Tornant de vacances 2011 (1)

Amics, ja tornem a ser aquí.. Unes meravelloses vacances que han estat a l’alçada del que buscava, desconnectar, veure món i enfrontar-me a noves situacions fotogràfiques. En aquests tres lliuraments us explicaré com he afrontat els reptes fotogràfics al viatge d’aquest any, un viatge que començava a Nàpols i acabava a Palerm. Un grapat de kilòmetres que m’ha permès gaudir de tot tipus de situacions.

Un viatge culturalment fantàstic que intentaré repetir-lo de nou aquestes properes tres setmanes i potser així us pugui engrescar a aquells que no coneixeu aquesta interessant part d’Itàlia: el Sud. Tòpics que son ben bé una realitat.: Tornant de Vacances – 2011 (1)

Aquesta primera part del viatge d’agost ja portava temps que l’esperava, em feia especial il·lusió conèixer la Campania, amb Nàpols al capdavant i sobretot visitar Pompeia i pujar al Vesuvi i de pas, encara a la Itàlia peninsular, conèixer la famosa costa Amalfitana. Sabia que havia de passar calor i que el viatge combinaria dures passejades per les ciutats i per la muntanya, pel que havia de calcular molt bé el pes que portés a la motxilla, a part d’un bon calçat i de roba fresca, cosa, aquesta darrera, que encara la busco.

Preparant l’equip:
Si disposem d’una càmera compacta no cal dir dir que no cal gaires accessoris, tret d’un petit trípode (de no més d’un pam d’altura) per situacions de baixa lluminositat o exposicions lentes i lents intercanviables si es tracta d’una nova 4/3. Si viatgem amb una reflex, aleshores la càrrega és considerablement superior. Aquest any m’he fet amb una motxilla Lowepro que ha estat una gran descoberta.
Té dos grans compartiments, un per a la càmera i objectius o pots anar traient la càmera d’un compartiment lateral i el superior per posar-hi les teves coses. Sense fer cap esforç podia treure i tornar a guardar la càmera amb certa celeritat, bàsic si ens agrada ‘robar’ fotografies… M’he fet posar a més una corretja lateral per posar-hi el trípode que ha anat de meravella, especialment a les passejades després de sopar.

L’equip:

. La càmera

. Després de pensar-ho molt m’he decidit pel 16-35 com a primari, el 35 mm, el 50 mm i el 70-200 mm amb el multiplicador 1.4x.
. Filtres ND (de densitat neutra) i GND (degradats)
. Un polaritzador circular
. El trípode
. Un disparador remot
. 2 bateries extra i dues targes de 16Gb que pràcticament he exhaurit.

Tot plegat m’ocupava només la meitat inferior de motxilleta i la recomanació és tenir els objectius sempre a mà pels canvis constants que haurem de fer depenent de les situacions que tenim al davant.

Disparem en RAW

No ens la podem jugar. Sí, ja sé que és més còmode demanar que les nostres meravelloses càmeres revelin per nosaltres però n’estem segurs que entendran les complexes situacions de lluminositat? No, definitivament hem de ser nosaltres els que interpretem les situacions.

Cert que més de 700 fotografies ocupen alguns Gigues però també és cert que podrem treure tot el profit del procés de revelat amb Adobe Camera Raw, Lightroom o Aperture (a més dels programes que venen amb els CD’s de les nostres càmeres), tot i que l meu preferit és, amb diferència, CaptureOne.

En el meu cas, el procés de revelat de les 700 fotografies no ha tardat més d’un parell d’hores, per bé que he estat una bona estona per composar les panoràmiques.

En la gran majoria de fotografies simplement el revelat ha consistit en augmentar un pèl el contrast, la saturació i la nitidesa.

.

Les fotografies que compartiré avui amb vosaltres no son les que en diríem més maques, que en hi ha, sinó les més complexes o les que s’aparten més de la fotografia convencional de vacances.

El xoc al arribar a Nàpols

L’avió de Vueling ens va deixar a Nàpols i allí mateix a l’aeroport vam llogar el cotxe que ens hauria de portar per bona part de la Itàlia del sud i Sicília. Allí ja vaig començar a entendre el concepte de caos, concepte que se m’havia quedat aturat amb les darreres experiències de les maletes a l’Aeroport de Barcelona. Però Nàpols va posar el llistó més alt i així com vaig poder vaig aconseguir que em donessin el cotxe, sempre amb crits i amb la sensació que d’un moment a l’altre t’has d’acabar trencant la cara amb el paio d’Europcar. M’havien dit que la conducció no era apta pels hipertensos, el meu cas, però no és així. La conducció és una meravella, vas per on vols, no et pares a cap semàfor, els senyals son part del patrimoni monumental de la ciutat i els passos zebra son només una possibilitat més pels que es volen suïcidar i de seguida acabes conduint com ells, que per cert es corre molt menys que ací. Als 10 minuts Itàlia t’obre els seus braços i et converteixes en un ciutadà napolità més.

Objectiu fixe de 35 mm. Es tracta d’un panorama composat per tres fotografies, òbviament les tres preses amb els mateixos paràmetres de velocitat i apertura, 1/500 s i f/8, a una ISO de 125. L’elecció de l’apertura respon a la necessitat d’obtenir la màxima nitidesa en els detalls de la ciutat. Les vistes des del Castell de Sant’Elmo eren tan impressionants que mereixien una panoràmica. El sol estava al darrera meu pel que era fàcil aconseguir els blaus intensos del cel i del mar. Eren les 4 de la tarda i el sol encara provocava una llum dura que es fa palès a les ombres al primer pla i en els edificis de la ciutat. El Vesuvi, imponent, al fons.

.

Nàpols és, amb dura competència amb El Caire, la ciutat més bruta i abandonada que he visitat mai, a molta distància quedarien Lima, New Delhi o Belize City. Mare de Déu ! Tot i que s’havia acabat el conflicte de les escombraries i teòricament la ciutat estava ‘neta’, mai havia vist tanta porqueria per metre quadrat i per bé que ha de ser una ciutat fantàstica, amb increïbles monuments i en un enclavament privilegiat, el cert és que et costa d’imaginar i una opció interessant és pujar al punt més alt de la ciutat, al Castell de Sant’Elmo, des d’on les vistes son fantàstiques i on els zooms no poden captar la brutícia.

Objectiu 70-200 mm amb el multiplicador 1.4x. Les quatre fotografies mostren detalls de la ciutat, amb apertures entre f/8 i f/13 i velocitats entre 1/500 i 1/200. En tots els quatre casos la lluminositat reflectida és similar i s’hagessin perfectament fet amb els mateixos paràmetres. El rendiment de l’objectiu és espectacular, donant un bon resultat en contrast, saturació i nitidesa, aspectes bàsics donat el poc contrast real que existia degut a la distància entre càmera i objecte fotografiat. En aquests casos normalment al revelat hem d’augmentar un pèl el contrast i la saturació, precisament per vèncer l’efecte d’haver de travessar tanta distància fins l’objecte.

Després de pujar al castell i d’experimentar la meva primera gran suada en territori italià i tenint ja al cos un parell de litres d’aqua frisante beguts, vam agafar l’enginyós sistema de funiculars que et deixen al centre de la ciutat, en una de les vies més importants, la Via Toledo, una mena de carrer Pelai dels 70’s a lo bèstia, al Quartieri Spagnoli, des d’on s’accedeix a un complexe fascinant, les Galeries Umberto I, de planta en forma de creu, recorden a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà. La llum que entrava pel sostre creava un clima que contrastava enormement amb el del carrer, provocant tons càlids per tota la galeria. No m’hi vaig poder estar i vaig estar fent un bon nombre de fotografies que captaven la magnífica geometria del lloc.

L’escena demanava a crits el 16mm, que a la meva càmera ‘full frame’ fa de veritable 16mm. No vaig voler pujar massa la ISO per no perdre passos de rang dinàmic i em vaig decidir per una ISO 800, que és perfecta pel mínim soroll que genera. La posició és incòmoda i l’edat és una de les variables a tenir en compte, així que per minimitzar els petits moviments de la càmera vaig optar per obrir el diafragma a f/5 i així obtenir una velocitat prou ràpida, a 1/800 segons.  El rang tonal obtingut és francament bo, tot i la gran diferència de passos entre el sostre i els edificis que el sustenten. Una mica de saturació de color i contrast i ja la tenim.

.

No soc massa amant dels HDR, o com a mínim, intento aplicar totes les tècniques possibles per no haver-ne de fer, però el primer visionat de l’escena (la segona fotografia de la sèrie de la dreta) era un desastre i vaig entendre que per bona que fos la càmera no podia captar tot el rang dinàmic, amb separació probablement de 7 o 8 passos entre les zones de llums i les ombres. Així que em vaig decidir per fer tres fotografies separades 1 pas entre cada una d’elles, sense trípode, amb l’opció de dispar continu per què les tres fossin molt ràpides i no hi hagués grans canvis en l’enquadrament. Amb el Photomatix Pro és molt senzill treballar amb els paràmetres de contrast local fins obtenir una fotografia el menys ‘andywarholitzada  ‘possible. Certament és una imatge irreal però no acaba de ser hortera del tot i és un bon exemple del que la fotografia HDR és capaç d’oferir-nos. A la dreta en teniu el resultat, amb les tres fotografies originals.

Sortint de les galeries vam arribar a un dels centres neuràlgics de la ciutat, la Piazza Plebiscito, on es troba la Basílica de San Francisco de Paula. Per bé que el sol ja començava a baixar, la calor era encara intensa i no em vaig poder estar de fer una fotografia de cara al sol. Aquestes escenes son normalment descartades pels fotògrafs, no pas pels turistes, que fan fotografies inversemblants a qualsevol cosa. Era la ocasió perfecta pel filtre degradat de densitat neutra, concretament vaig fer servir el ND2 i el ND8 junts, que em van permetre una reducció de 1+3 passos. És a dir, que la part superior de la fotografia, on estava el sol, la vaig reduir 4 passos per poder-la igualar amb la resta de l’escena. L’alt angle de la panoràmica capta la zona de l’esquerra, gairebé a 90º de la direcció del sol, on s’obté un blau intens del cel.

La primera fotografia és un retall panoràmic d’una única fotografia amb el 16mm. Amb els dos filtres degradats superposats la lectura del fotòmetre em va donar valors força estàndards, a ISO 125 i amb una apertura de f/7, la velocitat proposada per la càmera va ser de 1/125. Aquí és on vaig aplicar els coneixements sobre el funcionament d’aquests filtres i vaig subexposar 2/3 de pas, és a dir -0,66 EV. La raó no era altra de reduir la lluminositat de la part inferior de la fotografia. Al revelat va fer falta una bona dosi de contrast ja que l’escena sortia massa plana a nivell global. Vaig enfocar a un punt intermig de l’escena per enganxar la hiperfocal i així obtenir certa nitidesa a l’empedrat del terra que apareix just al primer pla.

Les condicions de la segona fotografia son radicalment diferents. Amb el trípode vaig voler evitar el moviment de la càmera i vaig disposar la ISO a 125 per evitar qualsevol soroll. Amb una apertura de f/6,3 van fer falta 2 s d’exposició amb l’objectiu de 35 mm. Addicionalment vaig subexposar -1/3 EV per evitar que es cremessin les altres llums de la il·luminació i obtenir cert detall de la cúpula. Tot i ser una fotografia de baixa lluminositat hi ha un alt rang dinàmic entre d’edifici il·luminat i la resta de l’escena.

.

Per fi el Vesuvi

Anar al Vesuvi significava tornar a agafar el cotxe i ja per les carreteres locals descobreixes que la línia continua és un element tan decoratiu com els senyals a les ciutats. El Vesuvi és la gran atracció a les rodalies de Nàpols, es troba a uns 10 Km i la carretera que t’hi porta és una gran corba continua i que tot i conduir em vaig marejar. Els seus 1.871 metres sobre el nivell del mar son més apreciables perquè justament es troba al costat del mar i és espectacular com en menys de mitja hora passes d’estar al nivell del mar a gairebé 2000 metres. Al volcà s’hi accedeix des d’un aparcament on pots deixar el cotxe, previ pagament a un senyor que no coneixes de res, i des d’on t’has de revestir de valor i pujar per un camí empinat una mala cosa durant més de 30 min. Rebufant i fent veure que et vas parant per veure les vistes aconsegueixes arribar al cim, on ja a peu pla, recorres pràcticament tot el diàmetre de la boca del volcà. Recordo amb emoció com vaig arribar el primer al cim, després d’avançar a un parell de creuers americans.

El volcà no té massa interès però si les al·lucinants vistes que tens al davant. Era primera hora i encara hi havia bancs de boira que provocaven unes escenes francament precioses i que en prou feines la càmera va poder captar. Vaig treure el 70-200 mm i amb el multiplicador 1.4x vaig enfocar les muntanyes del fons. Aquesta bèstia de més de 30 cm que sobresurt de la càmera no és fàcil d’aguantar i vaig preferir, a una ISO 125 i una apertura de f/11, fer una fotografia ràpida de 1/800 segons per evitar les trepidacions de l’objectiu, ja que apart dels meus tremolors a cames i mans el vent bufava amb força i ja em veia Vesuvi avall per anar a buscar la càmera. La distància focal és de 280 mm.

.

Però d’alguna manera havia de captar tota l’escena que tenia al davant i vaig començar, mentre em recuperava de la pujadeta, a fer sèries de fotografies que hauria d’utilitzar per composar les panoràmiques. Això sí, tot el ràpid que vaig poder perquè minuts més tard havies de demanar permís per veure alguna cosa.

La primera és una sèrie de 5 fotografies a ISO 125 i apertures i velocitats constants de f/14 i 1/320 segons. La gràcia és que es continuen estant fetes amb el 70-200mm, concretament a una distància focal de 154 mm i que ajuntant totes les fotografies acaben donant amb certa fidelitat l’escena real que tenia al davant. És a dir, el resultat és semblant al que hagués obtingut amb el 50 mm i retallant la fotografia. La diferència és que la composició té uns 15.000 píxels d’amplada.

La segona és una sèrie de 4 fotografies a ISO 125, amb apertura f/10 i velocitat d’exposició constant de 1/320 segons. En aquest cas estan fetes amb el 35mm i el resultat aconsegueix un camp de visió de pràcticament 180º. Es tracta de la boca del volcà i a dreta i esquerra podeu veure el mateix camí. No ha estat tan fàcil…. Hi ha grans diferències de lluminositat entre fotografies i la composició del panorama ha estat feta a consciencia per obtenir un cel uniforme, tot i que han estat fetes amb els mateixos paràmetres en Manual (M).

.

Les primeres ruïnes: Ercolano

El dia prometia i amb un mal de genolls que no m’aguantava, bàsicament per la baixada de pedretes del Vesuvi, havia d’aprofitar el dia i la següent parada era Ercolano. Les restes de la ciutat romana eren les d’una vila marina on els romans amb pasta passaven les seves vacances d’estiu. A l’any 79 DC els va enganxar les erupcions del Vesuvi i va quedar abandonada per més de 1000 anys. A diferència de Pompeia, Ercolano no va quedar sepultada per les cendres sinó que van ser els gasos tòxics els culpables de carregar-se tota la població. Després va quedar sota el fang calent i així s’ha pogut conservar de manera sorprenent.

Fotogràficament no ofereix gaires possibilitats i encara que hagués estat així creieu-me que la calor era tant sufocant que ni ganes tenia de fer fotografies. A la mostra de l’esquerra podem veure un carrer de la ciutat, on la gràcia, si en té, és la d’experimentar amb la càmera a terra, enfocant a la hiperfocal per obtenir l’enfocament  màxim al llarg de tot el quadre. Es va fer amb ISO 100, tancant molt el diafragma a f/13 i a una velocitat de 1/100 segons amb el 16 mm. Amb aquests paràmetres la hiperfocal és només de 65 cm !

La de la dreta està feta a ISO 160, també tancant molt el diafragma a f/11 i a una velocitat de 1/400 segons, en aquest cas amb el 35 mm. Igualment la hiperfocal és baixa, d’una mica més de 3 metres. Simplement vaig enfocar a una de les pedres que tenia a aquesta distància per assegurar-me el màxim camp enfocat. Al final és qüestió de pràctica i de forma intuïtiva enfoques a objectes que estan més propers en lloc d’enfocar a l’infinit.

.

I tot seguit Pompeia…

Sí, tot molt maco però pedres son pedres… i calor, molta calor, tanta que la crema solar del 50 que m’havia posat al cap em regalimava fins els peus… Però les exigències del guió ens obligaven a fer parada a Pompeia abans d’anar a l’hotel, a la nova Pompeia. Pompeia és com Ercolano però a lo bèstia i amb japonesos, tot i que els únics que cridaven pels carrers deserts eren els espanyols i italians. Com sabeu va ser enterrada per la violenta erupció del Vesuvi el 79 DC i això, amb permís del que no ho van poder contar, ens permet als turistes veure la ciutat amb millors condicions de conservació que la pròpia Nàpols. Pels carrers de Pompeia vagues com ànima en pena, amb unes ganes terribles de trobar en una cantonada un bar amb aigua fresca, però no, sembla que no van quedar ni els bar dempeus.

A Pompeia ja estava xop del tot i vaig pensar que de perduts al riu i que havia de fer fotografies a cada pedra. He escollit una panoràmica d’un dels carrers on els japonesos encara no havien arribat, amb la càmera al terra a ISO 100, diafragma tancat de f/10 i 1/125 de velocitat, amb el 16-35mm a 30mm. De nou buscava la hiperfocal per obtenir el màxim camp enfocat, incloent el Vesuvi al fons, que ens havia de convidar a imaginar-nos com havia de ser la riuada de foc i lava que havia de baixar pel carrer…

.

Sorrento i la costa Amalfitana

Abans d’entrar de ple a la costa amalfitana passes per Sorrento, una ciutat preciosa, que recorda aquelles ciutats de costa dels 70’s que encara no s’havien destrossat. Els grans penya-segats que l’envolten fan encara més creïble la llegenda de que va ser a Sorrento on Ulises va escoltar el cant de les sirenes. Famosa per la seva producció del ‘Limoncello‘, és una ciutat molt agradable per passejar, amb carrers estrets i mil tendes. El ‘granite al limone‘ que em vaig prendre a una de les places del poble va ser un dels moments més memorables que recordo del viatge…


Lluny de tenir interès en captar els seus carrers i vistes, el que em va semblar interessant de Sorrento era que per primera vegada podia veure l’estil de vida dels pobles. Les tendes de ‘limoncello’, les cafès i societats, els pintors… certament veritables postals del que havia de ser la vida d’aquests pobles abans de ser inundats per milers de turistes.

La fotografia de l’esquerra va ser captada amagant-me darrera d’una planta, no sabia massa bé encara la reacció de la gent. Vaig augmentar lleugerament la ISO fins a 200 que amb una apertura de f/5.6 m’havia de donar una velocitat suficient de 1/50 segons. La distància focal era de 35 mm, prou petita per obtenir un bon angle de captura.

La fotografia de la dreta manté els mateixos paràmetres de ISO i apertura però la baixa lluminositat suggeria un temps d’exposició de 1/60 segons. En aquest cas vaig intentar augmentar el camp de visió reduint la distància focal fins a 16 mm.

.

La costa amalfitana és segons Wikipèdia ‘el tram de costa italiana banyat pel mar Tirrè, situat en el golf de Salern, a la província homònima de la regió de la Campània. De gran interès turístic i cultural, tots els municipis que integren la costa van ser declarats com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 1997‘ i segons jo un lloc que cal evitar definitivament a l’agost. Maco sí, però impossible per la gentada que hi ha. Cada gran creuer que hi para inunda de milers de ‘guiris’ els seus pobles. Els turistes de creuer son turistes especials, tenen poques hores per veure-ho tot, i han de fer fotografies i comprar a qualsevol preu. Utilitzen els peus i els colzes per moure’s i porten tots una enganxina amb un número, suposo que per avisar a la resta de turistes que ells tenen prioritat.

Costa avall vam fer cap a Amalfi, que és el principal poble de la costa en la qual es localitza, la Costa Amalfitana, i avui és una destinació turística important juntament amb altres pobles de la mateixa costa, com Positano i Ravello. Amalfi és part de la llista de llocs Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Arribar a Amalfi per carretera és una experiència interessant. La carretera transcorre pels penya-segats i els avançaments tota una distracció. El poble és ben maco però s’ha convertit en una horterada considerable, barreja de turisme nacional i turisme de creuer, on intentar anar a la platja és una experiència antropològica interessant i on sovint et venen flashos del Castelldefels dels 70’s. Fotogràficament té un interès limitat i tret de la plaça del Duomo i del carrer principal te poques coses per veure.

Em va sorprendre aquest racó d’Amalfi, el sol es posava i la lluminositat era escassa, tot i així volia captar els tons vermells de les façanes. Vaig disposar la ISO a 2500 i tot i obrir al màxim el diafragma fins a f/3,5 no vaig obtenir un temps d’exposició més alt de 1/50 segons. Amb el 16-35mm disposat a 27 mm podia captar bona part del quadre. El resultat, tot i la ISO, ha estat prou bé en quant al rang tonal.

.

El viatge en vaixell per tros de costa que separa Amalfi de Positano és simplement de pel·lícula. Pobles i pobles penjats de la muntanya i grans penya-segats. L’entrada per mar a Positano ens oferia una de les més precioses vistes que mai he experimentat per mar, a més, la climatologia semblava que em volia donar un cop de mà i m’oferia una extraordinària vista amb els núvols negres dalt a les muntanyes. Vaig optar pel 35 mm i vaig provocar una exposició prou estàndard amb diafragma f/6,3 i velocitat de 1/250mm a una ISO 100. Al procés de revelat he treballat l’alt rang dinàmic entre el poble il·luminat pel sol i el cel de núvols amenaçadors a la part superior. Ja a terra l’encant va desaparèixer i contínuament et preguntaves què hi havien anat a fer allí la Penélope i el Bardem.

La fotografia de baix és un panorama de Positano. La vista des del mar no cal dir que era espectacular i així com vaig poder des del vaixell vaig disposar el 35 mm, que ja em donava prou angle i amb una ISO 100 i apertura f/6,3 vaig disparar a 1/60 segons.

.

Hi va haver però un parell de situacions que em van semblar interessants. Una va ser l’excursió a la ‘La grotta dello smeraldo‘, de gran com el menjador de casa però el viatge val la pena, ja que recorres per mar un bon tros de la costa de Amalfi en direcció a Positano. Les vistes son espectaculars i els pobles penjats a la muntanya curiosos de veure des de la distancia perquè se’ns va ocórrer visitar-ne un des de la carretera i quan portàvem mitja hora baixant escales per veure la platja van decidir comprar-nos una postal. La ‘Grotta’ està, com els aparcaments o les tumbones de la platja, controlada per grups de gent que no saps molt bé si t’estan enganyant o quedant-se amb tu, però com que tothom paga tu fas el mateix i té d’interessant el color de l’aigua per la llum que entra per sota.

L’espectacle de llum al interior de la ‘grotto’ havien de poder ser captats. No era gens fàcil, primer perquè una persona més a la barca i ens haguéssim enfonsat i tenia por de fer moviments bruscos, després perquè el que remava semblava sortit d’un psiquiàtric amalfità i es va posar a cridar com un boig ‘miracolo, miracolo’… quan ens mostrava els colors blaus de l’aigua al remenar-la amb el rem. Tot plegat una situació un tant kafquiana que convidava a qualsevol cosa menys fer una fotografia. Amb una ISO de 5000 i obrint al màxim el diafragma fins a f/2.8 obtenia una velocitat d’exposició de 1/4 de segon, que m’obligava a no respirar durant el temps d’exposició i que des de dalt de la barqueta era tot un repte. Al final la fotografia sortia amb certa nitidesa i pràcticament exempta de soroll.

De tornada a Amalfi i havent sopat, ens vam dirigir cap el punt més llunyà del port, i lliures de cops de colzes de turistes vaig treure el trípode i vaig fer la fotografia de la lluna amb el seu reflex a les tranquil·les aigües. Potser va estar aquests un dels moments més tranquils que recordo. Amb el 35 mm n’hi havia prou i amb una ISO de 1600, per no provocar massa temps d’exposició, i apertura f/5.6 per obtenir màxima nitidesa, vaig fer una exposició de 8 segons.

Ja a l’hotel, vaig aprofitar a fer la darrera cigarreta del dia per observar les extraordinàries vistes d’Amalfi de nit. Vaig posar el 35mm, que és l’objectiu per anar a dormir, i amb una apertura de f/7 i una ISO 640 vaig donar-li 25 segons per exposar la fotografia.


Això sí que és la Itàlia que esperava…

Quan vaig poder aparcar a Ravello vaig descobrir la Itàlia que esperava. Ravello és una ciutat al·lucinant, enclavada a la Costa Amalfitana, a pocs kilòmetres de Amalfi i una parada obligatòria per oblidar la massificació de les poblacions de costa. Ravello va ser una important població de la República Amalfitana, una important república marítima italiana, potència comercial en el Mediterrani des de l’any 839 fins a aproximadament el 1200.

Passejar pels seus carrers és una meravella, ple de palaus i carrers preciosos, i visitar la Villa Rufolo un dels més grans plaers que et pots donar. Va ser construïda per Nicola Rufolo, comerciant de Ravello, als penya-segats sobre la costa. Cada any rep nombrosos visitants per veure les seves famoses vistes i la bellesa dels seus jardins i edificis. La vila és esmentada per Boccaccio al Decamerón, i és el lloc que va servir d’inspiració a Richard Wagner per al disseny dels escenaris de la seva òpera Parsifal, de 1880. La vila ha servit històricament com a lloc de retir d’artistes, músics i escriptors com per exemple: Richard Wagner, M.C. Escher, Giovanni Boccaccio, Virginia Woolf, Gore Vidal, Greta Gràcia i Sara Teasdale, sempre segons Wikipèdia. Durant els mesos de juliol i agost es duu a terme el “Festival de Ravello” de música clàssica. De renom internacional, aquest festival va començar en 1953 en honor a Richard Wagner.

Les vistes des dels jardins de Villa Rufolo son simplement extraordinàries i de tots ells em vaig quedar amb la vista de l’escenari del festival, tot pensant el feliç que hagués estat de poder-hi assistir a una de les seves vetllades. El sol estava totalment de cara i em va semblar un repte fer la fotografia. Vaig treure el filtre de degradat i amb una ISO 100 i una apertura de compromís entre el màxim rendiment de la lent 16-35mmm a 16mm i prou profunditat de camp, a f/7,1, vaig disposar un temps d’exposició de 1/400, això sí, subexposant -1EV per obtenir la lluminositat correcta a la part inferior de la fotografia. El resultat és el que esperava, cels blaus amb bona definició i equilibri entre les dues parts de la fotografia.

.

Les atraccions de la costa Amalfitana acaben amb Paestum, l’antiga ciutat grega i romana i que és el gran premi de final de trajecte. Quan creus que ja no pots més de calor i que directament penses en aparcar el cotxe a la cuneta i que el vinguin a buscar els Carabinieri et trobes amb Paestum. Les primeres intencions son les de no baixar del cotxe i fer les fotos des de la finestra, tancada clar, i amb l’aire condicionat a 16º. Total, penses, no son més que quatre pedres. En algun moment de lucidesa baixes, compres l’entrada i t’endinses en aquell gran camp de pedres..

La fotografia escollida no és gens convencional, ho sé. Però m’havia posat com a repte vèncer l’alt rang dinàmic de l’escena, amb el sol al davant, les ombres de l’arbre al primer pla contrastaven terriblement amb el fons, totalment cremat. Vaig optar per treure els filtres de densitat neutra, de nou el ND2 i el ND8 superposats, el que havia de provocar una fotografia força lenta, tot i les condicions d’altíssima lluminositat. Amb el 16mm aconseguia una distorsió geomètrica que provocava una fort dinamisme provocat per les diagonals. Amb una ISO 100 i apertura f/8 aconseguia una fotografia prou ràpida de 1/320 segons. Al revelat pràcticament no he fet més que augmentar un pèl el contrast i pujat les ombres per obtenir més textura a l’arbre.

.

La visita val la pena i el magnífic estat de conservació et permet gaudir encara més de les construccions que hi vas trobant. Tot i el sol que queia és una bona ocasió per buscar els blaus del cel i el màxim detall de les pedres. Amb l’ambient tan sec i el sol tan alt és normal que el fotòmetre es solidaritzi amb tu i passi de treballar, donant normalment fotografies extraordinàriament exposades, sense contrast i poc saturades. La llum reflectida enganya al fotòmetre i cal ajudar-lo per produir les millors fotografies possibles. L’ús del filtre polaritzador, situant-se en posicions al voltant dels 90º de la font de llum solar i exposicions manuals, acaben produint aquelles fotografies que buscaves. Nítides, ben contrastades, amb bon detall local de les pedres i amb dominància del blau als cels. Les fotografies de sota en son un bon exemple:

Creuem l’estret cap a Sicília…

Aquesta era només la primera part del viatge i ens quedava un llarg camí fins a Reggio Calabria, on agafaríem el ferri cap a Messina, ja a Sicília. El tros de costa és la cosa més horrible que he vist mai, on Salerno guanya per golejada i on el tros de platja de la tèrmica del Besos probablement seria considerada patrimoni de la Unesco si només quedessin aquestes dues platges al planeta. Vam omplir el dipòsit de benzina i vam fugir com vam poder. No volia que aquestes imatges malaguanyessin les meravelles que havia vist fins aleshores. Després de fer nit a un poble a mig camí de l’estret, nit que prefereixo no recordar, ens vam dirigir de bon matí a agafar lloc al ferri.

El trajecte fins a Sicília dura una mica més de mitja hora i és espectacular la vista de la Itàlia peninsular i Sicília. A la fotografia es pot apreciar l’estret, a la dreta Sicília. Al final aquestes minimalistes fotografies semblen fàcils de fer i a la pràctica els resultats no sempre son els desitjats. De molt alta lluminositat, l’escena mereixia de nou els filtres de densitat neutra. Vaig experimentar tancant al màxim el diafragma fins a f/22, que amb una ISO de 100 em proposava una velocitat d’exposició de 1/125 segons amb el 16mm. Un pèl de contrast i saturació de blaus al revelat va ser suficient.


Ah amics, Sicília és una altra cosa.. un paradís fotogràfic que crec hauré de fer veritables esforços per poder fer entrar tota l’illa en els propers dos capítols. Això ja serà la setmana vinent….

De moment podeu veure aquesta primera sèrie a: http://www.flickr.com/photos/mdaban/sets/72157627537985928/ o si ho preferiu en un passe de fotografies: http://www.flickr.com/photos/mdaban/sets/72157627537985928/show/

Què acabeu de passar un bon Agost i fins la setmana vinent !

>>> Capítol 2

>>> Capítol 3


<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements