’exposició que m’ha sortit si redueixo la ISO i tanco el diafragma als valors desitjats. Ja sabem que el factor de reducció de la ISO afegit als passos que tanqui el diafragma serà el factor que farem de fer servir per augmentar el temps.

Enfoc Manual: Difícilment la càmera ens podrà enfocar automàticament amb la poca llum que hi ha. Calculem la hiperfocal per assegurar-nos tenir la màxima profunditat de camp.

Balanç de blancs: Els llums taronges dels fanals provoquen una temperatura excessivament càlida, pel que o seleccionem una icona de l’estil ‘bombeta incandescent’ o manualment reduïm la temperatura fins els 2000 ºK.

Fem ús del disparador remot o de cable per poder controlar el temps d’exposició sense provocar cap moviment a la càmera.

Sobre-exposar: Tot i que és sempre motiu de discussió, el ‘derecheo’ de’n Mellado, atribució incorrecta i que utilitzo només per entendre’ns, és interessant a les fotografies nocturnes. Una petita sobre-exposició en temps de captura per després subexposar en temps de revelat ha de compensar el ‘soroll’ de la fotografia de baixa lluminositat i d’alts ISO’s. No és per donar la raó a ningú però en aquests casos la tècnica funciona.

.

La fotografia de dalt a l’esquerra està feta amb una apertura de f/5, un temps d’exposició de 1 minut i 5 segons, a ISO 1000. La temperatura del color ha estat fixada a uns 1950 ºK. La de la dreta també a f/5 i ISO1000 però amb una exposició de 1 min 15 seg i una temperatura del color de 2800 ºK. L’ús d’una ISO tan elevada de 1000 ha estat simplement per evitar estar tan temps esperant…A ISO 100 hauria d’haver esperat més de 5 minuts…

Els time-lapse

Els time-lapses s’ha posat de moda i la xarxa n’està plena d’exemples exquisits. No son més que la creació de pel·lícules a partir de fotogrames individuals, on cada un d’ells és una fotografia. Es tracta de fer un bon nombre de fotografies, normalment des d’una posició fixa tot i que es pot fer fins i tot movent la càmera, espaiades un cert interval. És com robar de la realitat imatges fixes cada cert temps, que al posar-les una darrera de l’altra ens produirà una pel·lícula a càmera ràpida.

Per fer les fotografies podeu anar clicant el disparador cada cer temps però ja us ben dic que en quedareu farts. El millor és fer servir un ‘intervalòmetre‘ que ens permetrà disparar automàticament la càmera cada cert temps mentre nosaltres fumem una cigarreta o simplement pensem amb el que ens queda de cap de setmana. Els intervalòmetres fixen el nombre de fotografies a fer i l’interval entre fotografia i fotografia, fins i tot poden fixar el temps d’exposició de cada fotografia però és més còmode que sigui la càmera la que ho calculi, sempre que pugui clar.

L’Oriol, que sap llatí, en va fer un i ens va regalar una seqüencia al llac de la Ratera al Parc d’Aigüestortes. Va fer servir una Canon EOS-1D MkIV amb un 17-40mm f/4L amb intervals entre fotografia i fotografia de 2 seg.

La cosa és senzilla. Si volem fer una pel·lícula de 10 segons, normalment a 25 fotogrames per segon, necessitarem 250 fotografies, que espaiades cada 2 segons ens donarien un temps real de 500 segons, és a dir 8 minuts i 20 segons. La pel·lícula de 10 segons no seria més que els més de 8 minuts passats a càmera ràpida.

Consells:
Quan fas un time-lapse sempre hi ha algú que diu: ‘He llegit que això no es bo per la càmera ja que es fa patir molt el mirall tant amunt i avall…‘ I potser té raó. Cert és que no veig perill en fer 200 o 300 fotografies seguides però potser a la llarga sí que el mecanisme del mirall té una certa vida útil. Tampoc és que estem fent time-lapses cada mitja hora…

Seria perfecte poder aixecar el mirall una vegada i fer tota la serie sense moviment del mirall però francament encara no se com fer-ho si no és amb l’ús del LiveView i francament tenir 8 o 10 min, per capbaix, el LiveView en marxa, el que posa en perill és la vida de les bateries, que a la natura és l’accessori més apreciat.
.

El taller s’acaba…

Tot el que us he anat explicant en aquest dos capítols és només una petita part del que vam poder experimentar al Taller de Natura de l’Oriol Alamany. A les seves classes teòriques i revisió de fotografies vam poder discutir bona part d’aquests aspectes i certament he de dir que ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva vida com a humil aficionat a la fotografia. Del taller surto encara amb més il·lusió, amb ganes de sortir a fer fotografies i compartir amb tothom aquest meravellós món. Gràcies a l’Oriol per aquesta oportunitat i també a uns companys extraordinaris amb els que a més de fer fotografies vam caminar, riure, menjar, beure i ballar… que a mi em consti…

A la fotografia de la dreta: (dalt): Oriol, Mario, Vanessa, Jose Antonio, Javier, Maribel i Francisco. (baix): David, Gerard i Adriana.

.

Si passeu per la Guingueta d’Àneu no dubteu en quedar-vos a l’Hotel Poldo, a la mateixa carretera cap al Port de la Bonaigua. La seva paciència amb nosaltres s’ho val tot. Bon menjar i un gelat de xocolata extraordinari.

Totes les fotografies de la sortida les podeu veure al meu lloc de flickr: http://www.flickr.com/photos/mdaban/sets/72157627056198641/

.

Amics, bones vacances, que feu moltes fotos i ens veiem d’aquí no res…


(Avui i de forma excepcional aquest article es publica simultàniament a clickabrera.com)

.

Al setembre no et perdis la continuació de la sèrie:

tf-1
Advertisements